Miquel Creus i Muñoz, conegut literàriament amb el pseudònim de Miquel Desclot, va néixer a Barcelona, al barri del Clot, el 20 de març de 1952. Com ell mateix es defineix, és un home que creu en la paraula com a fonament de l’ésser humà, justament en una època en què la paraula és objecte d’un menyspreu de dimensions històriques.
La seva infantesa transcorre al barri, estudia a l’escola de monges i, després, a l’Acadèmia Sibiuda, dirigida pel mestre Josep Roch. D’aquells primers anys recorda amb especial tendresa la riquesa del llenguatge de l’àvia Maria, una valenciana de la vall d’Albaida que no sabia ni llegir ni escriure, però que li va despertar l’interès per la literatura oral.
Dels 9 als 14 anys rep una bona preparació científica i tècnica a l’escola Sant Pere Claver, una filial de l’institut Ausiàs March regida pels jesuïtes. Desclot declara que llavors volia ser químic i a casa seva feia invents, betums, netejaportes… Com pertocava a un noi del seu barri, en acabar l’ensenyament primari cursa el batxillerat laboral, on troba mestres com Ignasi Riera, que l’introdueix en els poetes clàssics catalans amb la recitació de poemes de Joan Maragall, Jacint Verdaguer i Josep M. de Sagarra. Aconsellat pels seus professors, Desclot fa el batxillerat superior a l’escola dels jesuïtes del carrer de Casp. Reconeix que trobar-se amb nois d’altres barris, descobrir una altra realitat social, va ser un xoc viu. Fora d’hores, a la mateixa escola, estudia llengua catalana i literatura amb professors com Alfred Badia, que l’inicien en la lectura de l’obra d’Espriu i de L’Odissea, en la traducció de Carles Riba, entre altres coses.
Als 16 anys, mogut per certes tendències de la nova cançó, comença a escriure poesies. El 1969 emprèn la llicenciatura de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. És en aquest context, influït per les classes clandestines impartides per Miquel Coll i Alentorn, que decideix emprar el pseudònim que marcarà la seva producció literària: «El meu nom? En Bernat Desclot es deia Escrivà. Era del mas «Es Clot» del Rosselló… Jo sóc del Clot, vet aquí d’on va sortir això de Desclot […] Com que el nostre segle ha portat la literatura, la música i la pintura en una mena de cul de sac, jo vaig pensar que fóra bo partir de zero.» (El Correo Catalán, 23 de setembre de 1978).
Als inicis de la seva carrera, en l’última etapa franquista, estudia a la facultat als matins i a les tardes fa classes de català a l’escola Sant Pere Claver del seu barri. Col·labora també en diferents projectes com el de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat. Als 18 anys decideix presentar un recull de poesies esparses al premi Amadeu Oller, que guanya inesperadament. Aquest fet suposa l’inici de la seva dedicació progressiva a la literatura, tot i la consciència de la seva gratuïtat:
«L’art, a diferència de la ciència, és essencialment inútil, i per pintar, escriure o compondre música t’ha de moure una espècie de fe.» (Serra d’Or, núm. 431)
Des del 1975 fins al 1992 és professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb un parèntesi de dos anys a la Universitat de Durham, Anglaterra (1980-1982). Concep l’ensenyament com una manera de servir la societat sense haver-se de doblegar a cap consigna de partit. La transformació constant del barri on va néixer i el fet de treballar al Vallès fan que el 1977 decideixi traslladar-se a viure a Castellar del Vallès, en un ambient més relaxat i proper a la natura. Actualment, viu de la seva dedicació literària, i ja no treballa en el món de l’educació, si no és en la dels seus fills, la Clara i l’Eloi. De fet, però, continua treballant de manera força regular per a l’ensenyament des de la seva vessant d’escriptor d’imaginació. Desclot manifesta que, en els seus inicis, es va sentir atret tant per la lírica medieval com per la popular, i que, després d’uns anys de descobriments i experimentacions, el va moure una clara intenció d’utilitat pública i de comunicació. Avui reconeix que les coses han evolucionat arran dels canvis polítics i de l’avanç de les noves tecnologies, les quals han provocat un empobriment del llenguatge i constata que la poesia té un paper secundari en la societat actual.
Amb la ferma convicció que el poeta és un «escultor de paraules que treballa en camps no estrictament racionals», creu que el fet d’escriure poesia per als petits contribueix a crear lectors de poesia. Les nombroses dificultats de publicació amb què es troba l’autor de poesia l’empenyen a escriure el següent: «D’altra banda, els mitjans de comunicació assenyalen que la poesia no interessa ningú, però no sé si és ben bé veritat perquè quan vas pel món llegint poesia t’adones que a la gent l’interessa. Quan es tracta de comunicar, la gent és sensible a la poesia. Per tant, és evident que els mitjans de comunicació ens estafen amb els seus famosos índexs d’audiència.» (Serra d’Or, núm. 431).
La seva obra està també lligada a l’estètica visual. Il·lustradors com Fina Rifà, Pep Montserrat, Carme Solé i Lluïsa Jover, entre d’altres, han acompanyat les seves paraules adreçades als infants. Alhora, l’interès que ha tingut des de jove per la música fa que s’engresqui a col·laborar en projectes musicals com els muntatges de la Història del Soldat de Stravinsky, o Pierrot lunaire, de Schönberg, per al Teatre Lliure, amb Josep Pons, o en les adaptacions d’òperes com El barber de Sevilla, de Rossini, amb el Tricicle; o en obres per fer cantar els infants, com Un concert desconcertant (1987), amb música d’Antoni Ros Marbà, Transatlàntida (2002), amb música de Baltasar Bibiloni, o El gran alquimista (2006), amb música de Bernat Vivancos.
Ha rebut diversos premis literaris, tant de poesia com de prosa. Podem citar, entre els de poesia, l’Amadeu Oller (1971) per Ira és trista passió, el Pere Quart d’humor i sàtira (1988), per Auques i espantalls, el Premi de la Crítica Serra d’Or (1992) de poesia infantil per Bestiolari de la Clara, i el Premio Nacional de Literatura Infantil (2002), per Més música, mestre! Entre els concedits a la seva producció en prosa hi ha el Lola Anglada (1985) per Set que no dormen a la palla, el Premi Crítica Serra d’Or de memòries (1993) pel Llibre de Durham, el Ciutat d’Olot (1997), per De llavis del Gran Bruixot. El 2015 rep el Premi Aurora Díaz-Plaja d’articles d’anàlisi i estudi sobre literatura infantil i juvenil catalana per la seva glossa sobre Joana Raspall presentada en el V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana.
La seva tasca com a traductor també ha estat reconeguda amb el Premi Josep M. de Sagarra de traducció teatral (1985) per la versió de Les mamelles de Tirèsies, de Guillaume Apollinaire, el Premi de la Generalitat a la millor traducció poètica (1988) per la versió de Llibres profètics de Lambeth-I, de William Blake, el Premio Nacional de Traducción de Literatura Infantil (1988) per la versió de Versos perversos, de Roald Dahl, i el Premi de la Crítica Serra d’Or de traducció (2000), per les versions de poesia de Dante, Petrarca i Michelangelo. El 2016, després d’anys de treball, publica la primera traducció íntegra al català del Cançoner de Petrarca, una fita literària de primer ordre que és reconeguda amb el Premi Cavall Verd Rafel Jaume de l’AELC a la millor traducció poètica de l’any, i amb el Premi Ciutat de Barcelona de traducció.
El 2016 és guardonat amb el Premi Joan Coromines, de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana, en reconeixement de la seva tasca de difusió de la llengua catalana, principalment en els àmbits de la poètica, la prosa, l’ensenyament, la traducció i la música.
.webp)
