Guillem de Berguedà

Les seves poesies reflecteixen clarament aquesta vida agitada. «Bons sirventes fetz on disia mals als uns e bens als altres«, diu l’antiga biografia anònima. Els bisbes d’Urgell, el comte Ermengol i el seu enemic constant, Ponç de Mataplana, foren especialment atacats pel nostre poeta. Cal assenyalar, però, que la mort d’aquest darrer arrencà de la ploma de Guillem un dels més sentits planys de la poesia trobadoresca. Aquesta composició acusa un sentiment delicat i una tendresa que fan més rica la personalitat poètica de Guillem. Les seves composicions satíriques (sirventesos), tot i ésser «tan cíniques com les de Guillem de Poitiers i més sanguinàries que les de Bertran de Born», com vol Milà, ens el mostren maldient i llagoter alhora, però ple de vida i d’energia; les altres poesies humanitzen aquest caire de Guillem i fan que considerem massa rígides algunes apreciacions de Milà sobre aquest trobador.

(Alfons Serra-Baldó. «Guillem de Berguedà», dins Els trobadors. Barcelona: Barcino, 1934; 2010, p. 118)

* * *

Ara bé, transmetre l’odi, o millor, el descrèdit d’una persona, i recollir simpaties per al propi punt de vista, són uns objectius que s’obtenen més ràpidament i més eficaçment si la via triada és la de l’humor. Un humor d’ampli espectre, de tons sovint gruixuts, amb forta utilització de la hipèrbole i sempre absolutament desinhibit.

La base de tot recurs humorístic és singularment verbal. En aquest primer nivell, l’efecte denigrador tant pot residir en la utilització sovintejada d’un substantiu com «bisbaz» (bisbot) per a designar Arnau de Preixens, com en un joc de paraules tan explosiu com el que es produeix en els inoblidables versos finals d’un poema contra Pere de Berga, convenientment preparat per una introducció delicadament cortesa, subtil, elevada, almenys en aparença, car el llenguatge és el de l’enamorat cortès:

«A vos m’autrei, bona dompna de Berga:
vos etz fins aurs, e vostres maritz merga«

El segon recurs, en el qual Guillem de Berguedà excel·leix car no segueix cap pauta, al contrari dels escriptors del seu temps, consisteix en la deformació dels trets físics dels personatges que ataca. Això vol dir que el trobador exagera, i és normal, però que no inventa. Si ho fes o s’ajustés a un model literari, la seva eficàcia disminuiria enormement.

Així, Ponç de Mataplana és «en Braz-cortz, Denz-de-boial/Huoills-de-boc-en-fenestral«, en «Cais-de-botz» i en «Nas-de-corn«.

Alguns d’aquests trets evidentment caricaturescos són tanmateix justificats en d’altres poemes: «en braç curt», perquè el tenia anquilosat i el duia encongit, i això li donava una aparença forçosament més curta. I hom es convenç que Ponç de Mataplana havia de tenir una dentadura impressionant, perquè a la Cansoneta leu e plana s’admira de la sort que van tenir les pedres de Melgur –prop de Nimes–, que no es van trencar quan ell s’hi partí tres dents.

La caricatura, però, li serveix també per a fer acusacions més malèvoles i obtenir rebutjos més cruels: és clar que l’esment al «nas de corba» del bisbe d’Urgell va més enllà de la simple deformació més o menys còmica, car és una manera simple de titllar-lo de jueu.

(Anton M. Espadaler. «La poesia de Guillem de Berguedà», L’Erol, núm. 52, 1996)

* * *

Perceptuen Las leys d’Amors que el gènere anomenat sirventès «deu tractar de reprehensio, o de maldig general per castiar los fols e los malvatz, o per tractar…. del fag d’alquna guerra». És evident, doncs, que el cançoner de Guillem de Berguedà és constituït en gran partida per sirventesos. De fet, però, el nostre trobador només dóna el nom de sirventès a sis de les seves composicions, totes elles en blasme dels seus enemics o sobre guerres feudals. En canvi, altres poesies que contenen greus injúries i que, de fet, són autèntics sirventesos, són denominades per llur autor chanson o canson. Guillem de Berguedà, doncs, no se sotmet a la rebuda distinció entre el sirventès, peça moral, denigratòria o de fets actuals, i la cançó, vehicle del que anomenem amor cortesà. Per això crida l’atenció que no rebin aquesta darrera denominació les tres úniques cançons d’amor del nostre trobador (XXVI, XXVII i XXVIII). ]…]

L’originalitat versificatòria de Guillem de Berguedà es fa evident si considerem que, entre les seves trenta-una peces conegudes, només aquelles dues, Chansson ai (VI) i Cavalier (XVII), imiten un esquema d’altres poesies conservades i que onze composicions del nostre trobador són d’esquema únic en tota la lírica trobadoresa. I això emmena a suposar que la música que componia Guillem de Berguedà, avui totalment perduda, devia ésser molt personal.

En contrast amb els dos casos en què Guillem de Berguedà pren l’estrofisme d’una poesia aliena, n’enregistrem set de segurs i sis de probables de poesies trobadoresques que han imitat l’esquema mètric de poesies del nostre i que segurament devien reproduir-ne la melodia.

Guillem de Berguedà és molt hàbil i variat en el maneig del rim i n’utilitza exactament un centenar de diferents en el total de 1238 versos que constitueixen la seva obra conservada.

(Martí de Riquer: «Introducció», dins : Les poesies del trobador Guillem de Berguedà. Barcelona: Quaderns Crema, 1996, p. 66-68.)

* * *

La lírica cortesa i amorosa no és absent al repertori de les poesies de Guillem de Berguedà conservades. No tot en ell són odis i sarcasmes ni el reflex de la seva passió de violent senyor feudal, amb extenses possessions, que participa en torneigs i que pot dur els seus vassalls al combat i fer-los escometre al crit de guerra Berguedà! El nostre trobador freqüentà diverses corts, algunes d’elles molt lluïdes: les reials de Barcelona i de Castella, de Ricard Cor de Lleó, les vescomtals de Castellbò i de Cabrera, les dels Montcada d’Ausona i tal vegada les dels comtes d’Empúries; i la seva presència en tals ambients no era tolerada com la d’un trobador a qui s’obren les portes per divertir els grans senyors, sinó la d’un baró feudal que, per la seva dignitat i rang, té perfecte dret a entrar-hi. La seva cultura literària era prou extensa, car a més de conèixer bé, com és lògic, la produció d’altres trobadors, fa referència a cançons de gesta i a romans francesos o provençals (les de Roncesvalls, de Rotllà a Saragossa, de Raül de Cambrai, de Beuvon de Hantone, d’Otger de Dinamarca, d’Aimerí de Narbona, de Gui de Nanteuil, el d’Andreu de París, el Roman de Renart); i un seguit de joglars són al seu servei (Arnaudó, Ramon de Pau, Montaner, Sabata; el del Ripollès).

Cal tenir ben presents aquestes dues facetes de Guillem de Berguedà: el calumniador i el cortès, el groller i l’elegant, el vassall rebel enfront del seu rei i el vassall amorós davant la dama, el trobador que escriu, sense immutar-se, la més gran obscenitat i el poeta que compon versos delicats. I cal no oblidar que Guillem de Berguedà no és un poeta professional, com ho eren tants d’altres trobadors que es guanyaven la vida amb els versos, sinó un senyor feudal que, a més, és poeta i que posa la poesia al servei de les seves idees polítiques i personals, dels seus interessos i de les seves passions.

(Martí de Riquer. «Guillem de Berguedà», dins Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. I, 1964, p. 86-87)

CANSONETA LEU E PLANA

Cansoneta leu e plana,
leugereta, ses ufana,
farai, e de Mon Marques,
del traichor de Mataplana,
q’es d’engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples

Marques, ben aion las peiras
a Melgur depres Someiras,
on perdetz de las denz tres;
no·i ten dan, que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

Del bratz no·us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qe·l nervi vos estendes.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
gardar se deu totas ves
qon qe·z an; an de clar dia,
de nuoitz ab vos non an ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples

Marques, ben es fols qui·s vana
c’ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.
A , Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples

CONSIROS CANT E PLANC E PLOR

Consiros cant e planc e plor
pel dol qe·m a sasit et pres
al cor per la mort Mon Marqes,
En Pons, lo pros de Mataplana,
qi era francs, larcs e cortes,
e an totz bos captenimens,
e tengutz per un dels melhors
qi fos de San Marti de Tors
tro […] et la terra plana.

Loncs consiriers ab greu dolor
a laisat e nostre paes
ses conort qe non i a ges
En Pons, lo pros de Mataplana;
paians l’an mort, mais Dieu l’a pres
a sa part, qe·l sera garens
dels grans forfatz et dels menors,
qe·ls angels li foron auctors
car mantenc la lei cristiana.

Marqes, s’eu dis de vos follor,
ni motz vilans ni mal apres,
de tot ai mentit e mespres,
c’anc, pos Dieu basti Mataplana,
no·i ac vassal qe tan valges,
ni qe tant fos pros ni valens
ni tan onratz sobre·ls aussors,
jas fosso ric vostr’ancesors;
et non o dic ges per ufana.

Marqes, la vostra desamor
e l’ira qu’e nos dos se mes
volgra ben, se a Dieu plages,
ans qu’eissisetz de Mataplana,
fos del tot pais per bona fes;
qe·l cor n’ai trist e·n vauc dolens
car no fui al vostre socors,
qe ja no m’en tengra paors
no·us valges de la gent truffana.

E paradis el luoc melhor,
lai o·l bon rei de Fransa es,
prop de Rolan, sai qe l’arm’es
de Mon Marqes de Mataplana;
e mon joglar de Ripoles,
e mon Sabata eisamens,
estan ab las domnas gensors
sobr’u pali cobert de flors,
josta N’Olivier de Lausana.

CEL SO QUI CAPOL’ E DOLA

Cel so qui capol’e dola:
tant soi cuynde e avinen
si que destral ni exola
no·y deman ni ferramen;
qu’esters n’ay bastidas cen,
que maestre de l’escola
so, e am tan finamen
que per pauc lo cor no·m vola.

Si Deus me don’alegranza
e gaug de mon Per-cabal,
tant hi ferray de ma lança
entre Qaresm’e Nadal
qu’En Lenga-moza-de sal
n’aura enuig e pesança,
e tuit mei amich coral
n’auran gaug e alegrança.

Si mon caval trot’a lega,
no m’en fal, so·us assegur,
qu’en tal luec no l’acossega,
si no trop qui m’en atur.
Que no·y ha auzberch tan dur
que mon bran d’acer cossega
que jos la carn no·l pejur,
si a Deu merce no pregha.

Un’e doas e tres et quatre,
cinc e seis e set e uit,
m’avenc l’autrer a combatre
ab ma osta tota nuit,
e si·m trobes flac ni buit,
per la fe que·us dey, bel fratre,
io agra tost mon pan cuit,
e puis fins de batre.

Ma hosta no fo pas lota,
e parec o al montar:
si no·m tengues a sa cota,
viatz m’agra fait tombar,
c’aixi·m fazia plombar
com si fos una pilota;
per que fay mal cavalgar
en bestia c’aixi trota.

UN TRICHAIRE

Un trichaire
pestre laire
vol que chan, pus suy chantaire.
Cossirair’e
mal pessaire
sera del chan tro l’esclaire.
De Sensaire
tro Belcaire
a sercat lo gualiaire,
trichan cum fol prezicaire:
facha s’a·l corona raire.

Rogier fraire,
colom vaire,
per vos vuelh un sonet brayre.
No pres guayre
mo vejaire
si vertat no·us puesc retraire.
Anc del laire
vostre paire
non yssic tal coart d’aire.
Per tot dizon qu’etz bauzaire
contra·l servizi Dieu fayre.

La mesquina
flair’e grina
que maystre Rogier enclina,
tan festina
e s’aizina
tro sent la doussor conina;
de s’orina
fay mezina,
e·l con no cessa ni fina,
qu’en la ciutat peitavina
se rompet foten l’esquina.

Dissiplina
fai en tina
quan la pot tener sobina;
ab sa pina
qu’el trahina
josta la coa eguina.
Sa cozina
vol vezina
mais que·l mar Sanhta Crestina,
c’ap son grat ser ni matina
sos viegz non es ses guahina.

Res aurana
Dieus enguana
cum desfassa·l ley romana.
Crestiana
fot sotz vana
quaranta vetz la setmana.
Que vilana
tenc Guiana
si la colla no·l aplana.
Quan ditz sa lesson trefana
sembla mula quan reguana.

A Serana,
part Viana,
fon pres ab una putana.
D’aital mana
serquet Trana,
Sur e Bar e Corrozana.
Pueys de Grana
la mejana
tornet en Valh Sotirana,
foten per terra d’Ossana,
qu’anc non la vi mas aurana.

Sai venc savis,
colhos blavis,
per saber quals es peitavis.
Anc clerguavis
ni gramavis,
sarrazis ni amoravis,
non donavis
tals culavis
desobre fort de cons cavis.
Rogier, grieu auretz bos avis
si la colla no·us tol clavis.

ARONDETA, DE TON CHANTAR M’AZIR

–Arondeta, de ton chantar m’azir:
qe vols, qe qers, qe no·m laissas durmir?
Enojat m’as e non sai qe responda,
q’ieu non fui sans pos qe passei Gironda;
e qar no·m ditz o salutz o messatge
de Bon Esper, non entent ton lengatge.

–Segnier amics, cochan fez me venir
vostra domna, qar de vos ha dezir,
e s’ella fos, si com ieu sui, yronda,
ben ha dos mes q’il vos for’al esponda;
mas qar no sap lo pais ni·l viatge,
m’enviet sai saber vostre coratge.

– Arondeta, miels ti degr’acuillir
e plus honrar et amar e servir.
Cel Dieus vos salf qi tot lo mond vironda,
qi formet cel e terr’e mar prionda;
e s’ieu hai dig vas vos nuil vilanatge,
per merce·us prec qe no·m torn a dampnatge.

– Segner amics, qi·m fez vas vos venir,
vostra domna, ·m fes jurar e plevir
qe vos membres la fibla de la gonda
e·l anel d’aur, q’es ben obs qe s’esconda,
e qant vos mes la bona fe en gatge
ab un baizar qe n’agues d’avantage.

– Arondeta, del rei no·m posc partir
q’a Tholoza no·l·m convenga seguir;
mas ben sapchatz Mon Jordan, cui qe·n gronda,
en mei lo prat, pres l’aiga de Garonda,
derocarai davan totz en l’erbatge,
e non cug dir orgoil ni vilanatge.

– Segner amics, Dieus vos lais ademplir
vostre talan, q’a mi non pot fallir,
qan m’en irai, q’om no·m pel o no·m tonda,
…………………………………………………….
e qant sabra q’es en estrangn regnatge,
ben l’er al cor greu e fer e salvatge.

QAN VEI LO TEMPS CAMJAR E REFREZIR

Qan vei lo temps camjar e refrezir,
e non auch chans d’auzels, voutas ni lais
que fassant bosc ni conbas retintir,
ni fuoilla vertz no·i par ni flors no·i nais,
per q’alz mendics trobadors e savais
camja lor votz per l’invern qe·ls tayna,
mas eu sui cel que no·m volv ni·m biais,
tant ai de joi per freich ni per calina.

Amors mi saup plan a sos ops chausir
qe·m trames joi al cor, q’ieu sui gais,
e saup c’amar sabria e gauzir
e gen parlar don midonz valgues mais,
e comenssar ardidamen asais,
so q’ad amor es veraia mezina;
e parec ben qan la bella·m de·l bais,
don non envei duchessa ni reina.

Ab entresseins qe·m fetz, qu’eu non aus dir,
mi fetz plus gauch que qi·m dones Roais;
mas non per tant q’ieu no·il aus descobrir,
que mandat m’a que no’m hiesca del cais
mas en chantan, et d’aisso no m’eslais;
que cen chantars n’ai faitz en tremolina,
e tals mil motz q’enqer un non retrais,
ni no·m sove co·is mou ni cum s’afina.

E vos, dompna, c’avetz faich obezir
vostre ric pretz als pros et als savais,
pensatz de mi, e no·m laissetz morir,
e sostenetz una branca del fais;
c’amars ses pro non es fruitz que engrais,
c’al plus cortes fai magrezir l’esquina.
E pois vos plac q’az amar vos m’atrais,
be·m degratz dar de vos luoc et aizina.

E per so prec celliei qe·m fai languir
qe·m fassa tant que ma dolor m’abais,
dond pert maint jorn lo manjar e·l dormir,
alqes per joi et alqes per esmais,
e non per tant c’anc no·m menti ni·m trais:
tant tem l’amor qe·m ten en disciplina!
E s’il tant fai que d’amar mi se lais,
l’arma·is n’ira vergoignosa et enclina.

Canssoneta, si·us saupesses formir
d’intrar en cort o offrir en palais
et a parlar ab midonz, cui desir,
pregera vos, que coita m’es et ais,
a la bella, cui soi fis e verais,
m’anassetz dir, puois tanta gens l’aclina,
qe·il mieiller es del mon e que val mais:
meraveil me cum mon cor non devina.

(Del llibre Les poesies del trobador Guillem de Berguedà. Barcelona: Quaderns Crema, 1996)