Prosa Poesia Crítica literària o assaig Teatre Traduccions realitzades per l'autor/a Estudis sobre l'autor/autora Narrativa

Guillem Colom Ferrà

1890-1979

Guillem Colom (Sóller, Mallorca, 1890 – Palma, 1979). Poeta, dramaturg i traductor.

De formació humanista, estudia llengües clàssiques al seminari amb Llorenç Riber com a mestre. L’any 1906 passa a l’Institut Balear i entre els anys 1912 i 1917 estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1918 va a Madrid a fer els cursos de doctorat. El mateix any publica el seu primer llibre de poemes, Iuvenília i comença les col·laboracions al setmanari Sóller. En tornar de Madrid s’estableix altra vegada a Mallorca i viu entre Sóller i Palma. L’any 1925 obté, per la primera versió del poema El Comte Mal, la Flor Natural dels Jocs Florals de Sóller. Amb Cançons de la terra (1947) guanya, l’any 1933, l’Englantina d’Or dels Jocs Florals de Barcelona. El 1936 fa de mantenidor del certamen. Durant la Guerra Civil, l’any 1937, funda, amb Damià Canals i Guillem Colom Casasnovas, el col·legi de segona ensenyança de Sóller.

L’any 1951 estrena Antígona al Teatre Romea de Barcelona. Entre els anys 1953 i 1962 dirigeix el col·legi de batxillerat de Sóller. La postguerra és un moment de gran producció literària de l’autor. D’aquest període són les obres Cançons de la terra (1947) i Ofrena mística (1949). Amb El Comte Mal (1950), és guardonat als Jocs Florals de Perpinyà i amb La terra al cor (1957), obté el Premi Ciutat de Palma de l’any 1956. En aquesta època també apareixen els poemaris Terra endins (1950) i Pedrís al sol i altres poemes (1956), així com les obres de teatre Cecília de Solanda, (1945) i Jaume IV de Mallorca (1955). L’any 1962 és distingit amb la Corona d’Argent de la Poesia Balear per la totalitat de la seva obra poètica, el 1963 és nomenat Mestre en Gai Saber i l’any 1965 l’Ajuntament de Sóller el proclama Fill Il·lustre. Primavera d’hivern (1969), La Cendra dels talaiots i Oda a Pollentia (1970) i L’agonia del camp i oda a la ciutat (1972) són els seus darrers poemaris. El volum de memòries Entre el caliu i la cendra apareix l’any 1972.

Tradueix obres de Frederic Mistral, d’Henry Wadsworth Longfellow, de Thomas Merton i de Luis de Camões, a més, entre d’altres, de les Silves d’Estaci, en col·laboració amb Miquel Dolç. Guillem Colom està considerat com un dels darrers representants de l’Escola Mallorquina.

Va ser soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Toni Terrades.
Fotografies: Entre el caliu i la cendra: memòries (1890-1970). Barcelona: Pòrtic, 1972.

Castellano

Castellano Guillem Colom

Guillem Colom (Sóller, Mallorca, 1890 – Palma, 1979). Poeta, dramaturgo y traductor.

De formación humanista, estudia lenguas clásicas en el seminario con Llorenç Riber como maestro. En 1906 pasa al Instituto Balear y entre los años 1912 y 1917 estudia Filosofía y Letras en la Universidad de Barcelona. En 1918 va a Madrid para realizar los cursos de doctorado. El mismo año publica su primer libro de poemas, Iuvenília y empieza las colaboraciones en el semanario Sóller. Al volver de Madrid se establece otra vez en Mallorca y vive entre Sóller y Palma. En 1925 obtiene, por la primera versión del poema El Comte Mal, la Flor Natural de los Juegos Florales de Sóller. Con Cançons de la terra (1947) gana, en 1933, la Englantina de Oro de los Juegos Florales de Barcelona. En 1936 hace de mantenedor del certamen. Durante la Guerra Civil, en 1937, funda, junto a Damià Canals y Guillem Colom Casasnovas, el colegio de segunda ensenyanza de Sóller.

En 1951 estrena Antígona en el Teatro Romea de Barcelona. Entre los años 1953 y 1962 dirige el colegio de bachillerato de Sóller. La posguerra es un momento de gran producción literaria del autor. Durante este período escribe las obras Cançons de la terra (1947) y Ofrena mística (1949). Con El Comte Mal (1950), fue premiado en los Juegos Florales de Perpiñán y con La terra al cor (1957), obtiene el Premio Ciudad de Palma de 1956. En esta época también aparecen los poemarios Terra endins (1950) y Pedrís al sol i altres poemes (1956), así como las obras de teatro Cecília de Solanda (1945) y Jaume IV de Mallorca (1955). En 1962 fue distinguido con la Corona de Argent de la Poesía Balear por la totalidad de su obra poética, en 1963 fue nombrado Mestre en Gai Saber y en 1965 el Ayuntamiento de Sóller le proclama Hijo Ilustre. Primavera d’hivern (1969), La Cendra dels talaiots i Oda a Pollentia (1970) y L’agonia del camp i oda a la ciutat (1972) son sus últimas obras poéticas. El volúmen de memorias Entre el caliu i la cendra aparece en 1972.

Traduce obras de Frederic Mistral, d’Henry Wadsworth Longfellow, de Thomas Merton y de Luis de Camões, además, entre otras, de las Silvas de Estacio, en colaboración con Miquel Dolç. Guillem Colom está considerado como uno de los últimos representantes de la Escuela Mallorquina.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Toni Terrades.
Fotografias: Entre el caliu i la cendra: memòries (1890-1970). Barcelona: Pòrtic, 1972.

English

Guillem Colom English

Guillem Colom (Sóller, Mallorca 1890 – Palma, 1979) was a poet, playwright and translator with a humanist background. He studied classical languages in the seminary with Llorenç Riber as his teacher. In 1906 he went to study at the Institut Balear secondary school and between 1912 and 1917 he completed an Arts and Humanities degree at the University of Barcelona. In 1918 he moved to Madrid to study for a PhD. The same year he published his first volume of poems Iuvenília (Juvenilia) and began to write for the weekly publication Sóller. On his return from Madrid, he established his residence between Sóller and Palma in Mallorca. In 1925 he received the «Natural Flower» Award in the «Jocs Florals» literary completion of Sóller for his poem El Comte Mal (The Evil Count). Another poem, Cançons de la terra (Songs of the Earth, 1947) was the 1933 winner of the «Gold Eglantine» Prize in the Barcelona «Jocs Florals». In 1936 he was president of the jury in the «Jocs Florals» in Barcelona. Together with Damià Canals and Guillem Colom Casanovas, he co-founded the Sóller secondary school in 1937, during the Spanish Civil War.

In 1951 his work Antígona (Antigone) was premiered at the Romea Theatre in Barcelona. From 1953 to 1962 he was head of the Sóller Baccalaureate College. In the post-war years he produced a great number of works of literature, including Cançons de la terra (Songs of the Earth, 1947) and Ofrena mística (Mystic Offering, 1949). He was awarded a prize in the Perpignan «Jocs Florals» with El Comte Mal (1950), while his La terra al cor (My Land in My Heart, 1957), received the City of Palma Prize in 1956. In this period he also published the collections of poems Terra endins (Inland, 1950) and Pedrís al sol i altres poemes (Stone Bench in the Sun and Other Poems, 1956), as well as the plays Cecília de Solanda, (1945) and Jaume IV de Mallorca (James IV of Mallorca, 1955). In 1962 he received the Silver Crown Award for Balearic Island Poetry in recognition of his poetic oeuvre as a whole, while in 1963 he was named «Mestre en Gai Saber» (an honorary title of the «Jocs Florals» of Barcelona) and, in 1965, the Sóller Council proclaimed him an «Illustrious Son» of the town. His last volumes of poems are titled Primavera d’hivern (Winter’s Spring, 1969), La Cendra dels talaiots i Oda a Pollentia (Ash of the Megaliths and Ode to Pollentia, 1970), and L’agonia del camp i oda a la ciutat (Agony of the Countryside and Ode to the City, 1972). His memoirs Entre el caliu i la cendra (Between Ember and Ash) were published in 1972.

He translated works by Frederic Mistral, Henry Wadsworth Longfellow, Thomas Merton and Luis de Camões. In addition, working with Miquel Dolç, he translated the Silvae by Statius as well as other works. Guillem Colom is deemed to be one of the last representatives of the Mallorca School.

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Toni Terrades.
Photographs: Entre el caliu i la cendra: memòries (1890-1970). Barcelona: Pòrtic, 1972.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Guillem Colom Ferrà neix a Sóller (Mallorca) el dia 24 de desembre de 1890.

Fill d’una família benestant, rep una formació humanística i estudia llengües clàssiques al seminari amb Llorenç Riber com a mestre. L’any 1906 passa a l’Institut Balear i comença a conèixer, mitjançant la revista Mitjorn, els poetes mallorquins. Entre els anys 1912 i 1917 estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Allà coneix personalitats del noucentisme com Josep Carner. El 1918 va a Madrid a fer els cursos de doctorat, s’allotja a la Residencia de Estudiantes i rep les classes de Pardo Bazán i Menéndez Pidal. El mateix any publica Iuvenília, el seu primer llibre de poemes, i comença les col·laboracions al setmanari Sóller. Torna de Madrid i s’estableix altra vegada a Mallorca, on viu entre Sóller i Palma i col·labora a publicacions com L’Almudaina, El Día, La Nostra Terra, El Matí o La paraula cristiana. El 1921, juntament amb Joan Pons i Marquès, crea l’Almanac de les lletres de Mallorca.

L’any 1925 obté, per la primera versió del poema El Comte Mal, la Flor Natural dels Jocs Florals de Sóller. Aquest mateix any ingressa com a membre dels Felibritge. Amb Cançons de la terra –obra que no es publicarà fins a l’any 1947– guanya, el 1933, l’Englantina d’Or dels Jocs Florals de Barcelona, i en serà el mantenidor el 1936. Durant la Guerra Civil, l’any 1937, funda, amb Damià Canals i Guillem Colom Casasnovas, el col·legi de segona ensenyança de Sóller.

Durant la postguerra, el 1943, li deneguen el permís d’edició de Cançons mallorquines. Entre 1945 i 1950 duu a terme, a casa seva, converses clandestines sobre literatura en les quals participen escriptors com Carles Riba, Josep M. López-Picó, Clementina Arderiu o Xavier Casp. El 7 de juny de 1951 Guillem Colom estrena Antígona al Teatre Romea de Barcelona. Per aquest fet, l’autor i Josep M. de Sagarra van ser multats per alteració de l’ordre públic. Entre els anys 1953 i 1962 dirigeix el col·legi de batxillerat de Sóller. La postguerra és un moment de gran producció literària de l’autor. Així, l’any 1947 publica Cançons de la terra i, el 1949, Ofrena mística. Amb El Comte Mal, publicat el 1950, és guardonat als Jocs Florals de Perpinyà del mateix any i amb La terra al cor, del 1957, obté el Premi Ciutat de Palma de l’any 1956. En aquesta època també apareixen els poemaris Terra endins, aparegut, també, el 1950, i Pedrís al sol i altres poemes, del 1956, així com les obres de teatre Cecília de Solanda, publicada l’any 1945 i Jaume IV de Mallorca, del 1955.

El 1962 llegeix, a la Universitat de València, la seva tesi doctoral, titulada Ramón Llull y los orígenes de la literatura catalana i dirigida per Miquel Dolç. Aquest mateix any és distingit amb la Corona d’Argent de la Poesia Balear per la totalitat de la seva obra poètica, el 1963 és nomenat Mestre en Gai Saber i l’any 1965 l’Ajuntament de Sóller el proclama Fill Il·lustre. El 1965 torna a ser guardonat als Jocs Florals de Perpinyà. Posteriorment, l’any 1969, apareix el llibre de poemes Primavera d’hivern. Els darrers títols de Guillem Colom són de la dècada de 1970. La Cendra dels talaiots i Oda a Pollentia apareix aquest mateix any i el 1972 es publiquen les obres L’agonia del camp i oda a la ciutat i el volum de memòries Entre el caliu i la cendra.

Cal destacar, a banda de les obres de creació, la seva tasca com a traductor. L’any 1928 publica Nerto, de Frédéric Mistral, i el 1931 apareixen les Memòries i contarelles, del mateix autor. També tradueix les Silves d’Estaci, en col·laboració amb Miquel Dolç i l’any 1958 aplega les seves versions de Mistral amb les realitzades per Maria Antònia Salvà. Aquest mateix any apareix la traducció al català, realitzada conjuntament amb Miquel Forteza, d’Evangelina, d’Henry Wadsworth. La muntanya dels set cercles, de Thomas Merton és de l’any 1963 i Els Lusíades, de Camões, també en col·laboració amb Miquel Dolç, del 1964. Va deixar inèdita la traducció de les Odes d’Horaci.

La figura de Guillem Colom cal situar-la dins de l’Escola Mallorquina i, de fet, se’l considera un dels seus últims representants.

Mor a Palma, el dia 6 de juny de 1979.

Guillem Colom als pocs mesos de vida.
Guillem Colom als pocs mesos de vida.
L'autor, als set anys d'edat.
L'autor, als set anys d'edat.
Conmemoració de la mort de mossèn Costa i Llobera a Formentor.
Conmemoració de la mort de mossèn Costa i Llobera a Formentor.
L'autor.
L'autor.

Premis

  • Flor Natural dels Jocs Florals de Sóller (1925 ): El Comte Mal.
  • Englantina d’Or dels Jocs Florals de Barcelona (1933): Cançons de la terra.
  • Jocs Florals de Perpinyà (1950): El Comte Mal.
  • Premi Ciutat de Palma (1956): La terra al cor.
  • Corona d’Argent de la Poesia Balear (1962): per la totalitat de la seva obra poètica.

    • AUBANÈL, Teodòr:

    Vincles

    Comentaris d'obra

    No és pas sense confusió, lector gentil, que t’ofereixo de seure en el meu rústic pedrís abans no posis el peu a la llinda del nou i graciós palau. Palau en el bell estil de Mallorca, tot delicat i primfilat –tu saps que en aquell màgic indret fins els turons tenen un punt de coqueteria, i les mateixes coves et sorprenen amb elegàncies d’alabastre–, i voltat de vells xiprers itàlics i de roses romàntiques de França, i de flors folklòriques portades d’indrets camperols, que et semblen ací més agençades per virtut dels doctes artificis de la jardineria. L’escut del noble senyor, com et vagarà de veure, és un Colom Volador, entre un llorer i un desmai, damunt una penya decorativament abrup­ta, i amb un fons de mar històrica i de cel versàtil d’abril.

    Quietament protectores, vetllen, de la façana estant, les estàtues de la Fe, de la Terra, de l’Esperança i la Malenconia; escoltaràs en l’atri com gorgola una fontanella que amoroseix el clos d’herbei, florit de violetes, i diries que ella ploriqueja en l’ombra i que, tot just el sol se li atansa, riu darrera les últimes llàgrimes com una petita enamorada; en els intercolumnis adés et vagarà de destriar-hi un àngel lamartinià, adés una fada qui porta gerds i ribes d’indrets muntanyans inaccessibles, adés la presència assolellada d’una dolça noia de Provença, adés el numen somrient d’Horaci vessant delícies en la sàvia contentació en el poc ben assaborit, adés les singulars imatges que forma en l’aire la pols, tota recança, d’uns pergamins de Catalunya. 

    (Josep Carner: «Pedrís», prefaci de l’obra De l’alba al migdia: poemes lírics: 1918-1928. Barcelona: La Revista, 1929, p. 7-9).

     

    * * *
     

    Cal tenir sempre ben present, en examinar o jutjar la creació lírica de Guillem Colom, que el poeta fou l’últim representant de l’anomenada, i discutida, Escola Mallorquina. Mort ell, el 1979, l’Escola «ha travessat definitivament el llindar de la història». Aquesta filiació comportava, al costat d’uns mèrits –equilibri, serenitat, depuració lingüística, musicalitat, classicisme de to romàntic– que hom no li pot regatejar i que influïren prou decididament en unes quantes figures excelses de la poesia del Principat, certes condicions o particularitats, de caràcter permanent, que a la llarga havien de portar el sistema, massa clos, a un atzucac. Els seus cultivadors eren, els més, d’origen rural. I s’hi mantinguEren aferrissadament fidels. D’on la passió de l’Escola pel camp, pel paisatge, per la natura. Com Miquel Costa i Llobera, com Maria Antònia Salvà o com Llorenç Riber, Guillem Colom –ho subratllava Miquel Ferrà fa prop de quaranta anys– «només va haver d’obrir els ulls per trobar-se dins el seu món poètic». Nascut a Sóller, el 1890, descobrí de seguida els seus temes, les seves fonts d’inspiració, als cingles de Montnàber, als boscos i als tarongerars que volten la masia, a la vida pagesa «dins l’escenari de la vall paradisíaca». […]

    No, el camí del poeta no és pas tothora un esclat de vida beata, còmodament actuada, ans un deuium iter; la seva edat d’or no és una fórmula per a nodrir les il·lusions i les ambicions quotidianes del pagès. Hauríem de parar esment, i potser ens n’hem oblidat massa, en la càrrega de malenconia, de desencís i de depressió que, ja des dels seus primers anys, i no solament en hores tràgiques de la seva plenitud –reflectides sobretot en «Neu al cementiri», de Primavera d’hivern–, s’abat damunt la poesia, una mica pertot, de Guillem Colom. Tan aviat és «l’enyor del passat» que l’angunia com se sent «las de tants desenganys», de «tants de somnis morts eternament», i es refugia en «la gran delícia incompresa / de fer-se vell a poc a poc». L’accent de l’elegia va colpir, de la joventut a la vellesa, les seves experiències de la realitat humana, per bé que ell sabia dissimular-ho externament amb unes inesgotables reserves d’asserenament, de benvolença i d’humanitat sana, contagiosa i juvenil. Quina tràgica ironia traspua el sonet «Al meu ¡ seient»! Són especialment colpidors, en aquesta llarga línia elegíaca, els seus poemes extrets, a França, d’unes impressions de la Primera Guerra Mundial, en De l’alba al migdia, i, més tard, les al·lusions, no pas massa freqüents i potser distants, als estralls de la nostra guerra civil, en Ofrena mística i Terra endins, acrescudes, en «Les cabanes», per la sensació de les muntanyes, on «la llengua mare encara és lliure / del dogal que volgué fer-la emmudir».

    (Miquel Dolç: «Guillem Colom, una vida votada a la poesia», dins de l’Antologia Lírica. Palma: Moll, 1984, p. 10-13).
     

     

    Antologia

    L’ESGLÉSIA
     

    A Mn. Llorenç Riber.

    Petita església de muntanya,
    feta dels rocs de l’espadat,
    sens més redós que un mal teulat
    ni altre cloquer que una espadanya!

    Què té aquest sostre humil de canya 
    que el cor s’hi troba agombolat 
    i on fins la freda eternitat 
    porta suau calor d’entranya?

    Petita església on renaixia 
    a nova vida un llunyà hivern, 
    quants déus caiguts des d’aquell dia!.

    Sols tu amb la creu de ta espadanya 
    romans encar quelcom d’etern, 
    petita església de muntanya!

    (De l’alba al migdia: poemes lírics: 1918-1928. Barcelona: La Revista, 1929, p. 28)
     

    * * *

    L’ESCOLA

     

    A E. Diez-Canedo.

    Parets blanques de calç, 
    trespol d’humil rajola, 
    bancs durs, feixucs, iguals… 
    Tal fou la nostra escola.

    El portal era obert, 
    dins les ombres callades, 
    a tot el rosa i verd 
    de tanques i marjades.

    Pel finestró mal clos 
    entraven les abelles, 
    florien clares flós, 
    guaitaven les estrelles.

    Quiet era el carrer 
    i la plaça que hi dava; 
    el brogit d’un teler 
    tan sols hi ressonava…

    (De l’alba al migdia: poemes lírics: 1918-1928. Barcelona: La Revista, 1929, p. 29)

    * * *

     

    Terra de nostres batalles, 
    terra dels nostres amors, 
    heus-les aquí, les deixalles 
    del teu passat gloriós.

    Són engrunes de ta vida, 
    són esmicolats bocins 
    de la gran cançó espargida 
    als quatre vents dels camins.

    -Càntics d’amor i de guerra 
    modulats a mitja veu-, 
    són les cançons d’una terra 
    que confia, espera i creu.

    Canta-les al qui et bescanta 
    i al qui es riu del teu demà: 
    Poble que en sa llengua canta, 
    tard o d’hora reviurà!

    (Cançons de la terra. Palma: Moll, 1947, p. 16)

    * * *

    L’ETERN MISTERI

    A Josep M. López-Picó

    Etern misteri de les coses!
    No el trenquis en flor abans d’obrir.
    ¿No veus com tremeixen les roses
    que neixen rient al matí?

    iNo sents com brunzen les abelles 
    al buc, dins la nit vigilant? 
    ¿No veus tremolar les estrelles, 
    cascuna amb son cor fulgurant?

    Per rompre el gran vel no sospiris. 
    No sents sos replecs, dia i nit? 
    ¿No esmentes el créixer dels 
    lliris dins l’aire del vespre adormit?

    No trenquis el son de l’eruga 
    que grua el seu somni filant: 
    la que ara s’adorm, malastruga, 
    caldrà que desperti volant…

    ¿No sents el teu cor com palpita, 
    tostemps amb daler més pregon? 
    No torbis l’angoixa infinita 
    que cóva el misteri del món!

    Gener, 1955.

    (Pedrís al sol i altres poemes. Palma: Publicacions de l’Excm. Ajuntament de Palma de Mallorca, 1956, p. 26-27)