Ricard Creus

Així titularia jo el llibre de Ricard Creus: 36 poemes a partir del 36. No és el meu llibre de poemes, és cert per tant no sóc jo qui li ha de posar títol; a més, 36 poemes a partir del 36, té l’avantatge que es pot escriure tot en minúscules, que és una cosa que a en Ricard Creus li deu agradar molt. Jo diria que Ricard Creus ha escrit sense majúscules, i amb tanta traça ha escollit les paraules que semblen nascudes de tu mateix, lector, a mesura que avances en la lectura.

Sempre llegim creant de nou les coses que ens diuen, sempre escrivim sobre les lletres escrites, i de tant en tant, ens sorprèn una lectura nítida, aquella lectura en què el dibuix de les nostres paraules coincideix amb el dibuix de vocals i consonats impreses. Això ens passa, als lectors apassionats de versos que fan els altres, quan una última veritat que només podia ser dita amb aquell vers, sense ni una síl·laba més o una síl·laba menys, ens ve a trobar, sobreixint del tot del llibre, com per exemple els versos:

Qui va guanyar no m’estimava,
ho vaig anar sabent de mica en mica,

perquè no es tracta sols del que diuen els versos, això de fet ja ho sabíem: és precisament que es pugui dir, del tot, rigorosament, en aquests versos.

(Maria Aurèlia Capmany)

* * *

D’un amor que no es deixa emmotllar en un llast del passat. D’un amor cantat en terra ferma, abocat als dies i a les nits viscudes amb l’estimada. Ahir d’amor i avui encara és el recull de poemaris d’amor que restaven inèdits. Hi trobem la poesia amorosa de l’autor que no constava encara a enlloc i, també, alguns poemes esparsos que només s’havien recitat o bé cantat amb la música d’Àngels Rius, Josep Pons o Mercè Madolell. Ricard Creus és un dels nostres poetes amb una trajectòria més bregada en el temps i en els llibres. Començà a publicar a la meitat dels anys setanta del segle passat. Des d’aleshores la seva poesia ha anat bastint una casa acollidora on sojornar-hi l’amor i el seu revers; és a dir, els durs treballs d’estimar. Es declara deutor dels mestres d’amor com ara Ausiàs March o Joan Salvat-Papasseit. El poeta es llança a explicar-se el sentiment amorós amb una nova esperança. L’amor no es pot pas demostrar si no és per mitjà del cos, escriu Creus al pròleg del llibre. Reprèn el vers decasíl·lab amb cesura d’Ausiàs March i el modula amb nova saba poè- tica.

Al llarg de tota la seva obra, en els versos de Creus hi brota l’apunt quotidià, el dir mesurat per la contenció i l’ex- periència de vida. Recorrem el trajecte líric que va de l’amor al desamor al primer poemari d’aquest recull: Fruites del temps collides amb desgana (1975). És un dels llibres més rodons d’aquest volum i alhora d’una bella intensitat. Els versos són una confessió i també una reflexió sobre l’amor no correspost.

Llisquen amb el dir clar i lluminós d’un diamant: No és l’amor la moneda, amb la qual / es pugui, veus, comprar ni canviar. / L’amor del bo no es cotitza, fa nosa, / s’usa si es pot i un cop usat es llença. / L’enamorat, com rosegó sobrer, / es queda buit i, a l’amat, fa nosa. El poeta explica el seu sofriment amb versos colpidors que detallen la seva nafra, el seu dolor. L’expressió poètica va de la mà de la més alta i humil sinceritat possible: Perquè sóc viu et penses que tu no / m’has malferit; mai més viuré sencer, / t’ho dic a tu i encara que t’ho sembli / no em queixo, saps.

En la poesia de Creus el to de confessió i de proximitat cap a la destinatària de tots els poemes és sempre germà de la sinceritat moral. En el segon llibre del volum, avancem amb l’autor fins a la comprensió d’allò que entenem per amor. Els dubtes i certeses configuren l’itinerari cap a la consecució del fi amorós. Celebrem l’edició d’aquest volum per part de l’editorial Meteora, que fa justícia a la trajectòria i al saber poètic de Ricard Creus. És un dels poetes més consolidats de la nostra tradició viva i que avui, i encara, roman lluny de les places públiques més transitades. La seva poesia no entén de quotes ni d’homenatges, sinó que és prova de la seva vida i del seu talent.

(Ricard Mirabete: «Crítica de poesia: Ahir d’amor i avui encara», Benzina, 1 de desembre de 2010)

Tinc tantes ganes de fugir de Barcelona que em saltaria tots els semàfors en vermell. Ha estat una setmana feixuga, el telèfon no parava mai de trucar i, quan parava, era jo qui trucava. Trucava a la Clara, trucava a en Lluís, volia aconseguir que pugessin avui amb mi. La Clara, com sempre, no hi era, no hi és mai. No sé si no hi és o que quan senten la meva veu ja em diuen que no hi és. En Lluís no para mai a casa, però, si el trobes, sempre diu que sí. I aquesta setmana l’he trobat i, naturalment, pujarà amb la Clara. Fa tanta xafogor a ciutat que ben segur que pujaran tots dos.

Segur que darrera aquesta boirina densa i humida que s’enganxa a la pell com si l’atmosfera fos roba xopa de suor hi ha el sol i l’aire i, només de sortir d’aquesta terrible pol·lució de Barcelona, riurà el sol i, també, l’aire es mourà i jo seré un altre.

La Diagonal està mal sincronitzada, tots els semàfors estan en vermell, si no fos que sempre tinc cotxes davant, me’ls saltaria tots. No me’n saltaria cap. Ja em conec. Sempre em carrego de paciència i accepto la situació.

Si aconsegueixo passar rabent dos o tres semàfors l’aire em bufeteja la cara i, encara que calent, és una altra cosa. Ara ja he deixat el canal de cases de la Meridiana i els cotxes ens passen els uns als altres com si fóssim bestiar escapat de la cleda. L’aire pol·lucionat es fa més espès, com aigua bruta que es remogués al nostre pas. L’autopista sembla que s’endinsi per un forat blanquinós, lletós, fastigós, com per dins d’un preservatiu usat, d’aquells que suren estovats per les aigües pudents del port.

(Posicions. Barcelona: Edicions 62, 1988, p. 11-12)

* * *

Tornar a nosaltres mateixos

Tu no saps com jo voldria
retornar a la nostra Itàlia,
ser capaç de reduir de nou
el meu món dins la maleta
i dir de nou adéu a tantes coses,
com ja vam fer una vegada,
per endinsar-nos de nou en un país
del qual calia aprendre totes les paraules
i de nou carregar-nos d’il·lusions i de dubtes.
Sí, voldria agafar bitllet
per a un país com tots però encara inèdit per a mi,
del qual només n’hagués vist la silueta
de colors innocents sobre el paper escolar d’un mapa
i anar-hi, a fer-lo meu i a fer-lo teu,
construir fets i paraules amb tu,
trobar-m’hi en blanc i nu
com el nen quan arriba al món
i només observa per aprendre
les formes i els colors i els noms
i es passa un bon temps
només podent anomenar les coses
sense poder matisar ni verbs ni sentiments.
Com voldria ser capaç
de sintetitzar el passat
fins que em cabés tot
endreçat a la butxaca
i prendre’t pel braç per
retornar de nou amb tu a Itàlia.

(Retornar a Itàlia. Barcelona: Columna, 1992, p. 15)