Narrativa breu Poesia Teatre Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Guions Estudis sobre l'autor/autora Narrativa

Jaume Creus

Jaume Creus (1950) és escriptor, traductor, poeta, musicòleg i lingüista.

Coneixedor de diverses llengües –francès, italià, alemany, rus, anglès i txec–, Jaume Creus ha desenvolupat gairebé totes les vessants artístiques, si bé ha estat majoritàriament centrat en la poesia i la musicologia.

Als 25 anys publica el primer de diversos llibres de poesia, La poesia, és a dir, la follia, en coautoria amb Vicenç Altaió, i des d’aleshores no deixa de cultivar-la. El 1994 guanya el premi Vicent Andrés Estellés, amb el poemari Eros d’encesa fletxa, de marcat to eròtic. L’any 1978 publica un llibre de narrativa, Entre una pell i l’altra, l’horitzó, on inclou el conte ‘Sortida a mar’, reconegut l’any anterior amb el premi Recvll.

Amb els anys, a més a més dels poemes i els relats, escriu articles -musicals o no-a diverses publicacions com Serra d’Or, El Correo Catalán o l’Avui.

Amant de la música clàssica i l’òpera, Jaume Creus tradueix una gran quantitat d’òperes al català i escriu articles musicals en diversos mitjans, com per exemple la Gran Enciclopèdia de la Música o el Gran Teatre del Liceu. Ha participat en l’escriptura d’algun guió, com el de la versió cinematogràfica de Solitud, de Víctor Català, i continua fent traduccions i direccions de doblatge per a TV3.

Fa de director literari de l’editorial La Guineu, per a la qual tradueix obres de l’alemany, el txec, el rus i el francès i organitza intermitentment recitals de poesia. És fundador i director del Festival de Poesia a Collbató, PACEM.

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Pàgina elaborada per Abel Ramon Vidal per a l’AELC.
Fotografia: Imatges cedides per l’autor.

Castellano

Castellano

Jaume Creus (1950) es escritor, traductor, poeta, musicólogo y lingüista.

Conocedor de varios idiomas -francés, italiano, alemán, ruso, inglés y checo- Jaume Creus ha desarrollado casi todas ls vertientes artísticas, si bien ha estado mayoritariamente centrado en la poesía y la musicología.

A los 25 años publica el primero de varios libros de poesía, La poesia, és a dir, la follia, en coautoria con Vicenç Altaió, y desde entonces no deja de cultivarla. El 1994 gana el premio Vicent Andrés Estellés, con el poemario Eros d’encesa fletxa, de marcado tono erótico. En el año 1978 publica un libro de narrativa, Entre una pell i l’altra, l’horitzó, que incluye el relato ‘Sortida a mar’, reconocido el año anterior con el premio Recvll.

Con los años, además de los poemas y los relatos, escribe artículos -musicales o no- en varias publicaciones como Serra d’Or, El Correo Catalán o Avui.

Amante de la música clásica y la ópera, Jaume Creus traduce una gran cantidad de óperas al catalán y escribe artículos musicales en varios medios, como por ejemplo la Gran Enciclopèdia de la Música. Ha participado en la escritura de algún guión, como el de la versión cinematográfica de Solitud, de Víctor Català, y sigue haciendo traducciones y direcciones de doblaje para TV3.

Ejerce de director literario de la editorial La Guineu, para la cual traduce obras del alemán, el checo, el ruso y el francés y organiza intermitentemente recitales de poesía. Es fundador y director del Festival de Poesía en Collbató PACEM.

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Página elaborada por Abel Ramon Vidal para la AELC.
Fotografía: Imágenes cedidas por el autor.

English

English

Jaume Creus (1950) is a writer, translator, poet, musicologist and linguist. With his knowledge of several languages – French, Italian, German, Russian, English and Czech – Jaume Creus has worked in almost all the artistic areas, although mainly focussing on poetry and music.

At the age of 25, he published the first of several collections of poems, La poesia, és a dir, la follia (Poetry, Which Is to Say Madness), which was co-authored by Vicenç Altaió, and has continued to write poetry ever since. In 1994, he received the Vicent Andrés Estellés Prize for his collection entitled Eros d’encesa fletxa (Eros of Burning Arrow), the tone of which is markedly erotic. In 1978 he published a collection of short stories called Entre una pell i l’altra, l’horitzó (Between One Skin and the Other, the Horizon), which includes the story ‘Sortida a mar’ (Exit at Sea), winner in 1977 of the Recull Prize. 

Over the years, apart from his poems and short stories, he has written articles —about music or otherwise— for a number of publications such as Serra d’Or, El Correo Catalán and Avui. 

As a lover of classical music and opera, Jaume Creus has translated a large number of operas into Catalan, while also writing articles on music for different publications, for example Gran Enciclopèdia de la Música (The Great Encyclopaedia of Music) or for the Liceu Opera House. He has written a number of scripts, for example that of the film version of Solitud (Solitude) by Víctor Català, and he continues to translate and to work as a dubbing director for the Catalan television channel, TV3. 

He is literary director of the publishing house La Guineu, for which he translates works from German, Czech, Russian and French and he occasionally organises poetry recitals. He is founder and director of the Collbató Poetry Festival, PACEM. 

Jaume Creus is an honorary member of AELC (Association of Catalan Language Writers)

 

Web page: Abel Ramon Vidal for AELC.
Translation: Julie Wark.
Photographs: Personal files of the author.

 

Biografia

Jaume Creus i del Castillo neix el 27 de setembre de 1950 a Barcelona, en el si d’una família menestral aburgesada.

Del 1968 al 1970 estudia Filosofia i Lletres, especialització en Filologia Catalana, a la Universitat Autònoma de Barcelona. Són anys tensos i contestataris, i ja des d’aleshores utilitza la poesia i la literatura com a forma de protesta i d’evasió alhora. Durant aquests anys de joventut cristal·litza la predisposició que té per a organitzar certàmens poètics i unir talents: és membre fundador de la revista Tarotdequinze i col·labora a les revistes El Pont, Quart Creixent o Serra d’Or.

Durant els anys 70 participa activament en l’organització dels festivals de poesia Gespa-Price, a la UAB, i el Price-Congrés i inicia la col·lecció ‘Cristalls’, primer a l’editorial Pòrtic i després a La Magrana.

El seu primer llibre de poesia, a quatre mans amb Vicenç Altaió, l’any 1975 –La poesia, és a dir, la follia-, és prologat per Josep Palau i Fabre, i el revela com un autor preocupat per la importància de l’amor, la identitat i la imbricació d’un mateix en la societat; temes que apareixen als seus versos, tendents a la nuesa expressiva i de clara vocació experimental.

L’any 1977, amb motiu del llibre de relats Entre una pell i l’altra l’horitzó organitza una sonada presentació a la llibreria Documenta, happening inclòs, en què els assistents són enreixats per una estructura de fil i l’autor presenta l’obra mentre uns actors disfressats per a l’ocasió fan de mar. Dins d’aquest conjunt de relats hi trobem ‘Sortida a mar’, que havia guanyat el premi Recvll l’any anterior, i també ‘El noi que llegia Marcuse’, del qual se’n fa una versió cinematogràfica que obté el premi especial «Qualitat» del Ministeri de Cultura.

Entre el 1970 i el 1972, fruit de la seva atracció per la música, assisteix a diversos seminaris amb Xavier Bonastre, Oriol Martorell i Manuel Valls. Fa tres anys de piano i solfeig al Conservatori de Música de Barcelona. En els anys següents estudia rus, alemany i italià -del qual en fa un curs de perfeccionament a Perugia el 1982-, i des d’aleshores no ha parat de traduir al català tant obres literàries, com òperes o pel·lícules per a TV3 o el cinema, d’aquests tres idiomes o del francès.

La seva relació amb el teatre ha estat sempre remarcable, també, i s’inicia amb el grup Teatre de l’Escorpí, embrió del Teatre Lliure, on intervé en els muntatges Terra baixa (1975), Quiriquibú (1976), Home amb blues (1976-1978-79) i Onze de setembre (1977). Participa en lectures dramàtiques, especialment per al Dia Mundial de la SIDA (estrenant, per exemple, al Teatre Lliure la primera part dels Àngels a Amèrica de Tony Kushner).

Els poemaris Terres interiors, platges extenses (1983) i El lent creixement dels coralls (1989) perfilen la progressiva voluntat de nuesa i experimentació de la poesia de Jaume Creus, la qual culmina amb Calotips i instantànies l’any 1993 i sobretot amb Eros d’encesa fletxa l’any 1994, que és premiat amb el Vicent Andrés Estellés de poesia.

Des dels noranta, dirigeix lectures teatrals, amb especial esment en l’espectacle-recital de Les 1001 nits i porta en cartera el recital de poesia txeca Per amor a Praga, estrenada parcialment al Gran Teatre del Liceu, en el marc dels concerts del Foyer l’any 1999, o el concert-recital Puixkin en música, que s’ha presentat també a l’Auditori.

En l’àmbit cinematogràfic, a banda de les constants subtitulacions al català de pel·lícules de diversos idiomes, l’any 1990 coescriu el guió de Solitud, de Víctor Català, portada al cinema l’any següent, el 1991.

És lingüista i traductor homologat de TV3 des d’abans de començar les emissions fins a l’actualitat. Ha estat responsable de sèries com ‘Els Borja’ o el teatre complet de William Shakespeare de la BBC, ‘Dallas’, i diversos reportatges científics i documentals.

El seu interès per la música s’ha anat desenvolupant en diverses vessants: escriu crítiques i notes musicals per diverses cases discogràfiques, per a la revista Casal Lambda i per als programes de mà del Gran Teatre del Liceu; és també en el marc del Liceu on fa de recitant, actor, presentador i director d’alguns concerts del Foyer en diverses funcions, com per exemple «El cas Makròpoulos» (1999), «Un ballo in maschera» (2000), «Aida» (2001), «Lady Macbeth de Mtsensk» (2002), entre d’altres.

L’any 2001 funda i dirigeix el grup TCR (Teatre de Crítica i Reflexió) amb el qual presenta el muntatge ‘Poemari de Bòsnia’ i el muntatge poètic ‘Eros d’encesa fletxa’.

Intervé -des de sempre- intermitentment en diversos festivals recitant poemes. El 2003 en crea un a Collbató, anomenat PACEM (Poesia A Collbató En Memòria), des del qual es fomenta i es dóna a conèixer la veu de poetes catalans i la música de compositors actuals.

Jaume Creus i del Castillo segueix traduint de l’alemany, del txec, del francès i de l’italià, sobretot novel·les i poesia editades per l’editorial fundada el 2005 per ell mateix i el biògraf Joan Vallès, amb seu a Collbató, Edicions La Guineu, de la qual n’és director literari. Fa exposicions de fotografia i prepara una edició completa amb molts dels articles mai apareguts a cap mitjà. Té un programa setmanal de poesia i música a Ràdio Esparreguera, ‘Camí de ronda’, on a més a més hi comenta l’actualitat des del seu prisma, i alhora continua fent traduccions per a les televisions i els teatres d’òpera, i preparant els seus pròxims llibres.

Jaume Creus, als anys 80, envoltat de la seva col·lecció de vinils.
Jaume Creus, als anys 80, envoltat de la seva col·lecció de vinils.
L'autor estudiant partitures.
L'autor estudiant partitures.
L'any 1975 navegant a prop d'Arenys.
L'any 1975 navegant a prop d'Arenys.
Jaume Creus, l'any 2003, a Praga, davant el monument honorífic a Jan Palach, l'estudiant de filosofia de 21 anys que es va immolar en protesta per la invasió soviètica del seu país.
Jaume Creus, l'any 2003, a Praga, davant el monument honorífic a Jan Palach, l'estudiant de filosofia de 21 anys que es va immolar en protesta per la invasió soviètica del seu país.

Premis

  • Premi Freya (pre-Marià Manent) (1975): poema «Consipració».
  • Recvll-Francesc Puig i Llensa de narrativa (1977): Sortida a mar.
  • Premi Jocs Florals de Terrassa (1983): poema «Perfil d’una albada», dins Terres interiors, platges extenses.
  • Premis Octubre-Vicent Andrés Estellés de poesia (1994): Eros d’encesa fletxa.
  • Ciutat de Barcelona de traducció (1996): revisió de Les mil i una nits, traduïda de l’àrab per Dolors Cinca i Margarida Castells.
  • Fundació Enciclopèdia Catalana de narrativa (2001): La casa del gall roig.
  • Premi Crítica Serra d’Or de traducció poètica (2010): Poesia completa, d’Anna Akhmàtova.

    • Calotips i instantànies.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Deixo de banda, per prolixa, la dimensió sociològica que impliquen aquestes pàgines, que fóra temerari de prendre’s matusserament a la lleugera, considerant-les fruit d’una pruïja originalitat o d’una atzagaiada juvenil. Hi veig, al contrari, una acusació molt candent de tota una concepció periclitada de la nostra cultura occidental. El reflux, no sé si provisional, no sé si definitiu, d’aquesta alienació secular que havíem imposat a la dona, convertida ara en la «dea inferna». Abans que puguem veure assolit el postulat de Rimbaud, formulat fa cent anys: «Quan serà romput l’infinit esclavatge de la dona…», ens cal passar encara per molts d’inferns. El que ens ofereixen aquests dos poetes en aquest llibre és, potser, un d’aquests; si més no, ells en saben el preu, i l’accepten.

    (Josep Palau i Fabre. Del pròleg de La poesia, és a dir la follia. Barcelona: Pòrtic, 1975, p. 3)
     

    * * *

    Aquest llibre de Jaume Creus està format, com el seu nom indica, per instantànies. Els poemes tenen de tres a sis versos, llevat de dos poemes que en tenen vuit i deu cada un. Estem, doncs, dins un gènere concret, a l’altra banda del poema narratiu. Aquest gènere reposa, com els altres, en el bon ús del llenguatge; però a més a més requereix una petita explosió de la imaginació basada en l’economia dels mots. Es tracta d’aconseguir el màxim amb el mínim d’energia possible. I, naturalment, el lector està convidat a realitzar pel seu compte aquesta explosió imaginativa. Dic això perquè Calotips i instantànies posa un èmfasi especial sobre la tasca que ha de realitzar el lector. En altres mots: la majoria dels poemes són l’esbós d’una figura que gairebé sempre és ambigua. Els significats a què es presta cada lectura són múltiples. És d’aquesta manera, totalment modesta, que Jaume Creus ens proposa de llegir el llibre. I la seva modèstia aconsegueix molt més que allò que la proposta sembla prometre, perquè no dubto gens que fins i tot un mateix lector pot arribar a perfilar una figura diferent a cada lectura que faci de la majoria dels poemes d’aquest recull.

    (Salvador Oliva. Del pròleg de Calotips i instantànies. Barcelona: Edicions 62, 1993, p. 6)

    * * *
     

    En plantejar-te l’obra d’en Jaume, una de les primeres constatacions que pots recollir és la que tendeix a definir-la com a reflex d’una experiència intel·lectual, cultural, molt més que com a conseqüència vital. I abans de seguir vull advertir que m’estic referint a una producció que té un marc històric i biogràfic molt concret, acabat fa prop de cinc anys. Aquestes narracions –que encara no cal adjectivar d’antigues ni de velles, com també els poemes contemporanis– no procedeixen d’allò que els comentaristes apassionats anomenen «la pròpia carn i la pròpia sang», sinó que són fruit d’una especulació, d’un exercici cerebral. Cal tenir en compte, però, que en el cas present això no vol dir en absolut que tinguem entre mans un producte racional i coherent, sorgit d’una formulació establerta o d’unes concepcions sòlidament madurades. Res d’això. Quan parlo de producte cerebral o especulatiu només vull significar el mecanisme bàsic que ha intervingut en la seva producció: la fixació escrita d’unes elucubracions teòriques que, i això és un altre problema, sovint responen a unes insuficiències vitals. En definitiva, aquell vell procés de viure les coses literàriament abans que en la realitat o com a substitutiu d’aquesta.[…]

    En l’obra d’en Jaume veiem com, paulatinament, s’estableix un canvi essencial: allò que pertanyia al domini del «pecat» passa a ser senzillament manifestació del desig i, almenys a nivell de formulació, la seva assumpció és una primera victòria en el retrobament d’una identitat alliberada i plena. A poc a poc, i parlo d’un procés establert fa entre vuit i cinc anys, tot allò que calia encara disfressar, de manera cada cop menys subtil, va prenent la seva autèntica dimensió, i les sublimacions, les idealitzacions van deixant de tenir sentit, perquè aquests subterfugis cada cop són menys reclamats. Un exemple revelador, i que gairebé podríem dir que constitueix l’espinada d’aquests textos: els personatges de les narracions -en el fons, no cal aclarir-ho, un sol personatge- van perdent la ingenuïtat d’expressar-se en termes exclusius de comunicació o de metafísica, per esdevenir éssers amb capacitat, i necessitat exhibida, d’amor […]

    La diferència principal amb els seus companys de generació i amb els immediatament anteriors rau, segurament, en l’obsessió autoanalítica que en Jaume practica. Com ell mateix diu: «Una narració és una autodissecció». I jo encara hi afegiria, ja que ell no ho explicita, i potser tampoc no ho veia llavors: «Una narració és la realització dels desigs encara no satisfets». Potser per això, a mesura que han anat passant els anys i que ha pogut realitzar personalment allò que havia fet viure als personatges, en Jaume ha començat a escriure tot un altre tipus de coses. Fins llavors, l’exaltació de la plenitud vital era crispada i, en el fons, patètica. A partir d’un cert moment, això esdevindrà una possibilitat real, recolzada per uns esdeveniments protagonitzats i no simplement imaginats. D’aquí l’arribada d’una etapa d’acumulació d’experiència, a partir del moment que aquesta ja és valorada en detriment de l’especulació.

    (Guillem-Jordi Graells. Del pròleg de Entre una pell i l’altra, l’horitzó. Barcelona: La Magrana, 1978, p. 10-15)

    Entrevistes

    —L’estructuració del llibre no és pas massa ortodox, per entendre’ns.
    —Sí, en sóc conscient. Tot i això, penso que el llibre té un fil conductor, un eix central, diguem-ne, que són l'»Expedient 3.097″ i el personatge de l’Adrià Sorribes. Al voltant d’ells es va creant un clímax conflictiu fins arribar a la resolució i al desenllaç final.

    —Segurament no te’n lliures dels elements autobiogràfics.
    —El procés de l’estructura del llibre, és clar, és també un procés d’autoidentificació i afirmació. El conflicte entre el que ets, el que voldries ser i el que voldrien que fossis.

    —Entre una pell i l’altra… és, d’alguna manera, una reivindicació del dret a ser gai, del dret a gaudir d’una sexualitat diferent de l’anomenada «normal»?
    —No arriba a ser una reivindicació homosexual en tant que jo, en cap moment, no trec la bandera, en un sentit radical. Ara bé, si per reivindicació s’entén dir les coses tal com les he sentit i les he viscut, doncs aleshores sí, és una reivindicació. Defenso en tot moment l’espontaneïtat, els fets i les relacions que es produeixen autèntica i lliurement. 

    —La lectura del teu llibre crec que no és gens fàcil. Fins i tot diria que el seu missatge alliberador no arriba a ser copsat.
    —És un llibre un tant difícil, sí. Sóc conscient que alguns relats cal llegir-se’ls dues o tres vegades. Però no crec, n’estic convençut, que siguin inintel·ligibles. Almenys per a la gent jove. Per a mi ja és prou positiu que el llibre sigui un element de reflexió que ajudi la gent a perdre la por a dir les coses, a despullar-se per dintre, a expressar-se amb espontaneïtat.

    [···]

    —El títol del teu llibre fa recordar el Te deix, amor, la mar com a penyora de la Carme Riera. 
    —No he tractat massa amb la Carme Riera però reconec que sóc un enamorat de tot el que escriu. Sí, Te deix, amor… va inspirar-me Entre una pell i l’altra… quant al títol.

    La presentació d’Entre una pell i l’altra, l’horitzó va tenir lloc el propassat dimarts a la llibreria «Documenta». Allò no va tenir res a veure amb les presentacions tradicionals. Va ser com una mena de representació teatral, gairebé espectacular. Tres cossos nus, de color blau, movent-se com si fossin ones del mar, van aparèixer i van «mullar» i «arrossegar» el públic i l’autor. Tothom restà sorprès i «esquitxat». Tot seguit Jaume Creus es va lliurar a l’aventura de l’espontaneïtat i va començar a dir «coses» que en molts moments podien semblar contrasentits:
    —Sí, sí, eren contrasentits. El que per a mi tenia valor era poder muntar aquell número. Espontàniament.

    (Llibert Ferri: «Jaume Creus, l’aventura de l’espontaneïtat», Mundodiario (Barcelona), 25 de juny de 1978)
     

    * * *
     

    —Què significa aquest poemari en la seva obra?
    —Home, és com una culminació, no? Sempre que fas una obra nova esperes un pas endavant. El que passa és que potser això encara té algun lligam amb coses d’altres llibres anteriors. Jo ja havia fet algun epigrama, havia fet tannkas i haikus i també algun poema més discursiu. Això és una mica un recull de tot, però enfocat cap a un tema molt eròtic i molt sarcàstic i molt mordaç, i una miqueta carregant-me els mites o les convencions que hi ha a l’entorn del sexe i fins i tot la pràctica comercial del sexe.

    —Per què aquesta insistència eròtica tan directa?
    —Perquè fa falta dir les coses amb claredat. Bé, jo no m’he amagat mai de res; és a dir, que no he dit res que no hagi dit abans, i inclús, en algunes ocasions, més clarament que ara. Això és, si tant vols, poesia eròtica, però l’interès del llibre no és l’erotisme que pugui haver-hi, perquè no és «Oh, que bé que ens ho passem al llit» o «Oh, que bé, quines posturetes que adoptem», és més aviat una crítica de segons quines actituds i aquest és el valor de la mordacitat i de la ironia, sagnant en alguns moments, que té el llibre.

    [···]

    —Al llarg del llibre hi ha una alternança de poemes llargs i breus; això té algun significat?
    –Jo no he estat mai allò que en altres èpoques en deien un estructuralista. El llibre no té cap estructura predeterminada, el fet que hi hagi poemes llargs i poemes breus depèn de les èpoques i d’allò que vols dir. Ara bé, si hi ha alguna ordenació és de tipus musical, és un deixar-se anar molt rossinià, seria un bon símil dir que és una miqueta com una obertura de Rossini, hi ha crescendos, diminuendos, una mena d’impasse que sembla que et porta en una direcció i després se’n va per un altre cantó, hi ha coses populars al costat de coses diguem-ne més serioses o menys iròniques que la resta. I Rossini també era molt irònic, o sigui que també li va bé.

    —Quina evolució poètica ha fet?
    —Grosso modo et diria que vaig començar fent una poesia molt simbolista, molt plena de metàfores, algunes reconec que incomprensibles, d’imatges molt enceses. Però la meva intenció era anar depurant, fins a Calotips i instantànies, que és una absoluta depuració ,amb poemes molt breus –allò que només són tannkas i haikus i algun epigrama– però la meva dèria és encara ser comunicatiu, que s’entengui la imatge i continuar depurant el llenguatge.

    (Joan Marín: «La visió crítica del postcoit», El Temps (Barcelona), 14 de novembre de 1994, p. 62)

     

    Antologia

    Llavors de guerra 
    queden al camp sembrades:
    massa venjança.

    (Del llibre Poemari de Bòsnia. Barcelona: Proa, 1995, p. 53)

    * * *
     

    CANÇÓ DELS AMANTS METAL·LÚRGICS

    Tinc els ulls plens de fornals, 
    tinc el nas ple de toveres, 
    i a la boca estany i coure
    per forja-te a cops de bes.

    Forjador, bon forjador, 
    posa’t pell i davantal
    i vés prest a l’obrador!

    Amb la manxa de la llengua
    de robins t’inflamo el coll
    i amb les mans per martinet
    t’afaiçono l’engonal.

    Forjador, bon forjador, 
    venta feixos d’abraçades
    i fes via a l’obrador!

    Ja són meus els teus relleus,
    duc al cos ferritja i sal.
    Lentament te’m fas mirada
    i a la nit ja m’ets gresol.

    Forjador, bon forjador, 
    sua gangues de deliri
    que hi ha feina a l’obrador!

    Ja m’ho deia la sibil·la:
    «Vindrà un home amb pit d’aram,
    durà sarja i collerets,
    i vint cercles com els arbres.»

    Forjador, bon forjador, 
    bat el ferro encara tendre,
    que espurnegi l’obrador!

    Vés-hi amb compte, que és un déu
    dels que corren per la terra 
    i es detura a tota font
    d’on li ragi llet de bruixa.»

    Forjador, bon forjador,
    desa l’eina, no fos cas
    que et buidessin l’obrador!

    (Del llibre Eros d’encesa fletxa. València: Eliseu Climent, 1994, p. 31-32)

    * * *

    «Entre silencis 
    fugies dels teus llavis:
    no s’hi fan festes.»

    (Del llibre Calotips i instantànies. Barcelona: Edicions 62, 1993, p. 24)
     

    * * *

    LICANTROPUS

    Mal presagi. Una lluna plena. Un enfrontament amb l’home. Saber-se solitari i vagarejar sempre sol per un camí distint de tots els altres. Sentir un ofegament i el pols que batega furiosament en les temples. Un glop de sang a la boca: el regust febrós d’un malson. Sol, Sang, Lluna: una fondària que grata els primigenis, les ombres dels arcans. L’home davant l’home, i entre ells l’espai il·limitat d’un temps incontrolat. Un mal son o un mal presagi: és el mateix. Ombres. Sol vagarejant per cap camí amb la sang seca dins la gola, impedit de respirar. Sol sota una lluna sense llum, sense ombres. L’home enfrontat a l’home en una lluita sense segles, sense ombres. L’home enfrontat a l’home en una lluita sense segles, furgant l’inconegut. El malson d’una llarga nit sense vetlla: per un camí solitari l’ombra d’un home s’acosta i m’hi llanço al damunt.

    Barcelona, 28/29 – II – 72

    (Del llibre La poesia és a dir, la follia. (Amb Vicenç Altaió Morral). Barcelona: Pòrtic, 1975, p. 17)

     

     

    Coberta del llibre Calotips i instantànies, publicat el 1993.
    Coberta del llibre Calotips i instantànies, publicat el 1993.

    «Fred. Nu. La cambra fosca. Qualsevol hora pot estar assenyalant un temps sense cap existència ara. El silenci s’allargassa damunt les parets amb lentitud-immobilitat de llangardaix al sol. El dolor no es concreta, és vague, com la mateixa atmosfera enrarida per la respiració amarga. Aquest meu lleuger panteix s’acosta a la flonjor d’una acció sabuda: acaronar el moix de casa, un record com l’atmosfera i la respiració, vagues. Estat en dissolució alentida, les cames en bany de formigues dins el matràs glaçat de les rajoles. Dins l’ampolla el ventre se m’estremeix amb tots els sucs. Apercepció de totes les coses, negació de les raons de totes les coses, dissolució. L’Aigua no es produeix, existeix; l’Aire no es produeix, existeix; la Terra no es produeix, existeix; el Foc no existeix, es produeix. Però el Foc devorador, de les entranyes, del cor, l’abrusador, el que corroeix, el conversor de les matèries, l’absorbidor d’oxigen, l’esgotador, el destructor dels anys, les forces, els amors i ls savieses, el fugitiu damunt les selves més amples, el temorós, el renegaire, el dominador, l’esclau, l’alliberador, és joc que existeix, que no es produeix: la ignició espontània com les malifetes d’un nen innocent. Només el temps i les coses que, a les palpentes, poden ser reconegudes no existeixen ara, són a l’exili del meu cos. Tres són les Causes Primordials, però només el foc consumeix la carn en una nit ajaguda a les lloses del clot soterrani que és com una presó molt antiga. És el foc que m’esquinça la pell i em lleva l’epidermis deixant-me en carn nua i sangonosa. És el foc que em clava el cervell contra les parts òssies del crani sense poder esfondrar-les, en un intent de fer-me esclatar el cap. És el foc que em menja el sexe tot jut satisfet. És el foc que, sota meu, em dissol dins el matràs, i ja no sento les cames, ni em reposa el sexe entre les mans. Jo sóc l’esfera i el foc és el meu centre, jo sempre damunt, ell sempre a sota, la dissolució comença pels peus i acaba amb el cap. Penso si el cap s’adonarà de l’abandó del cos que, malgrat prudent, desapareix ara un bocí, ara un altre, sense remor, sense el dolor que no es concreta, que encara és vague com l’atmosfera pesada, fosc com la cambra, silenciós com el llangardaix a les parets.»

    (Del conte «Sortida a mar», premi Recull-Francesc Puig i Llensa de narració l’any 1977, inclòs al llibre Setze autors. Tots els premis Recull. Barcelona: Pòrtic, 1981, p. 222-223)

    ESCENA 9
     

    Eixida de la casa de PAOLO.
    PAOLO i GIOVANNA asseguts sobre el muret de l’eixida enmig de la roba estesa blanca. PAOLO va de fosc, porta dol. A l’escena també hi ha una taula de pedra i uns bancs de fusta, i al damunt uns quants llibres.

    PAOLO: Sento una il·limitada aridesa dintre meu, una immensa esterilitat i tones d’impotència. El seu entusiasme se l’ha endut i jo l’he perdut per sempre. És tan injust que morin aquells que ostenten la seva joventut com un trofeu de vencedors en el combat de la vida. I és tan terrible que ell hagi mort així!
    GIOVANNA: Vulguis que no, aquesta mort l’ha convertit en un heroi, en un màrtir de la llibertat, com ara se sol dir. Almenys és una compensació.
    PAOLO: Inútil compensació venint de qui ve, dels mateixos que l’han assassinat. Però tens raó. Jo mateix li vaig desitjar la millor sort i el màxim bé. I els déus l’hi han concedit: se l’han endut -un petit déu adolescent que ha passat entre nosaltres i ens ha enlluernat amb una bondat de cor i una bellesa que ja no eren d’aquest món…
    GIOVANNA: Realment era una persona com poques he conegut. Però no cal que idealitzis la seva existència terrena. Seria caure en una trampa innecessària.
    PAOLO: Però és un ajut inestimable a l’hora d’assumir la seva desaparició.
    GIOVANNA: Ja m’ho imagino, i més per a tu que te l’estimaves tant.
    PAOLO: L’estimava amb deliri. Fins ara que ja no el tinc no me n’he adonat prou. Per què sempre ha de ser un fet irreversible el que, amb cruel lluminositat, ens faci clar allò que era obscur? L’estimava tant. No saps quantes i quantes vegades l’he contemplat mentre dormia. Era la perfecció d’un atleta grec en repòs. He pogut admirar la seva respiració lleu, però alhora profunda, com assaciada de la vida que havia absorbit durant el dia -ell que era un foc ardent sempre necessitat de llenya; i les seves parpelles closes, sota les quals el moviment dels ulls em feia imaginar els somnis que devia tenir -els meus que jo volia seus; i la seva cara rodona i neta, oferta innocentment a l’exterior sense ni mica d’ombres obscures a les galtes, com un retard voluntari de la virilitat -nen tant com jo possiblement.
    GIOVANNA: (somriu i li envolta el cap amb els braços. Ell s’hi deixa estar): Millor. Tot això que conserves d’ell.
    PAOLO: (se’n separa amb un gest de dolor al rostre): Sí, però haver-lo hagut de veure ara dormint per última i eterna vegada, i amb aquell forat al cap mal dissimulat… No veus que aquesta imatge esborra totes les altres i em deixa desprotegit davant el no-res de la seva existència i el desert que se m’obre al davant… (Assaltat per un pensament sobtat.) Tu creus que quan dormim se’ns coneix a la cara la mort, si ja la tenim a prop? L’àvia Naldini una vegada ens va explicar que quan va perdre el seu marit li havia passat això. Deia que feia temps que es despertava de matinada tota suada i que, en mirar-se’l, li venia una esgarrifança de fred perquè li veia la mort a la cara. Mai no li va dir res, però al cap de pocs mesos es va morir. Tu creus que l’home ja s’estava podrint per dintre i que era això el que se li coneixia a la cara mentre dormia?
    GIOVANNA: Però com se’t poden acudir aquestes coses? Potser l’explicació és més senzilla, probablement ella mateixa sense ser-ne conscient percebia petits detalls, indicis quasi insignificants que alguna cosa no rutllava com era normal. No crec que el seu marit portés la mort escrita a la cara. A més, no cal pensar en la mort com una cosa monstruosa.
    PAOLO: Però és que és monstruosa! Horriblement monstruosa. No et sembla horrorosa la mort de tants i tants correligionaris teus als forns crematoris, després de ser vexats, humiliats, ofesos en la seva meravellosa humanitat? No és horrorós això?
    GIOVANNA: (li tapa la boca amb precipitació): Calla, Paolo! No ho diguis! (Pausa petita) No és la mort que és horrorosa, sinó l’home que la fa possible, que la implanta com a llei per als altres, que la decreta i la imposa per força als altres.
    PAOLO: (es treu de la boca la mà de GIOVANNA): Ah, no? No és la mort? Fixa-t’hi bé. (Fa com un joc de mans) En un instant encara tens la vida amb tu, hi ets, existeixes, i a l’instant següent ja no hi ets. On ha fugit tan ràpidament la vida? «Se li escapava la vida per la ferida», que deien els grecs… se li escapava… però com? Com ha pogut la vida, que triga tant a fer-se, córrer tant a marxar? O ha estat només un simple pas: el que travessa la frontera entre el ser i el no-ser? (Pausa petita) Què ha passat en tu, dintre teu o fora? Per què ara respires i acte seguit ja no? Què t’ho impedeix? La mossegada al coll d’un felí que impedeix l’entrada a l’oxigen que sosté la vida? El gas, el foc, les bales? I això té tan poder que ens pot fer abandonar en un instant, de sobte, tot allò que més estimem, els motius dels nostres somnis i desigs, l’excusa dels nostres records? Si aquest és el poder de la mort, renego de tal poder i maleeixo aquells que l’exerceixen, perquè tens raó, sí, molta raó, massa homes la implantaren com a llei per als altres que no són com ells.

    (Del llibre Paolo. Barcelona: Proa, 2000, p. 49-51)
     

    Coberta de l'obra de teatre Paolo publicada a Proa el 2000.
    Coberta de l'obra de teatre Paolo publicada a Proa el 2000.