Crítica literària o assaig Narrativa Estudis sobre l'autor/autora Guions

Isidor Cònsul

1948-2009

Isidor Cònsul (Bellpuig, 1948 – Barcelona, 2009) editor, crític literari i escriptor.

Cursa estudis de magisteri i filologia romànica. És doctor en filologia catalana i exerceix la crítica literària en diferents mitjans de comunicació (Avui, El Temps i Serra d’Or, entre d’altres). Compagina el seu treball sobre la literatura contemporània amb el d’investigador de la literatura catalana del segle XIX. Ha estat secretari del Centre Català del PEN (1988-99) i de l’Ateneu Barcelonès (1995-98) i ha format part del grup directiu de diverses publicacions periòdiques. També va dirigir Edicions Proa.

Com a investigador del segle XIX català, cal destacar els seus treballs sobre Jacint Verdaguer, com ara Jacint Verdaguer. Història, crítica i poesia (1986), o els Perfils de Verdaguer (2003). Així mateix, ha estat coresponsable, juntament amb Joaquim Molas, de la seva obra completa, en quatre volums. A banda d’aquesta especialització, Cònsul aplega altres escrits sobre crítica literària al llibre Llegir i escriure. Papers de crítica literària, aparegut el 1995.

Com a escriptor, Isidor Cònsul ha escrit obres en prosa de caire autobiogràfic, on ha desenvolupat un estil propi entre el dietari, els records i la crítica literària. Cinc estacions: un dietari (1998), En el nom del pare (2004) i Tractat de Geografia, guardonat amb el premi Marian Vayreda d’Olot el 2008, constitueixen la seva obra de caire més creatiu.

Fou soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per: Abel Ramon Vidal per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Pórtico

Isidor Cònsul (Bellpuig, 1948 – Barcelona, 2009) editor, crítico literario y escritor.

Cursa estudios de magisterio y filología románica y acabados los estudios ejerce la docencia en institutos y universidades. Pero pronto sus intereses se definen en el campo de la crítica literaria y la edición. Articulista infatigable, desde finales de los setenta escribe en Serra d’Or y el diario Avui, entre otros, y al mismo tiempo desarrolla una tarea de investigación de la literatura catalana del siglo XIX y XX y otra de editor en la editorial Proa, donde ejerce cargo de director desde el año 1998.

En la vertiente de investigador, cabe destacar sus trabajos sobre Jacint Verdaguer, como por ejemplo Jacint Verdaguer. Història, crítica i poesia (1986), o Perfils de Verdaguer (2003). Así mismo, ha sido coreponsable, junto a Joaquim Molas, de su obra completa, en cuatro volúmenes. Además de esta especialización, Cònsul recoge otros escritos de crítica literaria en el libro Llegir i escriure. Papers de crítica literària, aparecido en el 1995.

Como escritor, Isidor Cònsul ha escrito obras en prosa de tipo autobiográfico, en las que ha desarrollado un estilo propio entre el dietario, los recuerdos y la crítica literaria. Cinc estacions: un dietari (1998), En el nom del pare (2004) y Tractat de Geografia, que recibió el premio Marian Vayreda de Olot el 2008, constituyen su obra de carácter más creativo.

Fue secretario del Centre Català del PEN Club entre el 1988 y el 1996, y presidente del Comité de Traducciones y Derechos Lingüísticos del PEN Club Internacional entre el 1995 y el 1999.

Fue socio de la AELC.

Página elaborada por: Abel Ramon Vidal para la AELC.
Fotografías: Archivo personal del autor.

English

English

Isidor Cònsul (Bellpuig, 1948 – Barcelona, 2009) was a publisher, literary critic and writer.

He studied to be a teacher and then turned to Romance Philology, and obtained a doctorate in Catalan Philology. He wrote as a literary critic in several publications, including Avui, El Temps and Serra d’Or, while also combining his work on contemporary literature with that of research into nineteenth-century Catalan literature. He was secretary of the Catalan PEN Centre from 1988 to 1999, and of the Ateneu Barcelonès from 1995 to 1998. Besides being a member of the editorial boards of a range of periodical publications, he was director of the publishing house Edicions Proa after 1998.

Notable among his research projects concerning nineteenth-century Catalan literature are his studies on Jacint Verdaguer, for example Jacint Verdaguer. Història, crítica i poesia (Jacint Verdaguer: History, Criticism and Poetry, 1986), and Perfils de Verdaguer (Profiles of Verdaguer, 2003). Along with Joaquim Molas, he edited Verdaguer’s complete works in four volumes. Besides this specialist work, he also published a collection of his pieces of literary criticism in Llegir i escriure. Papers de crítica literària (Reading and Writing: Papers on Literary Criticism), which appeared in 1995.

Isidor Cònsul also wrote works of an autobiographical nature in which he developed a distinctive style combining the genres of the diary, memoirs and literary criticism. Most creative among these writings are Cinc estacions: un dietari (Five Seasons: A Diary, 1998), En el nom del pare (In the Name of the Father, 2004) and Tractat de Geografia (Treatise on Geography), which was awarded the 2008 «Marian Vayreda d’Olot» Prize.

He was a member of AELC (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Abel Ramon Vidal for AELC.
Photographs: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Isidor Cònsul i Giribet va nèixer el 14 de juliol de l’any 1948 a la població de Bellpuig, a la comarca de l’Urgell.

Cursa estudis de magisteri i filologia romànica i es doctora en filologia catalana el 1991. Un cop acabats els estudis, exerceix la docència a centres de secundària i a la Universitat de Vic. Des de jove, inicia una fèrtil relació amb Serra d’Or, on publica el seu primer article l’any 1979, i el diari Avui, amb col·laboracions de manera molt regular. També ha escrit a El Temps, Cultura, l’Anuari Verdaguer i la revista de muntanya Vèrtex.

Des de sempre, Cònsul ha combinat l’articulisme de crítica literària sobre la literatura contemporània amb els estudis sobre el segle XIX. La seva especialització en la figura de Jacint Verdaguer es fa palesa des dels seus primers estudis, de manera que l’any 1986 publica el seu primer llibre assagístic, Jacint Verdaguer. Història, crítica i poesia, així com diverses antologies del poeta de Folgueroles. Aquesta passió verdagueriana culmina en la tesi doctoral, l’edició crítica del llibre Sant Francesch. A aquesta dedicació cal afegir l’esforç de divulgació que suposa el programa radiofònic Verdaguer, 100 anys, de Catalunya Ràdio, guanyador del Premi Eduard Rifà de guions radiofònics. No només se centra en la figura de Verdaguer, però, de manera que el 1987, juntament amb Ramon Miró, és el responsable de la recuperació del llibre Folklore de la pagesia, de Valeri Serra i Boldú, en l’edició del qual inclouen un estudi introductori.

Isidor Cònsul ha participat en diversos esdeveniments culturals de la vida literària catalana. Com a coordinador de «L’Any del Tirant. 1990-1991» pels Departaments d’Ensenyament i de Cultura de la Generalitat de Catalunya edita les aportacions d’aquesta efemèride a Memòria de l’Any del Tirant, el 1992, i publicà també Tirant lo Blanc. Guia de Lectura (1990, amb Ferran Gadea) i l’estudi de divulgació Tirant lo Blanc (1992). D’altra banda, intervé, des del 1988 i fins al 1998, en els volums de lectures de literatura catalana per als estudiants de la selectivitat, i fou un dels responsables de l’experiència, que dura deu anys (1988-1998) de «L’escriptor del mes», coordinat des del Departament d’Ensenyament on, alhora, va dirigir les revistes escolars Crònica d’Ensenyament i el Butlletí dels Mestres. Institucionalment, Cònsul ha estat secretari del Centre Català del PEN Club des del 1988 i fins al 1999 i president del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional en el període que va del 1995 al 1999. Ha estat cap de redacció de la publicació Catalan Writing des de l’any 1988, on publicava, esporàdicament, algun article, i secretari de l’Ateneu Barcelonès.

A aquests càrrecs i intervencions en la vida cultural catalana, i a la seva carrera com a investigador del llegat literari de Jacint Verdaguer, s’hi sumen la publicació del llibre Llegir i escriure. Papers de crítica literària, l’any 1995, on l’autor reflexiona al voltant de l’estat de la literatura catalana contemporània, i continua la seva activitat com a articulista, activitat premiada l’any 1997 amb el premi Nit de l’Edició-Atlàntida al millor articulista en català. L’any 1998 Isidor Cònsul va acceptar el càrrec de direcció de l’editorial Proa. Prèviament, havia estat director de la col·lecció «L’Esparver Llegir» a l’editorial La Magrana.

A partir de l’any 2002, i publicant paral·lelament altres estudis sobre Verdaguer (Jacint Verdaguer/Joan Maragall: jocs de miralls (2002), l’antologia Els bordons de l’arpa (2002) i Perfils de Verdaguer (2003)), Isidor Cònsul inicia la publicació, juntament amb Joaquim Molas, de l’obra completa, en edició crítica i molt elogiada, del poeta, en quatre volums: Prosa, 2002, Poemes llargs. Teatre, 2003, Poesia 1, 2005, i Poesia 2, 2006.

L’entrada al món editorial atura la seva activitat crítica, però estimula la del narrador. En aquest sentit, Isidor Cònsul ha escrit obres en prosa de caire autobiogràfic, on ha desenvolupat un estil propi entre el dietari, els records i la crítica literària: Cinc estacions: un dietari (1998), En el nom del pare (2004) i Tractat de Geografia, guardonat amb el premi Marian Vayreda d’Olot el 2008.

Cònsul no només ha estat crucial per a la recepció crítica, però sobretot popular de l’obra de Jacint Verdaguer o del Tirant lo Blanc, per exemple, sinó que també ha contribuït decisivament a la consideració de gran literatura novel·les catalanes com el Camí de sirga de Jesús Moncada o la Pedra de Tartera de la Maria Barbal. La seva tasca com a editor i articulista ha estat d’una importància cabdal en les lletres catalanes.

Mor a Barcelona el 27 d’agost de 2009.

Fou soci de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), l’AILLC (Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes), i el PEN Club.

Isidor Cònsul al seu despatx de Proa, en ple tràfec editorial. Fotografia: @Joan Porredon.
Isidor Cònsul al seu despatx de Proa, en ple tràfec editorial. Fotografia: @Joan Porredon.
L'autor amb Carme Riera i Emili Rosales. Fotografia: @Antoni Galeote.
L'autor amb Carme Riera i Emili Rosales. Fotografia: @Antoni Galeote.
L'autor amb Jordi Pujol durant la presentació d'un llibre. Fotògraf desconegut.
L'autor amb Jordi Pujol durant la presentació d'un llibre. Fotògraf desconegut.
L'autor llegint al seu despatx de Proa. Fotografia: ©Joan Porredon.
L'autor llegint al seu despatx de Proa. Fotografia: ©Joan Porredon.
L'autor al cim del Besiberri sud.
L'autor al cim del Besiberri sud.
Isidor Cònsul fent una de les seves activitats predilectes a banda de llegir i escriure: el muntanyisme.
Isidor Cònsul fent una de les seves activitats predilectes a banda de llegir i escriure: el muntanyisme.

Premis

  • Premi Eduard Rifà de guions radiofònics (1988): Verdaguer, 100 anys.
  • Nit de l’Edició-Atlàntida al millor articulista en català (1997).
  • Premi Ciutat d’Olot-Marià Vayreda de narrativa (2008): Tractat de geografia.

    • Panorama de la literatura catalana

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Cònsul encarna molt bé la idea de biògraf de Verdaguer del segle XXI. Aquesta biografia, tan important i tan central en la nostra cultura, ha de deixar de ser una història de bons i dolents per esdevenir simplement història. Cònsul, amb molta més informació que no pas comentaris, respon molt bé en aquesta idea: menys literari que Juan Arbó, menys combatiu que Miracle i no centrat únicament, com Pabon, en el drama, tot i que aquest sigui inseparable de la vida i de l’obra verdaguerianes. [···]

    Dues coses semblen clares en aquests moments. Que Cònsul s’ha situat en el bon camí i que aquest camí encara s’ha de fressar –passar i repassar– molt. Els indicis, però, en la línia de la contraposició d’adjectius transcrita, són bons i de pes i afecten tant l’autor (Cònsul) com la seva obra (Verdaguer). N’esmento uns quants, només uns quants: la sucosa reacció davant el suspens en teologia, expansió del jove estudiant ja premiat a Barcelona; la definició de Verdaguer com a «lector precoç i voraç», és a dir, ambiciós i sense límits; altres etiquetes d’aquesta mena com la de «l’escriptor català més viatger del segle XIX»; el títol –»mica d’estirabot», precisa Cònsul– Nedar i guardar la roba: una actitud política de Verdaguer… [···]

    Pel que fa concretament a Cònsul, ho fa amb un alt grau de delicadesa, i ell empra la mateixa ben nodrida informació i bona disposició que ja ha palesat en aportacions verdaguerianes anteriors com ara Antologia (1986), Jacint Verdaguer. Història, crítica i poesia (1986), Els bordons de l’arpa (2001) i Prosa (2002). És en l’antologia Els bordons de l’arpa, on l’aspirant a biògraf va recórrer un bon camí, un camí en la mateixa direcció que ara el domina entre la literatura i la vida, entre el mite i la veritat. [···]

    (Jordi Faulí: «Isidor Cònsul, biògraf de Verdaguer», Avui (Barcelona), 30 d’octubre del 2003, p. XVI)
     

    * * *

    Parlem de miscel·lània perquè l’autor ha volgut dividir el llibre en dues parts, un dietari, allò que podríem anomenar literatura del jo, i quatre relats, en els quals la ficció és més o menys present. En tots els casos es tracta de textos que ja han estat publicats anteriorment, amb l’única excepció de Sirès, un marc literari, però ara han estat revisats i Cònsul hi ha introduït algun canvi, en especial la dialectalització parcial del monòleg Sí, noia. I tant que sóc d’Andorra, un tresor dedicat a Joan Peruga, autor de la meravellosa Últim estiu a Ordino, a través del qual una vella ens narra, amb l’espontaneïtat i la saviesa dels que han tingut el treball dur com a escola i universitat, la vida que dugué a la casa on servia des que era una nena i en concret la desgràcia que la dugué a abandonar Andorra i fer cap a Espés. Robusta com la seva narradora, la història traspua vitalitat i coratge. [···]

    Amb En el nom del pare Cònsul obre el calaix bo dels records, com ell mateix l’anomena, i atura el temps. Amb la prosa treballada i contundent que el caracteritza, tenyida, això sí, de melangia, ens explica el viatge que va emprendre a França per visitar aquells oncles que, quan ell era petit, els feien arribar una capsa de bombons que relluïa davant l’austeritat que els temps magres de la postguerra imposaven a tota celebració. Així mateix, conrea la seva nostàlgia i la dels lectors lletraferits quan, a Sirès, un marc literari, ens explica com els espais d’una casa s’han convertit, de manera inconscient, en el marc d’algunes de les novel·les que va llegir en els estius que va passar en aquest fantàstic paisatge sota la cara nord del Turbó i no gaire lluny de les Paüls. [···] 

    (Anna Tomàs. «El calaix bo dels records», Avui (Barcelona), 13 de gener del 2005, p. 13)
     

    * * *

    La bona literatura autobiogràfica resol calladament els bucles de la representació, de tal manera que l’al·luvió de descripcions de llocs, viatges, experiències, persones, avatars i emocions no és només la matèria primera amb què l’escriptor basteix el discurs sinó la seva inevitable forma d’existir. Amb el dietari Tractat de geografia, obra guanyadora del Premi Marian Vayreda 2008, l’editor, crític literari i escriptor Isidor Cònsul (Bellpuig, 1948), no tan sols reelabora per escrit unes vivències sinó que revela un mode d’existir penetrat pel gen de la literatura. El llibre s’estructura en dues parts ben diferenciades: ‘Petita terra’ i ‘Cor meu, el món’. A la primera part Cònsul evoca la seva geografia vital immediata: les persones, els noms, els paisatges i els llocs que el constitueixen. Sota el to contingut d’un llenguatge natural i alhora exuberant, l’autor relata un cúmul de vicissituds que ens acosten a la vida del país. Els capítols dedicats als pares i a la infantesa i joventut de l’autor ens ofereixen una idea molt clara de les dificultats que patia el món rural d’aquest país entre els anys cinquanta i setanta del segle passat. A través d’imatges vívides Cònsul sintetitza les penúries materials i polítiques que assetjaven la població. Però al mateix temps contrapunta aquest panorama miseriós amb el pragmatisme, l’humor, les llums culturals i el redoblat sentit de protecció que adquirien la família i els amics enmig de l’ambient sòrdid de la dictadura. En un canemàs molt ben travat es mesclen finíssimes descripcions paisatgístiques (de la Segarra, de la Plana d’Urgell o dels Pirineus) amb els records que sollen les diverses etapes de la vida de l’autor: la mort del pare, el desgraciat incendi d’uns quants milers de bales de palla que significaven el manteniment de l’equilibri de la fràgil economia familiar, la matança del porc, els anys d’estudiant, la coneixença de la dona que acabaria essent la seva esposa, la visita al cementiri familiar… […]

    (Lluís Muntada: «Aliança entre vida i literatura», El País. Quadern (Barcelona), 18 de desembre de 2008)

    Entrevistes

    —Ha tingut la immensa sort de poder viure de la literatura des de totes les perspectives. Com molta altra gent que es dedica a la literatura, va començar en el camp de l’ensenyament. El seu objectiu era arribar a ser professor d’universitat, però fa 10 anys li van fer l’oferta de dirigir l’editorial Proa. Com li ofereixen la feina d’editor?
    —Senzillament, em van trucar. Durant aquest temps havia treballat com a editor extern a l’editorial La Magrana i vaig crear la col·lecció L’Esparver. Combinava les dues feines juntament amb experiències universitàries. Tinc quadrimestres a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Vic, i a la UdL. I tot d’una, l’editorial L’Enciclopèdia em va trucar per oferir-me el lloc. Llavors portava prou anys com per demanar una excedència, podia permetre’m deixar-ho perquè, a més, suposava un repte, doncs fins ara havia vist els llibres des de la perspectiva del lector, com a crític literari (al diari Avui, a Serra d’Or). Tot plegat, vaig acceptar pensant que potser no me’n sortiria, però finalment me’n surto (rialles).

    —Com es veu el món des de la posició d’escriptor enfront a la de crític literari?
    —D’escriptor n’he estat sempre sense saber-ho. Fer crítica literària és escriure. Sempre dic que he après d’escriptor fent pàgines de crítica per Serra d’Or i l’Avui, aprenent l’art de la síntesi i fent-te entenedor. El món de la crítica, en aquells anys que m’envoltaven, era una crítica críptica, és a dir, l’entenien els crítics mateixos però ningú més, i des de bon començament el que tenia molt clar era que se m’entengués i, per tant, defensava la crítica com una creació. Enmig de tot això vaig publicar uns quants llibres d’estudis literaris, sempre amb la figura de Verdaguer, però també vaig publicar Llegir i escriure: papers de crítica literària, l’any 1995, on hi ha una peça inicial on parlo del crític com a creador. […]

    —S’ha dit que tenia una necessitat d’explicar i explicar-se el món.
    —Sí, perquè l’única manera d’explicar és escrivint, i escrivint per tu. Jo no volia fer un tractat de filosofia, volia parlar de viatges. Hi ha un capítol que parla d’un canvi polític a Rússia, però de pas explico una mica com és la ciutat: estudiants borratxos en una festa de final de curs, al davant de la figura de Lenin, les limoussines de la màfia, la gana que pateixen… però també hi ha molt de literatura, perquè jo visc de la literatura a un nivell espiritual. Intento que hi hagi literatura i reflexió moral.

    —Com arriba un nen de Bellpuig a ser editor de Proa?
    —Hi havia un mestre a Bellpuig, a l’època que jo tenia 7 o 8 anys, que va veure que era un nen despert i no va parar d’insistir en què continués fins que vaig començar el batxillerat, que en aquells anys et pots imaginar el dur que era, ja que ho estudiàvem tot de memòria, fins i tot les matemàtiques, física i química, i ens examinàvem en un sol dia de totes les assignatures a l’institut Màrius Torres, a Lleida, l’únic de tota la comarca. Malgrat tot això, vaig entrar a batxillerat, i a tercer curs vaig topar amb la química i demés i no em sortia, no ho entenia. Vaig estar a punt de plegar, i el meu pare em va donar un parell de ‘mastegots’ i el vaig acabar, tenint la sort després de poder entrar a Magisteri. Per tant, a casa érem pobres però humils, i va ser una mica tot, per casualitat, per tossuderia del meu pare i, sobre tot, per la intuïció del mestre. A l’edat a la que vaig pensar en deixar-ho perquè es feia molt dur era molt fàcil guanyar-te la vida treballant a la fruita, o com a manobre; en canvi, jo vaig seguir estudiant i després treballant durant dos anys en unes oficines de Bellpuig, i amb el batxillerat fet podia aspirar a entrar en un banc, com «la Caixa», però em vaig assabentar que aquell era l’últim any que podia entrar a Magisteri amb quart de batxillerat, i el meu pare va dir «endavant», però que econòmicament no em podia ajudar, i vaig demanar una beca. El canvi en el nivell d’estudis va ser molt satisfactori, tant que vaig acabar la carrera amb el premi extraordinari com a número 1 de la promoció. I a partir d’aquell moment el món es va convertir en cultura, em vaig traslladar a Barcelona a continuar estudiant, compartint pis amb Jaume Barrull i amb Ramon Roureda. L’objectiu era tornar a Lleida en acabar d’estudiar preveient el canvi que ha fet. Però jo veia que on se m’oferien més oportunitats de futur era a Barcelona, i així va sorgir la crítica literària… […]

    —Com a editor de Proa, com està el panorama de la literatura catalana?
    —El panorama te’l definiré amb el títol d’un llibre de memòries de Joan Triadú, que hem publicat nosaltres, que es diu Memòries d’un segle d’or, és a dir, el segle XX és el segle d’or de la literatura catalana. I, a més a més, de vèncer dues dificultats. La primera, que l’any 2009 fa 150 anys que la literatura catalana ha passat del zero a la normalitat, dit d’un altra manera, fa 150 anys va ser la primera convocatòria dels Jocs Florals de Barcelona amb una llengua no estructurada, no codificada, i 150 anys després l’èxit de Frankfort, el Cabré traduït a 14 o 15 llengües, a l’igual que Albert Sànchez Pinyol, la Maria Barbal, la Carme Riera, etc., i, entremig havent de patir el sotrac de la Guerra Civil espanyola començant un altra vegada des de zero l’any 1939. Per tant, la literatura catalana és un miracle de supervivència.

    (Carol Juverías: «Isidor Cònsul: Un viatge literari cap a l’interior», La Mañana (Lleida), 4 de gener del 2009)

    Isidor Cònsul amb Carme Riera i Hèctor Bofill a una llibreria, la diada de Sant Jordi. Fotografia: ©Andreu Dòria.
    Isidor Cònsul amb Carme Riera i Hèctor Bofill a una llibreria, la diada de Sant Jordi. Fotografia: ©Andreu Dòria.

    Antologia

    Un ram sobtat i un parell de trons que espeteguen propers ens donen la benvinguda a l’entrada de Talavera. Fa prop de quatre hores que caminem i som a mig camí. És el temps d’una parada llarga per fer un mos i perquè dels sarrons surtin bótes tibades de vi calent que es passegen lleugeres de mà en mà. Traguem contents mentre n’hi ha que busquen, debades, xopluc sota els balcons i en el ràfec d’alguna teulada. Passen d’esquitllentes dues gotellades que entomem a gust mentre sentim que l’aire s’omple de flaires terrals amb l’esperit de la matinada. Sortint de Talavera, així que enfilem cap als plans per la drecera dels Empedrats, queda clar que caminem rere els bufaruts de la tempesta. Ben bé durant una hora, l’espectacle que la meteorologia desplega al nostre davant és únic: els llamps s’empaiten sotjant la nit i il·luminen amb un seguici de fantasies capricioses i ràpides fulguracions. Senyors del misteri, turmentats i solemnes, marquen sense aturador esclats i dibuixos fantasmagòrics que semblen a voltes aterridors si creiem que cauen gaire a la vora d’on passem. El temporal, però, va més de pressa que no pas nosaltres i només de tant en tant un cap de núvol rebel deixa caure quatre gotes sobre els rostolls assedegats. Just comença a girar cap a Forés i la Conca de Barberà quan al fons ja s’albiren els llums de Santa Coloma de Queralt. La baixada és llarga i ferrenya, els genolls carrisquegen, les cames comencen a anar d’esma i el cansament a fer-se evident. Però la costa dreta, que a estones sembla una tartera, esdevé una delícia per a l’olfacte. Els vapors calents de la terra han revingut amb la mica de pluja i es destrien, poderoses, les sentors que pugen de l’agre profund de la mare: ara de timó i romaní, més enllà de sajolida, després de la dolçor de l’espígol que algú ha trepitjat…

    (Cinc estacions. Un dietari. Barcelona: La Magrana, 1998, p. 30-31)
     

    * * *
     

    Dies de juny a la frontissa entre la primavera i l’estiu: boira i gotellades, núvols i estones roents de sol de forat. La primavera encara s’estira mandrosa i l’estiu entrarà amb retard. Només les ginesteres han començat a treure el groc, però la florida dels escarpins trigarà ben bé una setmana. Hem pujat a trobar la catifa de colors de finals de juny, però, enguany, el paisatge d’Espés romanceja i no ha arribat, encara, l’espectacle fastuós que imposa, ni que sigui només per quinze dies, el groc viu de les mates d’eriçons, que aquí en diuen escarpins, campant a lloure pels pedrissos i guarets. La barreja de les taques de groc sobre el rocam, el verd dels prats abans de dallar i la multiplicació arreu de flors blaves i blanques, vermelles, i liles, grogues i carabassa, donen un dels paisatges més bonics, dinàmics i acolorits que es poden veure a aquesta banda del Pirineu. Però enguany el bon temps porta el rellotge endarrerit i no hi serem en el moment de més plenitud de la simfonia de colors. No hi fa res, vindran altres junys per repetir el miracle de la floració primaveral amb l’esclat prodigiós dels escarpins i els clavells de pastor, les margarides i la genciana, els pensaments i les milfulles, les grandalles i els lliris de muntanya, l’orella d’ós i els nerets, els rovells d’ou i el primer espígol, i les corones de rei penjant de les roques. [···]

    Si hi ha una cosa que m’agrada, així que arribo a Espés, és aquesta experiència elemental de recol·lector: anar a buscar quatre bolets, si n’és el temps, uns quants caragols, en dies de pluja, fulles de xicoia per barrejar amb l’enciam i menjar d’allò que s’ha trobat o que et donen: les bledes i els alls de Peraire, i les lletugues puiades de Carmeta de Toni. Els neguits de la feina i la tensió del viure se’m fonen de cop davant duna moixernera generosa, quan t’asseus a les puntes del redol i, pacient, vas plegant ls carreteres, una a una, sense remoure gaire el terra ni fer malbé l’entorn, perquè la roda de la vida pugui seguir amb noves florades. [···]

    Barreja de nostàlgia i xafarderia, aquests records d’infant m’han dut a visitar la borda que encara usen els parents de Peraire. Feia anys que no hi entrava i hi he trobat el temps aturat mig segle enrere: una forca de ferro clavada sobre un tou de fem endurit (fa temps que aquí no hi ha vaques), els collars i arnesos de la ruca i el matxo, esquelles i argadells, un tirapeu de pastor, l’esquelet d’una reu de fusta, coves fematers i panistres de mida i formes diverses. El passat mut i immòbil, i els morts de Lluvic que em visiten. Hi ha suor del pare en aquest pic rovellat, en la falç oscada que penja d’una biga, en les fulles de dalla que li fan companyia i en la destral clavada en un piló massís de pi. El ventijol del capvespre em porta remor de vida antiga, la veu fosca del tiet José, el somriure serè del pare, l’alè dels meus morts, els seus esforços i treballs, i les meves arrels, en definitiva. Acarono el mànec de la destral, despenjo el tirapeu de pastor, busco l’esclopet de la falç i sento que m’envaeix la pau dels orígens, l’orgull de saber qui sóc i d’on vinc.»

    (Tractat de geografia. Barcelona: Edicions 62, 2008, p. 118-121)

     

    Ni creadors frustrats ni mandarins. Davant del fracàs de massa projectes programàtics i perquè entenc que la reflexió del crític no pot avançar-se mai a la realitat del creador, em plau de defensar la crítica literària des de la humilitat, la simplicitat i la grandesa de l’ofici del lector. Crec, per això mateix, que un crític literari és fonamentalment un lector voraç i apassionat. El tipus que ha tingut la sort de creuar-se amb el verí de la lectura i es planteja una primera relació amb la literatura a partir de l’obvietat de llegir-la. Ara bé, passat aquest primer estadi que no es diferencia gens de la figura d’un lector convencional, el detall que singularitza la feina del crític és la necessitat d’opinar i de reflexionar sobre allò que ha llegit. I voldria defensar que l’impuls que impel·leix a la reflexió pública i a comentar sobre allò que s’ha llegit no es diferencia gaire dels neguits del poeta davant de la necessitat de fer un poema, o dels requisits interiors que mouen un narrador a explicar els contorns d’una història de ficció. I si la passió de llegir configura el primer estadi del procés, el conjunt s’arrodoneix amb la necessitat indefugible d’una reflexió posterior i la redacció dels comentaris que s’escaiguin. Crec que l’exercici de la crítica és un tot indestriable format per la fusió d’aquests dos elements, una globalitat que els conjumina i harmonitza com les cares d’una moneda o les parts del signe lingüístic: la passió de la lectura i la necessitat de reflexionar-hi. A banda, és clar, hi intervenen factors de coloraines culturals com poden ser els esforços de seguiment d’unes determinades literatures, els jocs d’interseccions artístiques i històriques, els models de llengua literària que s’ha pres l’opció de defensar i la particularitat de les flaques subjectives que hi vulgueu afegir. Són, però, elements complementaris, el farcit del pollastre o la manera de cuinar-lo.

    (Llegir i escriure. Papers de crítica literària. Barcelona: La Magrana, 1995, p. 10-11)
     

    * * *

    La singularitat del món poètic de Joan Brossa

    En el panorama d’aquests vint-i-cinc anys sobresurt amb força el nom de Joan Brossa (1919), creador d’un món poètic complex i singular de la mena dels que acostumen a justificar una literatura. La professora Glòria Bordons, en les conclusions del seu estudi Introducció a la poesia de Joan Brossa (1988) explica que el sentit de la poesia brossiana es resumeix encaixant quatre coordenades: a) Un procés continuat d’investigació formal; b) El convenciment que l’art no té límits ni fronteres; c) Un essencial esperit de recerca i de compromís social i d) La manipulació lúdica de la realitat. Posats així, un al costat de l’altre, semblen aspectes fàcilment discernibles, però en la seva mateixa diversitat remeten a un món summament complex, multiforme i insòlit: l’univers de Joan Brossa, una aventura literària tan peculiar que és certament difícil d’analitzar-la des dels esquemes de la convencionalitat. Només com un exemple: en l’apartat bibliogràfic del seu estudi, Glòria Bordons inclouent setanta obres originals entre 1940 i 1950, a les quals s’ha de sumar una vintena més entre volums d’antologies i llibres de col·laboració. Tot plegat fa una xifra de gairebé dos-cents títols de poesia perquè, en el cas de Brossa, el poema ho abasta tot i inclou poemes escènics, poemes visuals i poemes objecte, al costat de la convencionalitat de les odes, sonets, romanços i sextines, i tot allò que ell anomena poemes quotidians i essencials. 

    L’obra de Joan Brossa es presenta, doncs, com una selva exuberant i una trajectòria presidida per una militància d’actualització avantguardista: un esforç de recerca i una poètica en evolució constant. No fou debades un dels fundadors de «Dau al Set» ni s’ha d’oblidar que la seva obra floreix de l’impacte surrealista. Per això es tracta d’una aposta literària presidida pel joc, el risc i l’experimentació. Només des d’aquesta perspectiva de renovació es poden entendre i conjuminar accions tan diferents com el Rellotge il·lusori< del vestíbul del teatre Poliorama de Barcelona, el Poema visual transitable en tres parts del velòdrom d’Horta, la Sextina cibernètica, el poema per a ser llegit al cim de l’Everest i els jocs amb l’estructura del sonet fins a fer-lo reversible. 
    Un dels possibles acostaments al singular univers brossià passa per considerar-lo un il·lusionista del vers, un prestidigitador de la paraula i un mag de la poesia en el circ de la vida. I entrar en els components lúdic de la seva obra implica l’esforç d’adaptar el poema a la màgica habilitat del transformista. Des d’aquesta perspectiva no és gens gratuïta l’admiració del poeta per l’actor Leopoldo Frégoli ni el seu entusiasme per la màgia i els jocs de prestidigitació. La seva complexitat, però, no és única i en una línia similar a la de Brossa s’ha mogut l’altre heterodox cabdal de la poesia catalana, Guillem Viladot (1922).

    (Llegir i escriure. Papers de crítica literària. Barcelona: La Magrana, 1995, p. 203-205)