El senyor Agustí Asensio havia tingut vint-i-un gats al llarg de la seva infància i adolescència. No tots junts, malauradament, sinó com l’arrel del raïm: a grapats i units per nissagues. El més usual era que se n’haguessin arribat a aplegar dos o tres, com a màxim, quatre, ja que el seu pare, tot i sabent-li molt de greu, de cada gatinada només en deixava viu un, i ofegava els altres a la bassa petita del fons del jardí. I quan llençava el sac amb els cossos dels gatets al torrent que hi havia prop de la casa, sospirava i es deia a si mateix:
—Si no ho fes així, ens ompliríem de gats. I de bèsties ja en tenim prou amb les puces, els escarabats i els ratolins que campen per casa.
D’espai n’hi havia prou en aquella casa, ja que era gran, als afores del poble i amb un jardí immens. I els gats, espavilats com són, tenien claríssim que, ja que havien nascut allà, tenien dret a ser alimentats de franc i puntualment dos cops al dia. Però la senyora de la casa, la mare del —llavors nen— Agustí, també tenia molt clar que mantenir aquella patuleia era un esforç considerable per a l’economia familiar, força feble a causa de la guerra. Per aquestes raons, aquella família havia de mantenir curosament aquest control de natalitat.
La primera gata, la fundadora de la nissaga, va ser la Perlina. Era una dama entre les de la seva espècie. Barreja de gat persa i de gat mesquer, era orgullosa, tibada, arrogant i de poques paraules o, potser millor dit, de pocs i molt ben calculats miols.
(Fragment inicial de l’obra El gat, el taxidermista i el nord-americà. Barcelona: Edelvives, 1991, p. 9-10)
* * *
Encara que les cortines filtren la llum del dia, un ull observador podria saber quin dia és gràcies al calendari que hi ha discretament penjat a la paret, al costat d’un moble de fusta fosc, gairebé negre: 10 de setembre de 1985. Filant prim també hi podria distingir entre la penombra la silueta d’una figura de bronze, dit sigui de passada, força impresentable.
Algú obre la porta a poc a poc amb l’intent evident de no fer soroll, s’apropa al moble que suporta la figura i allarga la mà. L’agafa, la sospesa com si en calibrés el pes, i per un instant sembla que dubti fins que, amb ella a la mà i caminant de puntetes, enfila el passadís, arriba a una altra porta, que obre, i no s’atura fins a ser exactament al lloc on durà a terme el seu objectiu. O sigui rere el xicot que, assegut en una cadira i de cara al llibre, clava colzes amb una dedicació als estudis de força encomiable.
El noi, completament aliè al que li ve a sobre, repassa per centèsima vegada aquestes fórmules de física que tant li costen de retenir. Llàstima d’esforç, perquè ja la figura de bronze s’alça amenaçadora rere seu, balla uns instants a l’aire, com si la persona que l’esgrimeix s’hi repensés, fins que finalment s’abat amb força damunt el seu clatell. I el noi cau damunt la taula, fulminat.
L’ambulància no triga pas gaire a arribar. El noi és a terra, estirat panxa enlaire. Mentre els sanitaris l’agafen i el posen damunt d’una llitera, Marta, la mare, molt atabalada i nerviosa, va mormolant:
—Déu meu! Déu meu, quina desgràcia!
Quan l’ambulància corre pels carrers fa sonar la sirena. Els qui la senten reaccionen segons la seva edat: els més grans se senyen i encomanen l’ànima del qui és dintre a tots els sants; els mitjans es neguitegen pensant que qualsevol dia els pot agafar l’infart i ser-ne ells els passatgers. I els petits pensen que deu ser fantàstic conduir un cotxe d’aquests que fa que tohom es decanti.
(Inici del llibre El cervell perdut. Barcelona: Empúries, 1988, p. 11)
* * *
Vet aquí que una vegada hi havia un rei anomenat Blai «el Barbut», que vivia en un palau. Bé, la veritat és que més que un palau era un casalot rònec i tronat, i el rei, més pobre que una rata. Fixeu-vos si era pobre que, tot i essent rei, no tenia ni vassalls, ni criats, ni ajudes de cambra, ni soldats, ni cambreres, ni cap senyora que fes la neteja de tant en tant. D’això, en tenien cura les seves filles, tres noies tan servicials i boniques que feien goig de veure. Es deien Margarida, Rosa i Violeta.
El rei, tip i cuit de ser tan pobre, un bon dia va decidir d’anar a alguna de les moltes guerres que hi havia per les rodalies del seu país, amb l’esperança de tornar-ne ric i famós. Amb aquesta pretensió va decidir de preparar-se bé. El primer que va fer va ser desempolsegar les seves espases, va triar-ne la millor i li’n va treure el rovell. Després, va anar a buscar el seu cavall. Això li va costar més, perquè no el trobava. El cavall no era a l’estable. Ni al pati d’armes. Ni a la cort… Era a la cuina, afartant-se de pastissos i de dolços.
Quan el rei el va veure, no el coneixia. En lloc d’un cavall semblava una truja. La panxa, de tan rodona, li balandrejava d’una banda a l’altra. El rei va fer un esgarip i va cridar:
—Valga’m els cels! Amb aquesta vaca jo no puc anar a la guerra!
Aquest mateix dia va haver de començar les classes de gimnàstica. A trenc d’alba, sortia amb el cavall al pati d’armes i allà el feia córrer, primer al trot, després al galop. També li va manar fer flexions, per fer àgils les potes, i tombarelles. Al cap d’un temps, el cavall havia perdut la panxa i tornava a ser un poltre àgil i ràpid. Llavors, el rei va fer cridar les filles i els va dir:
—Estimades nines meves. Me’n vaig a fer la guerra. No trigaré pas gaire, però, mentre sigui fora, heu de tenir ben present de no obrir la porta a ningú, sobretot a les nits. Recordeu el que us dic, perquè els camins són plens de bandolers i gent de mal viure.
Les noies va assegurar que obeirien i el van acomiadar amb petons i abraçades, no sense abans recomanar-li que vigilés de no prendre mal.
I se’n va anar.
(Del llibre Bruixes, diables i apareguts. Madrid: Bruño, 1989, p. 9-10)
* * *
Els hauria costat trobar taula al Botafumeiro perquè és ben ple. El Miquel Sierra però, previsor com és, havia tingut cura d’encarregar-la ahir des de casa seva, abans de sortir cap a Barcelona.
El maître els ha guardat un bon lloc. La Joa se sent una mica encongida per l’ambient selecte del restaurant i admira la naturalitat amb què es comporta el seu germà. Com si hi vingués cada dia.
—Sempre que vinc a Barcelona per veure’m amb algun client, el porto aquí si m’interessa quedar bé —explica el Miquel, com si hagués captat el pensament de la seva germana.
—Et va bé la feina, oi?
El cambrer, que ja li coneix els costums, li apropa una capsa de puros. El Miquel agafa un Montecristo i diu:
—Deixi, ja l’encendré jo. —A la noia—. Aquí, si vols, te l’encenen i tot. Però m’estimo més fer-ho jo. Què deies? Ah, sí! La feina. Molt bé, tot rutlla. No em puc queixar.
—I… la Margalida? Com van les coses entre vosaltres? —Des que l’ha vist aquest matí estava desitjant preguntar-li-ho. Per l’expressió que té el Miquel, entén que han trencat.
—Diu que s’ho vol pensar. —El Miquel força un somriure—. No sé què els passa, a les noies de Figueres. Si sóc un bon partit: solter, amb negoci propi, un pis molt ben situat…
—Una masia… —La Joa ho ha dit amb ànsia i, tan bon punt ho ha pronunciat, se’n penedeix. El Miquel vacil·la un segon i continua com si no hagués sentit la seva germana:
—No sé què més puc oferir.
—Ets fantàstic —diu ella posant-hi tota l’ànima—. Ja trobaràs la noia que et mereix!
—Així ho espero! —El Miquel espolsa el puro amb força. És la vella tècnica dels bons fumadors—. I ara parlem de tu. T’hi trobes bé, a l’institut?
—Sí, molt. El sol fet de repetir ja significa deixar els companys.
—Però ja deus tenir nous amics, oi?
La Joa fa un gest ambigu que no aclareix res. Per al Miquel, però, és suficient. A ell, el terreny de les intimitats té la virtut de posar-lo nerviós.
(Fragment de l’obra La veu. Alzira: Bromera, 2001, p. 25-27)
* * *
Sona el timbre que assenyala les cinc de la tarda, i les classes es buiden a una velocitat vertiginosa; la Dolors, de sisè, va com sempre a la sala de professors on acostuma a trobar-se amb els altres companys: fan el comentari, s’intercanvien experiències i s’acomiaden fins l’endemà.
Avui no és diferent dels altres dies, tot i que el plugim que cau des del matí fa que la circulació sigui pitjor que els altres dies i que el soroll arribi fins aquesta sala.
Quan la Dolors hi entra, hi troba la Carme, mestra de setè, i l’Adrià, el professor de música i plàstica, discutint sobre una qüestió d’horaris. En veure entrar la nova companya, la Carme alça el cap i li pregunta:
—¿Què tal? ¿com et va amb els nanos?
La Dolors somriu:
—Força bé; tenies raó, són encantadors, encara que… —fa una pausa i es deixa caure a la cadira—, n’hi ha alguns que em desconcerten bastant.
—¿Quins? —fa ràpida, l’altra.
—En Sergi Matas, per exemple, és un nano una mica estrany. No s’ha adaptat, encara. I l’Ivà, també Déu ni do… I la Rosa Vidal…
—Jo vaig parlar amb sa mare —comença a explicar la Carme tot deixant el retolador de punta fina damunt la taula. L’Adrià aprofita la interrupció en la discussió per anar a buscar un got d’aigua—, quan va venir pel febrer a matricular la nena. Com que jo havia de ser la seva mestra…
—Què et va dir? Per què ha canviat d’escola a aquestes alçades? —fa, interessada de debò, la Dolors.
—Doncs que és una gandula. És la petita de la casa, la tercera; té dos germans bastant més grans que ella i, pel que em va dir la seva mare, no té cap mena d’interès pels estudis. Ve rebotada d’una escola de monges on no va fer res més que acumular suspensos i problemes.
(Fragment del llibre Històries de nanos i mestres. Barcelona: Pòrtic, 1991, p. 21-22)
.webp)
