Narrativa breu Teatre Estudis sobre l'autor/autora

Pepita Escandell

1920-2014

Pepita Escandell (Eivissa, 1920 – 2014). Mestra, professora de cant i piano i dramaturga.

Estudia música a Eivissa i a Barcelona, al Conservatori Superior de Música del Liceu, on l’any 1953 obté el títol de professora de piano. De retorn a Eivissa continua la seva carrera musical als teatres Pereira i Serra i exerceix com a mestra de cant. Durant les dècades de 1950 i 1960 és membre de la Coral Santa Cecília, dirigida per Bartomeu Guasch «Fornàs» i des del 1958 és actriu del grup escènic de la Societat Ebusus, dirigit per Alexandre Villangómez. Estudia magisteri i l’any 1956 obté el títol de mestra a l’escola Normal de Magisteri d’Alacant. Exerceix l’ensenyament al Berguedà i a Eivissa fins a la jubilació, l’any 1985. Figura cabdal del teatre costumista, és autora de nombroses comèdies inspirades en l’estil de vida i el parlar eivissencs com Moros a la costa, Pagesos i senyores, Ses frasquites, S’oli de ratolí, Es bons costums, Una de gatera! o Contrabando i novena, entre d’altres. Alguns d’aquests títols són publicats l’any 1998 per l’Editorial Mediterrània-Eivissa i per la Conselleria de Cultura del Consell d’Eivissa i Formentera i altres obres apareixen a la revista Es Vedrà i es Vedranell (1983-1987). El 2007 es publica Teatre de sempre, on s’apleguen algunes d’aquestes obres fins aleshores inèdites.

L’any 2009 se li concedeix el premi Illes Pitiüses per la seva trajectòria i, el 2014, la Medalla d’Or de la Ciutat d’Eivissa a títol pòstum.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Fanny Tur.
Fotografia: Fullet de la Biblioteca Municipal d’Eivissa: L’Escriptora del mes (març 2015). Pepita Escandell (1920-2014).

Castellano

Castellano

Pepita Escandell (Ibiza, 1920 – 2014). Maestra, profesora de canto y piano y dramaturga.

Estudia música en Ibiza y en Barcelona, en el Conservatorio Superior de Música del Liceo y en 1953 obtiene el título de profesora de piano. De vuelta a Ibiza continúa su carrera musical en los teatros Pereira y Serra y ejerce como maestra de canto. Durante las décadas de 1950 y 1960 es miembro de la Coral Santa Cecília, dirigida por Bartomeu Guasch «Fornàs» y desde 1958 es actriz del grupo escénico de la Sociedad Ebusus, dirigido por Alexandre Villangómez. Estudia magisterio y en 1956 obtiene el título de maestra en la escuela Normal de Magisterio de Alicante. Ejerce la enseñanza en la comarca catalana del Berguedà y en Ibiza hasta la jubilación, en 1985. Figura primordial del teatro costumbrista, es autora de numerosas comedias inspiradas en el estilo de vida y el habla ibicenca como Moros a la costa, Pagesos i senyores, Ses frasquites, S’oli de ratolí, Es bons costums, Una de gatera! o Contrabando i novena, entre otras. Algunos de estos títulos son publicados en 1998 por la Editorial Mediterrània-Eivissa y por la Conselleria de Cultura del Consell d’Eivissa i Formentera y otras obras aparecen en la revista Es Vedrà i es Vedranell (1983-1987). En 2007 se publica Teatre de sempre, que reúne algunas de estas obras hasta entonces inéditas.

En 2009 se le concede el premio «Illes Pitiüses» por su trayectoria y, en 2014, la «Medalla d’Or de la Ciutat d’Eivissa» a título póstumo.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Fanny Tur.
Fotografía: Folleto de la Biblioteca Municipal de Ibiza: L’Escriptora del mes (març 2015). Pepita Escandell (1920-2014).

English

Pepita Escandell English

Pepita Escandell (Eivissa, 1920 – 2014) was a school teacher, a singing and piano teacher and playwright.

She studied music in Eivissa and Barcelona (at the Liceu Higher Conservatory of Music) where she graduated as a piano teacher in 1953. On her return to Eivissa she continued her musical career in the Pereira and Serra theatres and worked as a singing teacher. In the 1950s and 1960s she was a member of the Santa Cecília Choir, directed by Bartomeu Guasch “Fornàs” and, after 1958, was an actress in the Societat Ebusus theatre group directed by Alexandre Villangómez. She studied Education and, in 1956, graduated from the Alacant Teacher Training College, whereafter she worked as a teacher in Berguedà and Eivissa until she retired in 1985. A leading figure in the domain of traditionalist theatre, she wrote numerous comedies inspired by the lifestyle and ways of speaking in Eivissa, these including Moros a la costa, Pagesos i senyores, Ses frasquites, S’oli de ratolí, Es bons costums, Una de gatera! and Contrabando i novena. Some of these titles were published in 1998 by Mediterrània-Eivissa and the Department of Culture of Eivissa and Formentera. Other works appeared in the magazine Es Vedrà i es Vedranell (1983-1987) while, in 2007, Teatre de sempre appeared, this including a number of previously unpublished works.

In 2009 she was awarded the Illes Pitiüses Prize for her career and, in 2014, she was posthumously awarded the City of Eivissa Gold Medal.

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Fanny Tur.
Photograph: Pamphlet from the Eivissa Municipal Library: L’Escriptora del mes (març 2015). Pepita Escandell (1920-2014).
Translated by Julie Wark.

Biografia

Josefina Escandell neix a Eivissa el 23 de març de 1920, al primer pis del número onze del carrer de la Creu de la ciutat.

D’origen rural, els pares obren, als anys trenta, l’Hotel España al mateix carrer de la Creu. Pepita Escandell cursa els estudis primaris al Col·legi de la Consolació d’Eivissa, on mostra les seves habilitats musicals i s’inicia en els estudis de piano i cant. Amb només sis anys també comença a fer teatre amb les monges agustines. Segueix els estudis de música a Eivissa, amb el mestre Victorí Planells i es prepara per entrar al cos de Correus fins que, l’any 1943, marxa a Barcelona per estudiar al Conservatori Superior de Música del Liceu. Allotjada a una residència del carrer Montcada, estudia piano i cant durant nou anys. Comparteix algunes assignatures amb la soprano Montserrat Caballé i el 1953 obté el títol de professora de piano. Aquests són anys de formació i diversió a la capital catalana que, amb tot, ha d’abandonar quan la seva mare reclama el seu retorn a Eivissa. Durant la dècada del 1950 participa com a soprano en concerts i obres de sarsuela. A Eivissa continua la seva carrera musical als teatres Pereira i Serra i és mestra de cant de les sopranos Teresa Verdera i Lina Cardona. Durant les dècades de 1950 i 1960 és membre de la Coral Santa Cecília, dirigida per Bartomeu Guasch «Fornàs».

Pepita Escandell estudia magisteri a l’Escola de Magisteri de Palma i l’any 1956 obté el títol de mestra a l’escola Normal de Magisteri d’Alacant. Exerceix l’ensenyament al Berguedà i a Eivissa fins a la jubilació, l’any 1985. En paral·lel a la carrera de mestra desenvolupa una important activitat teatral. Així, des de l’any 1958 és actriu del grup escènic de la Societat Ebusus, fundat i dirigit per Alexandre Villangómez. Amb el grup representen obres, per tota l’illa i durant molts anys, d’autors castellans del moment com Alejandro Casona, Miguel Mihura o Buero Vallejo.

A principi de la dècada de 1980 comença a escriure comèdies costumistes amb la llengua pròpia d’Eivissa. Són obres inspirades en l’estil de vida i el parlar eivissencs. Així, és autora dels títols Ses frasquites, Pagesos i senyors, Contrabando i novena i Es bons costums, publicats l’any 1998 per l’Editorial Mediterrània-Eivissa i per la Conselleria de Cultura del Consell d’Eivissa i Formentera. Altres obres de l’autora apareixen, entre el 1985 i el 1987, a la revista Es Vedrà i es Vedranell (1983-1987). Durant les dècades dels anys vuitanta i noranta, les obres de l’autora són representades arreu de les Pitiüses pel Grup de Teatre Amateur (GAT), pel Grup de Teatre des Casino des Moll, pel Grup de Teatre de l’IES Quartó de Portmany i pel Grup de Teatre l’Urgell. El 2007 es publica Teatre de sempre, on s’apleguen algunes obres inèdites, i Narracions breus, amb introducció i edició de Jean Serra.

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana li dedica un homenatge a través de la delegació de les Pitiüses en el marc de la sèrie «Amb dos». L’any 2009 se li concedeix el premi Illes Pitiüses per la seva trajectòria i, el 2014, la Medalla d’Or de la Ciutat d’Eivissa a títol pòstum.

Pepita Escandell mor a Eivissa el 8 de gener de 2014.

Pepita Escandell. © J. A. Riera. Diario de Ibiza. 1996. Dins del llibre Teatre de sempre. Palma: Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, 2007.
Pepita Escandell. © J. A. Riera. Diario de Ibiza. 1996. Dins del llibre Teatre de sempre. Palma: Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, 2007.

Premis

  • Premi Illes Pitiüses per la seva trajectòria (2009).
  • Medalla d’Or de la Ciutat d’Eivissa (2014).

    • Contrabando i novena. Es bons costums.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Escandell fue maestra de música, y entre sus alumnos estuvieron talentos como la soprano Teresa Verdera o Lina Cardona, y también actriz, pero será recordada sobre todo por su papel protagonista en la creación de un teatro costumbrista propio de Ibiza, un género descuidado hasta que se empezaron a representar sus primeras obras a partir de los años 80.

    […]

    Títulos como Ses Frasquites, S’oli de ratolí o Es bons costums supusieron en su estreno grandes éxitos de público, atraído al teatro para escuchar unas historias enraizadas en una sociedad ibicenca que empezaba a quedar solo como un recuerdo del pasado. Esas obras cargadas de fina ironía y brillante humor las escribía «en un ibicenco purísimo», como recordaba Jean Serra, editor de la recopilación Teatre de sempre, y muy fiel al habla de cada barrio de Vila, incluso de cada pueblo del medio rural, donde Escandell impartió clases durante los años 60.

    (s.n.: «Muere a los 93 años Pepita Escandell», Diario de Ibiza, 9 de gener de 2014)

    * * *

    El teatre de na Pepita Escandell no pretén altra cosa que entretenir i divertir. Però aconsegueix molt més. D’una banda, és senzill per tal d’aconseguir l’efecte que vol provocar en el públic. De l’altra, per la temàtica costumista i els assumptes populars que tracta d’una societat periclitada, depassada no fa pas gaires dècades, recupera i reflecteix sense embuts ni autocensura els costums i unes formes de viure que són els de la societat eivissenca de la seva infantesa i joventut. És a dir, que va conèixer en present per ella mateixa les, diguem-ne, històries que desenvolupa i que, per tant, ni ha d’inventar res ni ha d’exagerar gens.

    Per aconseguir la finalitat que cerca, na Pepita Escandell se serveix, bàsicament, de dues eines que ella coneix en profunditat i domina a la perfecció. La llengua eivissenca, la parla catalana d’Eivissa característica de l’època que evoca, una llengua rica en matisos i d’una gran puresa, la llengua viva que el poble eivissenc parlava llavors, escassament contaminada pel castellà, que és la llengua dominant, la llengua «fina i culta», la d’anar pel món. La nostra, menystinguda durant centúries, apartada de l’ensenyament, de l’administració i de l’escriptura és una llengua d’anar per casa. Una llengua que, malgrat el genocidi perpetrat contra ella per l’Estat centralista, el poble ha continuat parlant en la seva vida diària i en les festes més casolanes, com les matances o les vidasses. […] No se sabia escriure la nostra llengua, però es parlava amb una fluïdesa exemplar. Si algú la volia escriure, com ara na Pepita Escandell, ho havia de fer de manera autodidàctica, procurant transcriure-la tal i com es parlava. Així ho va fer na Pepita Escandell, i d’aquesta manera la va fixar per sempre.

    La segona basa o eina a què abans en hem referit, és el sentit de l’humor que posseeix l’autora, senyal de saviesa, com ja va fer veure un sant. Aquest finíssim sentit de l’humor, a vegades destravat, però sempre enginyós, del poble eivissenc i, sobretot, la seva ironia, plena de picardia i de frases de doble sentit, però gairebé sempre amb elegància i finor, sense arribar a la grolleria, sense arribar a un parlar baladrer…

    (Jean Serra. «Introducció» del llibre Teatre de sempre. Palma: Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, 2007, p. 39-40)

    * * *

    Com a escriptora de teatre, ha aportat un teatre costumista que té el mèrit d’haver recuperat el teatre en català, tant per a actors i actrius, com per al públic. Les seves obres sempre presenten un registre dialectal molt ben seleccionat, amb dobles intencions, ironia i comicitat. Bona coneixedora del món rural tradicional així com dels ambients avui perduts del barri de sa Penya, de la ciutat d’Eivissa, els seus personatges escenifiquen anècdotes populars, acudits de pagesos i senyors, el món del festeig d’anys endarrere… Criades desconfiades, bambarrencs, tafaneres massa espavilades que servien a les cases dels senyors de Dalt Vila, malentesos, velles sordes i desconfiades, oficis d’un temps, religiositat, entreteniments, etc., són els elements que serveixen a l’autora per muntar les comèdies.

    (Joan Mas i Vives: Diccionari del Teatre a les Illes Balears, vol. I [dir. Joan Mas i Vives]. Palma – Barcelona: Lleonard Muntaner – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, p. 241-242)

    Entrevistes

    (Eivissa, 1920) Maestra de escuela, se jubiló dando clases en el Portal Nou de Eivissa, profesora de música y canto y autora de numerosas obras de teatro tradicionales, algunas de ellas todavía no publicadas. Estudió primaria en el Colegio de la Consolación de Eivissa. Hizo la carrera de Canto en el Conservatorio del Liceo de Barcelona. Ahora ocupa su tiempo en dar clases de canto a ocho alumnos. «Todos son amigos y me hacen compañía», dice de sus alumnos. Es una gran lectora. Acaba de terminar de leer el primer libro de la trilogía Millenium.

    —Su compañera de estudios en el Liceo de Barcelona fue Montserrat Caballé ¿Cómo la recuerda?
    —Se le da tanta importancia a esto pero tiene muy poca. Hace tantos años y parece que es lo más importante de mi carrera. Yo iba un poco más adelantada que ella. La recuerdo muy poco. Éramos muchas en clases, nos llamaban por el apellido «Escandell, Caballé» y así la recuerdo.

    —Pero luego se hizo famosa.
    —Bueno, ya lo creo. Le costó lo suyo, se fue al extranjero, a Italia, le ayudaron y encontró el profesor que le puso la voz. En el Liceo le dijeron que estudiara otra cosa. Es una de las mejores cantantes que hemos tenido en la historia.

    —¿Montserrat Caballé o Maria Callas?
    —Es muy difícil de contestar, no se pueden comparar. Las dos son muy buenas.

    —¿Por qué dejo el canto?
    —Todavía canto, pero mis padres no quisieron que siguiera estudiando fuera. Mi otro hermano estudiaba fuera y querían tenerme en casa.

    —Se confiesa una gran lectora ¿Cuál ha sido su libro favorito?
    —Me gusta la lectura que sea buena, que me puedan aportar algo. Ahora he leído Millenium, el primero es muy bueno y espero leer los otros.

    —¿Qué opina de que hoy los niños lean menos?
    —Todo ha cambiado. Los niños están más aficionados a los juegos, sobre todo en Internet y leen menos. Recomendaría para leer cualquier libro que esté acreditado como bueno, son tantos que no se puede citar sólo uno.

    —¿Y de los dibujos animados que hay en televisión, como los japoneses con una dosis de violencia?
    —Veo muy poco la televisión. Alguna vez los he visto. Son originales pero muchas veces enseñan mal a los niños, no siempre. Tienen que ser infantiles.

    —¿Más como Caperucita Roja?
    —No tanto, ya ha pasado la historia. Es natural que les gusten otras cosas porque el pensamiento humano ha ido evolucionando.

    —¿Con qué ha disfrutado más con el teatro o con la música?
    —No puedo decirle porque unos y otros forman parte de mi vida.

    —¿Y se han representado obras teatrales suyas?
    —Sí, se han representado obras de teatro mías, lo cual he agradecido porqué me ha hecho conocer al público que tenemos. Tengo seis o siete obras pendientes de publicar de temas ibicencos.

    (s.n.: «Pepita Escandell Bonet: «El teatro y la música forman parte de mi vida»», Periódico de Ibiza, 18 d’abril del 2010)

    Antologia

    ACTE ÚNIC

    S’escena representa una sala senzilla: una taula, quatre cadires i un canterano; dalt des canterano hi ha un gerro de vidre amb un ram de flors. Per sa paret, retrats d’homes amb un senyor amb bigot.

    En escena: na Frasquita güela, na Frasquita mare, na Frasquita filla i na Mariquita.

    Na Mariquita ensenya a fer mundillo a na Frasquiteta filla, i aquesta té es mundillo descansant sobre sa taula.

    Ses altres, mare i güela, fan calça.
     

    Escena I

    FRASQUITA FILLA.— Ara dos voltes de sa maceta esquerra i agulla.
    MARIQUITA.— No, filla meua, tres voltes de sa maceta esquerra i agulla.
    FRASQUITA MARE.— Ai, filla meua, amb tal de dur-li la contrària…
    FRASQUITA FILLA.— Vol callar, mamà? Entre una i s’altra ja tenc es nirvis com cordes de guiterra!
    MARIQUITA.— Filleta meua, no n’hi ha per tant.
     

    (Durant un moment callen)

    FRASQUITA GÜELA.— Més randa que jo sé fer, no crec que n’hi haja una altra. En ses nits que sa barca, amb tots es homes de sa família, era per la mar, i feia mal temps, jo, per no cavil·lar tant, feia mundillo finsos que tots eren en terra.
    FRASQUITA MARE.— Idò ara sí que sé d’on ve tanta caixonada de randa.
    FRASQUITA GÜELA.— Filla meua, en sos anys que tots es homes de sa família van embarcats, totes ses Frasquites de ca ses Frasquites, es dies de mal temps han fet randa.
    MARIQUITA.— Idò a sa meua família, totes ses dones, es dies de mal temps, resàvem i resam a la Mare de Déu de Jesús i a la Mare de Déu del Carme.
    FRASQUITA GÜELA. —Naltros també hi anàvem, a vore la Mare de Déu de Jesús.
    FRASQUITA MARE.— No diu això. Diu que en comptes de fer randa, quan tenien ànsia, elles resaven.
    FRASQUITA GÜELA.— I naltros també resàvem. A casa no n’hi ha ningun, de moro.

    (Callen totes i només se sent remor de ses macetes. A dins se sent un tro).
     

    SES TRES A LA JUNTA.— Ai! Què ha sèt això?
    GÜELO.— (De dins)
    No és res, no importa que…
    FRASQUITA GÜELA.— (Asseguent-se)
    No ha sèt res. Ton pare, que se’ls ha donat per pescar. Treu sa canya per sa finestra que dóna a la mar, i allà el teniu hores i hores. Es pa que gasta amb s’esca i fent bromeig!

    (Na Frasquita filla i na Mariquita surten a vore què ha passat).

    (Ses frasquites. Eivissa: Mediterrània-Eivissa, 1998, p. 5-8)

    * * *

    ESCENA XII

    JOANÓ.— ¿A què li passava an en Xicu, que pareixia que havia vist el diable?
    CATALINETA.— Ai, mon pare, quina n’ha fet! En Joanet li ha dit que es cagallons de cabra feien bo an es porcs i n’ha posat un grapat dins es caldo de sa majora, creguent que era es menjar de sa truja.
    JOANÓ.— A refotre! Com agafi an en Joanet no li quedaran més ganes d’embromar en Xicu. Algun dia li faré sa pell. 
    CATALINETA.— És que en Xicu cada dia és més bambarrenc. En Joanet no en té sa culpa.
    JOANÓ.— Un i s’altre (mentre sa majora s’ha adormit a sa cadira, en Joanó i na Catalineta fermen es sac).
    JOANÓ.— Això és tota sa llata que ha fet en Joanet? Quin garrit! És més gandul que es jeure.
    CATALINETA.— ¿A què farem, mon pare, amb sos sacs plens?
    JOANÓ.— Mirau, anau a can Pau i que vénguen ell i es dos bessons, a veure si podeu posar tots es sacs a sa torre.
    CATALINETA.— Bé, vaig corrensos (surt).

    (Moros a la costa, dins de Teatre de sempre. Palma: Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, 2007, p. 62-63)

    * * *

    PRIMER ACTE
    ESCENA I

    (Després d’una estona, toquen a sa porta. A s’escenari no hi ha ningú)

     

    MARIA.— (Des de dins) Que es pot passar? (treu es cap)
    No hi ha ningú.
    JOAN.— (Traguent es cap) Senyora, som naltros! Es de ca s’Escorregut de Corona!
    EMITETA.— (Des de dins) Passau, que ja surt.
    MARIA.— Joan! Llevau’s es capell!
    JOAN.— (Es treu es capell) Què deu fer, que no surt?
    MARIA.— Anau a sebre! Com que té una casa tan grossa, per arribar aquí…!
    JOAN.— Això vol dir que n’Eularieta nostra, si ve a servir aquí, fregarà tot es dia.
    MARIA.— Encara que fos així, sempre serà mellor que anar tot es dia darrere es bestiar, cuidar-se des porcs, cavar i lo que s’hi entrevanca.
    JOAN.— Ha, ha… I si guanya per ella i està mantenguda, una boca menos a casa! Carallso! Corren mals temps i tot s’any sense ploure!
    MARIA.— Es mals temps i sis garrits per alimentar, vestir i calçar.
    JOAN.— Sí, no es pot dir que no hagis sét una bona criadora!
    MARIA.— Ah, refoina! Em pareix que vós també hi heu tengut que veure!
    JOAN.— No us don sa culpa, però sa cosa pinta així. Encara que n’Eularieta és massa jove per sortir de casa.
    MARIA.— Tornem, Toni, amb sa maça! Ja n’hem parlat prou, d’això! No vo’n deveu enrecordar, que tenia sa mateixa edat que ella quan em vaig casar amb vós i que no faltava feina, a ca vostra, perquè a més des bestiar i fer es menjar per cinc, m’havia de carregar sa vostra majora, que, cadufo va, cadufo ve, li celebràrem es cent anys. Jo me l’havia de carregar a s’esquena, que vaig quedar baldada de sa ronyonada.
    JOAN.— No importa que m’ho retragueu. Per aquell temps jo anava a treure sal a ses Salines, i allò tampoc no era molt dolç.
    MARIA.— Déu ja ho ha vist, que hem fet lo que hem pogut, per acapar sa criolada.

    (Pagesos i senyors, dins de Teatre de sempre. Palma: Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, 2007, p. 87-88)