Fugir de ser
Fugir de ser,
ser de nou,
ser més.
Cercar recer a la casa dels somnis.
Renéixer,
ressorgir,
recrear-se.
Els nostres ulls cremant amb el crepuscle.
No ja tan sols nosaltres:
som als teus ulls
generacions de rostres i d’anhels:
mirem,
sentim.
Es tensa l’arc
i torna a ser de foc.
L’olor de llum,
la vida com un got de vi.
Ser als llavis
(deixar dormir la ment que et dicta el gest),
al gest,
la punta dels teus dits tocant la pell;
ser a l’aire,
l’espurna en l’infinit.
Silenci.
Ploure,
ser la pluja,
les gotes,
una a una,
lliscant sobre les fulles,
mullant la terra,
l’illa
on, nàufrags,
assedegats,
ens aboquem als pètals
i a l’aigua de la fruita.
Estendre’ns
com la nit
damunt del mar.
Desmentir el temps,
besar de nou l’albada.
(Del llibre Alba del vespre. València: 3i4, 2013)
* * *
Aquest canvi incessant (…), aquesta destrucció incessant
Plotí, Ennèades, II.1.1
Desem el passat en la memòria,
que no ens en retorna sinó un somni.
El rellotge del cor
comença alhora a córrer
i a extingir-se.
Ens cal el temps de ser.
El canvi és persistent
i en un mateix impuls,
bell i cruel,
es crea a cada instant el món
i ens derrueix.
S’estén la vida
a la terra i al mar,
als indrets més inhòspits,
més enllà d’on els ulls ens mostren l’univers.
Pertot retrobo una ànima infinita,
un ponent que no cessa.
(Del llibre El silenci. Barcelona: La Magrana, 2001)
* * *
L’abisme
L’albada és de cristall
i una Lluna de marbre
s’allunya pel ponent.
Dins els teus ulls
viu un silenci dens,
un fred precís
que ens pren la mà
i ens duu molt lentament
fins al llindar,
sense passat,
sense futur,
on tot és fet d’abisme.
T’abraço fort,
m’abraces,
vençuts per aquesta set,
per aquest dolor
que es torna inextingible.
Aprenc a abandonar-me.
La mar i jo
ja som
només
la llàgrima.
(Del llibre El dolor de la tarda, dins S’acosta el mar. Poesia 1984-2009. València: Tres i Quatre, 2010)
* * *
La mort
Hi ha vespres que la mort em mira d’amagat
en l’horitzó que s’incendia;
hi ha matins que la sento esperant-me enmig d’una tempesta.
La mort se’m fa present sovint
i cada cop s’assembla més a mi;
en sento el tacte blanc al cor exhaust
o als ulls d’algú que odia.
Hi ha nits que dorm amb mi
i que se’m queda arrapada
a les parpelles.
La mort és un nom lent
que el meu cos aprèn a pronunciar.
(Del llibre Arvad, dins S’acosta el mar. Poesia 1984-2009. València: Tres i Quatre, 2010)
* * *
Ulisses
Soc Ulisses
i reprenc el seu viatge,
encarno els seus somnis.
.
Ressegueixo les costes,
en el camí del Sol cap al ponent,
exploro els mars d’Hespèria,
travesso la mar Roja fins a atènyer l’Índia,
cerco arreu esguards on descobrir-me,
on ser de nou enllà de mi.
Navego nits
seguint rutes d’estrelles,
em bec la vida
a blaus glops d’aventura,
vestint de llum la meva pell de terra,
els ulls ferits de tanta claredat,
d’aquest silenci on llisquen les onades
com un plany infinit sense consol,
com un cant de vida consumant-se.
Soc Ulisses
i torno amb ell al tacte de la sal.
Tremola el gest
davant del vent salvatge.
I ens desafia la tempesta,
que impregna l’aire
amb la incessant mirada de la mort.
Penso en Arvad,
la ciutat dels meus pares,
illa i recer d’estesos horitzons,
la casa,
olor de mar,
on dormen els meus ulls
tot i que jegui enmig de les onades
o en unes terres que el meu cos ignorava.
La vida és descoberta
i és retorn,
i el mar hi entra
per totes les clivelles.
(Del llibre Arvad, dins S’acosta el mar. Poesia 1984-2009. València: Tres i Quatre, 2010)
* * *
Vestigis
Cerques arreu vestigis d’altres vides,
dels somnis que les feien bategar,
dels déus que en mitigaven la temença,
dels mots que n’explicaven les mirades,
dels gestos esculpits on preservaven
allò que creien que era digne
de sobreviure el temps.
Cerques vestigis de tu
salvats en el paisatge,
però ja saps que et vencerà
aquesta ona infatigable
que sents, ja serè, com va desfent-te
mentre els teus ulls somriuen a la llum
i amb els llavis celebres
el raïm i la pell.
(Del llibre Arvad, dins S’acosta el mar. Poesia 1984-2009. València: Tres i Quatre, 2010)
* * *
Cavalls,
cavalls,
cavalls.
En sento la mirada,
la bellesa,
el múscul.
Cap solitud,
cap llibertat tan alta,
estel sense horitzó.
Ombres incandescents
de presències llunyanes
ressorgides en l’ara,
la humilitat heroica,
la dignitat dels rostres
a les planures amples.
Batec deshabitat,
no tanca cap paret
el blau tapís
encès de somnis.
En el silenci de la nit,
empremtes a la pell,
petjades damunt d’altres petjades;
genet de llum,
la Lluna.
(Del llibre Memòria de la llum. València: Tres i Quatre, 2016)
_0.webp)
