19-8-1988: la soledat d’un món perdut
Em desperto amb les primeres llums, tot és silenci. Noto que el cos em fa mal a causa de la postura en què he dormit. Miro el rellotge, són les cinc de la matinada. Surto a l’exterior, el cel és clar, l’aire fresc. Camino fins a una gran roca que sobresurt justament per sobre d’una vall plena d’acàcies, al fons discorre un petit rierol. Allà, assegut, puc observar com a poc a poc es tenyeix el cel de roig, tot just abans de sortir el sol. La soledat és immensa, se sent i es respira. Entre els arbres volen ocells de tots colors que canten al nou dia. Les dunes reflecteixen, més que mai, el seu color taronja, que dóna un aire màgic al paisatge, ho contemplo extasiat, és, senzillament, la pau, la realitat de tots els temps en un sol moment. La incertesa del futur fa que visqui intensament, que m’enlairi per sobre de la meva essència física, com a mortal, i pugui entendre les dimensions de l’univers. M’hi estic molt de temps, no el mesuro.
Ho recullo tot i torno a Goundam. Arribo a la plaça, aleshores solitària, amb la intenció d’obtenir informació. Dono un volt i atreu la meva atenció la gran i bella mesquita, amb mitges llunes coronant les cúpules, sobre elles es veuen nius de cigonyes negres fets amb branques. Més avall, als costats d’un carrer, observo un arbre completament ple de nius penjants, entre ells volen petits ocells grocs i vermells, els teixidors. És tot un espectacle. Torno a la plaça, ara ja hi ha alguns nens. Gràcies a ells sé que l’únic que puc fer per sortir de la població i anar riu avall és… caminar! Així que decideixo caminar.
Un dels nens m’informa que a la rodalia viu un home blanc, un francès. Resto estranyat i li prego que m’hi porti. Efectivament, en una casa de fang amb un pati gran, on hi ha un petit mico lligat, com si fos el guardià, trobo un jove veterinari sans frontières, es diu Henri, se sorprèn molt i em convida a esmorzar. M’explica que és allà perquè a França es pot canviar el servei militar per un any de treball, com a metge o veterinari, a les excolònies franceses, i que ja li queda poc per finalitzar la seva estada en aquell indret perdut. Coneix bé la zona i puc treure’n molta informació. Em parla de la bellesa del llac Fuguiba i dels pobles del voltant, llàstima que no tinc temps per anar-hi, malgrat tot en prenc nota per a una altra vegada. Després me n’acomiado i torno a la sabana semidesèrtica, però abans dono un bolígraf al nen que m’ha acompanyat. Començo a caminar, ara sí que tot és incert. Crec que segueixo el bon camí i sé que no em perdré. Miro endarrere, Goundam s’allunya. Més a prop les meves petjades es marquen profundament a la sorra. Camino tot el matí, fa molta calor però es pot suportar i el paisatge és extraordinari. Fins ara no m’havia sentit tan endinsat a l’Àfrica, tinc la impressió de ser alguna cosa molt petita, quasi insignificant.
Cap al migdia i alguns quilòmetres més endavant m’aturo al costat d’una acàcia. Aprofito la mica d’ombra i m’assec còmodament a sota. Passen pel meu costat unes dones carregades amb grans feixos de llenya i, darrere seu, un vell dalt d’un ase. Són indígenes que m’observen encuriosits i somriuen. Poc després creua per davant un altre tuareg que porta un mocador al cap amb plaques de metall, un vestit vistós i un cinturó, també metàl·lic, del qual penja una gran espasa. No es gira per mirar-me, sinó que passa altivament. Sí que em saluden dos negres sudànids que, darrere seu, caminen carregats de llenya. Són els seus esclaus, aquí ser esclau és un privilegi, mengen cada dia i tenen casa i posició social. «Ça va!» –em diuen– «Ça va!» –els responc aixecant la mà.
Després de descansar continuo la marxa. Em carrego la motxilla de nou i penjo a la cintura el ganivet tuareg que havia comprat, no és que esperi cap perill, em serveix més com a eina que com a arma de defensa. A més, és una forma de demostrar que tu també tens dignitat i orgull. En el fons són armes simbòliques.
Cap a les dues de la tarda, arribo al lloc on és possible que passi algun vehicle. Estic cansat, així que aprofito de nou l’ombra d’una acàcia per deixar l’equipatge. Em trec les sabates i puc comprovar com es camina de bé sobre la sorra. Vaig a donar un tomb, sento l’aventura del moment, però també que la meva vida val molt poc, podrien matar-me i robar-me, ningú els diria res, ningú no ho sabria, és molt fàcil fer desaparèixer una persona aquí, però ningú no ho farà, ho sé, ho intueixo, i no és perquè jo també vagi armat, sinó perquè aquí es respira primitivisme i prehistòria, això també representa noblesa en l’ésser humà, ho he captat i no tinc gens de por. Encara que no me’n pugui sortir i acabin aquí els meus dies, ho faré amb el cap ben alt.
Persegueixo alguns insectes sorollosos, són divertits. Veig al fons uns llenyataires. Més a prop, una acàcia amb nius d’ocells. Ho observo tot, les plantes, el terra, les pedres, tot, és la màgia del coneixement enfront de la novetat i sento més ganes de viure que mai. A uns cinquanta metres passa un home sobre d’un ase i tres dones xerren darrere seu, com si no hagués passat el temps per a aquesta gent, viuen igual que centúries.
(Travessia per l’Àfrica occidental. Crònica d’un viatge en solitari. Figueres: Brau, 1994)
_0.webp)
