(…) Rafel Crespí s’inicià en el món de la narrativa amb una modèstia evident. Jaume Reixach assenyala en el pròleg de Personatjes (sic) (1994) que un dels valors que cal reconèixer al nostre escriptor és «no haver volgut estirar més el braç que la màniga»; això és, acceptar, alhora amb honestedat i modèstia, el caràcter primerenc dels seus textos i no presentar-nos-els com una obra ja feta i consolidada. En els inicis Crespí concursava en certàmens locals, sovint de poc ressò, amb relats que algunes vegades varen esser incorporats a alguns dels seus reculls.
Sens dubte, el mestratge de Gabriel Janer Manila, a qui havia tengut com a professor al col·legi de Son Ferriol, és determinant tant per la seva vocació d’escriptor, com pel que fa a alguns aspectes de la seva obra. Els plantejaments narratius de les seves novel·les, els temes i molts dels recursos expressius que utilitza són clarament hereus dels de l’escriptor algaidí. Però, segurament, el més important que Rafel Crespí va aprendre de Gabriel Janer és la passió per la literatura, per l’escriptura. Precisament, deu esser durant els anys d’estudiant al col·legi de Son Ferriol quan Crespí publica el seu primer relat. Després d’aquella llarga primavera és el títol del conte que va ser premiat el 1977 en un concurs escolar del diari Última Hora, quan el nostre amic cursava segon de BUP.
(…) En els anys d’estudiant universitari, quan encara no té vint anys, Rafel Crespí s’autopublica un petit recull que titula Experiència preliminar (1980). Pel títol i pel format demostra una evident modèstia. Experiència preliminar està format per dos contes, El corc i Algú sospira la meva mort, el segon dels quals havia estat guardonat amb un accèssit en el XIII Certamen Literari de Castellitx l’any 1980. Aquests dos relats, que constitueixen la seva opera prima, ja contenen alguns dels trets que definiran la narrativa de Crespí: l’ús d’una tècnica narrativa (generalment, la primera persona) que li permet entrar en el món interior del personatge; el tema del xoc del món rural amb el món urbà; l’humor i la ironia; i, sobretot, la utilització d’un llenguatge molt genuí, basat en el català parlat a Mallorca, que destaca per la incorporació d’expressions i de modismes molt rics i que, a diferència d’altres escriptors de la seva generació, que empren un català més estàndard però molt més pobre, li donen una gran expressivitat.
(…) Amb Personatjes (sic), el primer llibre publicat pel nostre autor, Rafel Crespí va obtenir un premi de prestigi a nivell dels Països Catalans: el Francesc Puig i Llensa 1994, dins els Premis Recull, de Blanes. A hores d’ara, vista la seva obra posterior, em sembla molt significatiu el títol d’aquest volum. Rafel Crespí serà un narrador de personatges, un creador de figures que, si bé fictícies, podrien ser reals, atès que totes elles es caracteritzen per una mancança, per un defecte o per un tret estrany que les singularitza. Són personatges amb tj, com diu el títol de l’aplec, és a dir, imperfectes, amb faltes d’ortografia, com som imperfectes els éssers humans.
(…) Crespí ens presenta els personatges sense necessitat de cap comentari addicional, amb tota la riquesa que emana de la seva simplicitat o complexitat psicològica. Tanmateix, els motius i les cabòries dels seus protagonistes cauen pel propi pes i, just a través de la seva parla, sense necessitat de cap altre aclariment, es fa palesa la seva deformitat. Aquest caràcter grotesc és el que els dona personalitat, vida pròpia, ja que precisament, si no sortissin de la norma i de la vulgaritat –de les quals provenen–, no tendrien gens d’interès. La hipèrbole i la distorsió –la caricatura, en definitiva– troben el seu mitjà més adient en el conte, que, per la seva brevetat, tolera millor les fuites de la realitat o el trencament amb la lògica estricta.
(…) A La música de les constel·lacions Rafel Crespí desplega tota la seva capacitat de creació de personatges, que ja hem observat en la seva narrativa breu. El llibre constitueix una autèntica constel·lació de relacions entre uns i altres, amb moviments desconeguts i cares ocultes, com els astres del firmament. Una constel·lació que, en conjunt, és un ampli fris social i, en particular, una galeria de personalitats amb psicologies diferents, ben definides. En aquest conjunt destaquen, en primer lloc, els germans de Blai: Hèctor, el germà misteriós i triomfador, que sembla ser més tost un encantador de serps, i Ció, una jove que respon als esquemes de la joventut progressista; i, en segon lloc, els amics, com Marcel, l’antiga parella d’Eulàlia, un científic fred com el marbre, o Nerea. Tanmateix, el personatge més sospitós és Tano Arbona, un parent de la família, que sembla dedicar-se a negocis foscos i que esdevé un dels principals sospitosos de la desaparició de Blai. L’inventari dels personatges que hi surten és tan llarg que no podem referir-nos-hi en aquest article, però ens demostra la intenció de l’escriptor de retratar àmpliament la nostra societat. Tanmateix la investigació que du a terme na Miquela és igualment important: el record fins als avis d’Horaci són una recerca en la història de les últimes generacions de la família, que reflecteix la història de la nostra terra durant l’últim segle. Si la recerca d’Eulàlia és més extensa, tot abastant països diferents i un major nombre de personatges, però té lloc en el nostre present o en un passat relativament recent, la de Miquela s’estén en el temps, tot avançant cap al passat, a generacions anteriors, entre les quals destaca sobretot el personatge del besavi Honorat, el barrobiner. La història es desenvolupa en diversos escenaris, com els Estats Units, Barcelona i Palma; i es remunta cap al passat fins a una època que hem de situar a la Mallorca de l’inici del segle XX. (…)
(Pere Rosselló: Fragments d'»Aproximació a la narrativa de Rafel Crespí Ramis», a Rafel Crespí: la tenacitat de viure. Palma: Lleonard Muntaner, 2021, p. 19-37)
_0.webp)
