Novel·la Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Carmelina Sànchez-Cutillas

1921-2009

Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1921 – València, 2009), historiadora, poeta i novel·lista.

Durant la dècada de 1960, en ple esclat del realisme social, es publiquen els seus primers reculls de poemes, destacant Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969), i més endavant Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976), títols que li donen un gran prestigi i la col·loquen entre la generació de poetes valencianes de postguerra. El reconeixement del públic li arriba, però, amb la novel·la Matèria de Bretanya (1976), guardonada amb el premi Octubre-Andròmina de narrativa del 1975 i reeditada més de deu vegades, i que ocupa un lloc preferent en la recuperació de la cultura i la llengua que es viu a partir del 1970 al País Valencià.

Va ser distingida com a Valenciana de l’Any, el 2008, i fou Sòcia d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Pàgina elaborada por Xulio Ricardo Trigo per a l’AELC.
Actualització: Josep Miàs.
Fotografies: © Altea Digital.

Castellano

pòrtic

Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1921 – Valencia, 2009), historiadora, poeta y novelista. Durante la década de 1960, en pleno auge del realismo social, se publican sus primeras recopilaciones de poemas, destacando Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969), o más adelante Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976), títulos que le dan un gran prestigio y la sitúan entre la generación de poetas valencianas de posguerra. El reconocimiento del público le llega, pero, con la novela Matèria de Bretanya (1976), galardonada con el premio Octubre-Andròmina de narrativa del 1975 y reeditada más de diez veces, y que ocupa un lugar preferente en la recuperación de la cultura y la lengua propias que se vivió a partir del 1970 en el País Valenciano.

Tal y como dice Lluís Alpera: «la nostalgia de un pasado en el que se vivieron de una manera intensa hechos reales se nos presenta en la literatura de Sànchez-Cutillas –tanto en la novela como en la poesía– trabada perfectamente con su poder imaginativo.»

Fue nombrada «Valenciana del año 2008» y fue socia de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Xulio Ricardo Trigo para la AELC.
Actualización: Josep Miàs.
Fotografías: © Altea Digital.

English

Pòrtic

Carmelina Sànchez-Cutillas (Madrid, 1921 – Valencia, 2009), historian, poet and novelist. During the 1960’s, at the height of Social Realism, her first poetry compilations were published, and titles such as Un món rebel (1964), translated into English as A rebel world (1969), Conjugació en primera persona (1969), or later on Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976), elevated her among the generation of Valencian Postwar period poets. She received public recognition, however, with the novel Matèria de Bretanya (1976) awarded the Octubre-Andròmina de narrativa (1975) and republished in more than ten editions. This novel hold great esteem in the cultural and linguistic recovery movement of the Valencian Community that begun in 1970’s.

Quoting Lluís Alpera: «the nostalgia for a past in which real facts were lived in an intense way, is presented in the literature of Sànchez-Cutillas –in the novel as well as in the poetry– bound together with her imaginative power.»

Ms. Sanchez-Cutillas has been appointed «Valencian of the 2008» and was a member of Honors of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Web page: Xulio R. Trigo for AELC.
Updated by Josep Miàs.
Photograph: © Altea Digital.

Biografia

Carmelina Sánchez-Cutillas i Martínez del Romero va viure amb una passió semblant la seva tasca com a estudiosa de la història medieval valenciana i la creació literària.

Neta de l’historiador Francesc Martínez i Martínez, neix circumstancialment a Madrid el 23 de juny de 1921, i després d’una curta estada a Barcelona viu la seva infantesa entre València i Altea (Marina Baixa), ciutat que després seria l’escenari d’alguns dels seus llibres més celebrats. Estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de València i un cop finalitzats els estudis comença a col·laborar en la secció cultural del diari Levante, amb articles d’història i literatura medieval. Pertany a la generació de poetes valencianes de postguerra, juntament amb Maria Ibars, Matilde Llòria o Maria Beneyto, entre altres. En el seu vessant poètic destaquen els reculls Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969), Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976) i Llibre d’amic i amada (1980). Tots ells suposen un esdeveniment remarcable dins la poesia feta al País Valencià durant els últims anys del franquisme i de la transició. D’arrels clàssiques, però amb una clara voluntat de viure el seu temps, des dels primers poemes d’Un món rebel trobem una veu que connecta amb les aspiracions de llibertat i redreçament de la cultura del seu poble, però sense oblidar el món interior, els dubtes i les inseguretats d’una escriptora de la segona part del segle XX. També les proses poètiques d’Els jeroglífics i la pedra de Rosetta suposen un punt de referència ineludible per a les generacions posteriors.

Tot aquest prestigi poètic es veu una mica eclipsat per l’èxit de la novel·la Matèria de Bretanya (1976), guanyadora l’any 1975 del premi Octubre-Andròmina de narrativa, convocat per l’editorial Tres i Quatre. La novel·la és una reflexió sobre la memòria des d’un punt de vista mitològic, amb una visió de la infantesa i de la seva terra que es queda amb força al cor dels lectors i que, a hores d’ara, ha tingut més de deu edicions, la darrera el 2016, a cura de Carme Manuel. Singular llibre d’iniciació, escrit amb un llenguatge clar i intens a la vegada, ocupa un lloc preferent en la recuperació de la cultura i la llengua valencianes que es viu a partir de la dècada de 1970 al País Valencià.

Amb tot l’encert, va escriure Estellés: «La veu de Carmelina Sánchez-Cutillas –una greu, impressionant consciència de la soledat– passa com una mà sobre la fusta dels mobles familiars; trau els comptes del dia i, instintivament, com es tanca un puny o com s’apreten les dents, no pot evitar, sobtada, davant la benignitat habitual del clima i de la ciutat, una crispació.»

Va ser distingida «Valenciana de l’any 2008» per la Fundació Huguet, i fou sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Carmelina Sánchez-Cutillas morí a València el 22 de febrer de 2009.

Premis

  • Premi Octubre-Andròmina de narrativa (1975): Matèria de Bretanya.

  • Premi Valenciana de l’Any de la Fundació Huguet (2008): per la seva trajectòria.
     

Llibre d’amic e amada.

Vincles

Comentaris d'obra

Conjugació en primera persona és una llarga, atrevida, sostinguda meditació. Jo l’evoque ara, en aquest migdia de Santa Ponça, d’una lluminositat excessiva, d’una lluminositat indecent per moments, i experimente la vehement necessitat de buidar-me de paraules «com qui vomita –de matinada a un carreró amb llum de gas», com escriu la poetessa. Recorde o pense aquest llibre amb el prestigi instantani d’un núvol de pols en un cel massa clar: veig, amb la mar pel mig, com un núvol de pols, com un muntó de pols, el record d’aquest llibre, un profund llibre d’hores. I em trobe en disposició, després d’haver amollat aquestes coses, d’intentar honestament una aproximació a la producció de Carmelina Sánchez-Cutillas, al seu món, que és, i no és un joc de paraules, un món rebel, decididament rebel. Però és tard, és miserablement tard, i he de passar a màquina aquestes elementals barbaritats, que voldrien ser unes paraules de companyia, i he de pensar en deu o dotze coses per les quals no tinc, ai de mi, ningun interès. És la vida, que diuen. «És la mort, cavallers», reclamaria jo, justament ofés. Però no m’entendrien. Bé.

(Vicent Andrés Estellés: «Les parets arrapades amb les ungles», pròleg a Sànchez-Cutillas, C.: Conjugació en primera persona. València: Impremta Successor de Vives Mora, 1969)

* * *

Matèria de Bretanya té com a substrat el poble tot, malgrat que la narrativa en primera persona la singularitze. Però no es pot oblidar, més aviat cal tenir-ho present, que les vivències posteriors ens amaren a tots per igual i per força han de projectar llurs avuis sobre l’ahir. Tanmateix, aquest estovament dels temps pels temps tenen la benaurança de donar actualitat alliberant-nos de l’oix ensorrat i esquifit. Siga com siga, la unitat d’acció al llarg dels capítols és perfecta i Carmelina Sánchez-Cutillas conta el que visqué i com ho visqué; clar és que la dona que és no pot pas ser la xiqueta que fou.

L’estil i lèxic de l’autora en escriure són una delícia i una lliçó de saber fer en un conreu perfecte de la nostra llengua. El tractament del tema ho mereixia, perquè aquell poble, aquella contrada, conserva amb orgull una valencianitat absoluta en el ser, pensar i, sobretot, en l’idioma, i escoltar-los parlar ja és tota una festa de l’elegància més autèntica.

(Pere Maria Orts: Pròleg a Sànchez-Cutillas, C.: Matèria de Bretanya. València: Tres i Quatre, 1976)

* * *

[…] no es pot negar que hi ha un aspecte comú entre Vicent Andrés Estellés i Carmelina Sànchez-Cutillas: la constant evocació de la infantesa, de l’entorn que l’acollí i dels personatges que la poblaren.

Les vides i les coses contades per Sànchez-Cutillas i per Estellés no les podem etiquetar d’insòlites ni d’excepcionals, més aviat es tracta d’un seguit d’imatges freqüents que podrien habitar en la ment de qualsevol lector o lectora. Però a pesar de la familiaritat dels fets, la prosa dels autors està immersa en una matriu estètica que presenta els elements més banals en veritables imatges poètiques que engeguen la maquinària de la identificació amb el públic lector. Els mecanismes que fan servir els autors permeten llegir en la realitat quotidiana la meravella de la senzillesa i la importància d’aquesta en l’engranatge del món. Matèria de Bretanya resumeix amb excel·lència l’actitud de preservar els rodaments invisibles que conformen l’univers de la veu narrativa:

«Un feix de coses petites i sense importància que esdevenien dia a dia, empentant-se les unes a les altres amb la urgència de ser abans que s’acabara el món. Perquè un poc de temps més tard havia d’acabar-se tot i la vida dels homes també.» (1994: 115)

L’autora, lluny d’una intenció profètica, permet l’existència de la vida mitjançant «un feix de coses petites» a les quals dona entitat ontològica perquè siguen parts constitutives d’una manera de percebre el món i de fer literatura. L’aparent nimietat de la quitodianitat és contrarestada en el moment que la literatura pren com a matèria primera els quefers, els llocs, els objectes i les persones que poblen l’entramat de relacions que habiten al voltant de la veu narrativa.

(Irene Mira Navarro: «‘Un feix de coses petites’: els espais de la quotidianitat en Carmelina Sànchez-Cutillas i Vicent Andrés Estellés», dins dossier «Carmelina Sànchez-Cutillas: L’entrellat expressiu del llenguatge col·loquial», L’Aiguadolç (Dénia), núm. 46, tardor 2017)

Antologia

Tot és una llarga nit
sense respostes. Tota la vida
un desert fet de paraules
no dites, de silenci amenaçant.
La negació, com una xarxa de
filferro, punxant-nos sempre,
rebutjant els idealistes.
¿Qui va occir la veritat de l’home,
la veritat que jo pregue a tots?
Però ara cal que soterre
esta angoixa sota un mur blanc,
amb una creu de guix damunt
per no oblidar on jau la meua fe.
El plor del món és un engany,
i la joia i el cant de la vida
moriran fent equilibris
a qualsevol circ de la terra,
tots plegats amb el silenci.

(Un món rebel. València: Successor de Vives Mora, 1964)

* * *

Tinc al meu cor un formigueig de versos.
Les meues mans formiguegen de versos,
i me les mire tothora i no hi veig res.

Hi ha dies que tem parlar amb els amics
i, fins i tot, tem mossegar el pa i la fruita
per no esvanir el formigueig de versos
que duc sota la pell i a flor de llavis.

Tinc a la gola, al pols, un formigueig de versos,
i a les cames també; aquestes cames
que pels versos em tremolen tan lleument
com si em llevàs de jeure amb un home, ara mateix.»

(Conjugació en primera persona. València: Successor de Vives Mora, 1969)

* * *

Oh, tu, Sibil·la! que sorprens el desig venjatiu al capitell i al temple, si el vi d’aquest jorn ha emmetzinat els vassalls, deixa volar el corb negre que viu al mateix cau de la mort. Oh, tu, Sibil·la! quan la violència s’eixample pels llits de tots els homes, i els naips s’hagen omplert de floridura i de sal, llança el plom roent sobre les teules del Prostíbul… Solament així rebràs el ceptre i el carbuncle del destí…

La novícia flagel·la la nit amb les seues mans d’ocell blau. Però el claustre s’afona entre dubtes i cilicis. Des del tròpic de Càncer ploràvem un De profundis antic, perquè el laberint rosaci de la mort no s’obrí a nosaltres com una fruita prohibida. Qui desitja tirar els seus anells al foc? Qui demana un èlitre de ferro al Rei nòmada del Nord? Qui trau les màximes del tàlem de Perseu?

Totes les lleis. El contrafur que brolla al regne abismal de les aigües com un tauró de sofre. Ploraré amb la rosada si les canyes es dobleguen al pas del fugitiu. Pot ésser que demà, plomes i rierols no siguen més que una quimera llunyana.

(Els jeroglífics i la pedra de Rosetta. València: Tres i Quatre, 1976)

* * *

Jo tindré una mort incolora, com un riu antic sense baladres. I l’atzavara i els núvols i el blindatge fosc del vent, soterraran el meu nom a la cripta azòtica dels faunes. Però un jorn, a l’hora del seny del vaticini, tornarà als meus llavis el suc agredolç de la magrana.

El món és racional i els preceptes del Tora són immutables, però el regne de l’angoixa té el cor d’antracita i una verge que plora junt a la clau i el pany. La mort, serà incolora com el vidre que trobàrem ahir? Serà la mort un vol de maragdes? Jo dataria totes les lletres missives els idus de març, perquè tinc l’ànima plena de focs follets i no puc pastar el pa alís.

Els llavis tenen una mel antiga, com els fulls del Psaltiri. Solitud i tristesa davallen al cor dels homes, i la ressaca -sense possibles ancoratges- s’omple de sal. Tot el magnetisme dels salms s’escampa entre el romànic, i els Cavallers Templaris no poden atalaiar el camí dels Sants Llocs… La sobrevesta blanca és una immensa Creu de sang…

Tu vindràs a nosaltres, ocell negre i petit, que has niat els presagis a la gàrgola trista. Vindràs com un gat mesquer, i no ens n’adonarem de l’averany ni del grafit ni del xiprer fossilitzat. M’han dit que un cirineu camina desmembrant la suor i la fusta, cap a un bosc de palmeres que engrogueixen el cel. Paraules… paraules… Però el símbol i el dogma esclavitzen tot un poble de circumcisos.

(Els jeroglífics i la pedra de Rosetta. València: Tres i Quatre, 1976)

* * *

Avui també amb un lluquet
encenc la llenya de la llar,
pose la malta al foc, llesque el pa,
pense una mica en els captaires…

I pas a pas van acostant-se
els fets petits de cada dia
tocats per l’ala de la pena.

La roda de la sènia. El banc
del rem. Pensaments i pensaments
adolorits, que van i tornen
adesiara sense trellat;
tornen i van massa insistents.

Ai, però açò és tan habitual…
tan conegut…, és –si voleu–
tan mansuet…, que gairebé
no em resta el trist recurs del plany.

(Llibre d’amic e amada. València: Fernando Torres, 1980)

* * *

Voldria viure
entre la mar i una badia
algunes nits així,
amb gust de menta;
quan l’enyor de tanta cosa
em despentina l’instint,
i em prem la carn, i me la deixa
olorosa de tu.

Mira com llance
inútilment els somnis.
Mira també,
escampades pel llit,
les filagarses d’aquells moments perduts…
No sé si ploraré demà
perquè la pena,
és massa fonda avui,
per a arrencar-la
estella a estella.

Però, tot està a punt:
l’artèria oberta;
les mans enceses; el cos
tens i expectant…
i tot és tan a punt,
que la sang se’m clivella!

(Llibre d’amic e amada. València: Fernando Torres, 1980)

Coberta del llibre Un món rebel, publicat el 1964.
Coberta del llibre Un món rebel, publicat el 1964.
Coberta del llibre Conjugació en primera persona, publicat el 1969.
Coberta del llibre Conjugació en primera persona, publicat el 1969.
Coberta del recull de poemes Trenta poemes.
Coberta del recull de poemes Trenta poemes.

Als vorells dels camins hi havia campanetes blaves i de color de rosa, amb un botonet groc al mig com si fos el cor de les campanetes. I si xuclaves aquell coret la boca se t’omplia de dolçor, perquè diu que és on crien la mel. I quan sentia embafament del menjar de les flors, menjava raïm de pastor que estava agre, i era una herba com si fossen dits d’una mà d’herba.

Aleshores jo coneixia totes les plantes, i quan pegava un bac em posava sobre la ferida un grapadet de fulles de besneula. M’agradava desfullar les roses i madurar els pètals entre els dits, fins que tot el seu flaire i la color seua passava als caps dels meus dits. I les lletereses, de fulles petites i d’un verd molt clar, tiraven gotetes de llet quan arrencaves alguna fulla, com si foren maretes del criar.

Però també hi havia altres plantes volades de misteri que ens feien por a tota la menudalla. Una es deia baladre i es criava als barrancs i tenia flors blanques o flors com el color del corall, i diu que eren verinoses, i qui menjàs una flor de baladre es moria ben aviat. I l’altra planta de la por era la ruda, petita i lletja, i la seua color era com si algú hagués afegit un perol de pintura negra, dins del cossi en el qual el Nostre Senyor acabava d’amanir la pintura verda i brillant de tintar les plantes. La ruda feia pudor, i encara que estigueres lluny de la mata senties la bafarada. I no sé si seria per la pudor o per què, però és el cas que la ruda espantava les bruixes, i per això quan naixia un nen la comare posava una branqueta de ruda en la finestra de la cambra de la partera, i la ficava dins d’un got ple d’aigua per fer-la durar més dies. I quan bolcaven el nen de bolquers, també li lligaven una altra branqueta de ruda, i li la lligaven amb la mateixa agulla del reliquiari de domàs brodat que duien totes les criatures. I en acabant la mare i les àvies i la comare, i les veïnes que entraven a tafanejar l’aixovar del menut i el cobertor del llit de la partera, sospiraven tranquil·les perquè gràcies als dos amulets ja no se’l podrien emportar ni les bruixes ni el dimoni.

Però el senyor rector malparlava de la ruda i de la partera i de l’eixam femení que la voltava, i deia que amb una bona ruixada d’aigua beneïda hi havia prou. Per això, a tota els menuts els entrava basca després del bateig, però les àvies i les comares sabien de bon de veres que això era flat, i bullien un grapat de llavoretes i en acabant amb un drap ben net feien una munyequeta i la banyaven en el suc de les llavoretes, i la donaven a la criatura perquè xuclàs. El rector que mormolava de la ruda i de les dones s’anomenava don Gregori i, quan era assegut a una cadira, se li veien els pantalons perquè la sotana se li arromangava un poquet. Els pantalons eren ratllats, de ratlles blanques i negres tan primetes que feien tota la tela com si fos grisa, i a mi em va fer nosa de veure’ls la primera vegada que els vaig veure, perquè sempre m’havia semblat que els capellans no eren ni home ni dona i aquells pantalons em desvetllaren el misteri del seu sexe. I com si se m’hagués trencat una cosa molt lleu per dins, vaig començar a dubtar de moltes coses.

La passionera pujava pels murs i per les façanes agafant-se a l’argamassa i a l’algeps, i criava unes flors verdes i grogues i de la color del suc de la móra tot barrejat dins de la mateixa flor, i hom deia que allò eren els claus de les mans i els claus dels peus del Nostre Senyor, i la corona de punxes que li ficà aquell soldat al cap. I al dessota dels claus, i de la corona també, hi havia una goteta de mel, una mel clara com una rosada.

I amb la coneixença de les plantes i dels arbres i de l’herba també havíem après algunes coses del néixer i del morir. Les sabíem perquè el contacte diari amb aquell món fabulós era com passar un per un tots els fulls del llibre de la vida; cada full un dibuix diferent i tots els dubuixos curullats de llum.

Els morts feien focs de flametes tremoloses, d’un verd blavós, i diu que les flametes eixien dels ossos llurs. I si caminaves de nit pel camí del cementiri, te n’ixien les llums al mig del camí i vinga de ballar com si les empentàs el vent, i era una dansa de flametes sense trellat, i per això la gent els anomenava focs follets. Però la nit del dia de Tots Sants les animetes dels morts s’escampaven pertot arreu, i el mateix te les trobaves ajocades al costat del Baluard, com en la platja o caminant pels tossals. I aleshores tothom es tancava a casa, i el més vell de la família passava els quinze misteris i els altres contestaven. I tota la nit llumejant les minetes; al toc de l’Ave Maria se n’encenia a cada casa un bon grapat, i aquell rotgle de flametes casolanes acaronava l’enyorança que sentíem pels morts i la feia més suau. I en haver acabat els tres giravolts del rosari, els vells contaven coses d’apareguts, coses que no eren contes ni faules sinó històries veritables. Però si es callaven un moment, per tal d’alenar o per encendre la cigarreta, per les escletxes d’aquell silenci momentani penetrava tot seguit la veu de les campanes tocant a mort.

(«Les coses que sabíem», Matèria de Bretanya. València: Tres i Quatre, 1976)

Coberta de la novel·la Matèria de Bretanya.
Coberta de la novel·la Matèria de Bretanya.