Maria Enrich

La Tona, la Tina i jo i Històries estireganyades. «Amb aquests dos llibres (La Tona, la Tina i jo i Històries estireganyades) s’ha estrenat una excel·lent escriptora igualadina, la Maria Enrich, una mestra i llicenciada en filologia catalana que és mare de tres filles i que confessa que elles li han estat sovint la font d’inspiració. En el primer dels llibres, La Tona, la Tina i jo, la referència hi és ben directa perquè ens trasllada les peripècies de tres germanes —la Tana, la Tona i la Tina— explicades per la germana gran. Així sabem les coses que els passen, tot de situacions quotidianes que conformen el món habitual d’una família, narrat amb un estil natural que encadena les històries d’una manera llegidora i amena. Tot hi apareix senzill i transparent, i els vostres fills acabaran el llibre amb el delit de saber més coses encara d’aquestes germanes tan eixerides que se’ls hauran fet ben familiars immediatament després d’haver-les conegut.

El segon llibre, Històries estireganyades, és un recull de sis contes diferents que tenen en comú el salt des de la realitat cap a la màgia: hi surten follets que mengen pinyons, una nena que viu en un quadre, un monstre de fang que espanta els nens o un llapis que fa dibuixos en l’aire… En definitiva, una porta oberta a estimular la imaginació dels vostres fills.

Tant un llibre com l’altre tenen en comú un llenguatge clar i precís, ple d’imatges suggestives, amarat d’un to planer i ben humorat que s’ajusta com un guant als lectors més menuts.»

(Antoni Dalmau. El llibre del dia, espai dedicat als llibres del programa Els matins d’ONA Catalana, 12 juliol 2001)

* * *

«Saber-se explicar, saber fer, per escrit o de viva veu, això que els joves en diuen enrotllar-se. L’autora d’aquesta història sap fer-ho amb les paraules justes perquè les imatges que formen la narració s’encadenin com en una pel·lícula. Quan un autor, en aquest cas autora, posseeix aquesta facultat, n’hi ha prou, i és tota una aventura que conti peripècies o batusses familiars o quotidianes. Pàgina a pàgina es van coneixent, seguint, resseguint i es fan ben presents els personatges amb la psicologia de cadascú i els secrets que tenen […]

Conclusió: Una història de bon llegir, de bon entendre i de somriures tranquils. Tanques el llibre després de llegir una petita poesia d’amor dels rebesavis, i tens ganes de començar-ne un altre d’aquesta autora, que ja es veu que sap d’on vénen els nens i amb quina sensibilitat caldria encaminar-los endavant. Felicitats.»

(M. Dolors Alibés. Regió 7, 19 maig 2001, p. 15)

* * *

La Tona, la Tina i jo. «De La Tona, la Tina i jo, adreçat a lectors a partir de 8 anys, en podem destacar diversos aspectes: l’amenitat, la tendresa, la riquesa lingüística, la quotidianitat, el fons autobiogràfic… En els dos darrers, ens hi entretindrem una mica perquè són la base d’aquesta seva primera obra infantil.

El fons autobiogràfic hi és present en el triple vessant de la Maria: el de mare (té tres filles; descriu detalls característics dels infants com les tossuderies, els capricis de malalt o les discussions per bestieses d’una manera que només una persona que ho hagi viscut molt directament pot fer; ens parla de l’alegria de la mare el dia que li han dit que li publicaran uns contes, etc.), el de mestra (el didactisme, gens carrincló, n’és el millor exemple, però també les referències escolars de les protagonistes…) i el de filòloga (la creació d’una paraula gairebé màgica com «Tatonati» […] a més la senzillesa, la cura, la frescor i la riquesa del seu llenguatge de seguida ens captiven).

La quotidianitat ja ha quedat força palesa amb el que hem dit, però encara hi hauríem d’afegir detalls a dojo com els càstigs, els horaris de televisió, la gelosia, les tradicions… I deixar ben clar que no té res de casolana, que és plena de màgia i de poesia; en definitiva, que és una quotidianitat d’allò més literària, com el conjunt del llibre.»

(Pere Martí i Bertran. El 3 de vuit, 4 maig 2001, p. 79)

* * *

[Tres amigues i un estiu]. «No hi ha dubte que es tracta d’una novel·la de vacances d’estiu i iniciàtica: l’acció es desenrotlla durant un mes d’agost en un poble proper a la costa, que en la ficció s’anomena Vilamar de Dalt i que està situat a uns vint quilòmetres de Ciutat, on els adolescents es traslladen un dia per assistir a un concert de rock català. És fàcilment indentificable, doncs. I és una novel·la iniciàtica perquè la protagonista, la Lisa Garriga, que com sabem des de la primera pàgina de la novel·la té tretze anys (p. 7), viu amb una gran intensitat tota una sèrie d’esdeveniments i de sentiments que per a ella són absolutament nous, són «la primera vegada»: que es depila (ps. 34-35); que assisteix a un funeral, el de l’àvia d’un amic del poble, en Pau (ps. 47-49); que ha d’afrontar un problema seriós amb una amiga, la Noèlia (ps. 100-101, per exemple); que s’enamora i que fa un primer petó no d’amics (ps. 136-139) etc. etc. etc. Al final de l’obra, i de l’estiu, el narrador omniscient que ens ha anat presentant els personatges i els esdeveniments ens ho deixa ben clar: «La Lisa anava guardant en el record tots els moments que havia viscut aquell estiu, s’adonava de com l’havien feta canviar, quantes coses li havien fet descobrir!» (p. 142).

Fins aquí una novel·la que fàcilment qualificaríem de típica i tòpica; una més de les que poblen col·leccions com la que l’ha publicada; però Maria Enrich aconsegueix de donar-hi un toc personal que la individualitza, que la fa d’allò més llegidora i que gosaríem resumir en quatre trets: la humanització dels personatges, l’humor, la versemblança i el didactisme.»

(Pere Martí Bertran. Revista de Catalunya, núm. 223, desembre 2006)

* * *

[L’Anna i la Berta]. La Maria Enrich (Igualada, 1957), després de l’èxit de Tres amigues i un estiu (2006), torna a la literatura d’institut i ara ens presenta un curs sencer d’unes noies i uns nois de cap a 16 anys, que suposem que fan 4t d’ESO, entre els quals destaquen, sense cap mena de dubte, l’Anna i la Berta, com deixa clar el títol. Amb una estructura clàssica, impecable i d’allò més pensada (presentació, nus i desenllaç es corresponen amb els tres trimestres escolars), l’autora ens endinsa en la història de dues noies que són d’allò més diferents en tot (caràcter, estudis, manera de vestir…), però que s’acaben complementant perfectament, com en la metàfora del subtítol, que també tanca l’obra (p. 127) i que la va recorrent com un leitmotiv (p. 21, 83, 107…). L’Anna i la Berta són dos personatges, rics, elaborats, amb caràcters ben treballats; ben diferents de la resta, que els fan de comparses i omplen tota mena de buits. L’Anna és ordenada, treballadora, brillant, introvertida, amb algun secret amagat i tot. La Berta és l’altra cara de la moneda: desordenada, alegre, extravertida, despreocupada, fràgil… No cal dir que, d’entrada, quan l’Anna arribarà al nou institut, xocaran, i ho faran amb violència, verbal però violència, i tot. Les circumstàncies, i sobretot el fet d’empassar-se l’orgull i de ser capaces de parlar dels problemes (una de les mostres del didactisme, ben encaixat en l’obra i habitual en la literatura de la Maria Enrich), les portaran a haver-se d’entendre. I d’aquesta unió en sortirà un producte tan saborós com la llet amb cacau, que les beneficiarà a totes dues, i de retruc a la gent que tenen al voltant (companys d’institut, de grup teatral…). Les dues amigues, l’una de bracet amb l’altra, aniran superant els reptes que els aniran sorgint (estudis, estrena teatral, pors interioritzades…), cadascuna aportant allò que té de positiu a l’altra, com mana una amistat com cal.

(Pere Martí Bertran. El Vallenc, 13 de desembre de 2011, p. 32; El 3 de vuit, 13 de gener de 2012, p. 36; Nova Conca, 20 de gener de 2012; El 855, núm. 147, novembre-desembre 2012, p. 25)