El nou llibre d’Antoni Clapés s’intitula, ben significativament, Destret, que pot voler dir angúnia o situació de patiment, de necessitat extrema, de gravetat accentuada, de malestar fort. Deixem-ho només en angúnia, però, que ja n’hi ha prou. I en aquest destret continua la depuració a tots nivells que Clapés va iniciar fa molt; i la prossegueix de tal manera que, en llegir els seus poemes nous, ens vénen ganes d’endevinar els que ens imaginem que escriurà després de Destret i que segur que seran encara més purgats, més purificats.
Perquè Antoni Clapés ha triat un sol camí, pel qual va avançant, llibre a llibre, i del qual goso opinar que no el porta pas al silenci, sinó a dir coses que la raó —o si voleu la raó de l’obvietat, o wittgensteiniana— assegura que val més no mirar de dir-les. Això amb el benentès que, en el cas del Clapés que vindrà, dir coses ja no equivaldrà pas a expressar-les o comunicar-les, sinó a crear-les, amb mots, contra la raó i fins i tot contra l’art de la poesia.
O sigui, segons tot això, Clapés portarà la poesia a un vèrtex clapesià —sí, una aposta seva com a individu— en el qual els poemes ja no seran un artifici més o menys racional i llegible des dels paràmetres de la poesia filla de la raó, ans de tot en tot seran apunts d’una realitat il·legible des de la raó. És el que Antoni Clapés anomena «suspensió radical del discurs de la racionalitat».
Aquesta poesia no racional —al marge, per sobre o per sota o pels costats, de la raó—, que no té per què ser irracional, comportaria l’exili de l’escriptura de què escriu Clapés: la seva escriptura proscriuria el món, i esdevindria tan personal que s’allunyaria de totes les altres escriptures i fins i tot de si mateixa. […]
(Carles Hac Mor. «La suspensió de la lògica», Avui Cultura (Barcelona), 26 de juny del 2003, p. 8)
* * *
En algun lloc va sentenciar Gabriel Ferrater, em sembla recordar que apel·lant a l’autoritat de Bertolt Brecht, que havia descobert que, en poesia, es podia dir tot. I això feia sentit amb tota certesa amb la seva concepció poètica, amb el que ell va practicar. En un altre extrem del multivers de poètiques que conformen aquest noble mester hi trobem la d’Antoni Clapés (Sabadell, 1948), que sembla dir el contrari, que en poesia no es pot dir res, o, més exactament, tan sols es pot copiar, és a dir, fixar mediúmnicament, si hom té el poder per percebre’l, el poema ja escrit per l’airecel (símbol —i objecte alhora— encunyat pel poeta), un dels mots més poètics del tresor lèxic català (el seu possible sinònim, horitzó, n’és tan sols un pàl·lid reflex).
Ho trobem formulat a Lena a Gorramendi, un poema d’aquest recull: «L’airecel escampa silencis i escriu el poema / que un dia tu copiaràs en el teu quadern». I no és tant que amb «poesia no es pugui dir res», sinó que, justament, es pot arribar a dir el no-res (i, doncs, el tot). Perquè la poesia pot ser la lenta i esforçada sublimació del combat amb l’inefable. Ho diu molt millor Víctor Sunyol en l’epíleg, acostant-se poèticament a aquesta poesia, un mètode més diàfan i llisquent que no pas el crític: «On el poeta és un contemplador en acció. On contemplar és un fer, un ser». O també, lligant ontològicament amb «l’airecel (que) escriu el poema!»: «Quan el mot és el món mirat que per ell es mira, que per ell és, s’és».
L’aventura poètica clapesiana és una de les més sòlides que avui pot constatar-se en la nostra literatura, tant pels seus resultats com pel pensament que la sustenta. Clapés advoca per eliminar l’esclavatge de la representació i per viure una experiència translingüística. I encara no hem parlat de dos termes que apareixen vint-i-tres vegades en el llibre: llum i silenci, símbols fecunds programàtics del que elabora amb cura d’alquimista i dèria d’il·luminat el poeta Antoni Clapés.
(Víctor Obiols. «Aquests blaus darrers sense ombra», Ara. Ara llegim (Barcelona), 20 d’octubre del 2012, p. 46)
* * *
El sentit s’esqueixa i la forma es depura. La primera part, La casa de la llum, consta de vint-i-tres mirades sense títol que investiguen el significat de la llum i, per tant, de la tenebra. Llum i tenebra no són antònims: són u. El poeta habita els espais de trànsit (marges, camins, clarianes, murs, llindes, fronteres, boira, crepuscle) que tot ho contenen i fixa aquest fremir a base d’escriptura, després d’haver-se buidat de possessions i de memòria empeltada. Només des del buit i el no-res, neix la veritat de la llum de l’univers, la poesia de ningú. A la segona part, L’aire de la solitud (un títol que fa pensar en la pintura Sol en una cambra buida d’Edward Hopper), el poeta explora com l’aire dens de la solitud és evidenciat gràcies a la llum.
Amb uns poemes de vers més llarg que en la primera, i amb títols en català, italià i francès, Clapés es calça les ulleres de Parmènides i divisa la llunyania per iniciar l’itinerari de descoberta de l’enigma i la possibilitat. Quan «el mot oculta el sentit d’un altre mot», cal anar a cercar la llum primera que, com en el cas de Caravaggio, apareix només un instant i entre múltiples ombres. Amb la mirada entre les escletxes d’allò no dit, el poeta accedeix al dir ple.
(Anna Carreras. «Qui ulls ha», La Vanguardia. Culturas (Barcelona), dimecres 27 de febrer del 2013, p. 14)
_0.webp)
