Poesia

Josep Civit

Josep Civit (Montblanc, 1958). Docència professional i poesia són dues de les passions que esgarrapen bona part dels seus dies encara que tard, molt tard, va descobrir en aquesta malaltissa art de fixar el negre sobre el blanc, la sempre incerta possibilitat de parar-li mínimament els peus al temps.

Beu de totes les fonts poètiques entenent que totes són vàlides. Al cap i a la fi el poema, tot poema, l’acaba tancant el lector amb la seva íntima i lliure recreació.

Ha guanyat, entre altres, els següents premis literaris en la vessant poètica: El Marc Granell- Vila d’Almussafes, 2002; el Sant Celoni de Poesia, 2003; el Jacint Verdaguer- Vila de Calldetenes (ex aequo), 2005, l’Alella a Maria Oleart, 2006, el Miquel Martí i Pol de Roda de Ter, 2007 i el Marià Manent, 2008.

Ha publicat nou volums: Mirall Endins/Dotze silencis (amb Agustí Masip), Edició d’autor, 1989; La Catedral submergida, Cuadernos de la perra gorda, 1998; El que queda del dia, El Carro del Sol, 1999; Illes de cendra lenta, Editorial Rourich, 2002; Entre parèntesi, Edicions 96, 2003; Pretèrit Imperfet, Viena Edicions, 2004; Instantànies, March Editor, 2006; Només un vidre, La Comarcal Edicions, 2007; Interior amb finestres, Eumo Editorial, 2008.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Carme Ros per a l’AELC.
Documentació: Arxiu personal de l’autor.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Josep Civit. Nace el año 1958 en Montblanc. Docencia profesional y poesía son dos de las pasiones que arañan buena parte de sus días aunque tarde, muy tarde, descubrió el enfermizo arte de fijar el negro sobre el blanco, la siempre incierta posibilidad de parar mínimamente los pies al tiempo.

Bebe de todas las fuentes poéticas entendiendo que todas son válidas. Al fin y al cabo el poema, todo poema, lo acaba cerrando el lector con su íntima y libre recreación.

Ha ganado, entre otros, los siguientes premios literarios de poesía: El Marc Granell- Vila de Almussafes, 2002; el Sant Celoni de Poesía, 2003; el Jacint Verdaguer- Vila de Calldetenes (ex aequo), 2005, el Alella a Maria Oleart, 2006, el Miquel Martí i Pol de Roda de Ter, 2007 y el Marià Manent, 2008.

Ha publicado nueve volúmenes: Mirall Endins/Dotze silencis (con Agustí Masip), edición de autor, 1989; La Catedral submergida, Cuadernos de la perra gorda, 1998; El que queda del dia, El Carro del Sol, 1999; Illes de cendra lenta, Editorial Rourich, 2002; Entre parèntesi, Edicions 96, 2003; Pretèrit Imperfet, Viena Edicions, 2004; Instantànies, March Editor, 2006; Només un vidre, La Comarcal Edicions, 2007; Interior amb finestres, Eumo Editorial, 2008.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Carme Ros para la AELC.
Documentación: Archivo personal del autor.
Fotografía: Archivo personal del autor.

English

English

Josep Civit was born in Montblanc in 1958. His profession is teaching and this, along with poetry, are two of the passions that commandeer a great deal of his time, although late – very late – in life he discovered in this frailty, or this art of putting black on white, the always uncertain possibility of halting the march of time.

He imbibes at all poetic founts, understanding that each and every one is valid. After all, the poem, any poem, finally enfolds the reader in its free and intimate re-creation.

Among the prizes he has been awarded for his poetry are the 2002 «Marc Granell- Vila d’Almussafes» Prize; the 2003 Sant Celoni Prize for Poetry; the 2005 «Jacint Verdaguer- Vila de Calldetenes» prize (ex aequo); the 2006 «Alella a Maria Oleart» Prize; the 2007 «Miquel Martí i Pol de Roda de Ter» Prize, 2007; and the 2008 Marià Manent Prize.

He has published nine volumes of poems: Mirall Endins/Dotze silencis (Mirror Within / Twelve Silences), with Agustí Masip (authors’ edition, 1989); La Catedral submergida(The Submerged Cathedral – Cuadernos de la perra gorda, 1998); El que queda del dia (What Is Left of the Day – El Carro del Sol, 1999; Illes de cendra lenta (Islands of Slow Ash – Editorial Rourich, 2002); Entre parèntesi (In Parenthesis – Edicions 96, 2003); Pretèrit Imperfet (Past Imperfect – Viena Edicions, 2004); Instantànies (Snapshots – March Editor, 2006; Només un vidre (Just A Bit of Glass – La Comarcal Edicions, 2007; Interior amb finestres (Interior with Windows – Eumo Editorial, 2008).

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Carme Ros for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Photograph: Author’s personal files.

Biografia

Josep Civit i Mateu neix a Montblanc un fred febrer, segons les cròniques, del mil nou-cents cinquanta-vuit. De petit va córrer rere una pilota incontrolada i somniava, recurrentment, amb un estadi ple i un precís instant del seu peu copejant la bimba suaument, fora de l’abast del porter, camí de la glòria. Més tard el van atrapar unes altres banderes i somniava, tanmateix recurrentment, el món millor i acollidor que, amb el seu esforç, ajudaria a engendrar. I no sap ni quan ni com (car tot va sempre molt de pressa) va entendre que no era precisament ell el que se’n duria la vida per endavant, que eren una mateixa ficció el cavallet somniat i el cavallet de veritat.

I mentrestant va estudiar Magisteri i va començar, molt tímidament, a temptar l’obstinada virginitat dels fulls en blanc. Després ha exercit com a mestre a Prades (Baix Camp), Cornudella de Montsant (Priorat) i, de moment, a Blancafort (Conca de Barberà) i ben tard ha descobert que en aquest món no s’hi valen timideses, que arrenglerar i fixar negre sobre blanc és un dels escassos paranys que podem parar-li al temps. Alguns premis literaris i un bon grapadet de llibres publicats avalen, internament, la seva dèria.

Ha publicat nou volums: Mirall Endins/Dotze silencis (amb Agustí Masip), 1989; La Catedral submergida, Cuadernos de la perra gorda (1998); El que queda del dia, El Carro del Sol (1999); Illes de cendra lenta (2002); Entre parèntesi (2003), premi Vila d’Almussafes-Marc Granell de poesia 2002 ; Pretèrit Imperfet (2004), premi Sant Celoni de poesia 2003; Instantànies (2006), premi Jacint Verdaguer de la Vila de Calldetenes 2005; Només un vidre (2007), premi Maria Oleart d’Alella 2006; Interior amb finestres (2008), premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter 2007.

I encara que no ha paït ni pairà mai allò de què no s’endurà la vida per endavant; encara, malgrat tot, pensa que és bo, molt bo somniar, continuar somniant, encara que siguin una mateixa ficció el cavallet somniat i el de veritat.
 

Premis

  • Premi Vila d’Almussafes-Marc Granell de poesia (2002): Entre parèntesi.
  • II Premi Sant Celoni de poesia (2003): Pretèrit imperfet.
  • Premi Jacint Verdaguer, Vila de Calldetenes (ex aequo) (2005): Instantànies.
  • Premi Maria Oleart d’Alella (2006): Només un vidre.
  • Premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter (2007): Interior amb finestres.
  • Premi Marià Manent (2008): El cel de Zuric.

    • Entre parèntesi.

    Vincles

    Vincles

    Comentaris d'obra

    L’encapçalament de Pretèrit Imperfet avança l’eix principal que Josep Civit recorre a través d’aquest llibre. Es tracta d’uns versos escollits del poeta Amadeu Vidal i Bonafont: «Que l’autèntic art és la melangia/ humana pel que era i ja no és, / que les runes i la fragilitat dels records/ també formen part de la bellesa». El que era i ja no és vertebra les tres parts del llibre. A Icebergs afloren els records de la infantesa entre subtils detalls, a través de veus, moltes preguntes, el buit de l’aula, l’estiu, les tardes de diumenge i cine, o la construcció d’un ardit vaixell de paper. Els versos de Civit expliquen, mitjançant les imatges retrobades en el temps, autèntics referents d’una generació, que la il·lusió majúscula que sentia per les coses de la infantesa és ja irrecuperable, «que no hi ha ara en el món prou papers/ capaços de comprar i recuperar el desig/ envers aquell descapotable vermell/ amb piles i comandament» …

    A Mirall endins, segona part del llibre, el present és fet de «vent i rels», d’un hivern permanent i del desencís dels àlbums a mig fer. El poeta sent que «El que/ vam ser, el que som o el/ que crèiem ser […]» és confon en un rastre. És en la poesia Capvespre d’estiu vora mar (quaranta i alguns anys després) on el poeta es qüestiona mitjançant el tópos del ubi sunt el lloc on han anat a parar no els paradisos perduts, sinó tots els que vam imaginar que un dia serien… La tercera part Propòsits i reincidències, s’inicia amb una una promesa fervent al temps futur, el temps que pot contenir una espurna de viva il·lusió. Apareix el batec de la primera llum, de l’esperança, i un altre tópos retrobat, el carpe diem, el «propòsit/ de ser i fluir/, plenament conscients/ en el temps»…

    Tot llegint la poesia de Civit viatgem des del cru hivern fins a la primavera que s’insinua. Des d’una frontera interior, sabem que tot trajecte és sempre el mateix viatge, i en l’última poesia, Tot rellegint obsessivament Cavafis, se’ns revela el secret del jo poètic: «i malgrat l’inabastable desencís, / malgrat la por i les inguaribles nafres, / sentir i em sóc sincer, que tornaria,/ si fos el cas, a salpar de bell nou,/ com llavors sense cap altre bagatge/ que rems i barca/ i aquell neguit primer».

    (Roser Guasch: «Després dels quaranta», El Punt, 30 de setembre de 2004)

    Entrevistes

    —Què és per a tu la poesia?
    —Definir la poesia costa, els grans han defugit sovint de donar una resposta que, per essència, no pot ser totalitzadora…; m’atreveixo més a parlar de les utilitats que hi trobo, com ara la possibilitat de transformar-nos, d’alterar la nostra percepció de la realitat, de dur-nos a un lloc fora de nosaltres mateixos, potencialitat comuna a tota la literatura i art en general; hi ha tanmateix la possibilitat d’autoconeixement que ens proporciona, tot posant ordre al caos del món i de les pròpies emocions; i acabaré, el llistat seria inacabable, citant Valle-Inclán que argumentava que bona part del nostre art sorgeix del fet de saber que hem de morir. En aquest sentit la poesia permet encalçar l’efímer amb paraules, fixar emocions, sensacions, preservar-les encara que sigui una ingenuïtat conscient, de l’efecte devastador del temps…

    — Des de quan escrius poesia?
    —Jo crec que sempre he escrit poesia. Des d’aquell diari d’adolescència on es fixaven les emocions del dia viscut. Era prosa però d’alguna manera era l’embrió del que esdevindria necessitat d’expressió poètica. Això sí escric sense cap mena de sistematisme i en períodes molt curs i concrets…

    — Per què el pessimisme, la tristesa, la nostàlgia… impregnen bona part de les teves creacions?
    —Són característiques de la meva poesia i d’una bona part de la tradició poètica universal. Machado deia que és canta el que no és té o el que s’ha perdut. Sembla ser que la insatisfacció de la condició humana, quan s’esdevé, troba en la poesia una bona pista d’afloratge.

    —Quin tipus de poesia escrius?
    —En relació als dos pols pretesament antagònics: poesia de l’experiència o poesia del silenci/metafísica, m’hauria d’alinear, sens dubte, amb la primera opció. La meva, per definir-ho d’alguna manera, és una poesia figurativa (en contraposició a l’abstracte), poesia reflexiva, d’anècdota, vivència, experiència passada pel sedàs del temps i la paraula amb vocació d’universalitat…

    —Com definiries el teu estil?
    — És una poesia que busca en tot moment la intel·ligibilitat, sense comptar versos, buscant el ritme intern en el conjunt del poema…

    —Quin és l’autor català preferit?
    —Penso que no hi ha poeta que no t’aporti alguna cosa i el llistat s’engreixa dia a dia d’una manera espectacular. Si em demanes, però, un exercici de concreció et citaré dues fonts de les que bec de manera habitual: En Vinyoli i en Margarit. Per temàtica i plantejament han esdevingut poetes de capçalera en majúscules…

    —Quines sensacions experimentes a l’hora de rebre un premi?
    —Difícil, molt difícil, traduir-ho en paraules. Són mesos de treball solitari que esperes que reverteixin en instants d’extrema felicitat quan arriba, finalment, el dia que ets tu l’escollit. Un plaer indesxifrable i un poderós estímul i reconeixement envers l’obra feta.

    (Ramon Ma Huguet: Ràdio Montblanc, octubre del 2005)