Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) és una de les autores més premiades i estrenades de la dramatúrgia catalana contemporània. Amb una obra dilatada i un estil propi, ben singular, ha aconseguit convertir-se —de bracet de Sergi Belbel— en un dels referents estètics consolidats i admirats fins a extrems ditiràmbics. Més enllà de la superfície, les seves peces construeixen un univers minimalista, el·líptic, opac i críptic que es completa i es retroalimenta concèntricament, obsessivament, tot girant sobre l’eix d’unes mateixes inquietuds i unes constants temàtiques, com ara la incomunicació, la solitud o la vulnerabilitat de les relacions humanes.
En la seva línia d’austeritat dramatúrgica, Cunillé torna a oferir a El temps —flamant guanyadora del premi Born de Teatre de 2010— un exercici d’extrema simplicitat, ple de buits i ocultacions, d’el·lipsis i fugides d’estudi: dos personatges innominats (Ell i Ella), un únic espai (el despatx d’una empresa) i un temps (en les diverses dimensions: dramàtic, biogràfic, laboral…) que avança imperceptiblement i fuig de manera inexorable. L’acció és mínima, gairebé inexistent: el diàleg espasmòdic dels personatges —marca de l’autora— destil·la amb comptagotes què passa al seu voltant i quina interrelació estableixen.
[…]
Cunillé torna a acollir-se a la tècnica de l’iceberg que deixa veure només la superfície i amaga les profunditats dels conflictes. Com ja ens té acostumats, passa de puntetes per les trames i pels temes que apunta, en allò que se n’ha dit sostracció o relativisme. I, en conseqüència, amaga el cap sota l’ala tant com pot, en una dramatúrgia innòcua, insípida i indolora que podríem convenir a anomenar «de la inhibició».
Els personatges de Cunillé, pastats amb el mateix fang, són com peces asèptiques d’un joc d’escacs o titelles moguts pels fils del dramaturg demiürg. Adés i ara, semblen insectes perduts en un medi hostil: els manca l’alè de vida. En aquest sentit, Cunillé és impertorbablement fidel a ella mateixa.
(Francesc Foguet: «Tempus fugit», El País. Quadern, núm. 1407, 21 de juliol del 2011, p. 4)
* * *
Lluïsa Cunillé va iniciar-se en l’escriptura teatral de la mà de l’autor i gran mestre de dramaturgs José Sanchis Sinisterra, durant els primers anys de la Sala Beckett de Barcelona. Amb altres joves com Pere Peyró, Sergi Belbel, Ignasi Garcia, Mercè Sàrrias, Carles Batlle, Manel Dueso o Beth Escudé, entre d’altres, formaven un grup generacional que, ara ja es pot dir amb certesa, són el tret de sortida, la primera fornada, de la important revifalla que ha viscut el teatre de text a Catalunya.
Quan, el novembre del 1992, l’obra Rodeo, de Lluïsa Cunillé, va estrenar-se al Mercat de les Flors, la companyia El Teatro Fronterizo donava a conèixer al públic una nova autora que, en el futur, i malgrat l’escassa presència en les programacions teatrals oficials i comercials, marcaria amb segell propi una de les línies evolutives més interessants de la nova dramatúrgia catalana.
El teatre de Cunillé, en l’estela de la dramatúrgia beckettiana i pinteriana, es reconeix per la desconcertant intensitat dramàtica i poètica dels seus diàlegs i les seves situacions, en què l’espectador es pregunta perplex què esta passant, més que no pas què passarà, i que és la mateixa perplexitat des de la qual els personatges viuen el seu involuntari desacord amb el món. Personatges (i, de retruc, espectadors) amb sensació compartida de desajust permanent, d’haver caigut a l’altre costat d’una barrera que no sabem ben bé què separa, però que segur que ens allunya de la comoditat i del lloc comú. Un teatre del potser, de la incertesa, de la incapacitat, la perplexitat o la impotència però també de la intuïció inconformista d’allò que encara val la pena.
(Toni Casares: «Coherència i segell propi», El Periódico de Catalunya. Icult (Barcelona), 21 d’octubre del 2010, p. 54-55.
* * *
En una ocasió, en un assaig, li vaig demanar a la Lluïsa que s’assegués a la banqueta del piano, com si es tractés d’un figurant, per mirar-me la composició d’una escena. Que per un moment fes de mi, com si es tractés d’un joc teatral. La miro: cos menut; roba negra que contrasta amb la seva pell blanca; coll delicat i allargat; mirada serena i atenta; llavis rosats; mans petites; dits llargs i amb els nusos marcats. «Lluïsa, sembles un pianista de l’Est». I quan li vaig dir «un pianista de l’Est» em referia, esclar, a un pianista virtuós. La Lluïsa va esbossar un petit i tímid somriure, com de nena, sense perdre l’actitud al piano, amb els dits ben enganxats a les tecles. «Ens podria tocar alguna peça del seu repertori?».
Des de Libración, a principis dels anys 90, la Lluïsa i jo hem fet junts més d’una vintena d’espectacles. Tots dos sabem que és una relació poc habitual al paisatge teatral de casa nostra. La Lina Lambert, amb qui hem treballat en tantíssimes ocasions, va ser la persona que ens va presentar. Des d’aquella primera trobada, la seva obra em va fascinar i des d’aleshores he assistit a un creixement vertiginós d’una escriptura plena de força i personalitat.
En tot aquest temps, talent i generositat humana a part, he pogut comprovar que l’escriptura teatral és per a la Lluïsa una manera de viure, un acte de profunda militància. Des dels seus inicis, quan un dia va decidir aparcar la poesia i dedicar-se de manera plena i exclusiva al teatre, sempre ha escrit. Us sorprendríeu de la quantitat d’obra escrita que té la Lluïsa i que encara no ha vist la llum. Textos guardats en un calaix que només uns pocs afortunats hem pogut llegir. Obres magnífiques, totes. La seva activitat no defalleix ni quan comencem el procés d’assajos, als quals dedica la major part del seu temps. Quan comencem a treballar en un nou espectacle, la Lluïsa ve a tots i cadascun dels assajos. Sempre puntual: en l’escriptura i en el procés d’assajos. Quan arribo al teatre me la trobo sempre asseguda al pati de butaques, més aviat endarrere i prop del passadís, com si volgués passar desapercebuda, tot i que difícilment hi passa. Com un personatge d’un quadre d’Edward Hooper. Es mira atentament l’escenografia per on es mouran les seves criatures. A vegades repassa el text amb un llapis als dits. En altres ocasions amb un llibre i aquella mirada d’estar-ne barrinant alguna. I finalment, com si es tractés d’una confidència, amb aquest posat de pianista de l’Est, se t’acosta i t’avança amb un punt d’innocència i excitació per on aniran els trets aquest cop.
(Xavier Albertí: «Lluïsa Cunillé», Avui Cultura (Barcelona), 1 de novembre del 2008, p. 9)
.webp)
