Poesia Crítica literària o assaig Altres Estudis sobre l'autor/autora

Miquel De Renzi

Miquel De Renzi (Barcelona, 1941). Poeta, pintor i catedràtic de Paleontologia.

Llicenciat en Geologia per la Universitat de Barcelona, l’any 1977 obté la càtedra de Paleontologia a la Universitat de València. A banda de la seva tasca com a científic, és un dels poetes més significatius de la generació del 1970. Influït, en els seus inicis, per l’obra de Salvador Espriu, és autor dels reculls Tres fan la centena. Obra poètica 1973-1976 (1978), Les sales d’espera. Obra poètica 1976-1978 (1981), Un projecte pictòric (1983), Descripció d’un riu (1983), L’assalt al jardí (1986), El missatger i les ciutats (1990) i Flocs de temps (2001). El títol La nuesa del basament. Obra poètica 1971-1973 (1999) recull la seva primera poesia. Com a pintor, l’any 1982 realitza la seva primera exposició i, a partir del 1990, exposa amb regularitat tant en exposicions individuals com col·lectives. També és autor del llibre Benet Rossell (1995), dedicat a aquest pintor. Durant la darrera època ha estat membre del consell de redacció de la revista L’Espill de València i ha format part del jurat dels premis Vicent Andrés Estellés de Poesia, dels Premis de la Crítica de la Ciutat de València i dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians.

És membre de la Secció catalana del PEN Club Internacional i soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua catalana des de la seva fundació.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Miquel De Renzi.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano Miquel De Renzi

Miquel De Renzi (Barcelona, 1941). Poeta, pintor y catedrático de Paleontología.

Licenciado en Geología por la Universidad de Barcelona, en el año 1977 obtiene la cátedra de Paleontología en la Universidad de Valencia. Aparte de su trabajo como científico, es uno de los poetas más significativos de la generación del 1970. Influido, en sus inicios, por la obra de Salvador Espriu, es autor de los libros de poesía Tres fan la centena (1978), Les sales d’espera (1981), Un projecte pictòric (1983), Descripció d’un riu (1983), L’assalt al jardí (1986), El missatger i les ciutats (1990) y Flocs de temps (2001). El título La nuesa del basament. Obra poètica 1971-1973 (1999) recoge su primera poesía. Como pintor, en el año 1982 realiza su primera exposición y, a partir del 1990, expone regularmente tanto en exposiciones individuales como colectivas. También es autor del libro Benet Rossell (1995), dedicado a este pintor. Durante la última época ha sido miembro del consejo de redacción de la revista L’Espill de Valencia y ha formado parte del jurado de los premios Vicent Andrés Estellés de Poesía, de los premios de la Crítica de la Ciutat de València y de los premios de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Es miembro de la Sección catalana del PEN Club Internacional y socio de la Associació d’Escriptors en Llengua catalana desde su fundación.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Miquel De Renzi.
Fotografias: Archivo personal del autor.

English

English

Miquel De Renzi (Barcelona, 1941) is a poet and Professor of Palaeontology.

With a degree in Geology from the University of Barcelona, he was appointed to the Chair in Palaeontology at the University of Valencia in 1977. In addition to his scientific work, he is one of the leading poets of the 1970’s Generation. Influenced in his early books by the work of Salvador Espriu, he has published the collections Tres fan la centena. Obra poètica 1973-1976 (1978), Les sales d’espera. Obra poètica 1976-1978 (1981), Un projecte pictòric (1983), Descripció d’un riu (1983), L’assalt al jardí (1986), El missatger i les ciutats (1990), and Flocs de temps (2001). The volume La nuesa del basament. Obra poètica 1971-1973 (1999) brings together his early poems. In 1982 he held his first exhibition as a painter and, since 1990, he has been exhibiting regularly in solo and joint shows. He is also author of the book Benet Rossell (1995), about the painter of the same name. In recent years he has been a member of the editorial board of the Valencia-based magazine L’Espill and he has been a jury member for the Vicent Andrés Estellés Prize for Poetry, the Valencia City Critics’ Prizes, and the Valencian Writers Critics’ Prize.

He is a member of the Catalan section of PEN International and also a founding member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Miquel De Renzi.
Photographs: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Miquel De Renzi neix a Barcelona el 17 de juliol del 1941.

Realitza els estudis primaris en un col·legi de capellans de l’Esquerra de l’Eixample i l’any 1958 acaba els estudis secundaris. La mare el duia cada setmana al cinema de barri de programa doble, i d’allà li vindrà la posterior afició al cinema. El pare li comunicà molt aviat l’afecció per la música clàssica. Té bons professors al col·legi on fa el batxiller: en literatura, la Maria Novell, en Francesc Gomà en filosofia, n’Anna Invers en ciències naturals i en Gabriel Casas en matemàtiques, així com un molt bon professor d’història de l’art, el Sr. Sala. Tots ells influeixen en les seves actituds posteriors cap a la ciència, la literatura i l’art.

L’any 1963 es llicencia en Ciències geològiques a la Universitat de Barcelona i posteriorment realitza la tesina. A la universitat entra en contacte amb un agrupament escolta. Tot i que no s’ha integrat mai en el moviment, li queda una important marca moral i unes amistats que encara hi són presents, per bé que alguns han traspassat recentment. El 1964 fa el servei militar, durant el qual se li assigna la tasca d’alfabetització d’aquells companys que no havien estat escolaritzats de petits. Combina el servei militar amb la docència, com a ajudant de classes pràctiques a la universitat. Entre els anys 1963 i 1975 exerceix com a professor no numerari a la Universitat de Barcelona i també treballa a l’ensenyament secundari fins al 1971, any en què obté el grau de Doctor en Ciències Geològiques. El seu director de tesi fou el Dr. Miquel Crusafont, els ensenyaments del qual l’inclinen cap a l’aprofundiment en la teoria de l’evolució. Del 1975 i fins al 1977 és professor agregat numerari de Paleontologia d’Invertebrats a la Universitat de Barcelona. L’any 1977 obté la càtedra de Paleontologia a la Universitat de València, on es trasllada i on passa a treballar des d’aquell moment. A través del seu amic Joan Brossa, entra en contacte amb Eliseu Climent, qui l’introdueix en el món literari i artístic valencià.

A partir del 1970 Miquel De Renzi comença a escriure poesia, molt influït en els seus inicis per l’obra de Salvador Espriu. Posteriorment llegeix Josep Vicenç Foix i Carles Riba. A través de la seva amiga Anna Maria Esteve, que exerceix un paper molt important en la formació de la seva sensibilitat artística, entra en contacte amb el director de la revista El Pont, Miquel Arimany, el qual li aconsella llegir més poesia, i no només catalana. Aleshores també llegeix textos teòrics. L’altre contacte proporcionat per Anna Maria Esteve fou el poeta Joan Argenté, qui li dona pocs i molt savis consells sobre el quefer poètic que li han servit per sempre. Cap a l’any 1976 coneix el poeta Joan Brossa, al qual Arimany i Argenté ja li havien aconsellat la seva lectura, i amb qui manté una amistat enriquidora fins al final. L’any 1973 publica dos poemes a la revista El pont i posteriorment es comença a presentar de manera successiva a diversos premis literaris com el premi Carles Riba, del qual en queda finalista, l’any 1982, amb l’obra Descripció d’un riu. La seva primera obra poètica escrita entre el 1971 i el 1973 no apareix publicada fins quasi trenta anys després, sota el títol La nuesa del basament, del 1999. Aquest títol recull les obres Un malestar —i qualque benestar— civilitzat i Passadissos endins. El 1978 publica el seu primer volum, Tres fan la centena. Obra poètica 1973-1976, prologat per Joan Brossa, i el 1981 apareix l’obra Les sales d’espera. Obra poètica 1976-1978. L’any 1983 publica els títols Un projecte pictòric i Descripció d’un riu i, el 1986, veu la llum l’obra L’assalt al jardí. El missatger i les ciutats apareix el 1990 i el seu darrer títol publicat és l’obra Flocs de temps, de l’any 2001.

A més de la seva obra poètica, Miquel De Renzi també desenvolupa, a partir del 1972, una intensa activitat com a pintor. L’any 1982 realitza la seva primera exposició i, a partir del 1990, exposa amb regularitat tant en exposicions individuals com col·lectives. És autor del llibre Benet Rossell, publicat el 1995 i dedicat a aquest pintor, i ha escrit articles de crítica de poesia sobre Joan Brossa, Fina Cardona, Vicent Salvador i Narcís Comadira, així com diversos articles crítics sobre pintors, com ara Carme Grau, Mariano Maestro o Manuel Bellver entre d’altres. Conseller de Número de la Fundació valenciana d’Estudis i Investigació, ha dirigit la col·lecció de creació literària «Acadèmia dels Nocturns» de la Universitat de València. Durant la darrera època ha estat membre del consell de redacció de la revista L’Espill de València i ha format part del jurat del Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia i dels Premis de la Crítica de la Ciutat de València, així com dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians.

És membre de la Secció catalana del PEN Club Internacional i soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua catalana des de la seva fundació.

Miquel De Renzi en una lectura poètica durant els anys 80 del segle XX.
Miquel De Renzi en una lectura poètica durant els anys 80 del segle XX.
L'autor, en un acte d'homenatge a Joan Brossa, a València, l'any 1993.
L'autor, en un acte d'homenatge a Joan Brossa, a València, l'any 1993.
Miquel De Renzi, l'any 2014 a Teruel (© PePeEfe, Wikimedia Commons - CC BY SA 4.0).
Miquel De Renzi, l'any 2014 a Teruel (© PePeEfe, Wikimedia Commons - CC BY SA 4.0).

FERRER, Antoni:

Vincles

Comentaris d'obra

Miquel De Renzi, jove professor de geologia de la Universitat de Barcelona, és també poeta d’un lirisme curatiu. La seva poesia creix com l’herba a la clivella de les roques. Les figures que barreja no s’enganxen a cap forma ni els versos rebutgen de celebrar la festa amb una imatge humil al mig. La regla amaga aspres figures i va adjuntant els mots per ornamentar una decisió o un dubte o, aviat, la destresa. El seu món, amagat per la muntanya, cada dia sap més noms, i la pilastra creadora es descompon menys en pampallugues, conforme el caràcter de l’autor. El dia es desperta prop de la frontera. El poeta remunta els entortolligaments, i el mirador s’impregna de l’univers que li confereix. D’altra banda, la forma té en el viatge un deix de recança perquè la llibertat sense brides, de vegades, no brolla com una cosa natural. Però s’hi barregen tot de delicadeses així que se sent que avança i el fet arriba als versos. Quan l’instint l’escabella ultrapassa els límits locals. De vegades es guarda els cavalls, i el viatge es cobreix de gebre. El professor segueix els joglars i en la immensitat de la plana escolta el terrabastall llunyà de les cases i les coses que cauen. 

[…]

Aquí la paraula fusiona els ecos i, de vegades, una substància incerta guanya en plasticitat al tombant d’un passatge. Vull dir que hi ha pals i veles, i les excepcions no arriben a foradar mai res. Els accidents del terreny són pures apreciacions formals damunt la imaginació poètica. Però una evasió no farà mai concessions al terme del camí ni arribarà de sobte el record de voler encendre res. Els jocs es mouen, doncs, sense sortides fàcils, i els mots juguen tot unint el fum i les arrels. Ara com ara, De Renzi va arrodonint les palanques i busca l’evidència del lirisme tot obeint els mecanismes de la memòria subconscient. L’autonomia de l’element líric —imatges i metamorfosis— determina les naixences tal com esdevé un fet plàstic independent, per exemple, un quadre de Miró o una màscara oceànica. 

(Joan Brossa. Del pròleg al llibre Tres fan la centena. Barcelona: El Mall, 1978, p. 5-6)

* * *

Les sales d’espera és un llibre dens i dur, no apte per a qui cerque una poesia afalagadora i fàcil, però que ofereix a qui sap rellegir els seus versos un món íntim ple de màgia i metamorfosis, amb delicats matisos de boscúria.

Densitat i duresa del poema vénen donades per un ritme quebrat, sovint abrupte; per una sintaxi travadíssima que s’allargassa com un curs fluvial de vers en vers girant cua amb recolzes de relatius; per un lèxic econòmic de cromatisme i ajustat de designació, predominantment vegetal o mineral, cru i nu en tot cas, i amb la suggestió de la sorpresivitat estilística.

L’anècdota es perd en aquests poemes que semblen defugir sistemàticament el figurativisme per esdevenir pura combinatòria de mots, una àlgebra lingüística on ocells, pluja, núvols, or, neu o rosers —per citar uns exemples molt freqüents— no són sinó elements plàstics, suport del color o àdhuc de la llum —element central en la imatgeria poètica de Miquel De Renzi—, o bé peces funcionals de l’arquitectura del poema. En aquest despullament de la paraula poètica, que perd narrativisme i descriptivisme per guanyar en autonomia lírica oberta a connexions subconscients, és palesa la influència de Brossa —el qual va prologar Tres fan la centena amb un text força intel·ligent— i la coincidència amb determinats trets estilístics de la poesia dels 70.

(Vicent Salvador. «Miquel De Renzi, pur i dur», Diario de Valencia, 12 d’agost del 1981)

* * *

Llegir la poesia de Miquel De Renzi és enfonsar-se en un món profund en el qual el mot assoleix o recobra la seua autonomia, objecte concret i primordial, gairebé deslligat de referències externes o amb una connexió difusa o subtil amb allò que superficialment s’entén per realitat. […] Construeix arquitectures arbòries i fantàstiques que esperits poc exigents poden considerar com accessòries, desproveïdes de fons, d’arguments, de referències concretes i tangibles. L’herba humil dels seus poemes es transforma en bosc frondós, gairebé impenetrable. Només la lectura, les freqüents i pausades relectures, ens permet lentament d’obrir-hi camins, de descobrir-hi significacions, d’escoltar-hi insospitades ressonàncies, potser fins i tot no previstes pel poeta. El poema de Miquel De Renzi es converteix llavors en mil poemes; cal l’aventura del lector disposat a perdre’s en la jungla dels seus mots, disposat a trobar els seus fantasmes i a esbrinar les múltiples intuïcions que cada imatge i cada vers ens poden oferir.

(Jaume Pérez Montaner. «Miquel De Renzi: Un projecte pictòric», L’Espill, primera època, núm. 21, 1985, p. 179)

* * *

Des de L’assalt al jardí, escrit durant els anys 80-85 i publicada el 86 en la desapareguda Gregal, a El missatger i les ciutats, confegida durant el període 86-88 i publicada enguany mateix, Miquel De Renzi sembla recórrer un doble procés —referencial i textual— que va des del caos a l’ordre. Doncs bé, és l’aspecte referencial el que més clarament palesa aqueixa voluntat de síntesi entre la visió «objectiva» del científic i la «intuïció» del poeta a què em referia més amunt: les imatges del «jardí» i de la «ciutat», referents d’un món i d’una natura «humanitzats» —és a dir, viscuts, entesos i simbolitzats en l’escriptura i en tot art—, que en el primer llibre s’amunteguen caòtiques i s’entrelluquen boiroses i imprecises, així com la fúria bojament bellugadissa de la vida, que hi és simbolitzada —[…] en una encertada paràfrasi de T.S. Eliot— com cavall i genet que, en llur constant viatjar, no es mouen del lloc de partença, esdevenen, respectivament, a El missatger… pedra, fulla i casa, coma a xifra humana de tot allò real, i l’aventura de la vida com a intent de copsar el significat de cada «mot pensat / en un instant joiós, de què ningú mai no ha estat / capaç de recelar», i poder-ne, així, bastir com un «demiürg» ni que siga un cosmos de paraules, «l’herència… / que sostindrà la tribu, i vetllarà / perquè la llei que enllaça els filaments / entre llavors successives es faci / complir».

(Antoni Ferrer. «El missatger i les ciutats», Saó, núm. 495, setembre del 1990, p. 55)

Entrevistes

Miquel De Renzi (Barcelona, 1941), escriptor i professor de Paleontologia a la Facultat de Biològiques de València, dirigeix actualment la col·lecció literària «Acadèmia dels Nocturns» que edita la Universitat de València.

—Malauradament, no és massa habitual que a les acaballes del segle XX un científic es dedique també a la literatura, que escriga poesia i narrativa…
—Això m’ho han dit moltes vegades i em fastigueja bastant que em pregunten com és que sóc paleontòleg i faig poesia. Però val més respondre-hi perquè m’agradaria que la gent sabera que no es tracta de cap contradicció. Bo, et podria dir que Paul Valéry s’interessava molt per la Física Teòrica, que Robert Musil era enginyer i bon investigador en problemes físico-matemàtics. En aquests moments hi ha una contradicció prou greu dins d’una cultura que esdevé excessivament tecnificada, i aleshores han començat a divergir el sector científic, entre cometes, i el sector humanístic, la qual cosa és molt perillosa. Ara, potser, hi ha més consciència sobre aquest perill per part dels científics que per part de l’altra gent. Podria citar uns llibres que criden l’atenció sobre aquest tema fets per científics de molt alt nivell. Un exemple n’és Ciencia, orden y creatividad de Bonn i Peat, que te’l recomano.

—Fa un temps li encomanaren que es fera càrrec d’una col·lecció literària del Servei de Publicacions però a banda de ser-ne el director, és el responsable del disseny i del dibuix de la coberta. Es tracta, doncs, d’un producte made in Miquel De Renzi…
—Fa un any, aproximadament, que m’encarrego de la col·lecció «Acadèmia dels Nocturns» i és la meva primera experiència editorial. Respecte al disseny, el vaig fer jo, i també els dibuixos de la coberta. A més, hem introduït la numeració de cada exemplar de l’edició, tal i com es feia abans. El meu objectiu i també el propòsit de Vicent Salvador, que dirigeix el Servei de Publicacions de la Universitat, era que fos una mica una col·lecció que servís per llançar certs experiments literaris que potser els editors no gosen publicar per la por a la manca d’èxit.

—I per la jovenesa dels autors…
—Per a mi l’edat no és credencial de res. Pot haver-hi un Rimbaud que als divuit anys ja va dir tot el que havia de dir. Normalment, però, la bona literatura sempre va lligada a l’experiència de la vida.

—Es tracta d’una col·lecció estrictament universitària, que només publicarà obres d’autors vinculats a la universitat?
—No necessàriament, la col·lecció és oberta perquè crec que és important que la nostra universitat es projecte en aquest sentit.

—La col·lecció ha publicat els guanyadors d’un premi que du el mateix nom. Què en pensa d’aquesta convocatòria i dels premis en general?
—Pense, i ja ho he comentat, que caldria suprimir-lo, perquè crec que el veritable premi és que un autor puga editar. Jo sóc molt contrari als premis.

—Per què?
—Doncs perquè és una forma viciada d’estimular la gent a escriure. Una altra cosa és que després premien un llibre editat. Tots sabem que els premis literaris no són sempre justos. Ja ho he parlat amb en Vicent Salvador i ell també està d’acord que no paga la pena que continue l’esmentat premi.

—Els llibres que editen les institucions tenen normalment poca difusió i en el cas dels de la universitat pareix que costa que tinguen una bona distribució. Com es pot solucionar aquest problema?
—Ho veiem una mica fotut. Jo no me n’encarrego però sé que s’estan preocupant per donar-li una major distribució. Sobretot, un dels objectius d’aquesta col·lecció és que els llibres catalans tinguen una difusió arreu dels Països Catalans. Perquè si cuidem aquí una presentació, uns textos i exigim una qualitat, és lògic que tinga difusió. Jo crec que aquest és el millor premi que se’ls pot donar als autors.

—Hi ha més poetes que narradors entre els autors joves o es pot augurar per al futur una nova fornada de novel·listes i contistes?
—N’hi ha més, de poetes, pel que abans et deia, que la narració exigeix haver viscut, ho exigeix de totes totes. Ara bé, això no vol dir que la poesia siga una activitat fàcil des del punt de vista tècnic. Ni prosa ni poesia no són una més que l’altra.

([S.S.]: «Amb nocturnitat», Universitat de València. Revista d’informació universitària, núm. 7, juny del 1989, p. 16-17)

Antologia

Les coses es perden per dalt dels serrats,
desfent-se en basíliques de fulles
i cremant les campanades dels pardals.
Entre motlle i motlle l’àngel s’obstina
i, com qui no vol, sacseja els cabells
perquè caiguin unes paraules que malfien,
mes, oh, accident! en caure, taquen un concepte,
el qual, ofès al seu full més íntim,
barrina venjances: penjolls de reptes.

(Dins del llibre Tres fan la centena. Barcelona: El Mall, 1978, p. 13)
 

* * *

Ell, transparent, guarda secrets al cim
sagnant d’aquella torre plena d’aire
mentre jo, escàpol, surto d’accidents,
dies festívols dins el calendari
d’un vell vitrall tenyit amb càntics fosos.
Una ironia trenca pèls i closques
en els llindars, on viu la meva llengua,
que, molt prostrada, tipa d’ésser cota,
descansa al peu dels recs, els quals, malgrat
fugir d’aquell eixam de selves albes,
dormen a l’ombra d’un cantell de sol.

(Dins de l’obra Les sales d’espera. Barcelona: El Mall, 1981, p. 9)
 

* * *

I
La nit s’ha clos, rodona, al meu damunt.
És un enorme embolcall, un budell,
la densitat d’una bresca de plom,
cristal·litzada, allò que m’empresona.
És una nit mancada de verdor
i no té res a veure amb les grandàries
on els amants despleguen els seus gestos
—aquella pregonesa convertida
en caos carregat de molt possibles
(això, al diccionari transparent,
és el que duu per nom sagrat)—, tampoc,
però, no és reflex de la bellesa,
car el terrible pren, enfront d’aquella, 
la faiçó del no-res. Bola, tangent,
contacte, via, sembla una infinita
geometria, m’aixopluga al llis
dels seus replecs —l’acer de les petjades
resta, talment fulles, a la vorera,
mentre el til·lers es fixen en els passos
marcats—. Darrera meu deixo un senyal,
una fita que poden ser capaces
de copsar les arestes delicades
dels somnis; una porta s’obre prop
del fanal; a la porta hi ha un nen nu;
el nen hi juga, les pedres regalen,
com nius d’ocell, a través de les mans
lleugeres de l’infant, que vagareja
amb els ulls pel seu joc quan, feble, aquest
l’abandona (contemplo l’escenari
amb llàstima i el lloc m’acomiada).

(Dins de Descripció d’un riu. València: Eliseu Climent – 3i4, 1983, p. 17-18)

* * *

L’ull és la forma d’un pinzell constant
que, mentre el real té un augment de càrrega
dins els nivells dels estanys on les ombres
premen discursos, és capaç de plaure
la tela tensa que farem servir
per al muntatge dels diversos plànols
en què es dividirà la teranyina
mai no conclosa d’aquest escenari.
Els colors: els hi posa el vel diàfan,
al setial de l’esguard assegut,
i el blanc, rebement de les formes, pren,
a la vora que el llac li deixa —fresca
a causa dels horaris festejats
pel triomf que rumien les finestres—,
el gesp ombrívol per tornar els forats
vers les celles d’un repte de prodigis
i fer-hi un foc que retallés els mars,
els quals, amb núvols de bronze, somien
les hores armades amb punxes, fulles
i tresors adients. El somni infanta,
un altre cop, els colors, sobre un llit
mental; els fa suar les visions
de llicorella, esquinçar les cortines
i vestir les parpelles de les coses
amb ferros disposats a obrir-les. Cops
metàl·lics les ingressen dins el cap
de qualsevol lector de pregoneses
al mapa de runes dels anys. No resta
més que llogar les cambres buides —lluny
dels camps que, fins ara, ens donaven herba
xifrada— i il·lustrar-les amb xarxes fosques,
que emboiren les palpentes de la neu;
el procés és el dubte, fer miracles
no és suficient perquè les fulles
romanguin quietes als arbres; òlibes,
cap al tard, amb les urpes, desfaran
les promeses dels gestos immadurs.

(Dins del llibre Un projecte pictòric. València: Septimomiau, 1983, p. 7-8)

* * *

Un camí obert en la primavera,
uns arbres encara sense fulles
com si no tinguessin
mans per aixecar.
Un home va pel camí
sense sentir
cap mena de protecció;
la natura se n’ha desentès,
però camina sense aturar-se,
tot perdent-se
contra l’horitzó inhòspit
on borda la tempesta poderosa:
confia en ell mateix.

(Dins del llibre La nuesa del basament. València: Fundació Bancaixa, 1999, p. 17)

* * *

AIGUA
 

Fred a la banyera, un fred enllepolit i matusser mentre cau l’aigua de la dutxa, tot arrodonint el fràgil silenci que regna en unes hores artificials; corren uns regalims apegalosos per les rajoles en un exercici de cal·ligrafia natural, digne de ser amagada darrere els tels despresos d’una música sense grumolls. La tovallola m’acull la carn i encara no sé si la pell és una festa.

(Del llibre Flocs de temps. València: Brosquil, 2001, p. 10)