Narcís Comadira i Moragriega va néixer a Girona el 22 de gener de 1942. Va estudiar humanitats i filosofia al Seminari de la seva ciutat i al Monestir de Montserrat, i posteriorment va iniciar estudis d’arquitectura i de filologia romànica i va acabar llicenciant-se en història de l’art:
«De les arts en practico algunes: la poesia, la pintura, la cuina —i estic en contacte, una mica de trascantó, amb l’arquitectura. M’agradaria ser músic, però el meu temperament sempre he cregut que era més visual que altra cosa. D’haver nascut pell-roja —hauria estat magnífic!— segurament tallaria tòtems i faria senyals de fum. Ben pensat, però ja és el que faig. La pintura encara té per a mi alguna cosa de ritual i la poesia ¿què és sinó senyals de fum?» («Qui sóc i per què escric», dins Escriptor del mes. Barcelona: ILC, gener de 1996)
D’adolescent, havia escrit poemes en castellà imitant Juan Ramón Jiménez. Cap als setze o disset anys va començar a escriure els primers en català, prenent com a model la poesia de Joan Maragall i de Carles Riba i havent llegit Baudelaire, Rilke i Hölderlin. L’any 1966 va publicar poemes en un volum conjunt amb altres joves poetes gironins, com Dolors Oller i Salvador Oliva, que posteriorment rebrien el nom de grup de Girona. Aquell mateix any, aquest grup va demanar a José María Valverde que els fes un seminari de poesia, i el professor va accedir a realitzar unes reunions periòdiques, no estrictament acadèmiques, a casa seva. Valverde es trobava a Catalunya a l’espera de marxar cap als Estats Units, després d’haver dimitit el seu càrrec a la Universitat de Madrid com a repulsa per l’expulsió dels professors Aranguren, Tierno Galván i García Calvo. Valverde va aproximar el grup de joves poetes a la poesia de Gabriel Ferrater, el qual van tenir l’oportunitat de conèixer personalment. Comadira valora el mestratge que va rebre de la poesia de Ferrater, i també de Josep Carner i de J. V. Foix.
Del 1971 al 1973 va ser de lector a la Universitat de Londres, on va connectar amb la tradició poètica anglesa i va escriure la major part dels poemes dels tres llibres següents. Poèticament, evolucionava cap a la maduresa alhora que aprofundia en la creació d’un estil personal. L’interès temàtic del poeta se seguia centrant en el seu medi més pròxim i familiar, però esborrant qualsevol indici de referent privat.
El 1976 va llegir la seva aportació «La poesia catalana jove» a la Biennal de Venècia, on donava fe de la trajectòria dels poetes de la seva generació, i el mateix any publicaria dos nous llibres i exposaria la seva obra pictòrica a Girona. Poc després vindrien Terra natal (1978) i Àlbum de família (1980), que marcarien novament una inflexió en la seva poesia. L’any següent, el 1981, va agrupar tota la seva obra poètica en un sol volum, La llibertat i el terror: Poesia 1970-1980.
Posteriorment va publicar Enigma (1985) —Premi de la Crítica Serra d’Or i Premi de la Generalitat de Catalunya—, on planteja el dubte sobre els grans enigmes de l’existència; tot seguit a En quarantena (1990) —Premi Ciutat de Barcelona, Premi Nacional de la Crítica i Lletra d’Or—, accentua la incertesa i la por, mostrant l’amor i el somni com a mentides per alleugerir la vida; i a Usdefruit (1995) torna a adoptar un to més serè i amable amb un retorn a la ironia. D’altra banda, l’any 2000 va recopilar a Lírica lleugera, poemes satírics, d’encàrrec —molts dels quals per a Guillermina Mota—, auques, sermons, divertiments i jocs lingüístics realitzats en els últims vint anys. Més endavant apareix l’antologia Formes de l’ombra. Poesies 1966 – 2002 (2003), i continua amb títols com L’art de la fuga (2002), Llast (2007) i Lent (2012) –Premi de la Crítica Serra d’Or 2013–.
La seva experiència poètica, segons Isidor Cònsul, l’ha fet endinsar en la dramatúrgia:
«Alguns dels poemes més significatius —’Visita del jerarca’ i ‘4 de febrer de 1945’— són a la base de la recent entrada de Narcís Comadira al món del teatre, que ha suposat, també, un dolorós exercici expurgatori de vells fantasmes familiars.»
De fet, durant els anys 80, ja havia realitzat diversos guions de documentals per a televisió, i en el període 1989-1991 va escriure una trilogia de peces dramàtiques, sorgides d’una convocatòria del Centre Dramàtic de la Generalitat i Catalunya Ràdio per a la creació de guions radiofònico-teatrals en llengua catalana. El primer text de la trilogia va emetre’s únicament per ràdio i els altres es van estrenar al teatre. D’aquests, La vida perdurable —Premi de la Crítica Serra d’Or, Premi de la Crítica Teatral de Barcelona—, és el que ha obtingut més ressò i èxit entre la crítica. A més, el 1997, va escriure una altra obra d’encàrrec per commemorar l’any Josep Pla: El dia dels morts.
Cal remarcar la faceta de traductor, sobretot de l’italià i de l’anglès: G. Bassani, E. de Filippo, L. Pirandello, R. Rowell. El 1998, va obtenir el premi Cavall Verd, Rafael Jaume de traducció poètica per Digue’m la veritat sobre l’amor, de W.H. Auden.
Setmanalment escriu un article al «Quadern» del diari El País, alguns dels quals s’han reunit en el llibre Sense escut (1998).
Com a historiador de l’art s’ha dedicat bàsicament a l’època del noucentisme i ha escrit, amb l’arquitecte Joan Tarrús, un exhaustiu estudi sobre l’arquitecte gironí Rafael Masó. També ha pres part, com a col·laborador, en la redacció d’alguns projectes d’arquitectura, amb l’equip Bosch, Tarrús, Vives; i ha impartit classes a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
_0.webp)
