L’any 1989, la publicació de Notícia de murmuris (ed. 3i4), primer poemari en català de Joan Climent, sorprengué la crítica gratament perquè s’incorporava a les lletres valencianes una veu serena, madura i original, que al mateix temps destacava per un rara destresa tècnica que acreixia la musicalitat dels versos. Hi destaquen els temes de l’amor i l’erotisme; el trànsit subtil del temps; el record, substitutiu del retorn impossible; la humilitat de la condició humana, que «el fil de les hores acabades/ s’enfonsa en tombes/ al camí de flors novelles»; l’acceptació de les alternances de l’existència, «temporades de sucre, fel o terra». I finalment la ciutat, que reuneix contraris, modernitat i antigor, sempre atrafegada, on «broten batecs de cor ample per les cantonades».
L’any 1994 l’editorial barcelonina Columna li edita un poemari dens, meditat i ben configurat: Contraclaror, on realitza una penetrant reflexió sobre l’amor, la mort i la integració de l’home en el cosmos. Ara en estrofes polimètriques, ara en prosa poètica, però primordialment en sonets.
L’amor, com la sal de la vida. La seua exaltació: «Ran de la pell s’esborrona l’instant que engalza els cossos mentre es dilueixen les vibracions de l’arc de santmartí en les venes seduïdes». La vida, com a joia, harmonia o sotrac, fa el seu camí paradoxal: «que l’anada llaura de cara al regrés». I la mort, com la dissolució en els àtoms, la tornada al tot, a la natura essencial, habitant per buits d’infinitud on palpiten les distàncies, travessades per simfonies que corren a ritme de les partícules amb vibracions lumíniques. El poeta ens diu que, en realitat, l’eternitat és molt senzilla.
I recentment, Els colors de l’arc iris. Un títol que recull uns elements cabdals en l’obra de Climent: la llum i els colors, la melodia i l’harmonia de la natura. Però en aquest cas, com en cap altre, hi veiem l’estima profunda per les persones i pel territori, no sols implícitament localitzables, sinó amb els seus topònims amorosament pronunciats. És tracta de l’Oda a la Safor. La comarca, on l’espai adopta la mesura exacta dins l’harmonia de l’orbe. I gaudim estèticament amb les variacions de les aquarel·les marines, o amb les del cicle de l’any sobre la pell de la terra i els humans que l’habiten; amb l’essència de cada poble, conformada al llarg dels segles.
Humanitat concreta, espai viscut i temps en harmònica conjunció. Un temps, captat en l’evanescent instant precís i en els fons remots de la història, simple i abstrús alhora: «El temps és una imatge. Jo em sent temps. […] És temps la flor menuda violeta, el ritme de la saba, els baladres del riu o el drama ple de moviment.»
Els colors de l’arc iris és un llibre escrit amb una emoció continguda, sense èmfasi, amb una tendra i íntima volença que traspua en la música dels mots, aconseguida amb sinestèsies i personificacions sàviament emprades, concordades amb el ritme del vers i l’harmonia de les al·literacions. Un poemari que confirma que la singular veu poètica del jove octogenari Joan Climent ocupa un lloc destacat dins el panorama literari actual.
(Gabriel Garcia Frasquet. «Llum melodiosa», Caràcters, núm. 21, octubre de 2002)
* * *
Entre les moltes aproximacions afectuoses que es poden fer a Joan Climent, tant des d’una perspectiva humana com literària, jo voldria testimoniar, ara i ací, la figura amiga del poeta. No sols la de l’home discret i senzill que viu a Gandia, enamorat de la vida i del paisatge i la gent que l’envolta, ni la de la persona culta que, des de la discreció més eficaç, ha fet tantíssim per Gandia, la seua ciutat d’adopció; vull remarcar, però, la fràgil figura del poeta que he anat llegint al llarg dels anys.
Els seus poemes, d’una calidesa clara i una tendra llum amable, em van sorprendre, de bon començament. Des d’aquells llunyans Parque de la esquina (1964) i El circo (1969), que són els primers llibres que li vaig llegir, la seua veu insòlita, i tan pròxima, em va captivar. Per aquells anys, els remots anys seixanta, jo era un adolescent a qui li agradava llegir, especialment poesia. Per això, segurament, la poesia de Climent em va captivar en descobrir-la; em va colpir que una veu tan discreta fos tan subtil. Que a Gandia hi hagués un poeta així, en aquells anys de florals retòriques ampuloses i de versos buits de veres emocions, ho vaig trobar excepcional; o senzillament excepcional, millor. En vaig ser un lector curiós, apassionat i ingenu, i m’atreviria a dir que en vaig rebre les millors influències; influències d’aquelles primerenques que no es noten, però que són importants en uns anys d’aprenentatges.
Encara no havien arribat els nous vents avantguardistes ni les radicalitats vitals i estètiques dels anys setanta, llavors. Encara, aleshores, Gandia era una petita vila provinciana, amb ínfules de ciutat («València la xica», l’anomenaven alguns a manera d’elogi) i un prou capellanesca («levítica», que va dir Valéry Larbaud, un poeta francès que la visità de passada) on la figura i la poesia humils de Joan Climent il·luminaven càlidament uns pocs lectors secrets que així escapaven de les negrors fosquíssimes, quan no grisors mesquines, que els envoltaven a diari, dins i fora de les aules. Joan Climent i Francisco Brines em van ser, llavors, el referent proper, i el llunyà, de com els somnis d’un poeta es poden concretar en un ser únic i des de qualsevol lloc imaginable.
En els actius setanta, Joan Climent se m’esvaneix poèticament entre les turbulències de l’època en la meua memòria de lectures. Són, aquests, uns anys efervescents, i a Gandia i la Safor apareix una joventut inquieta, que busca i vol comprometre’s en la millora del seu espai i món: Gandia com a ciutat de vida, i la Safor com a comarca natural i espai mític alhora. Aquesta juventut es lliga, així, a un rearmament moral, civil i polític, que els permet somiar i desitjar un futur més lliure i més creatiu; també aquests són els anys de la descoberta, com un compulsiu enamorament estètic, de la llengua oblidada dels valencians, fins aleshores parlada en el món domèstic, o al carrer, i menystinguda socialment com a llengua de cultura. En aquests anys, recuperar per escrit la llengua dels clàssics saforencs (la tradició d’oblits que ens havia educat), i amb ells els paisatges de la memòria, va ser una tasca personal de molts. Entre els que retrobaren aquesta vella llengua parlada i culta alhora, i en feren la renovació que calia, la majoria érem joves, molt joves i inexperts, aleshores. Per això, entre altres coses, que un personatge com Joan Climent tingués el valor de deixar-se renàixer en la seua llengua de vida, alguns ho vam trobar admirable. No sols per l’atreviment cívic del gest, sinó perquè la seua poesia, en aquesta nova expressió, renovava, aclaria i entendria més la melodia de llums dels seus versos delicats. La seua nova poesia (recollida a Notícia de murmuris (1989), però coneguda per alguns pocs d’abans, gràcies a una antologia comarcal i a papers inèdits), adquiria un to líric d’alliberament verbal, de naturalitat i vitalisme en la dicció i d’efectivitat evocadora, agafant una veu sensual i una gràcia simbòlica que engrandia i millorava el seu dir personal. Enric Sòria qualificaria Notícia de murmuris d’un «llibre redó» on el poeta dibuixava «un regne de paraules». Perquè Joan Climent feia bell, emotiu, possible i fàcil, el que podia semblar molt complicat o massa difícil a d’altres: tindre una veu renovada i pròpia alhora, una veu viva que se’ns presentava familiar i poètica, una veu que, essent la seua, era la de tots, i ens deia esperances i ens parlava de joies necessàries en aquells moments. Marc Granell diu amb mots precisos, al pròleg que li dedicà a Contraclaror (1994), el que els poetes llegíem en Joan Climent: una vida viscuda des de l’amor a «les coses menudes i quotidianes», mirades tendrament en la seua humil bellesa plena, des d’unes paraules igualment quotidianes i no per això menys sentides ni menys sàvies, ni menys eficaces, poèticament parlant.
Això, encara avui, és el que apreciem de Joan Climent, per damunt de tot, els que ens agrada llegir-lo: l’encant musical de la seua poesia. Per això em sent content de participar en aquest homenatge merescut que els poetes li dediquem amb motiu del seu darrer llibre Els colors de l’arc iris (2001), «un exquisit regal» com diu també Marc Granell; «un exquisit regal» que esperem no serà l’últim.
I per acabar aquesta presentació, voldria, fent part d’aquest homenatge poètic a Joan Climent, llegir un poema del seu llibre Parque de la esquina i dedicar-lo a tots els que, com ell, ens neguem a veure convertida l’actual plaça «del prado» (o «del prat» com voldria Joan Climent) en un negoci d’ocis subterranis, i volem una plaça majorment verda, com el prat que li dona el nom.
El parque
Todos tienen un parque
a la orilla del tiempo
en su herencia de niño.
Todos tienen un parque.
Pasad, la tarde invita
a regaliz y gritos.
Palomas incesantes
en el estanque beben
las nubes y las piensan,
y el gorrión ensaya
cien veces el camino
para al fin atreverse.
Bicicletas con niños,
mamás de pan y dulce
en sus bolsas de estraza,
y un barrendero flaco
con gorra gris, barriendo
imaginarias hojas…
Yo pondria unas rosas
de azúcar y de nata
para los niños tristes,
pero el parque es el parque
y tiene sus costumbres.
Pero el parque es el parque.
Por todas partes verdes
bailando al son del viento.
Així, de la mateixa manera que, amb altres artistes del món, vull dir «sí a la pau i no a la guerra», també dic, com Joan Climent , «sí a la cultura i no a l’oci» a Gandia. Perquè, com diria ara el poeta:
«Però el prat és el prat.
Per totes parts els verds
ballant al so del vent».
(Josep Piera. «Joan Climent», Discurs homenatge dels poetes de la Safor a Joan Climent)
* * *
Joan Climent nasqué a Montitxelvo l’any 1918. Quan es traslladà a Gandia encara era un xiquet. Començava la Segona República. Després vingué la guerra i, com tantíssims altres n’hagué de sofrir les penúries i les calamitats. I després, la postguerra: el patiment per tanta vida truncada, la repressió ferotge, la fam. Gandia respirava un nacionalcatolicisme asfixiant combinat amb una castellanització ràpida i intensa.
En aquell erm cultural, amb una llengua pròpia oculta i abolida, reduïda en el millor dels casos a un mer additament folklòric, inicià la seua producció literària Joan Climent, naturalment en castellà. En Nadal de 1942, el quadre artístic de les Congregacions Marianes estrenà al seu saló d’actes l’obra El Salvador, de la qual era coautor amb Vicent Rocher i Salvador Cabrera, que en compongué la música. La hi representaren diverses vegades amb gran èxit i finalment la posaren en escena al teatre Serrano.
L’any 1945 l’incipient escriptor entrà d’escrivent a l’Ajuntament com a oficial de secretaria. Dos anys després completà la seua dedicació amb el treball a Ràdio Gandia, on estigué fins a 1950. Aquesta familiaritat amb la radiofonia el dugué també a dirigir, des de l’any 1954, l’emissora de l’Institut «Ausiàs March», centre on complia la seua labor de funcionari. En la programació predominaven els temes culturals.
Mentrestant cultiva mil lectures, amb especial dedicació als poetes espanyols de la Generació de 1927, i escriu versos. L’any 1956 apareix el seu primer poemari, El sonido de la sombra, en l’editorial barcelonina Rumbos. Són versos encara iniciàtics, de vegades precipitats i urgents, però amb encerts bellíssims, que reflecteixen una passió amorosa absorbent i irresolta.
(Gabriel Garcia Frasquet. Discurs durant la proclamació de Joan Climent com a Fill Adoptiu de la ciutat de Gandia)
* * *
A Els colors de l’arc iris, Joan Climent desplega una veu multiforme a partir de la intersecció, el punt de contacte, el xoc -si es vol- entre el temps d’un home i la terra que habita. La terra en sentit concret, sensual i sensorial, amb tot un entramat de noms propis de lloc que actuen com a coordenades, com a claus identificatives de referència personal per a qui escriu. La descomposició resultant d’aquesta col·lisió feliç, d’aquella «còpula», com diu un vers del llibre, és una gamma diversa de registres poètics: des del col·loquial al refinadament líric; des del metafísic a l’escatològic, des del to popular, lúdic, a una racionalitat punyent i des de les escenificacions bucòliques a la introspecció reflexiva, no exempta de vegades -des d’aquella calma dilatada dels qui han après a viure- d’un aire tràgic:
El temps és una imatge. Jo em sent temps.
[…] És temps la flor menuda violeta,
el ritme de la saba, els baladres
del riu o el drama ple de moviment.
(Maria Josep Escrivà. «Poesia és la idea de la còpula», Levante (València), 24 de maig de 2002)
.webp)
