—Què és per a tu la literatura? Per què escrius?
—Una sorpresa. Una seguretat emocional. La manera més fantàstica que hi ha de viure. Un vici deliciós que et permet jugar amb la realitat i l’equívoc segons la teva mena. Una passió total. Un pacte amb els déus de la creació i a vegades amb el diable, amb qui faries tracte per aconseguir dies de més de vint-i-quatre hores. Un joc estimulant. Un aprenentatge. Un art que permet crear i recrear només amb el llenguatge. No necessites més elements que la matèria gris, un quadern i una estilogràfica que pots endur-te onsevulla. També és un gran misteri, la literatura. És aquella talega de les rondalles que cada vegada que hi ficaves la mà en treies alguna cosa i quan més treies més hi havia i mai no es buidava del tot.
—Quin lloc ocupa dins de tu? On viu?
—Els sentiments, les coses de l’ànima no viuen enlloc. Si de cas, la part racional que fa que un text sigui versemblant i coherent habita al cervell. La part espiritual, inexplicable i secreta habita al lloc de les emocions i es correspon amb la manera que cada escriptor té de mirar el món.
—Què en penses dels premis literaris i quina hauria de ser la seva finalitat?
—Hi ha dos tipus de premis literaris: Els d’important quantia econòmica que desperten un més que justificat recel i els de menys rellevància que, curiosament, són els més fiables. Tanmateix, tant els uns com els altres, representen un trampolí de llançament per a qualsevol obra, la manera més ràpida de publicar. Un premi és sempre un gran incentiu, sobretot al començament, quan ningú no ha sentit a parlar de tu. La finalitat dels premis hauria de ser la d’escollir i promocionar el millor original d’entre els que es presenten a concurs. Invertir els termes és un error.
—Darrerament publiquen molts d’autors joves, vol dir això que la literatura és viva i jove?
—No. En absolut. Només vol dir que a molts joves els agradaria ser escriptors i es posen a la cua a veure què passa.
—Quines són les teves fonts literàries i en què t’inspires a l’hora d’escriure?
—Qualsevol cosa. Qualsevol record. Qualsevol lectura. Qualsevol paraula. La meva infantesa a Sóller. Els horts, les muntanyes i els torrents. Els safareigs, ja ho he dit. Els misteriosos porxos plens de baguls duts de França i de secrets. Les cases tancades i la por que generen. La por és novel·lesca i dona per molt. L’imaginari clàssic. A vegades una paraula, una frase generen la idea i de la idea ve el tema. «Tenia una consistència com de cel·luloide», diu Pla, descrivint una persona. «Va tancar la porta en sec com si fos l’ocell d’un rellotge suïs»: aquesta frase de Margaret Atwood em donà el punt de partida del meu llibre Carlota, Joan Miró i l’ocell del rellotge suïs. «–Acaba de llamar la abuela diciendo que está viva», anuncia un nét després que tots venen d’escampar-ne les cendres. Són frases genials que et desperten les ganes d’escriure. El començament és sempre involuntari i circumstancial. Al principi és una mena d’habitació fosca i a poc a poc vas distingint objectes del tot sorprenents que no sospitaves que existissin. Dins d’aquesta cambra s’obren petites retxilleres, fins que la claror és total. El moment que aconsegueixes connectar amb una història és un moment màgic.
—Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure?
—Ulls de fum. Perquè és el més ambiciós. Perquè conté personatges molt estimats d’altres contes que em fascinaren. Pel seu final inesperat. Perquè tot i ser absurdament impossible, jo me’l creia mentre l’escrivia.
—Quin és el llibre que més t’ha agradat llegir?
—Solitud, de Víctor Català, tot i que no l’he llegit mai. M’arribà a través de la paraula. El meu home me’l llegia i jo escoltava encisada per tanta poesia. Ens havíem casat feia poc, esperàvem la primera filla i no teníem televisor. Record, també, un llibre que em va apassionar i que el vaig llegir nombroses vegades: Escenas de la vida bohemia, de Henri Murger. Em semblava divertit, tendre, trist i genial i hauria donat qualsevol cosa perquè el llibre fos meu i poder-ne disposar. Durant anys el vaig cercar per les llibreries de vell. El feliç propietari d’aquest exemplar exhaurit era el pintor català Josep Castellanas, que el tenia molt gelós; la seva filla, íntima amiga meva, me’l deixava, de tant en tant, d’amagat del seu pare, que de cada vegada l’amagava en llocs més laberíntics. Quan era adolescent, Mujercitas el vaig llegir més de quinze vegades i, com que no m’agradava el final, llegia sempre la segona part abans de la primera. Vaig estalviar al llarg de sis setmanes per reunir les trenta pessetes que costava cada tom.
—Propostes per tal que els joves s’engresquin a llegir?
—Que vegin llegir a les persones del seu voltant. D’una família llegidora en sortiran fills i néts llegidors. En tot cas, no fer-los empassar el llibre a la força com si fos un xarop per a la tos.
(Josep Pizà: “Entrevista a Rosa Maria Colom”, revista Fent carrerany, núm. 218, octubre del 2004)
***
—Acaba de publicar la seva darrera novel·la Els arbres que em conegueren; què ens pot contar sobre aquest llibre?
—Es tracta d’un llibre un poc caòtic i, tanmateix, captivador; on la poètica de l’absurd és el seu principal ingredient ja que les històries comencen pel final i acaben pel principi. És un llibre on res no és el que sembla; està ple de trampes i el fil argumental no sempre arrossega sinó que el lector ha de ser perspicaç i s’hi ha d’implicar. Si no ho fa, se’n penedirà; paraula d’autora.
—Què el diferencia de la resta de la seva producció literària?
—A part de ser un llibre més madur, molt treballat, els temes sempre s’assemblen: situacions quotidianes on de sobte passa un fet completament inesperat, com pot ser l’aparició d’un fantasma que ve a sopar.
—Vostè ha excel·lit en la literatura infantil i juvenil, on rau la dificultat d’escriure per a un públic jove?
—La literatura infantil s’ha de sentir: és una vocació i jo la sent; per això hi he dedicat tant de temps i tants de llibres. Molta gent pensa que és fàcil, que està bé per començar, que és un gènere menor i s’equivoca. Implica el gran repte de seduir el petit lector i que aquest s’enamori dels llibres per a sempre. Roal Dahl va intentar que grans autors s’hi impliquessin i només amb Robert Graves ho aconseguí. Dahl diu que els altres no eren publicables, potser es tracta d’una de les seves bromes.
—Per què creu que costa tant que el jovent s’aficioni a la lectura?
—Perquè disposen de moltíssims elements distorsionadors i invasors d’un camp que abans era exclusiu de la lectura i de les contarelles. Els nins abans que lectors eren escoltadors; ara ja no passen per aquestes etapes i van directament al món atractiu dels videojocs i es deixen seduir.
—En línies generals, per quin moment passa la literatura catalana?
—Per un moment de limitació, ja que només un 20% de les publicacions són en català al nostre país. Tanmateix, estic convençuda que aquestes xifres, un moment o altre, aniran a l’alça.
—En quin registre se sent més còmoda: en la literatura infantil o en l’adulta?
—El que se’n diu còmoda, en la infantil, entre d’altres raons perquè els nins són uns lectors ideals: molt generosos i agraïts. Tanmateix, a l’hora d’escriure per als més petits cal tenir en compte una sèrie de limitacions: frases curtes, diàleg, paraules entenedores, paràgrafs breus, molts punts i a part…
(Diari Sa Veu, «Rosa-Maria Colom: ‘Els nins ja no passen per la fase de ser escoltadors'», 13 de gener del 2017).
.webp)
