Teatre Obres traduïdes Altres Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Pompeu Crehuet Crehuet i Pardas

1881-1941

Pompeu Crehuet (Barcelona, 1881 – Sant Feliu de Guíxols, 1941). Dramaturg, periodista i narrador, exerceix d’advocat i funcionari, primer de la Mancomunitat de Catalunya i posteriorment de la Diputació de Barcelona fins a la seva mort. Entre 1907 i 1913 és director de la revista cultural De tots colors.

Protegit pel seu pare, de ben jove es dedica a escriure peces teatrals fins que el 1904 aconsegueix un gran èxit amb La morta. Aquesta obra i Claror de posta (1905) pertanyen al teatre simbolista que té clares influències de Maurice Maeterlinck. El seu teatre evoluciona cap a unes obres de caràcter burgès, condicionat pels encàrrecs de l’empresari teatral Josep Canals. Entre d’altres, cal destacar La família Romora (1909) i anys més tard, amb influència de Luigi Pirandello, La vall de Josafat (1927).

Les seves darreres obres són dels anys trenta: La segona joventut, estrenada el 1931, i Estàtua de sal (1936), que ha estat publicada però no representada. 

El 2020, el seu besnet, el director i dramaturg Marc Crehuet, revitalitza amb La morta la peça teatral més significativa del seu besavi.

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC.
Fotografies: Una Barcelona de conte d’Eladi Crehuet.

Castellano

Castellano Pompeu Crehuet

Pompeu Crehuet (Barcelona, ​​1881 – Sant Feliu de Guíxols, 1941). Dramaturgo y narrador, ejerce de abogado y funcionario, primero de la Mancomunidad de Cataluña y posteriormente de la Diputación de Barcelona hasta su muerte. Entre 1907 y 1913 es director de la revista cultural De tots colors.

Protegido por su padre, muy joven se dedica a escribir piezas teatrales hasta que en 1904 consigue un gran éxito con La morta. Esta obra y Claror de posta (1905) pertenecen al teatro simbolista que tiene claras influencias de Maurice Maeterlinck. Su teatro evoluciona hacia unas obras de carácter burgués, condicionado por los encargos del empresario teatral Josep Canals. Entre otros, cabe destacar La família Romora (1909) y años más tarde, con influencia de Luigi Pirandello, La vall de Josafat (1927).

Sus últimas obras son de los años treinta: La segona joventut, estrenada en 1931, y Estàtua de sal (1936), que ha sido publicada pero no representada.

En 2020, su bisnieto, el director y dramaturgo Marc Crehuet, revitaliza con La morta la pieza teatral más significativa de su bisabuelo.

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.
Fotografías: Una Barcelona de conte de Eladi Crehuet.

English

Pompeu Crehuet english

Pompeu Crehuet (Barcelona, 1881 – Sant Feliu de Guíxols, 1941) was a playwright, journalist, and fiction writer who worked as a lawyer and civil servant, first for the Mancomunitat de Catalunya (Commonwealth of Catalonia) and later, until his death, for the Barcelona Provincial Government. From 1907 to 1913, he was editor of the cultural magazine De tots colors.

With his father’s support, he wrote plays from an early age and, in 1904, one of them, La morta was a resounding success. This work and Claror de posta (1905) belong to the symbolist tradition in theatre, with clear influences from Maurice Maeterlinck. His plays then evolved into bourgeois-style works that were conditioned by the commissions of the theatre impresario, Josep Canals. Notable among these works are La família Romora (1909) and, years later and influenced by Luigi Pirandello, La vall de Josafat (1927).

His last works, La segona joventut, premiered in 1931, and Estàtua de sal (1936), which was published but not performed, date from the 1930s.

In 2020, his great-grandson, the playwright and director Marc Crehuet, revived Pompeu Crehuet’s most significant play, La morta.
 

Web page: Francesc Viñas for AELC.
Photographs: Una Barcelona de conte by Eladi Crehuet.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Pompeu Crehuet i Pardas neix l’onze de març de 1881 al carrer de la Rambla de Santa Mònica on el seu avi matern, Salvi Pardas, natural de Verges, tenia una sabateria des de feia anys. De família benestant, el seu pare, Manuel Crehuet, exercia de notari, i la seva mare, Encarnació Pardas, era la mestressa de casa.

Estudia Dret i Ciències Socials a la Universitat de Barcelona i comença a escriure les seves primeres peces teatrals, fins que el 1904 estrena al Teatre Romea de Barcelona La morta, amb un gran èxit de públic i crítica. L’obra es representa en castellà a Madrid l’any següent. El 1905 aconsegueix també, amb la peça Claror de posta, un gran reconeixement. Ambdues estan influïdes pel teatre simbolista de Maurice Maeterlinck. El 1907 estrena amb música d’Enric Morera El mestre, una obra que no obté l’èxit desitjat. A partir d’aquí el seu teatre es decanta cada vegada més cap a la comèdia burgesa que obeeix els encàrrecs de l’empresari teatral Josep Canals. Flors i violes (1909), Fontalegria (1911) i especialment La família Rocamora (1909) són exemples del teatre burgès que conrea pràcticament fins a la seva mort. Com a narrador publica el 1908 el conte infantil Senyor ruc, mestre d’estudi.

Entre 1907 i 1913 dirigeix el setmanari cultural De tots colors. Revista Popular, on també col·labora. El 1911 és un dels impulsors del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans i el 1915 comença a exercir d’advocat, l’any en què es casa amb Elisa Julià Duran. Entra de funcionari com a oficial lletrat a la Mancomunitat de Catalunya fins que la dictadura de Primo de Rivera la dissol. Des de 1925 passa a ser cap de negociat i posteriorment continua en aquest organisme depenent de la Diputació de Barcelona. 

Des dels anys vint el seu teatre segueix plenament els codis del teatre burgès. D’aquesta època destaquen Cada cosa en el seu lloc (1924) i Plou i fa sol (1925). El 1927 estrena al Teatre Novetats l’obra d’influència de Luigi Pirandello La vall de Josafat, amb la qual aconsegueix un nou èxit. Pràcticament des de finals de 1931, que estrena La segona joventut, desapareix dels escenaris barcelonins. L’any 1936 publica, sense ser representada, Estàtua de sal, que té algunes coincidències amb Yerma de García Lorca. El teatre és una activitat vital per a Pompeu Crehuet, que passa a ser un membre destacat de la Federació Catalana de Teatre Amateur.

Mor a Sant Feliu de Guíxols el 28 d’agost de 1941.

El 2020 el seu besnet, el director i dramaturg Marc Crehuet, revitalitza amb La morta la peça teatral més significativa del seu besavi.

L'autor amb la mare, Encarnació, i el germà, Eladi. ©Napoleón e hijo / Eladi Crehuet
L'autor amb la mare, Encarnació, i el germà, Eladi. ©Napoleón e hijo / Eladi Crehuet
Pompeu Crehuet de jove. ©Eladi Crehuet
Pompeu Crehuet de jove. ©Eladi Crehuet
El matrimoni Crehuet-Julià. ©Eladi Crehuet
El matrimoni Crehuet-Julià. ©Eladi Crehuet
L'autor disfressat d'americà. ©F. Martí / Eladi Crehuet
L'autor disfressat d'americà. ©F. Martí / Eladi Crehuet

Premis

  • Premi Fastenrath (1927): Bromes i veres.

Marc Crehuet:

Vincles

Comentaris d'obra

Crehuet després d’estrenar, a la fi de l’any 1931, La segona joventut, va desaparèixer dels nostres escenaris comercials. Tanmateix això no ens ha de sorprendre, sabent com sabem que Pompeu era capaç de passar llargues temporades en un silenci més o menys expectant (la dècada dels anys deu, per exemple), especialment quan els vents no bufaven al seu favor. I a partir del gener de 1932 Pompeu es topà amb uns vents força desfavorables: el dia 10 d’aquell mes, el Teatre Novetats (on estava instal·lada l’empresa Canals de Teatre Català) tancava les portes, i Crehuet, i els autors que com ell integraven la nòmina de Canals, es trobaren, de cop i volta, sense empresari que els escrivís cartes oferint-los els seus locals per a representar les seves comèdies. És clar que el Teatre Novetats no suposava més que una part dels locals que en aquella època conreaven el teatre català, però tal vegada suposava la part més important, sobretot per als dramaturgs que, com Crehuet, ja havien complert els cinquanta anys i no estaven en disposició de constituir un nou Sindicat d’Autors Dramàtics, com el que es creà l’any 1912, ni tampoc d’anar oferint les seves obres a aquesta o a aquella empresa.

Pompeu, però, no es desvinculà totalment del teatre: malgrat tot, ell continuava essent un home de molts oficis o, almenys, de dos oficis: el matí treballava a la Generalitat, i a la tarda, al despatx del seu germà Eladi (al carrer Cucurulla), on tenia temps sobrat per escriure les seves comèdies. D’aquests anys són, per exemple, les seves activitats relacionades amb el teatre d’aficionats (fou membre destacat de la Federació Catalana de Teatre Amateur, de la qual era president Lluís Masriera), impulsant i dirigint diverses representacions d’autors catalans. I durant aquests anys va escriure dues obres més per al teatre: un drama intens, Estàtua de sal, que es publicà a la col·lecció El nostre teatre el 15 de gener de 1936 i que mai no ha estat estrenat comercialment (sembla que Pompeu es va adonar que el seu argument tenia algunes coincidències amb el de Yerma, de García Lorca, i va preferir ajornar-ne la possible estrena), i una comèdia d’inspiració pirandel·liana: Vida d’amor d’un home, que ni tan sols ha estat publicada.

(Eladi Crehuet Serra: Una Barcelona de conte. Biografia del dramaturg Pompeu Crehuet. Lleida: Pagès Editors, 2016, p. 250-251)

* * *

Pompeu Crehuet havia obtingut un èxit d’estima el 1904 amb l’estrena de La morta; heus ací un quadre dramàtic que va pujar a l’escenari amb Enric Borràs i Maria Morera, i que al cap de cinc anys ja assolia la quarta edició en ésser inclòs a la «Biblioteca de Tots Colors». La morta recull les tintes més tràgiques i recargolades del Modernisme rural, on una munió d’éssers tarats ens mostren l’ànima de l’home com un pou d’on poden emergir tota classe de fetors. Els Drames rurals de Víctor Català i Els sots feréstecs de Raimon CaseIlas són les punxes culminants d’aquest vessant del Modernisme. La morta, comparada amb les obres de Català i de Casellas, se’ns presenta a una certa distància, i si no conté totes llurs qualitats sí que podríem dir que conté bona part de llurs característiques: mort sobtada de la mestressa de la casa, retorn del cementiri, unes gotes de luxúria, fill amb trets inequívocs d’imbecil·litat… Pompeu Crehuet fou un escriptor perennement lligat a aquesta seva primera obra. Anys a venir, cada cop que estrenava una comèdia fada d’ambient refinat i burgès, hom l’al·ludia tot anomenant-lo «l’autor de La morta». Car hi ha obres que imprimeixen caràcter; o escriptors que aigualeixen successivament llurs supòsits i no acaben de donar-nos allò que havíem entrevist, ja sigui per timidesa o, senzillament, per incapacitat creadora. (…)

A La família Rocamora les qüestions són abordades més a peu pla. Pompeu Crehuet hi conserva encara una alenada modernista, una enyorança evident pel paper que el poeta s’arrogà uns anys abans, però ell en tant que dramaturg ja comença d’emmotllar-se als postulats de la «pièce bien faite», de la comèdia burgesa. Si la temàtica i el desenllaç de l’obra encara tenen un to reivindicatiu, la dramatúrgia ja anuncia les formes convencionals de la dècada següent, unes formes que trobaran un moment d’equilibri en les millors obres de Carles Soldevila (dues de les quals, Bola de neu i Mecenas, incidiran novament en el paper de l’artista dins la societat). Així, La família Rocamora se’ns apareix equidistant, dins l’opus de Crehuet, tant de les exageracions morboses de La morta com dels tirabuixons melodramàtics que adornen les seves obres posteriors d’antuvi plantejades com entretingudes i intranscendents: El fill de la por (1920), sota l’aparença d’una posició comprensiva i liberal, estableix la prioritat d’una moral absolutament conservadora i estricta; Palmes i llorers (1922), un intent no gens clarificador d’exposar els problemes del teatre català coetani. Etcètera.

(Xavier Fàbregas: “Crehuet, Russinyol i la dissolució del modernisme”, Serra d’Or (Barcelona), núm. 262-263, 1981, p. 81-83)

* * *

Aquest equilibri en els caràcters, aquest retratar els personatges fills exactes del medi en que han viscut y obrant en conseqüència, conseqüència originadora de conflictes, sense que l’autor n’acentuhi cap desmesuradament deixantse dur per la simpatia u odi que senti desde el seu punt de vista; sino limitantse més aviat a fer caminar el drama com una fatalitat irremeyable deixant que la transcendència resulti del cas dolorós en si, no del partit prés ni de la prèdica feta, es l’art del teatre modern. Per això es en Crehuet un autor equilibrat y modern, que s’ha guanyat y conservarà un públich refinat, y ajudarà, potser més que ningú, a aixecar de nivell el gust general y a fer un dia definitivament literari y artístich el teatre català. Vol dir això que La Família Rocamora no tingui cap defecte? 

El dia de la estrena el públich va aplaudir fortament, ab tota admiració, els tres primers actes y en el quart va perdre una mica d’entussiasme degut a dos o tres punts en que’s desenfocava una mica l’acte, desenfocament de construcció y als ulls d’alguns pochs d’interpretació.

(“La Família Rocamora, drama en quatre jornades de Pompeu Crehuet». Barcelona: De tots colors, num. 29, gener de 1909, p. 66-70)

Antologia

ACTE SEGON

Taller del pintor Albert Serraclara a Barcelona. 

Som en una habitació de pas, però poc caracteritzada: vol dir que si bé els seus recons i reconets conviden al repòs i parlen d’eventuals intimitats, no obstant –en lloc avinent–, un cavallet i una tela començada, assumeixen la missió desorientadora d’evocar, en aquell niu equívoc, les febretes creadores d’un artista solitari…

Al fons, porta d’entrada a l’estatge. A l’esquerra, gran portalada, protegida per uns cortinatges, que dóna a la peça principal del taller. I a la dreta, comunicació amb altres cambres i cambretes subsidiàries.

Mitja tarda d’un dia de tardor. Un perfum i una llum enervants…

(En alçar-se el teló, l’escena tota sola. La porta de l’escala està oberta. La més absoluta quietud… Passen uns instants; un home, amb molta precaució, avança el cap per la dita porta i apareix, finalment, gairebé de puntetes, el DESCONEGUT. Ben marcat, passeja els ulls per tots els detalls que té a l’abast, com per orientar-se o deduir-ne del cert, alguna cosa que t’interessa molt. Al bo de la seva investigació, heu esment que s’acosta algú i, ràpid i amb gest de contrarietat, es fa escàpol, deixant la porta ajustada… Els que arriben –dreta lateral– són ALBERT i un seu AMIC, seguint conversa:)

ALBERT.– … Les dones més de plànyer, són les de la nostra burgesia. S’esllangueixen de soledat i avorriment. 

AMIC.– Però a aquestes, almenys, no els manca res, en riquesa i comoditats.

ALBERT.– És cert: tenen de tot…. fora marit. (Amic, queda parat. Albert, s’explica més:) El marit – al magatzem, al despatx, a la fàbrica– s’esforça i treballa per arreplegar diners; no atina que la seva mitja taronja es migra en un recó, enyorosa dels jocs i coqueteries de l’enginy… que són un element indispensable a l’ànima femenina.

AMIC.– O una mala herba –xacra d’una falsa educació–, que cal desarrelar.

ALBERT.– Però, mentre no es desarrela, algú se n’aprofita. (Posat entre rialler i confidencial.) Els artistes –homes relativament desvagats, en compararció amb el tràfec comercial i industrial de Barcelona–, poden proporcionar a les dones aquestes flors de l’oci, que són la galania i l’adulació… D’aquí el secret dels seus èxits. I així en certa manera, podem dir que, a casa nostra, els homes de negoci mantenen les dones i nosaltres –els homes d’esperit–, les fem viure. 

AMIC.– (Escamat) Però aquesta… obra de misericòrdia, tanmateix deu tenir els seus perills.

ALBERT.– Tan pocs, que ni val la pena d’esmentar-los. 

AMIC.– … Vull dir, perills morals. Les dones són –perquè m’entenguis–, unes bestioletes delicioses.

ALBERT.– Et deixo tota la responsabilitat d’aquesta afirmació…

AMIC.– Són unes bestioletes delicioses… però mengen cervell. Es el seu gran defecte. L’intel·lectual o l’artista, que cau a les seves mans, s’exposa a no fer res de bo…
(…)

AMIC.– A tu, sense anar més lluny, et succeeix una mica per l’estil. Vas començar a pintar amb molta empenta, però a la vegada, el teu do de suggestió personal, et proporcionava un gran èxit entre la bona societat… i això et va perdre. Ara, en lloc de produir les magnífiques teles que tothom espera de tu, passes el temps administrant les teves aventures galants… (Protesta muda d’Albert, que provoca aquesta rectificació:)… O, si et sembla millor, la teva famosa Institució benèfica.

(Pompeu Crehuet: La vall de Josafat. Barcelona: La Escena Catalana, núm. 245, 1927, p. 9-10)

* * *

PRIMER ACTE

“SOLTER TOTA LA VIDA”

ESCENA

Botiga d’apotecari.

En lloc ben visible, uns cartellets que diuen: “Si voleu fills, pegats Prudenci”.

A banda i banda del taulell, dues portes, que comuniquen amb la rebotiga i altres habitacions interiors.

(PRUDENCI és darrera el taulell, atenent UNA DONA DEL BARRI que li presenta la recepta. EL FILOSOF, el PASSANT DE NOTARI i UN DEL CARRER MITJÀ, distribuïts pels bancs, maten l’estona). 

PRUDENCI.– (Examinant la recepta) Un lleuger refredat. Fruita del temps.

DONA.– El metge parla de la grip…

PRUDENCI.– Ara de tot en diuen grip, els metges. (Donat-li un paperet, li diu, com a cosa sobreentesa:)– Torni d’aquí mitja hora.

DONA DEL BARRI.– Bones tardes. (Se’n va)

FILOSOF.– (Alçant els ulls del llibre que llegia) També reparteixes contrassenyes?

PRUDENCI.– I faig tornar al cap de mitja hora; ja ho has vist. Conec tothom del barri, i la fórmula és despatxada en cinc minuts. Però això de complicar les coses i fer perdre el temps sempre dóna importància. Desenganya’t.

FILOSOF.– (Cavernós) Ja estic desenganyat.

PRUDENCI.– Sembles un tro llunyà!

PASSANT.– Aquest; des que es dedica a estudiar la teoria de la relativitat, està enigmàtic.

FILOSOF.– És que sí que desconcerta, aquesta teoria! Això de pensar que totes les lleis que fins avui, havíem tingut per més indestructibles han fet un capbussó, posa pell de gallina. Que l’espai era una cosa relativa, ja ho sabíem. Però que el temps, el que en diem “el temps”, i ens semblava una veritat tan sòlida, també sigui una il·lusió… (Queda abstret)

PRUDENCI.– Bé, deixa’t de cançons. Totes les teories del món no podran desfer que ara… (Consultant el rellotge)… a les set de la tarda, siguem al barri de Sant Pere de la Ciutat de Barcelona.

FILOSOF.– (Concentrat, com parlant per si mateix) Aquí, no és aquí; ara, no és ara.

PRUDENCI.– (Fent un bot) Com has dit?

FILOSOF.– (Victoriós) Oi que et roda el cap?

PRUDENCI.– Oh, i a tu també!

FILOSOF.– Vés al dimoni! No hi vull tractes, amb analfabets!

PRUDENCI.– Per allò del “cogito, ergo sum”, encara hi passo. Però sortir-me amb que “aquí, no és aquí”.

FILOSOF.– (Segur) “I ara, no és ara”. Ja hi pots pujar de peus. 

PRUDENCI.– (Indignant-se per graus) Plegues el ram dels teus estirabots, o et trec de la botiga! Després no puc dormir!

(Pompeu Crehuet: El pare pedaç. Barcelona: La Escena Catalana, núm. 146, 1924, p. 4-5)

* * *

ESCENA

Menjador menestral. Una porta al fons que dona a l’entrada. A la dreta, l’escala, de quina se’n veuhen els primers grahóns. A l’esquerra, un altra porta que comunica ab la cuina.

A la dreta de la porta central, hi ha un escó arrimat a la paret y a la esquerra, un bufet. Davant mateix del bufet, a primer terme, la taula llarga ab cadires al entorn. Penja del sostre una gabia ab un canari. Totes les coses respiren un cert desordre, com si anyoressin aquella mà carinyosa que en altre temps sabia aconduhirles… 

Del carrer ve la llum d’un cayent de tarde. S’extén mandrosa per la gran entrada y arriva al menjador casi apagantse… 

(Llarch silenci. Trastejen per la cuina. Després, poch a poch, pesadament, se sent baixar I’escala. Entra l’ELOY repetint anguniós): 

ELOY

Mare!… Mare!… Mare!.., (Silenci. Se sent trastejar per la cuina. L’ELOY se frega’ls ulls, mira al seu entorn y s’asseu. De cop, s’enfila en una cadira y despenja la gabia del canari).

Mare!… 

(Surt l’ANTÒNIA de la cuina, arremengada de brassos y tota suada).

ANTÒNIA

Què fem? Deixa el canari! Bó! 

ELOY

Au, a trevallar, gandula!

ANTÒNIA Deixa’t dich! (va per péndreli la gàbia).

ELOY (resistintse)

Au!. . Au!… Qu’es meu! 

ANTÒNIA

Ho xerraré tot al teu pare! 

ELOY 

Me’n fum!… Au, qu’es meu el canari! Maliatsiga! (aixeca un bras amenassant). 

ANTÒNIA

Reira! Sort que te’n falta un bull! (defensantse).

ELOY

Vos sou la ximple!

ANTÒNIA

Estigues! (lliurantse d’ell). Fes lo que vulgues, però un dia’t trencaràs el cap enfilante per les cadires.

ELOY

Me’n fum! Es meu el canari! 

ANTÒNIA

Vols que te’l cogui per sopar? (Esclata a riure llargament boy anantsen).

ELOY

Lloca! Llocassa! Lloca! 

ANTÒNIA

(parant de riure en sech)

T’encasto aquets cinch dits a la cara, si no calles! 

ELOY 

Ay! (arronsantse, vegentsél cop a sobre). Mare! Mare! 

ANTÒNIA 

Sí, crídala ara… (entra la TERESA del carrer, tota silenciosa, casi de puntetes). 

TERESA

Què feu? 

ANTÒNIA

Cà! Aquet tabalot, que no pararà fins a trencarse’l coll… Desde que no’t vigilen que’n fas més que may. Ja’t faria llaurar dret jo, si caiguessis a les meves mans! 

TERESA

Deixeulo, tia. Que no ho veyeu? (Signantse el front).    

ELOY (Adonantsen)

Tu ets la ximple! 

ANTONIA

Veus? Enrèdathi! Jo crech que té més malicia que altra cosa. 

TERESA

Deu nos en guard de nosaltres. (Pausa. L’ELOY posa la gàbia sobre la taula y’s queda llarga estona boca-badat).

ANTÒNIA

Y donchs?

TERESA

Res, ja ho veyeu… Y vosaltres?

ANTÒNIA 

Preparo el sopar: penso que no trigaran gayre… 

TERESA 

No han vingut encara?

ANTÒNIA 

Ja es extrany, ja. D’aquí al cementiri no es tant lluny com aixó… Deuhen haverse entretingut.

TERESA 

Molt fàcil. (Pausa).

ANTÒNIA

Has passat per casa?

TERESA 

Sí. 

ANTÒNIA

Y què?

TERESA

Ja s’arreglen. Per un dia…

ANTÒNIA

Filla, no hi he pogut fer més; se m’ha trencat el cor y he tingut d’ajudarlos en aquet trastorn… Com s’ho hauria arreglat en Jaume?

TERESA

Ja teniu rahó. Pobre home! 

ANTÒNIA

Anem a dir que no s’ho mereix gaire, per xò, que’l compadeixin.

TERESA

No hi pensem.

ANTÒNIA 

Tu y jo’ns perdrem per massa bones, filla.

TERESA

No’m sab greu.

ANTONIA 

Y encara’ns retallaràn, per torna. 

TERESA 

Deixeu dir!

ANTÒNIA

Sí, sí, que diguen. No fem mal a ningú. 

TERESA

Al contrari. (Pausa.  l’ELOY, tornant en sí, treu el calaixet de la gàbia y’s disposa a arreglarla).

TERESA

Me necessiteu per alguna cosa? 

ANTÒNIA

No. 

TERESA

Ja heu fet els llits?

ANTÒNIA

Fa estona. (Adonantse de la maniobra de l’ELOY). Ja hi tornes, tu?

ELOY

Es meu el canari! (Bufa’I calaixet). 

ANTÒNIA

Aixís: empastifem el menjador. No m’ha costat rès d’escombrarlo, si’t sembla! 

TERESA

Ves a la cuyna, home!

ELOY

No vuy!!

ANTONIA 

Tossut, més que tossut! Però no te’n riuràs: t’ho juro. Estich esperant que torni el teu pare per xerrarli tot.

ELOY

Me’n fum del pare!

ANTONIA

Ja dormiràs tou, ja, de la pallissa! Fes que’t trobi aquí fent porqueries! (Pausa. L’ELOY, de cop, torna la menjadora al seu lloch, pren la gàbia cuydadosament y’s dirigeix cap a la cuyna).

TERESA

Ahont vas?

ELOY

A la cuyna… Aquesta vella…

(Pompeu Crehuet: La morta.Quadro dramátich. Barcelona: Ed. Bartomeu Baxarias, 1909, p. 7-11)