Carles Duarte

Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seva poesia, en què es fan presents d’una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani, té com a temes centrals la tendresa, el somni i l’oblit. La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües i ha merescut, entre altres, els premis Rosa Leveroni, Vila de Martorell, Crítica «Serra d’Or» i Crítica Catalana. És cavaller de les Arts i les Lletres de la República francesa.

Ha publicat una quarantena de llibres de poesia, entre els quals destaquen El Somni (2000), El Silenci (2001), El centre del temps (2003), Tríptic hebreu (2004), Els immortals (2004) o Alba del vespre (2013). La seva poesia ha estat antologada en els volums La tierra y el sueño. La terra i el somni. Antologia 1984-2000 (2000) i S’acosta el mar. Poesia 1984-2009 (2010). També ha publicat llibres de narrativa.

Com a lingüista ha treballat amb els professors Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatges d’especialitats.

Fou secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya (1999-2003). Ha estat vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, president dels premis literaris Recvll de Blanes i director de la Fundació Lluís Carulla. Va ser president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, dirigeix la Institució Cultural del CIC i és president de la Institució Francesc de B. Moll.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Documentació: Carles Duarte.
Fotografies: © Francesc Guitart.

Castellano

Carles Duarte Castellano

Carles Duarte (Barcelona, 1959) es poeta y lingüista. Su poesía, en la que están presentes de modo constante el paisaje y las referencias culturales del Mediterráneo, tiene como temas centrales la ternura, el sueño y el olvido. Su obra ha sido traducida a diferentes lenguas y ha merecido los premios Rosa Leveroni, Vila de Martorell, Crítica «Serra d’Or» y Crítica Catalana, entre otros. Es caballero de las Artes y las Letras de la República Francesa.

Ha publicado una treintena de libros de poesía, entre los que destacan El Somni (2000), El Silenci [El Silencio (2001)], El centre del temps [El centro del tiempo (2006)], Tríptic hebreu [Tríptico hebreo (1996)], Els immortals [Los inmortales (2008)] o Alba del vespre lba de la noche (2013)] –galardonado con el Premio de la Crítica Catalana de poesía. También ha publicado libros de narrativa. En su obra de creación ha colaborado con pintores como Antonio Hervás, escultores como Guido Dettoni y Manuel Cusachs, fotógrafos como Francesc Guitart y Kim Castells y cantantes como Dounia Hédreville, Josep Tero, Antonio Placer, Elena Ledda y Franca Masu, entre otros.

Como lingüista ha trabajado con los profesores Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit, y ha publicado libros de lingüística histórica y de lenguajes especializados.

Fue secretario general de la Presidencia de la Generalitat de Catalunya (1999-2003). Ha sido vicepresidente de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, presidente de los premios literarios Recvll de Blanes y director de la Fundación Lluís Carulla. Fue presidente del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, dirige la Institución Cultural del CIC y preside la Institució Francesc de B. Moll.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Documentación: Carles Duarte.
Fotografías: © Francesc Guitart.

English

English

Carles Duarte (Barcelona, 1959) is a poet and linguist. The main themes in his poetry, in which the elements of the Mediterranean landscape and its cultural references are ever-present, are tenderness, dreaming and oblivion. His work has been translated into several languages and has been awarded, among others, the Rosa Leveroni, the Vila de Martorell, the Serra d’Or and the Crítica Catalana prizes. He is also a Chevalier of the French Ordre des Arts et des Lettres.

He has published over 40 books of poetry, such as El Somni (2000), El Silenci (2001), El centre del temps (2003), Tríptic hebreu (2004), Els immortals (2004) or Alba del vespre (2013). His poetry has been compiled in the volumes La tierra y el sueño. La terra i el somni. Antologia 1984-2000 (2000), in a bilingual Catalan-Spanish edition, and in S’acosta el mar. Poesia 1984-2009 (2010). He has also published several works of fiction.

He has worked inter alia with the painter Antonio Hervás, the sculptors Guido Dettoni and Manuel Cusachs, the photographers Francesc Guitart and Kim Castells, and the singers Dounia Hédreville, Josep Tero, Antonio Placer, Franca Masu, Elena Ledda and Mariona Sagarra. As a linguist he has worked with professors Joan Coromines and Antoni M. Badia i Margarit and has published books on historical linguistics as well as other specialised works on language.

He was Secretary-General of the President’s Department in the Catalan (Generalitat) Autonomous Government (1999-2003). He was Vice President of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers), President of the Recvll de Blanes literary awards and Director of Lluís Carulla Foundation and President of the Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA, National Council for Culture and Arts). He is director of the Institució Cultural del CIC and President of Institució Francesc de B. Moll.

He is a member of Asssociació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Updated by Josep Miàs.
Documentation: Carles Duarte.
Photographs: © Francesc Guitart.
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Carles Duarte i Montserrat és nascut a Barcelona, el 16 de setembre de 1959.

Als vint anys publica, conjuntament amb el professor Antoni M. Badia i Margarit, el seu primer treball, dedicat a l’establiment del llenguatge administratiu. El mateix any entra a col·laborar en l’elaboració del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana del professor Joan Coromines, amb qui treballa durant deu anys. El mestratge de Joan Coromines representa una gran influència en la seva formació intel·lectual.

Després de llicenciar-se en Filologia catalana, l’any 1981, s’incorpora a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, on treballa fins l’any 1989. Paral·lelament prepara la seva tesi sobre el vocabulari jurídic del Llibre de les Costums de Tortosa, que apareix publicada l’any 1984.

Des dels seus inicis universitaris Carles Duarte manté una intensa activitat a favor de la normalització de la llengua i la cultura catalanes, i de la defensa dels drets lingüístics, tant des del món associatiu i formatiu com des de l’administració i els òrgans oficials del govern català. En aquest sentit, entre 1978 i 1981 impulsa la normalització de la llengua catalana en el si de la universitat des del seu càrrec de secretari dels Cursos de Llengua Catalana i de la Comissió de Sociolingüística de la Universitat de Barcelona. És el primer president (1983-1989) de la Fundació Catalunya, creada per vetllar pels drets nacionals dels catalans, tant individuals com col·lectius, i especialment els reconeguts per la Declaració Universal dels Drets Humans. Ha estat director de la Revista de Llengua i Dret des de la seva fundació l’any 1983 fins a l’abril de 2003, i actualment és membre del seu consell de redacció. Ha estat vicepresident pel Principat de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1999-2002), i és membre de la seva Comissió Consultiva. Ha treballat com a cap del Servei d’Assessorament Lingüístic, ha estat subdirector general de Formació d’Adults, cap de l’àrea d’Imatge Institucional, director general de Difusió i secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Ha estat membre de la Junta Permanent del Català i de la Comissió Assessora de Llenguatge administratiu, i vicepresident del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004. Entre 1995 i 2007 ha presidit els Premis Recvll de Blanes. Actualment és patró honorífic de la Fundació Fòrum Universal de les Cultures, membre de la Junta de la Societat econòmica Barcelonesa d’Amics del País, Secretari del Cercle del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i patró de la Fundació Amics del MNAC.

Del 2004 al 2016 dirigeix la Fundació Lluís Carulla (abans Fundació Jaume I), la qual, entre altres activitats, impulsa una important tasca d’edició i difusió de clàssics medievals de la literatura catalana des del segell editorial Barcino. Entre 2012 i 2019 va ser president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, CoNCA. Des de l’any 2016 és director general de la Institució Cultural del CIC, una entitat al servei de la societat catalana en els àmbits de la cultura i de l’educació, i des de 2021 és president de la Institució Francesc de B. Moll.

En el seu vessant literari, publica els primers versos a la revista Maig, que inicia a la universitat amb altres companys. Alguns d’aquests poemes apareixen més tard en el seu primer recull poètic, Vida endins (1984).

Amb un acurat treball d’estilització i depuració expressives, la seva obra poètica presenta referències constants a les arrels mediterrànies i al paisatge. Té com a temes centrals la tendresa, el somni i l’oblit, i es desenvolupa a partir de diversos elements que funcionen de forma diferenciada i alhora complementària: el món íntim i la pròpia experiència de l’autor, les referències culturals del món clàssic i les antigues civilitzacions de la Mediterrània –les civilitzacions egípcia i fenícia, la filosofia clàssica i el món bíblic– i el diàleg amb artistes plàstics –pintors com Antonio Hervás i Wataru, escultors com Guido Dettoni i Manuel Cusachs, fotògrafs com Francesc Guitart i Kim Castells i cantants com Dounia Hédreville, Josep Tero, Antonio Placer, Franca Masu, Elena Ledda o Mariona Sagarra.

Després del segon aplec de poemes, Paisatges efímers (1989), ha publicat amb una gran regularitat més de trenta títols, entre els quals La pluja del temps (1990), La pell del somni (1991), Llavis de terra (1993), Terra (1994), Cohèlet (1996) –guardonat amb el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni del 1995–, Ben Sira (1996) –Premi Vila de Martorell del 1996–, Qumran (1997), D’una terra blava (1997), Ha-Cohen (1999), El somni (2000), El silenci (2001), Tríptic hebreu (2004) –que aplega els poemaris Cohelet, Ben Sira i Qumran–, Primavera d’hivern (2002) –amb fotografies de Kim Castells–, El centre del temps (2003), Els immortals (2006), Miratges (2006) –amb fotografies de Francesc Guitart–, Vida/Inochi (2007) –amb la participació de l’artista japonès Wataru–, Maríntim (2008), Empúries (2010) –amb gravats d’Antonio Hervás–, Una magrana d’astres (2011) –amb música de Pere Vilanova i il·lustracions de Sergi Solans. El 2013 publica Alba del vespre –recull poètic guardonat amb el Premi de la Crítica Catalana de poesia, i traduït al castellà per José Luis Atienza i amb gravats d’Antonio Hervás–, que amplia a Alba del vespre i altres poemes (2015) –amb il·lustracions d’Aurora Valero i introducció de Jaume Pérez Montaner. Continua amb Ausencia / Absència / Absence (2015) –amb fotografies de Manuel Cohen–, Tensho (2016) –amb pintures de Màrius Brossa i ceràmiques de Wataru– i Celestial Sant Sopar (2016) –juntament amb Miquel Pujol i Jaume Aymar.

L’any 2000 apareix l’antologia, en edició bilingüe en castellà i català, La tierra y el sueño. La terra i el somni. Antologia 1984-2000, traduïda per José Ramón Trujillo i amb pròleg Marie-Claire Zimmermann. Deu anys més tard publica una nova antologia, de més de 700 pàgines i que recopila una vintena de poemaris de l’autor: S’acosta el mar. Poesia 1984-2009, a cura de David Jiménez i amb pròleg de Marie-Claire Zimmermann.

Té poemes traduïts a una dotzena d’idiomes i ha estat inclòs al volum IV de l’Antologia de poetes catalans dels professors Martí de Riquer, Giuseppe Grilli i Giuseppe Sansone, a l’antologia Non à la guerre, publicada a França amb el poeta Lionel Ray com a responsable literari, i a l’Antología de la poesía catalana actual publicada a Buenos Aires per Alberto José Miyara, entre més.

El 2016 apareix l’estudi, de Jad Hatem, La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli, a cura de Josep Batalla.

En el camp de la narrativa, és autor dels reculls de narrativa breu Somnis (1994), Cèrcols de llum (1999), amb il·lustracions de Llorenç Amer, i Ulls encendrats (2005).

Ha traduït al català i al castellà pràcticament tota l’obra de la poeta quebequesa Hélène Dorion, i també cal destacar les seves versions castellanes de poemes de Miquel Martí i Pol i Màrius Sampere.

A més de les col·laboracions amb Antoni M. Badia i Margarit i Joan Coromines ha publicat diversos assajos sobre lingüística, entre els quals Síntesi d’història de la llengua catalana (1981), juntament amb M. Àngels Massip, que compta amb nombroses reedicions; els tres volums de la Gramàtica històrica del català (1984-1986), juntament amb Àlex Alsina, i el treball De l’origen dels mots (1989). Ha estat professor de llenguatges d’especialitat i comunicació a diverses universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes i Itàlia. Ha publicat diversos manuals sobre llenguatge jurídic i administratiu i col·labora regularment en revistes culturals i especialitzades: Terminàlia, Estudis Romànics, Llengua societat i comunicació, Revista de Llengua i Dret, Escola Catalana, Caplletra, Lletra de Canvi, Reduccions, Serra d’Or; així com en diversos mitjans de premsa escrita: El Punt Avui, El Periódico de Catalunya, El País, Segre, Diari de Girona, Regió 7 o El 9 Nou.

La trajectòria de Carles Duarte ha estat reconeguda, entre altres, amb la Creu de Sant Jordi (2007) de la Generalitat de Catalunya i amb la distinció de Cavaller de l’Ordre des arts et des lettres de la República Francesa.

Premis

  • Premi Cadaqués a Rosa Leveroni (1995): Cohèlet.

  • Premi Vila de Martorell (1996): Ben Sira.

  • Premi Ciutadà Europeu (desembre 2002), concedit per Foro Europa 2001.

  • Chevalier des arts et des lettres de la «República Francesa».

  • Premi de la Crítica «Serra d’Or» de Poesia (2004).

  • Premi FIEC (Federació Internacional d’Entitats Catalanes) (2004).

  • Premi APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català) (2004).

  • Creu de Sant Jordi (2007).

  • Premi de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (2012).

  • Premi Nacional El Vallenc (2013): per la seva trajectòria cultural.

  • Premi Ramon Fuster del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya (2014): per la seva trajectòria cívica, cultural i literària.

  • Premi de la Crítica Catalana de poesia (2014): Alba del vespre.

  • Premio Ondras (2022): per la promoció de les llengües minoritàries.

  • Premi Rosa Vermella del Rotary Club de l’Alguer (2023).

  • Premi d’Honor de la Premsa Comarcal (2026).

El centre del temps.

Vincles

Comentaris d'obra

La seua poesia s’escriu des d’una perspectiva que sempre està per damunt de la quitidianitat de la vida que es viu per minuts o per hores. S’inscriu en el ritme de les albes i els crepuscles, en l’espai del cel i el mar i l’horitzó que els separa. Totes les experiències del poeta fan referència a una dimensió que està més enllà del moment. 

(Robert Archer. Fragment del pròleg a DUARTE, C.: Memòria de la llum. València: Tres i Quatre, 2016)
 

* * *

Tierno, soñador, paisajístico y dialogante como sus poemas, Duarte se reconoce en unas determinadas raíces culturales, mediterráneas, y adiestra al lenguaje para que siga su misma mirada desde la abstracción y la investigación epitelial. Vivir antes de escribir, esa es la elegancia.

Aparte de incluir todos los títulos publicados, esta edición se completa con un poemario inédito, sensual y elegiaco, El dolor de la tarda, y con Arvad, isla y refugio de la que Ikkily, rey de Arvad, parte hacia el mar, el abismo oscuro. Un grupo de poemas sobre aventuras fenicias. La reescritura del horizonte aún por descubrir desde el vértigo que genera lo desconocido: esa es la metáfora de la vida y de la escritura. Sin riesgo, sin aventura, sin consciencia de límites, sin afán, sin deseo, no hay arte.

Con S’acosta el mar la aventura no ha terminado. Sólo estamos a la mitad del camino. Un trayecto líquido, en el que el agua del mar ha sido siempre espejo capaz de evocar infinitud de sensaciones, ideas, visiones y construcciones. Duarte es respeto al cielo, al mar, al tacto de las olas, a la piel y a los ojos, a los sueños y a la belleza. Crepúsculo y albas, el tacto y el tiempo, la tarde cuando se desangra y la sombra cuando se ilumina, el olvido insaciable y la ternura de unos ojos. El azul, la pureza.

(Anna Carreras. «Inmensa nave de azules», La Vanguardia. Cultura/s, 16 de juny del 2010, p. 15)
 

* * *
 

La Méditerranée de Carles Duarte est d’abord liée à un certain jeu sur les toponymes et dans la mesure où elle est nommée elle devient significante pour la Catalogne, comme géographie, historie et mythe. Toutefois, au-delà du toponyme elle est surtout mar, substantif générique, par lequel le locuteur –c’est à dire le moi– peut prendre naissance et devenir la voix poématique. Enfin, la Méditerranée est un territoire pour le langage et l’on parviendra à identifier des liens entre le mouvement des vagues, onades, et le phrasé poétique, de même que l’on analysera le métalangage dicté par la mer et, plus globalement, une poétique duartienne, qui est sans cesse appelée à se ressourcer à l’élément eau devenu espace. […]

La mer est le spectacle de l’illimité, même si l’homme en connaît intellectuellement les bornes; elle est à la fois l’unité, la mêmeté, tout en étant perpétuellement différente. C’est aussi ce que l’on peut dire de la langue, et un rapport étroit s’inscrit, dès le départ entre l’une et l’autre, dans l’oeuvre de Carles Duarte. On l’a déjà suggéré en constatant toutes les formes d’assimilation ou de superpositions entre Catalogne et Méditerranée, mais chez le poète la mer marque une jonction entre langue et poésie: elle est le grand réservoir de mots pour l’écriture. L’on a cité majoritairement jusqu’ici les recueils d’avant 1996, ceux où la mer fait l’objet d’une représentation, mais l’on observera que depuis cette date, dans les trois derniers recueils, la mer est plus encore le support de la méditation et que la substance langagière-poématique, strophique et versale est très marquée par le recours métalangagier à la mer, une Mediterranée sousjacente, devenue la mer unique sur laquelle se fonde cette poéssie.

(Marie-Claire Zimmermann. «La Mediterranée poétique de Carles Duarte», dins AA. DD.: Els Països Catalans i el Mediterrani: mites i realitats. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001, p. 207-231)
 

* * *
 

El jo poètic duartià es pensa com a unitat: un cos de carn per cert que celebra totes les formes de plaer físic –sensorial, sensual i sexual– però que viu totes les seves sensacions a través de la imaginació, de la consciència, sense oblidar mai que el seu lloc és l’univers que el precedeix i el sobreviurà. Això explica l’ús freqüent de les abstraccions: tendresa, oblit, somni, que no designen mai experiències superiors del jo sinó manifestacions que neixen de la fisiologia, de la matèria elemental i que permeten de lluitar contra el temps, però sense il·lusió, ja que s’admet, des del primer recull, que l’home, més que mortal és efímer.

(Marie-Claire Zimmermann. Pròleg a La tierra y el sueño. La terra i el somni. Antología 1984-2000. Barcelona: SIAL, 2000)
 

* * *
 

A Khepri hi ha un eclipsi de la personalitat poètica, en benefici clar de la vigència sagrada del sol. És a la vegada una aposta contra el psicologisme que ens deixa exhausts, enmig d’una hipòtesi de grandesa reduïda a pols.

(Valentí Puig. El País. Quadern, 1998)
 

* * *
 

Amb el Tríptic hebreu Duarte planteja allò que ell anomena «el gran tema de Déu», però des de la tradició d’origen bíblic, que és la més pròpiament nostra i també la més acostada a la nostra sensibilitat mediterrània.

(Joan Triadú. «Prendre el relleu», Avui. Cultura, 10 d’abril de 1997, p. 14)
 

* * *
 

Carles Duarte describe con gran inteligencia el sentido de los sentimientos humanos. Devuelve al lector un espíritu de entendimiento con los misterios y el ejercicio de buscar su revelación.

(Víctor Batallé. ABC)
 

* * *
 

Crec que aquest és un dels valors principals de la seva empresa intel·lectual: haver abordat el text bíblic com un abecedari poètic, capaç de traslladar a la vivència de l’ésser humà de finals del segle XX la inquietud espiritual del món jueu.

(Vicenç Llorca. «Carles Duarte: Qumran«, Serra d’Or, núm. 448, abril de 1997, p. 100-101)
 

* * *
 

Com d’un esperit pur i lúbric alhora, els hàbils dits de Cohèlet –els seus versos tremolosos i càlids– ens estiren avall, ens alliberen del rigor de la Llei ens despullen. Un cop estassats i nus, som tot carn i fang. El fang, l’única cosa capaç d’amor.

(Màrius Sampere. «L’Omnipresent», Lletra de Canvi, núm. 40, 1995, p. 39-40)

Entrevistes

–Parlem de poesia. Què significa el fet d’escriure’n i com definiries la teva poètica?
–Per a mi la poesia té una forma de mirall en el qual et busques i on intentes trobar el teu rostre autèntic. La poesia no pot ser un exercici merament formal, retòric, sinó que exigeix un compromís de veracitat i un esforç de lucidesa. Hi ha una dimensió estètica, per descomptat, una recerca de la bellesa, però també una necessitat d’explicar-se i un esforç per compartir aquella emoció, aquell alè últim que dignifica la condició humana. També cal dir que, en la meva poesia, conviuen factors diversos i complementaris: hi ha una dimensió més estrictament intel·lectual, s’hi pot resseguir un mapa de la Mediterrània antiga, de les civilitzacions de les quals encara ens nodrim –Plotí, Ovidi, Alexandria, el tríptic hebreu–, hi ha un vessant més espiritual i un altres que és un diàleg amb els artistes plàstics… Podríem resumir-ho dient que veig la poesia com un mirall, però es tracta d’un mirall polièdric. D’altra banda, quan escrius poesia tens la sensació d’estirar el fil d’Homer, de retrobar-te amb una tradició de segles que, en siguem més o menys conscients, continua latent en nosaltres. No hem nascut en el buit, sinó que som fruit del passat encara que sigui per esquinçar-lo i per refer-lo.

–Ets un dels poetes en llengua catalana més traduïts, i tu mateix també has exercit com a traductor d’altres autors. Com valores la traducció de poesia, les seves possibilitats i també els seus riscos?
–La poesia, quan es tradueix, es recrea, i si no es planteja en aquests termes deriva en un error. Jo he tingut algunes discussions sobre aquest tema. La traducció ha de fer que, allò que algú llegeix traduït d’una llengua estrangera, sigui realment literatura, no que es limiti a explicar-li què diu aquell autor en l’original. I en poesia això és especialment important: quan hi ha un excés de dependència de la literalitat es crea una mena d’espai no líric que distancia el lector.

–Com creus que haurien de ser, en matèria cultural, les relacions de Catalunya amb tots els altres territoris de llengua catalana?
–Les relacions s’han de basar, des del màxim respecte, en una gran voluntat de comprensió mútua i de construir ponts. Hem d’evitar els discursos emfàtics i qualsevol actitud d’alliçonament de la manera com hem de fer les coses els uns i els altres. Necessitem complicitats profundes i, alhora, consciència pràtica dels passos que podem fer en comú per sortir-hi guanyant tots. Això té a veure amb un mercat cultural comú, amb molts projectes que poden ser d’un gran interès per a tots. Tampoc no podem obviar el fet que, de vegades, els marcs polítics han afavorit l’enquistament d’unes certes distàncies que fan de mal gestionar, però hem de perseverar en la voluntat de sumar, i hi ha molts camps en què això és possible d’una manera ben natural.

(Miquel-Lluís Muntané: «Carles Duarte, passió per la cultura», Serra d’Or, núm. 645, setembre de 2013) 
 

* * *

–Com influeixen els paisatges gironins en la seva poesia?
–El paisatge et configura i et construeix: el mar, el cel, el vent, la terra treballada i la història, però la meva poesia és més pensada i duu dins seu una música per ser cantada. És fruit d’una lenta reflexió, un esforç de comprensió del món, de dir-lo commogudament.

–Què és Empúries?
–El silenci de la història i el ressò del pas dels antics que hi vivien i construïen ciutats i cultura. La porta que ens va unir al món que emergia a Grècia i Roma, els fonaments del que som. També és el Canigó, Saverdera, el Cap de Norfeu, la badia de Roses, l’amplitud de la terra badant-se per acollir el mar, les cabanes de vinya on es feia el vi que elogiava Pla, les llongades, les dunes i els pins que s’inclinen de forma incerta sota el vent però que resisteixen tenaços. És un món antiquíssim que es transforma.

–En els seus versos hi ha sovint la paraula desig.
–El desig és la pulsió primera de l’existència i la força que empeny a gaudir de ser tu mateix amb l’altre. El desig t’afirma davant la perplexitat del món.

–Bullirà el mar com la cassola al forn?
–Això deia Ausiàs March. Ell i Jordi de Sant Jordi són dos gegants de la nostra poesia, però reivindico Pere de Torroella, nascut a la Bisbal d’Empordà i senyor del castell de Sant Martí d’Empúries, que va ser un dels poetes més notables del segle XV.

–Portar corbatí fa poeta?
–El corbatí és una manera somrient de vestir-se formalment.

–Què és Cap d’Any?
–La llum que minva i convida a la introspecció i a fer balanç. És quan ordenes els records que et van portant, feridorament o serena, cap a una certa nostàlgia i espiritualitat. És el silenci i l’ocasió especial per al sentiment, l’evocació i el somni.

(Joaquim Roglan: «El sol ixent és un moment màgic, com quan la lluna surt del mar» La Vanguardia [Girona], 30 de desembre de 2011)

Antologia

Fugir de ser

Fugir de ser,
ser de nou,
ser més.

Cercar recer a la casa dels somnis.

Renéixer, 
ressorgir, 
recrear-se.

Els nostres ulls cremant amb el crepuscle.

No ja tan sols nosaltres:
som als teus ulls
generacions de rostres i d’anhels: 
mirem,
sentim.

Es tensa l’arc
i torna a ser de foc.

L’olor de llum,
la vida com un got de vi.

Ser als llavis
(deixar dormir la ment que et dicta el gest),
al gest,
la punta dels teus dits tocant la pell;
ser a l’aire,
l’espurna en l’infinit.

Silenci.

Ploure,
ser la pluja,
les gotes,
una a una,
lliscant sobre les fulles,
mullant la terra,
l’illa
on, nàufrags,
assedegats,
ens aboquem als pètals
i a l’aigua de la fruita.

Estendre’ns
com la nit
damunt del mar.

Desmentir el temps,
besar de nou l’albada.

(Del llibre Alba del vespre. València: 3i4, 2013)

* * *

Aquest canvi incessant (…), aquesta destrucció incessant
Plotí, Ennèades, II.1.1

Desem el passat en la memòria,
que no ens en retorna sinó un somni.

El rellotge del cor
comença alhora a córrer
i a extingir-se.

Ens cal el temps de ser.

El canvi és persistent
i en un mateix impuls,
bell i cruel,
es crea a cada instant el món
i ens derrueix.

S’estén la vida
a la terra i al mar,
als indrets més inhòspits,
més enllà d’on els ulls ens mostren l’univers.

Pertot retrobo una ànima infinita,
un ponent que no cessa.

(Del llibre El silenci. Barcelona: La Magrana, 2001)

* * *

L’abisme

L’albada és de cristall
i una Lluna de marbre
s’allunya pel ponent.

Dins els teus ulls
viu un silenci dens,
un fred precís
que ens pren la mà
i ens duu molt lentament
fins al llindar,
sense passat,
sense futur,
on tot és fet d’abisme.

T’abraço fort,
m’abraces,
vençuts per aquesta set,
per aquest dolor
que es torna inextingible.

Aprenc a abandonar-me.

La mar i jo
ja som
només
la llàgrima.

(Del llibre El dolor de la tarda, dins S’acosta el mar. Poesia 1984-2009. València: Tres i Quatre, 2010)

* * *

La mort

Hi ha vespres que la mort em mira d’amagat
en l’horitzó que s’incendia;
hi ha matins que la sento esperant-me enmig d’una tempesta.

La mort se’m fa present sovint
i cada cop s’assembla més a mi;
en sento el tacte blanc al cor exhaust
o als ulls d’algú que odia.

Hi ha nits que dorm amb mi
i que se’m queda arrapada
a les parpelles.

La mort és un nom lent
que el meu cos aprèn a pronunciar.

(Del llibre Arvad, dins S’acosta el mar. Poesia 1984-2009. València: Tres i Quatre, 2010)

* * *

Ulisses

Soc Ulisses 
i reprenc el seu viatge, 
encarno els seus somnis.
.
Ressegueixo les costes,
en el camí del Sol cap al ponent,
exploro els mars d’Hespèria,
travesso la mar Roja fins a atènyer l’Índia,
cerco arreu esguards on descobrir-me,
on ser de nou enllà de mi.

Navego nits
seguint rutes d’estrelles,
em bec la vida
a blaus glops d’aventura,
vestint de llum la meva pell de terra,
els ulls ferits de tanta claredat,
d’aquest silenci on llisquen les onades 
com un plany infinit sense consol,
com un cant de vida consumant-se.

Soc Ulisses
i torno amb ell al tacte de la sal.

Tremola el gest
davant del vent salvatge.

I ens desafia la tempesta,
que impregna l’aire
amb la incessant mirada de la mort.

Penso en Arvad,
la ciutat dels meus pares,
illa i recer d’estesos horitzons,
la casa,
olor de mar,
on dormen els meus ulls
tot i que jegui enmig de les onades
o en unes terres que el meu cos ignorava.

La vida és descoberta
i és retorn,
i el mar hi entra
per totes les clivelles.

(Del llibre Arvad, dins S’acosta el mar. Poesia 1984-2009. València: Tres i Quatre, 2010)

* * *

Vestigis

Cerques arreu vestigis d’altres vides,
dels somnis que les feien bategar,
dels déus que en mitigaven la temença,
dels mots que n’explicaven les mirades,
dels gestos esculpits on preservaven
allò que creien que era digne
de sobreviure el temps.

Cerques vestigis de tu
salvats en el paisatge,
però ja saps que et vencerà
aquesta ona infatigable
que sents, ja serè, com va desfent-te
mentre els teus ulls somriuen a la llum
i amb els llavis celebres
el raïm i la pell.

(Del llibre Arvad, dins S’acosta el mar. Poesia 1984-2009. València: Tres i Quatre, 2010)

* * *

Cavalls,
cavalls,
cavalls.

En sento la mirada,
la bellesa,
el múscul.

Cap solitud,
cap llibertat tan alta,
estel sense horitzó.

Ombres incandescents
de presències llunyanes
ressorgides en l’ara,
la humilitat heroica,
la dignitat  dels rostres
a les planures amples.

Batec deshabitat,
no tanca cap paret
el blau tapís
encès de somnis.

En el silenci de la nit,
empremtes a la pell,
petjades damunt d’altres petjades;
genet de llum,
la Lluna.

(Del llibre Memòria de la llum. València: Tres i Quatre, 2016)