Miquel Duran de València

1883-1947

Miquel Duran de València (València, 1883 – 1947). Escriptor i periodista.

La vida professional de Miquel Duran s’ha d’entendre des d’un triple vessant literari, periodístic i com a militant nacionalista. A començaments del segle XX, s’incorpora al valencianisme polític que en aquells moments comença i l’any 1907 esdevé un dels responsables de la transformació de València Nova en Centre Regional Valencià. En aquesta època l’autor escriu les primeres composicions poètiques. Així, l’any 1906 obté, amb «Maig llevantí», la Flor Natural a la Primera Festa de les Flors celebrada al Saló Columnari de la Llotja de València; el 1910, per «Paraules de consol», la Flor Natural dels Jocs Florals de Badalona; amb «El poema de Maria, la bella hortolana» guanya, el 1913, la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat-Penat i el 1914 obté, amb «Himne de Pàtria i Amor», l’Englantina dels Jocs Florals de Lo Rat-Penat. Aquestes peces són incloses als poemaris Cordes vibrants, publicat l’any 1910, i Himnes i poemes, del 1916.

L’any 1910 es trasllada a Sabadell, on treballa com a periodista i funda el Diari de Sabadell, publicació que ell mateix dirigeix durant sis anys. Posteriorment passa a viure a Barcelona i allà continua la feina de periodista al diari La Publicitat, del qual també n’arribarà a ser director entre els anys 1920 i 1921.

Com a autor teatral publica, el 1926, L’amor i els lladres. Tot i que la majoria de títols que va escriure d’aquest gènere són inèdits, les seves obres van ser estrenades al Teatre Català Romea i al Teatre Català Novetats de Barcelona i al Teatre Alkázar de València amb bona acollida per part de crítica i públic. De tornada a València, l’any 1933, comença a treballar com a funcionari a l’Arxiu Municipal de la Ciutat, càrrec que perdrà en acabar la Guerra Civil. Durant el conflicte, lluita a favor del bàndol republicà i l’any 1938 publica el poemari Guerra, victòria, demà. La producció literària de Miquel Duran s’ha d’entendre i situar en un context històric de grans dificultats lingüístiques i nacionals.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Toni Terrades.

Castellano

Castellano

Miquel Duran de València (Valencia, 1883 – 1947). Escritor y periodista.

La vida profesional de Miquel Duran debe entenderse desde una triple vertiente literaria, periodística y como militante nacionalista. A principios del siglo XX, se incorpora al valencianismo político que entonces empieza y en 1907 se convierte en uno de los responsables de la transformación de «València Nova» en «Centre Regional Valencià». En esa época el autor escribe sus primeras composiciones poéticas. En 1906 obtiene, con «Maig llevantí», la Flor Natural en la «Primera Festa de les Flors» celebrada en el «Saló Columnari de la Llotja de València»; el 1910, por «Paraules de consol», gana la Flor Natural de los Juegos Florales de Badalona; con «El poema de Maria, la bella hortolana» gana, en 1913, la Flor Natural de los Juegos Florales de Lo Rat-Penat y en 1914 obtiene, con «Himne de Pàtria i Amor», la Englantina de los Juegos Florales de Lo Rat-Penat. Estas piezas estan incluídas en los poemarios Cordes vibrants, publicado en 1910, y Himnes i poemes, de 1916.

En 1910 se traslada a Sabadell, dónde trabaja como periodista y funda el Diari de Sabadell, publicación que dirige durante seis años. Posteriormente pasa a vivir a Barcelona y allí continúa el trabajo de periodista en el periódico La Publicitat, del cual también llegará a ser director entre los años 1920 y 1921.

Como autor teatral publica, en 1926, L’amor i els lladres. A pesar de que la mayoría de los títulos de teatro que escribió son inéditos, sus obras fueron estrenadas en el Teatro Català Romea y en el Teatro Català Novetats de Barcelona y en el Teatro Alkázar de València con buena acogida por parte de crítica y público. De vuelta a Valencia, en 1933, empieza a trabajar como funcionario en el Archivo Municipal de la ciudad, cargo que perderá cuando finaliza la Guerra Civil. Durante el conflicto lucha a favor del bando republicano y en 1938 publica el poemario Guerra, victòria, demà. La producción literaria de Miquel Duran debe entenderse y situarse en un contexto histórico de grandes dificultades lingüísticas y nacionales.

Página elaborada por Toni Terrades pera la AELC.
Documentación: Toni Terrades.

English

Miquel Duran English

Miquel Duran de València (Valencia, 1883 – 1947) was a writer and journalist whose professional life should be viewed from the threefold perspective of his literary, journalistic and militant nationalist activities. At the beginning of the twentieth century, he joined the newly-founded Valencian nationalist movement and, in 1907, he was one of the people entrusted with transforming the political and cultural association València Nova (New Valencia) into the Valencian Regional Centre. It was during this period that he began to write poetry. Hence, in 1906, his poem «Maig llevantí» (Valencian May), was awarded the «Flor Natural» Prize at the first «Festa de les Flors» literary competition, which was held in the Hall of Columns in the old Silk Exchange of Valencia; in 1910 he received the «Flor Natural» (Natural Flower) Prize in the «Jocs Florals» competition in Badalona for «Paraules de consol» (Words of Consolation); in 1913, the «Flor Natural» Prize of the Lo Rat-Penat «Jocs Florals» competition for «El poema de Maria, la bella hortolana» (The Poem of Maria, Beautiful Gardener); and in 1914, the «Eglantina» (Wild Rose) Prize of the Lo Rat-Penat «Jocs Florals» competition. These poems are included in the collections Cordes vibrants (Vibrant Strings, 1919) and Himnes i poemes (Hymns and Poems, 1916).

In 1910 he went to live in Sabadell, where he worked as a journalist and founded the newspaper Diari de Sabadell, of which he was director for six years. He subsequently went to live in Barcelona where he continued to work as a journalist for the daily La Publicitat. He was director of this newspaper from 1920 to 1921.

As a playwright, he wrote L’amor i els lladres (Love and Thieves), which was published in 1926. Although most of his plays were never published, they were staged –with a very positive response from critics and public alike– in the Teatre Català Romea and the Teatre Català Novetats in Barcelona, and in the Teatre Alkázar in Valencia.

On his return to Valencia in 1933, he began to work as a public servant in the city’s Municipal Archive but lost this job after the end of the Civil War, in which he had fought on the Republican side. In 1938 he published the collection of poems Guerra, victòria, demà (War, Victory, Tomorrow). Miquel Duran‘s literary production should be situated in a historical context of great national and linguistic difficulties.

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Toni Terrades.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Miquel Duran i Tortajada, més conegut com a Miquel Duran de València, neix a València el 20 d’agost de 1883.

La seva àmplia trajectòria nacionalista s’inicia l’any 1906 com a membre fundador i president de l’associació cultural i política València Nova i com a director del butlletí de la societat. En els següents anys forma part del grup que impulsa el Centre Regional Valencià (1907), l’Assemblea Regionalista Valenciana (1907), la Joventut Regionalista Valenciana (1907) i la Joventut Valencianista (1908) i és director de les publicacions «Lo Crit de la Pàtria» i «Renaiximent», òrgans d’expressió de la Joventut Regionalista Valenciana i del Centre Regional Valencià, respectivament. Posteriorment, entre els anys 1913 i 1925, també col·labora a les revistes «València Nova», «València» i «Pàtria Nova», publicades per la Joventut Valencianista.

A començaments del segle XX, s’incorpora al valencianisme polític que en aquells moments comença. Aquest moviment aglutina una gran diversitat de posicions ideològiques i Miquel Duran s’identifica amb el sector més progressista. D’aquesta manera, l’any 1907 esdevé un dels responsables de la transformació de València Nova en Centre Regional Valencià, cosa que suposava incloure qüestions de caràcter polític com a objectius de l’entitat. En aquesta època l’autor també escriu les primeres composicions poètiques. Així, l’any 1906 obté, amb «Maig llevantí», la Flor Natural a la Primera Festa de les Flors celebrada al Saló Columnari de la Llotja de València; el 1910, per «Paraules de consol», la Flor Natural dels Jocs Florals de Badalona; amb «El poema de Maria, la bella hortolana» guanya, el 1913, la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat-Penat i el 1914 obté, amb «Himne de Pàtria i Amor», l’Englantina dels Jocs Florals de Lo Rat-Penat. Aquestes peces són incloses als poemaris Cordes vibrants, publicat l’any 1910, i Himnes i poemes, del 1916.

L’any 1910 es trasllada a Sabadell, on comença a treballar com a periodista i on funda el Diari de Sabadell, publicació que ell mateix dirigeix durant sis anys. Posteriorment passa a viure a Barcelona i allà continua la feina de periodista al diari La Publicitat, del qual també n’arribarà a ser director entre els anys 1920 i 1921. Més endavant es farà càrrec de la corresponsalia del diari El Sol de Madrid. Pel que fa a la feina editorial, l’any 1915 funda a Barcelona La Biblioteca València amb la voluntat de donar notorietat a la literatura valenciana. Als anys vint dirigeix la Biblioteca Europa de l’editorial Mentora de Barcelona. En aquesta col·lecció apareixen les traduccions de Blasco Ibáñez realitzades pel propi autor. A finals del 1918 Miquel Duran s’exilia a París per evitar la condemna de presó que un Consell de Guerra dicta contra ell arran d’una sèrie d’articles que escriu a La Publicitat. En aquests articles, on parla de les manifestacions populars a favor de l’autonomia que es viuen aquells dies a Barcelona, defensa les tesis autonomistes i denuncia les forces de l’ordre públic. L’any 1920 és amnistiat i torna a Barcelona. A partir del 1924 entra a formar part de la redacció de La Veu de Catalunya.

Com a autor teatral publica, el 1926, L’amor i els lladres. Tot i que la majoria de títols que va escriure d’aquest gènere són inèdits, les seves obres van ser estrenades al Teatre Català Romea i al Teatre Català Novetats de Barcelona i al Teatre Alkázar de València amb bona acollida per part de crítica i públic.

L’any 1933 torna a València on -a banda de continuar les seves activitats periodístiques, literàries i nacionalistes- comença a treballar, fins a la postguerra, com a funcionari a l’Arxiu Municipal de la Ciutat. Durant la Guerra Civil Miquel Duran lluita a favor de la República i realitza la seva feina a l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. La seva producció poètica de temàtica bèl·lica s’aplega a Guerra, victòria, demà, publicat el mes d’octubre del 1938 dins dels actes de commemoració del VII Centenari de la Fundació del País Valencià. Un cop finalitzada la guerra, és cessat del càrrec que ostenta a l’Arxiu Municipal. Malgrat que no va a la presó, els darrers anys de la seva vida passa per moltes dificultats econòmiques degudes a la pèrdua de la feina de funcionari i a la impossibilitat de treballar com a periodista.

Miquel Duran de València mor el 28 de novembre de 1947.

Premis

  • Flor Natural a la Primera Festa de les Flors (1906): «Maig llevantí».
  • Flor Natural dels Jocs Florals de Badalona (1910): «Paraules de consol».
  • Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat-Penat (1913): «El poema de Maria, la bella hortolana».
  • Englantina dels Jocs Florals de Lo Rat-Penat (1914): «Himne de Pàtria i Amor».
  • La personalitat valenciana en el Museu d’història de la Ciutat.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    La innovació de major impacte, però, és l’assaig de poesia visual portat a terme en el cal·ligrama «Fervent homenatge als aviadors de la República». Sorprèn aquesta acceptació d’una de les propostes del cubisme literari en un home que encara no feia deu anys concebia l’Avantguardisme com el més gran perill per a la literatura autòctona. Si tenim en compte que la prevenció antiavantguardista de M. Duran es basava en gran mesura en la connexió d’aquests corrents estètics amb la ideologia feixista d’un Marinetti i en la negació de l’artista com a individu compromès socialment potser el fet d’haver conegut T. Tzara, avantguardista agosarat, en un front antifeixista de defensa de la cultura impugnàs els antics recels, amb la qual cosa M. Duran, que sempre fou home «avançat» i propens a deixar-se contagiar per l’esperit del temps, no va tenir cap inconvenient de conrear una poesia tenyida d’Avantguardisme.

    […]

    La literatura valenciana de la primera part del segle XX no ha donat cap autor de primera fila. El context sociocultural, amb un permanent i inacabat procés de redreçament nacional en marxa, després d’haver heretat tots els dèficits de la Renaixença, mancava d’una tradició sòlida sobre la qual poder assentar les bases d’una obra literària homologable. Tanmateix, els esforços realitzats per M. Duran i pels seus companys de generació, tant en el terreny polític com en el terreny literari, van suposar una important passa endavant en un projecte de ressorgiment que encara perdura avui. Així doncs, a l’hora de fer balanç, si hem de ser justos, no podem deixar de tenir en compte les deficients condicions infrastructurals i socials en què van haver d’escriure i de viure.

    (Carme Gregori: de la «Introducció» a l’Antologia poètica. València: Quatre vents – Consell Valencià de Cultura, 1994, p. 32-33)

    * * *

    Crec que Guerra, victòria, demà és el resultat d’una depuració de tota la seua poesia anterior, almenys la més coneguda. A cinquanta-cinc anys, Duran va produir el seu recull de versos més complet i definit. Arran de l’aparició del primer –Cordes vibrants (1910)-, Josep Carner advertia en el nou poeta una indefinició que li semblava producte de joventut. Crec que no era així: Duran fou sempre un poeta summament porós a les incitacions de l’ambient literari de cada moment. Guerra, victòria, demà, sense haver-lo alliberat d’aquesta porositat, és el resultat d’uns coneixements poètics més afermats però, sobretot, d’un entusiasme molt vivament experimentat i d’un desig de comunicar aquella exaltació.

    En aquest llibre hi ha una transparent actitud antiburgesa que no respon, ni de lluny, a una qualsevol forma d’oportunisme, ni era una manera de camuflatge, com la que tants escriptors practicaren a l’una i l’altra banda del front de combat. I encara tenint en compte que, en el bàndol republicà i ja acabant-se el 1938, n’hi havia més que començaven a convertir-se buscant avals o a llevar-se la disfressa, que no que s’enrogien per necessitat eventual.

    L’opció de Duran és a favor del poble, dels treballadors. L’hi havia portat una evolució ideològica que sols coneixem en esquema i que convindrà estudiar en un altre lloc. Entre el nacionalisme historicista d’Himnes i poemes, en què la raça (catalana) és un valor suprem, i l’elecció de classe expressada a Guerra, victòria, demà hi ha una enorme diferència.

    (Francesc Pérez i Moragon: «L’obra», dins de Guerra, victòria, demà. València: Eliseu Climent, 1978, p. 16)

    Antologia

    L’HORTOLANA CANTA

     

    Quan l’horta riu al despuntar el dia,
    i l’herba és tota fresca de rosada,
    i canten els aucells dolça tonada
    d’una estranya, amorosa melodia;

    i llauradors i carros fan sa via
    per treballar la terra assaonada;
    i el sol envia sa primera besada
    a les blanques parets de la masia;

    dins de la casa, tota perfumada
    d’olor de prada verda i establia,
    alegre, matinera i enfeinada,

    com alosa que a l’horta el cel envia,
    una cançó de dona enamorada
    canta que canta la gentil Maria.

     

    L’HORTOLANA RIU

     

    Baix la parra de l’ombra protectora,
    vora el pou d’aigua fresca i cristal·lina,
    sobre el brancal, graciosament inclina
    son cos diví la bella llauradora.

    Ella és alta i és plena i temptadora
    com una fruita saborosa i fina;
    i té els ulls blaus, i en la brillant retina,
    un no sé què que encanta i enamora.

    Jo la miro, indiscret, des de la porta
    del meu casal i, adelerant el pas,
    li dic que és la més bella flor de l’horta.

    I ella fuig, pressurosa, cap al mas,
    florint-li als llavis una rialla forta
    i amb el cànter ple d’aigua baix del braç.

     

    L’HORTOLANA BALLA

     

    Per dol o joia el poble s’agermana
    i avui la plaça és una meravella;
    i és cada dona una fulgent estrella
    en el cel de la festa valenciana.

    La bella Marieta, l’hortolana,
    dansa graciosa, amb sa gentil parella,
    el rítmic ball de la «Xàquera vella»,
    que té caient de minué i pavana.

    Les parelles, lleugeres i amoroses,
    van combinant alegrement la dansa.
    -Hermosa tu eres entre les hermoses diuen

    les veus en himne d’alabança.
    I ella en les galtes sent florir les roses
    i en els ulls li espurneja l’esperança.

     

    L’HORTOLANA DORM

     

    Amb les galtes enceses de color
    pel bes del sol germinador i ardent
    reposa la Maria blanament
    baix l’ombra suau d’un taronger en flor.

    El seu somni és tot pau i serenor,
    i les colomes de son pit turgent
    palpiten dolça i reposadament
    al ritme dels sospirs que ixen del cor.

    Junt a l’arbre florit i rialler
    contemplo a l’hortolana com somnia
    potser -qui sap!- en son amor primer.

    I veu caure ma ardenta fantasia
    una pluja de flors de taronger
    sobre el somni ideal de la Maria.

     

    L’HORTOLANA RESA

     

    És diumenge d’abril. Triomfa el color.
    Maria va a l’església ben mudada;
    porta falda de seda, ramejada,
    pinta i agulles i arracades d’or.

    Pel camí, ple de llum, troba l’Amor
    que li pregunta: -A on vas tan apanyada?
    -Vaig a missa; a resar per ser amada
    de qui amb paraules m’ha robat el cor.

    Maria entra en el temple silenciosa;
    queda davant l’altar agenollada
    pregant a Déu, humil i fervorosa;

    i alçant al cel sa virginal mirada,
    és talment una imatge dolorosa
    encara pel dolor no aturmentada.

     

    L’HORTOLANA PLORA

     

    A l’arribar l’hivern, l’horta ha quedat
    nua de fruits i flora; i la masia
    desemparada està de l’alegria
    que la feia admirable en temps passat.

    El portal a tothora està tancat
    i ja no s’obre al despuntar el dia;
    ni es sent tampoc cantar a la Maria,
    qui ara plora amorosa malvestat…

    Oh, Maria, Maria! -dolçament
    li he dit-. Maria, verge del dolor,
    destria les boires del teu pensament

    i obre ton fràgil cor a un nou amor…
    M’ha mirat amb esguard d’agraïment,
    i li he besat els ulls mullats de plor.

    («El poema de Maria, la bella hortolana», dins de l’Antologia poètica. València: Quatre vents – Consell Valencià de Cultura, 1994, p. 157-161)

    * * *

    Fills de la terra,
    germans d’ideals:

    Acoblem-nos ben units a l’entorn de la Senyera
    i entonem els nostres cants.

    Que la Terra Valenciana,
    que nostra Pàtria, germans,
    ha menester dels seus fills
    per a cantar i lluitar.

    Per glosar la poesia
    de ses gestes triomfants;
    per cantar la germanor
    entre tots els valencians.

    Cantem la Pàtria,
    cantem l’Amor.
    Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
    és poble fort.

    Som els aucells de l’esperit,
    som lluitadors per l’Ideal;
    que la vida és més hermosa
    per a aquell qui sap cantar
    i lluitar.

    Emprenguem nova embranzida;
    fem junts la via, companys,
    i entonem una cançó
    que s’escampe per l’espai.

    Una cançó forta i bella,
    com jamai s’hagi cantat:
    d’optimisme i d’entusiasme,
    de glòria i de llibertat.

    Que les ànimes commoga,
    l’esperit faça vibrar,
    que s’endinse al cor dels homes
    i enfortixca els dels infants.

    Una amorosa cançó
    que a tots ens faça germans
    i l’ànima generosa
    i a la Pàtria forta i gran.

    Cantem la Pàtria,
    cantem l’Amor.
    Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
    és poble fort.

    Fills de la Terra, veniu:
    alcem un temple a l’Amor;
    i més vibranta que mai
    entonem nostra cançó.

    La Pàtria, pròdiga i bella,
    ens brinda paumes i llors.
    Oh, el poder dels nostres cants
    gloriosos de germanor!

    I la virtut d’enlairar-los
    per sobre dels pecadors,
    i la gràcia de cantar
    les alegries del cor.

    Que n’és de bella la vida,
    que n’és de dolç el dolor,
    portant al cor entusiasmes
    i als llavis una cançó!

    Una cançó coratjosa
    com jamai s’hagi cantat,
    de joventut, d’optimisme,
    de lluita i de llibertat.

    Cantem la Pàtria,
    cantem l’Amor,
    Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
    és poble fort.

    («Himne de pàtria i amor», dins de l’Antologia poètica. València: Quatre vents – Consell Valencià de Cultura, 1994, p. 162-165)