Cònsul encarna molt bé la idea de biògraf de Verdaguer del segle XXI. Aquesta biografia, tan important i tan central en la nostra cultura, ha de deixar de ser una història de bons i dolents per esdevenir simplement història. Cònsul, amb molta més informació que no pas comentaris, respon molt bé en aquesta idea: menys literari que Juan Arbó, menys combatiu que Miracle i no centrat únicament, com Pabon, en el drama, tot i que aquest sigui inseparable de la vida i de l’obra verdaguerianes. [···]
Dues coses semblen clares en aquests moments. Que Cònsul s’ha situat en el bon camí i que aquest camí encara s’ha de fressar –passar i repassar– molt. Els indicis, però, en la línia de la contraposició d’adjectius transcrita, són bons i de pes i afecten tant l’autor (Cònsul) com la seva obra (Verdaguer). N’esmento uns quants, només uns quants: la sucosa reacció davant el suspens en teologia, expansió del jove estudiant ja premiat a Barcelona; la definició de Verdaguer com a «lector precoç i voraç», és a dir, ambiciós i sense límits; altres etiquetes d’aquesta mena com la de «l’escriptor català més viatger del segle XIX»; el títol –»mica d’estirabot», precisa Cònsul– Nedar i guardar la roba: una actitud política de Verdaguer… [···]
Pel que fa concretament a Cònsul, ho fa amb un alt grau de delicadesa, i ell empra la mateixa ben nodrida informació i bona disposició que ja ha palesat en aportacions verdaguerianes anteriors com ara Antologia (1986), Jacint Verdaguer. Història, crítica i poesia (1986), Els bordons de l’arpa (2001) i Prosa (2002). És en l’antologia Els bordons de l’arpa, on l’aspirant a biògraf va recórrer un bon camí, un camí en la mateixa direcció que ara el domina entre la literatura i la vida, entre el mite i la veritat. [···]
(Jordi Faulí: «Isidor Cònsul, biògraf de Verdaguer», Avui (Barcelona), 30 d’octubre del 2003, p. XVI)
* * *
Parlem de miscel·lània perquè l’autor ha volgut dividir el llibre en dues parts, un dietari, allò que podríem anomenar literatura del jo, i quatre relats, en els quals la ficció és més o menys present. En tots els casos es tracta de textos que ja han estat publicats anteriorment, amb l’única excepció de Sirès, un marc literari, però ara han estat revisats i Cònsul hi ha introduït algun canvi, en especial la dialectalització parcial del monòleg Sí, noia. I tant que sóc d’Andorra, un tresor dedicat a Joan Peruga, autor de la meravellosa Últim estiu a Ordino, a través del qual una vella ens narra, amb l’espontaneïtat i la saviesa dels que han tingut el treball dur com a escola i universitat, la vida que dugué a la casa on servia des que era una nena i en concret la desgràcia que la dugué a abandonar Andorra i fer cap a Espés. Robusta com la seva narradora, la història traspua vitalitat i coratge. [···]
Amb En el nom del pare Cònsul obre el calaix bo dels records, com ell mateix l’anomena, i atura el temps. Amb la prosa treballada i contundent que el caracteritza, tenyida, això sí, de melangia, ens explica el viatge que va emprendre a França per visitar aquells oncles que, quan ell era petit, els feien arribar una capsa de bombons que relluïa davant l’austeritat que els temps magres de la postguerra imposaven a tota celebració. Així mateix, conrea la seva nostàlgia i la dels lectors lletraferits quan, a Sirès, un marc literari, ens explica com els espais d’una casa s’han convertit, de manera inconscient, en el marc d’algunes de les novel·les que va llegir en els estius que va passar en aquest fantàstic paisatge sota la cara nord del Turbó i no gaire lluny de les Paüls. [···]
(Anna Tomàs. «El calaix bo dels records», Avui (Barcelona), 13 de gener del 2005, p. 13)
* * *
La bona literatura autobiogràfica resol calladament els bucles de la representació, de tal manera que l’al·luvió de descripcions de llocs, viatges, experiències, persones, avatars i emocions no és només la matèria primera amb què l’escriptor basteix el discurs sinó la seva inevitable forma d’existir. Amb el dietari Tractat de geografia, obra guanyadora del Premi Marian Vayreda 2008, l’editor, crític literari i escriptor Isidor Cònsul (Bellpuig, 1948), no tan sols reelabora per escrit unes vivències sinó que revela un mode d’existir penetrat pel gen de la literatura. El llibre s’estructura en dues parts ben diferenciades: ‘Petita terra’ i ‘Cor meu, el món’. A la primera part Cònsul evoca la seva geografia vital immediata: les persones, els noms, els paisatges i els llocs que el constitueixen. Sota el to contingut d’un llenguatge natural i alhora exuberant, l’autor relata un cúmul de vicissituds que ens acosten a la vida del país. Els capítols dedicats als pares i a la infantesa i joventut de l’autor ens ofereixen una idea molt clara de les dificultats que patia el món rural d’aquest país entre els anys cinquanta i setanta del segle passat. A través d’imatges vívides Cònsul sintetitza les penúries materials i polítiques que assetjaven la població. Però al mateix temps contrapunta aquest panorama miseriós amb el pragmatisme, l’humor, les llums culturals i el redoblat sentit de protecció que adquirien la família i els amics enmig de l’ambient sòrdid de la dictadura. En un canemàs molt ben travat es mesclen finíssimes descripcions paisatgístiques (de la Segarra, de la Plana d’Urgell o dels Pirineus) amb els records que sollen les diverses etapes de la vida de l’autor: la mort del pare, el desgraciat incendi d’uns quants milers de bales de palla que significaven el manteniment de l’equilibri de la fràgil economia familiar, la matança del porc, els anys d’estudiant, la coneixença de la dona que acabaria essent la seva esposa, la visita al cementiri familiar… […]
(Lluís Muntada: «Aliança entre vida i literatura», El País. Quadern (Barcelona), 18 de desembre de 2008)
_0.webp)
