La meva coneixença de l’Anna Dodas i Noguer es remunta al curs 1979-1980, en què vam coincidir a l’Institut de Batxillerat de Vic. L’Anna ja escrivia aleshores, però considerava aquesta activitat com a marginal, al costat dels seus estudis de música. Després d’insistir molt perquè em deixés llegir algun dels seus textos, el 25 de febrer de 1980 va enviar-me un poema («escrit ja fa cert temps»), que començava així:
«No truquis al meu pit:
jo ja en sóc fora.
Però si mai moro
no et cansis de trucar;
busca algun vestigi de vida encara,
un sanglot, un respir que escapa.»
El tema del poema era qualificat per l’autora -en un breu comentari que l’acompanyava- de «constant en mi una obsessió terrible». L’Anna tenia aleshores disset anys.
Poc temps més tard, en una carta datada el 3 d’abril de 1980, l’Anna explicava una sortida que havia fet en bicicleta pel camí de Folgueroles a Vilanova de Sau i descrivia la meravellosa sensació de trobar-se «al paradís». La carta anava acompanyada d’un poema que reelaborava aquesta sensació en versos com:
«Avui el bosc era verd -més verd que mai
i l’oratge assajava mil cançons d’estiu-«
I,
«Jo, sola, m’he fet bosc
verd,
blau,
cançons…»
Però de cop aquesta experiència joiosa de plenitud es trenca bruscament amb els versos que clouen el poema:
«Quan ja era bosc i verd
i blau
i plorava amb ell
he vist, he sentit com ens
assassinaven.»
Res en el text eufòric de la carta no justificava aquest gir final de to tràgic. I encara havien de passar més de sis anys -sis anys viscuts intensament entre la música i la literatura, entre la Plana de Vic i Barcelona, sense oblidar els viatges a Itàlia, Portugal, el Marroc…- fins que l’Anna Dodas i Noguer va ser, efectivament, assassinada en un bosc del Llenguadoc.
Per molt impressionant que sigui la coincidència, el que va fer escriure aquests versos a l’Anna de disset anys va ser (n’estic gairebé del tot convençut) una cosa diferent de la premonició d’una mort encara molt llunyana, més encara en el curs vital interior que en el temps objectiu. Va ser una cosa difícil de definir, però que m’atreveixo a qualificar de percepció extrema de la realitat, una mena de facultat intuïtiva de caràcter sensitiu que li permetia percebre en la pròpia pell, de la manera més intensa, l’eclosió de la primavera, però que al mateix temps li feia intuir el caràcter efímer d’aquell excés de vida, la implacable mort que espera a l’aguait darrere cada flor i cada tronc d’arbre.
(Ramon Farrés. «Notes sobre la vida i l’obra d’Anna Dodas», Avui, 17 d’agost de 1991)
* * *
Recordo que, a la primera lectura, Paisatge amb hivern em va semblar molt notable, amb alguns encerts brillants. No sé si em vaig formular, però no ho descarto, que era un llibre prometedor. Ho era.
Ara que la promesa ja no és ni un sarcasme, llegeixo Paisatge d’hivern i El volcà i hi trobo, oberta a la simpatia des de la simpatia, una presència activa en la confrontació amb el real i l’imaginari i en l’elaboració, a bocins, d’una realitat nova i convincent.
Què puc fer, ara, Anna -no per a tu, que res no et cal, i tanmateix per tu-, que no sigui saludar-te com a companya, bona companya, en la tasca, potser no del tot inútil, de confeccionar bells objectes que afegeixin complexitat humanitzadora a l’espectacle del món?
(Jordi Sarsanedas. Pròleg, dins Anna Dodas i Noguer: El volcà. Barcelona: Edicions 62, 1991, p. 6)
* * *
Molt poques vegades m’ha passat, i aquesta és una d’elles, que entre els centenars de versos que et toca llegir en el paper sovint tediós de membre d’un jurat, uns poemes et fan sentir que estàs disposada a defensar-los aferrissadament. Més encara perquè no s’hi interposa cap real o falsa modèstia — que si fossin poemes propis: «Hi ha poemes que m’agradaria haver escrit jo» li vaig dir a l’Anna, i era ben cert. De poeta a poeta, no se m’acudí cap elogi millor. I , tanmateix, el seu món poètic és ben personal i, com se sol dir, intransferible. Un món poètic, d’altra banda, marcat per la desolació. Més a prop del «terrible» que del «bell» per dir-ho d’alguna manera. La citació de Verdaguer amb què encapçala el recull és ben significativa: «La terra adolorida gemega com un cor». Sé, a hores d’ara, que l’Anna més aviat semblava decantar-se per la narrativa i que la seva irrupció poètica va sobtar més d’un dels seus amics… Potser va ser el dolor allò que la va acostar a la poesia. Tot i que no sé gairebé res de la seva biografia, a través dels seus poemes puc afirmar que l’hivern de 1985 va ser profundament trist i desolat. És cert que, em diuen, va nevar amb insistència. L’Anna va convertir aquella dada de la realitat en una metàfora continuada de la seva experiència vital. Com en el vers esmentat de Verdaguer. Els o les poetes sovint converteixen les coses, els fets quotidians, en obstacle simbòlic, contra el qual afirmar-se, o en mirall. L’hivern cru, blanc, amb la plana colgada «sota/la blana llosa marbre» de 1985 fa, per a l’Anna Dodas, totes dues funcions, potser amb un predomini de la segona.
(Maria-Mercè Marçal. «Anna Dodas», dins Sota el signe del drac. Barcelona: Proa, 2004, p. 103-104)
_0.webp)
