Salvador Company (València 1970), doctor en Filologia Hispànica i autor de textos de crítica i teoria literàries en revistes especialitzades, s’estrena com a narrador a El cel a trossos (Empúries), un llibre de relats situats en un poblet valencià inventat, Benborser.
—Benborser és un compendi del País Valencià?
—Seria massa pretensiós dir que sí, però la veritat és que un cop vist el conjunt de relats potser té alguna cosa d’això. Es fa més ressó de la col·lectivitat que no em pensava. A meitat de llibre me’n vaig adonar.
—El plany final, «poble petit, fals i orfe d’identitat, tan ple de mancances com de futur», és un plany pel País Valencià?
—Per desgràcia té coses del País Valencià. No pense que el diagnòstic siga tan pessimista. Però sí que és un diagnòstic que escau a la ciutat de València.
—Alguns dels temes valencians més típics, de sempre i del postfranquisme, són presents en el llibre: l’anticatalanisme, el sexe, la influència social de la religió, la tensió política, el contrast poble-ciutat, els grans desnivells culturals, etc. Vàreu fer un llistat previ?
—No. No ha estat premeditat. També és cert que a partir d’un conte, no recorde quin, vaig ser conscient que hi havia una temàtica «típica», entre cometes, valenciana. Com un que no heu esmentat, les resistències amb que ensopega l’ensenyament del valencià del conte «Totalment intranscendent», en què parle del menfotisme valencià respecte de la llengua.
—D’on sorgeix la idea de construir un poble imaginat?
—Sorgeix d’una novel·la prèvia, inèdita, i a partir d’un conte vaig veure que tenia més possibilitats de les que em semblava, i el vaig mantenir als contes següents.
—Els relats comparteixen els esments al poble imaginari però tenen tècniques i veus diferents, com si volguessin competir literàriament entre si.
—Sí, potser és això. Fins i tot hi ha desqualificacions personals entre narradors. El que més m’ha interessat de confrontar-los és que, precisament, de dues veritats contràries no neix una tercera, sinó un dubte sobre les dues veritats.
—El lector pot pensar, en llegir la nota de la contracoberta que heu volgut construir un poble mític com Combray, Macondo o Mequinensa, però en molts contes la presència del poble és fugissera, no té cap mena de protagonisme.
—Sí, és així. No volia construir un poble sinó que el nom del poble quedarà a l’atzar del narrador i les veus.
—El vostre estil seria una barreja d’una llengua oral, fluida, acolorida i de molta imatgeria, per una banda, i d’un estil que s’alimenta d’escriptors irònics i sarcàstic com Sterne, autor de la citació que obre el llibre?
—Sí. Pense que sí. És el meu ideal. No sé si ho he aconseguit. També m’he servit del mestratge d’Ausiàs March pel que fa a l’aspecte tràgic, punyent dels meus relats.
—Si la vostra novel·la és tan bona com aquest recull, per què no l’heu publicada abans?
—L’editor, Bernat Puigtobella, hi va trobar un excés de discurs sobre la narració i em va convèncer a suprimir la feixugessa d’alguns capítols, frases i referències culturals.
—Els perill d’alguns aplecs és la monotonia, per la repetició de fórmules i tècniques en tots els relats. El vostre, al contrari, s’allunya d’aquest perill i cada relat sembla que comenci un recull nou. Era el vostre objectiu?
—Més que un recull, una nova veu. I una nova veu amb totes les conseqüències: canvi de persona, de màscara, de personalitat, d’intencions, d’ideologia. Que cadascun dels narradors tinguera la mateixa oportunitat d’expressar-se que els altres, que la veritat d’un d’ells o del narrador omniscient no aixafara l’altra.
(Lluís Bonada: «Entrevista», El Temps, juny de 2001)
* * *
—Eres autor de quatre obres de narrativa, però, ¿fins a quin punt aquests quatre llibres són només un, en què Benborser i la seua gent són omnipresents? Si més no, «Silenci de Plom» recupera protagonistes de «Voleriana».
—Mentre escrivia «Silenci de Plom» em vaig adonar que és una barreja dels tres anteriors i, en cert sentit, una culminació del que havia escrit fins llavors. «El cel a trossos», un dels contes de «Lawn tennis» i alguns fragments de «Voleriana» sí que tenen en comú una cosa: estan fets de les veus dels habitants de Benborser. Al capdavall, si Benborser és alguna cosa són les històries dels benborserins, tot i que la ubicació d’aquestes històries és tan important com els accents i els idiolectes dels personatges que les conten.
—Hi ha elements que apareixen al llarg dels teus llibres que podríem definir com a «companyians». D’una banda, el món del professor universitari, el qual sempre retractes de forma pejorativa i on el protagonista de les teues novel·les se sent ofegat. Després, apareix el Regne Unit, que molt sovint és un element antagònic, de salvació, de la realitat de casa nostra. Per què eixa «animadversió» cap al mon acadèmic? I a l’inrevés, d’on sorgeix eixe interès pel món anglosaxó?
—No hi cap animadversió: hi ha l’experiència de conèixer per dintre un món de què vaig formar part, la qual cosa inclou, és clar, les seues facetes menys visibles i, de vegades, ben sòrdides, pròpies d’una societat en fallida com la nostra. L’interès pel món anglosaxó, a banda de les pistes de tenis de gespa, em deu venir (se m’acut ara) del caràcter, el paisatge i la literatura tan diferents dels nostres, una mena (amb perdó) de xenofília…
(Pàgina 26, diari electrònic valencià, 23 de febrer de 2009)
_0.webp)
