Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Narrativa Sense tipus

Beatriu Civera

1914-1995

Empar Beatriu Martínez i Civera (València, 1914-1995), amb el nom de ploma Beatriu Civera, va ser una figura clau per a la recuperació de la narrativa al País Valencià dels anys cinquanta amb la publicació de relats breus a la revista Pensat i fet. Va ser la primera dona a publicar en un diari del País Valencià, concretament al diari La Voz Valenciana, i també la primera a publicar una novel·la en català a València.

Com a novel·lista, destaquen les novel·les Entre el cel i la terra (1956), Una dona com una altra (1961) i una d’encara no publicada però amb la qual va guanyar el premi Joan Senent de l’any 1969 titulada La crida indefugible. No va ser l’única de no publicada. Amb la novel·la Liberata va quedar finalista del Premi València de 1958 i amb Vells i novells dels Premis Octubre de 1974.

L’any 1961 guanya el Premi Víctor Català amb el recull de narracions breus titulat Vides alienes, una obra que marcarà un abans i un després i que li obrirà les portes de la redacció del setmanari El Temps. El seu últim llibre publicat serà l’any 1986, titulat Confidencial, també de narrativa breu. 

Nascuda al si d’una família de classe mitjana, Beatriu Civera sempre va apostar pel català com a llengua de creació, també en contextos de repressió. Implicada en la societat, va arribar a ser secretària de Lo Rat Penat amb Manuel Sanchis Guarner, i també a ser arxivera de l’Editorial 3 i 4.

Pàgina elaborada per Álvaro Muñoz Hernández per a l’AELC.
Documentació: Yasmina Ribera, «Beatriu Civera: una dona com una altra?», La Lectora, 2020; Raquel González; Bàrbara Muñoz; Yasmina Ribera, «La València de Beatriu Civera», Treball de Final de Màster de Professorat d’Educació Secundària Llengua catalana, Universitat de València, 2018.
Fotografia: Escriptores Valencianes.

Castellano

Beatriu Civera castellano

Empar Beatriu Martínez i Civera (València, 1914-1995), con el nombre de pluma Beatriu Civera, fue una figura clave para la recuperación de la narrativa en el País Valenciano de los años cincuenta con la publicación de narraciones breves en la revista Pensat i fet. Fue la primera mujer en publicar en un diario del País Valenciano, concretamente en el diario La voz valenciana, y también la primera en publicar una novela en catalán en València.

Como novelista, destacan las novelas Entre el cel i la terra (1956), Una dona com una altra (1961) y otra que no fue publicada con la cual ganó el premio Joan Senent en el año 1969 titulada La crida indefugible. No fue la única que no publicó. Con la novela Liberata quedó finalista del Premi València de 1958 y con Vells i novells de los Premis Octubre de 1974. 

El año 1961 gana el Premi Víctor Català con la recopilación de narraciones breves titulada Vides alienes, una obra que marcará un antes y un después y que le abrirá las puertas del semanario El Temps. Su último libro publicado será en 1986, titulado Confidencial, también narrativa breve.

Nacida en el sí de una familia de clase media, Beatriu Civera siempre apostó por el catalán como lengua de creación, también en contextos de represión. Implicada en la sociedad, llegó a ser secretaria de Lo Rat Penat con Manuel Sanchis Guarner, y también a ser archivera de la Editorial 3 i 4.

Página elaborada por Álvaro Muñoz para la AELC.
Documentación: Yasmina Ribera, «Beatriu Civera: una dona com una altra?», La Lectora, 2020; Raquel González; Bàrbara Muñoz; Yasmina Ribera, «La València de Beatriu Civera», Treball de Final de Màster de Professorat d’Educació Secundària Llengua catalana, Universitat de València, 2018.
Fotografía: Escriptores Valencianes.

English

Beatriu Civera english

Empar Beatriu Martínez i Civera (València, 1914-1995), writing under the pen name of Beatriu Civera, was a key figure in the recovery of fiction in the Valencian Community in the 1950s, in particular with the publication of her short stories in the magazine Pensat i fet. She was the first woman to publish in a Valencian newspaper and, specifically, in the daily La Voz Valenciana, as well as being the first in Valencia to publish a novel in Catalan.

Notable among her novels are Entre el cel i la terra (1956), Una dona com una altra (1961), and a still-unpublished work titled La crida indefugible for which she received the 1969 Joan Senent Prize. This was not her only unpublished but prize-winning work. She was a finalist for the 1958 Valencia Award with Liberata and, later, for the 1974 October Awards, with Vells i novells.

In 1961, she received the Víctor Català prize for the short story collection Vides alienes, a work that was to mark a before and after for her, as she subsequently began to write for the weekly publication El Temps. Her last book, Confidencial, also a collection of short stories, was published in 1986.

Born into a middle-class family, she always opted for Catalan as her language of literary creation, even in times of political and linguistic repression. As a socially committed writer and together with Manuel Sanchis Guarner, she was secretary of the Valencian cultural society Lo Rat Penat, and also archivist for the publisher L’Editorial 3 i 4.

Web page: Álvaro Muñoz Hernández for AELC.
Documentation: Yasmina Ribera, “Beatriu Civera: una dona com una altra?”, La Lectora, 2020; Raquel González; Bàrbara Muñoz; Yasmina Ribera, “La València de Beatriu Civera”, master’s degree dissertation in Catalan Language Teaching in Secondary Education, at the University of Valencia, 2018.
Photograph: Escriptores Valencianes.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Empar Beatriu Martínez i Civera neix a València el 29 d’abril de l’any 1914, al carrer de les Monges de València, al barri del Carme. Civera creix al si d’una família de classe mitjana, i s’inicia amb vint-i-tres anys com a redactora per al diari La Voz Valenciana, amb el qual col·labora des de l’any 1937 fins al 1939. Civera és la primera dona que escriu en un diari al País Valencià, i també la primera dona que publica una novel·la a València. 

Malgrat que els pares l’insten a estudiar una carrera, ella prefereix el contacte directe amb la societat i pren un camí que la porta a ser modista. Les converses amb la gent de carrer i els inicis en el món del periodisme marquen la seva futura producció literària, amb novel·les i narracions breus que, mitjançant diàlegs quotidians, presenten i expliquen les injustícies i vulneracions que pateixen a l’època franquista. 

Amb les primeres imposicions de la dictadura franquista contra el català a València, decideix ajuntar-se amb gent com ara Carles Salvador o Enric Valor per combatre els constants atacs lingüístics. És en aquesta època en què exerceix com a secretària de Lo Rat Penat. 

Un cop acabada la guerra, comença a col·laborar amb la revista Pensat i fet, una de les poques publicacions que el règim franquista permet en català, i aconsegueix un cert renom entre els cercles intel·lectuals clandestins. És en aquesta època, en la dura postguerra dels anys cinquanta, en què comença a conrear el gènere de la novel·la, amb nou novel·les, tot i que només dues són publicades, Entre el cel i la terra (1956) i Una dona com una altra (1961). Per altra banda, amb Liberata queda finalista del Premi València de 1958, amb La crida indefugible rep el Premi Senent de 1969, i amb Vells i novells ocupa la tercera posició a l’Andròmina dels Premis Octubre de 1974. 

Als anys seixanta compagina la creació literària amb el treball més periodístic. La col·laboració cada cop més assídua en premsa la fan conrear la narració curta, entre d’altres, als fascicles Nostres Faulelles, on amb un llenguatge molt senzill, aconsegueix transmetre les insatisfaccions femenines i la hipocresia política del moment. És en aquesta època en què comença la tasca com a arxivera a l’editorial valenciana 3 i 4. En aquest període coincideix amb una altra dona que, com ella, manté una ferma militància lingüística, Carmelina Sánchez-Cutillas, amb qui va coincidir al diari Levante. 

Cirera viu l’any 1974, a l’edat de seixanta anys, un punt d’inflexió en la seva carrera, quan amb Vides alienes, una obra costumista, s’imposa a joves com Quim Monzó i guanya el Premi Víctor Català. Un cop iniciada la democràcia, comença a treballar al setmanari El Temps i entra de ple a treballar des del valencianisme cultural i polític. 

El profund sentiment catòlic de l’autora la farà viure sempre entre dues aigües en la societat valenciana de l’època. D’una banda, aposta per la recuperació dels valors cristians de base, però a diferència del que proposa Acción Católica, única organització seglar permesa, entén que un cristianisme progressista ha de ser, necessàriament, valencianista. Amb tot, mai no abaixa els braços en el seu desig per acostar l’església al valencianisme, i bona mostra són les cartes reclamant un canvi que, sota pseudònim, publica a la revista Gorg.

Mor l’any 1995, a València, a l’edat de vuitanta-un anys. Actualment, un Institut d’Ensenyament Secundari a Aldaia, Horta Sud, porta el seu nom. 
 

Premis

  • Premi Joan Senent (1969): La crida indefugible

  • Premi Víctor Català (1975): Vides alienes

     

Una dona com una altra.

Vincles

Comentaris d'obra

Al nostre parer, Autonomies és un dels contes més interessants de Beatriu Civera, qui basteix aquesta narració a partir del conflicte intern que viu Albertina, entre el desig d’independència en tant que dona, i el sentiment amorós i la vida en parella, és a dir, de mestressa de casa; per aquesta raó, enfronta la protagonista a una situació límit: quan es troba a punt d’agafar un avió cap a Nova York i començar una anhelada vida de llibertat que li permeta desenvolupar-se personal i professionalment, es troba amb un amor d’infantesa, un professor de piano, que se li declara, no sense cert to de xantatge, i que farà trontollar tots els seus plans.

Maria Lacueva i Lorenz, Elles prenen la paraula Recuperació crítica i transmissió a les aules de les escriptores valencianes de postguerra: una perspectiva des de l’educació literària, Tesi Doctoral, València: 2013. 

* * *

El «Víctor Català» premia aquest any un valor sense sorpreses. O no? Vull dir: i si reprendre els valors coneguts no ens portés més d’una novetat? Beatriu Civera és una escriptora tenaç, amb moltes coses per contar […]. L’escriptora lluita, com tots els valencians, amb un problema de llenguatge, aguditzat en una narradora realista com ella, que no es vol desprendre de l’experiència immediata, del llast profund de la història més recent.

Maria Aurèlia Campany, «A la ciutat de Lleida», Serra d’Or, núm. 191, 1975, p. 44.

* * *

La prosa narrativa no ha tingut més que dues manifestacions durant aquest curs: Beatriu Civera ha publicat una extensa novel·la, Entre el cel i la terra, i Josep Palacios un volum de contes, De la vall al cim, tots dos en la col·lecció «Sicània Prolífica» de l’Editorial Sicània, de València. El relat de Beatriu Civera és senzill i directe, preocupat per un candent afany moralitzador i escrit amb la clara intenció de revaloritzar el paper moral de la dona en el món actual. 

Joan Fuster i Ortells, «Panorama literari valencià durant el curs 1956-1957», Raixa, Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1957, p. 30. 

* * *

Amb Confidencial, Beatriu Civera arreplega, després de pràcticament més de deu anys de silenci, un recull de narracions curtes i una bastant més llarga –«Ella i els altres»–, característiques totes elles dels temes que d’una manera general l’han obsessionada. Es tracta de la recuperació d’una autora dedicada constantment a la narrativa en català, l’homenatge a una de les nostres primeres novel·listes de la postguerra, l’escriptora que, potser intuïtivament, va encetar entre nosaltres el tema de la dona.

Jaume Pérez Muntaner, «Beatriu Civera i la narrativa valenciana de postguerra», pròleg a Confidencial, València: Gregal, 1968, pp. 5-16.

Antologia

L’aigua del llac es belluga tan mandrosa, que hom diria que hi roman quieta, com un immens espill, a fi que puguen emmirallar-s’hi les aus aquàtiques de plomatge de gira-sol.

Sembla que cada cosa és al seu lloc, que cadascú té una missió a complir… no tan sols matar i maleir i esperar el moment oportú per escapolir-se’n.

Però, amb les mans engrapades al fusell, és ben difícil conéixer la missió de cada home.

I si una xarxa de fil de ferro barra el pas, llavors esdevé més que difícil… impossible!

I quan les mans són lliures, i res no barra el pas, malgrat que la memòria reporte els ulls esparverats que miren al cel sense hi veure’s… caldrà cercar un punt d’arribada; caldrà trobar un motiu, d’amor o de rancúnia o de venjança.

S’ha pogut conéixer la pols de molts camins, i en ser al punt d’arribada, tot esdevé diferent perquè una dona ja és mare… i té la veu aspra, havent perdut la dolcesa d’abans… i al pare no li fa goig rebre la visita del fill que morí molt lluny de la terra nadiua…

No hi ha l’anguniós desert, ni tampoc l’oasi!

Un miratge tan sols! 

Fragments de Vides alienes. Barcelona: Selecta, 1975. (pp. 34-35)

***

Ella no havia nascut per romandre mandrosa entre les quatre parets d’una llar, entregada a la foscúria d’una vida grisa en el redós d’una cuina o davant d’una panera tipa de roba per planxar. Ço quedava per a dones com la seva germana Maria, que tenien la il·lusió presa en un paradís de perols i cassoles i una taula ben parada. Tampoc no creia en l’amor. O, més exactament, considerava l’amor quelcom inassequible a la vulgaritat de les gents. La qual cosa l’obligava a pensar que aquells qui creien ingènuament que coneixien l’amor, no eren altra cosa que pobres il·lusos corpresos d’una mena de fantasia, que obsessionant-los en llur idea els empenyia a realitzar les majors ximpleses. Aquells herois que registrava la Història, la deixaven freda.

Fragment d’Autonomies. Barcelona: Editex, 1958, pàg. 16.

***

L’endemà, els diaris del matí pregonaven l’inexplicable suïcidi d’un home que a la cartera portava uns dècims de loteria premiats amb vora deu milions de pessetes. Els psiquiatres diagnosticaren un trasbals nerviós, per causa de la imminent joia de l’home pobre convertit de cop i volta en milionari. Els psicòlegs opinaren que era un esperit pobre, incapaç de superar els daltabaixos de la vida. El “vulguis vulgaris” afirmà que el tal era un pobre home, ximplet de naixença. Solament la seua resignada vídua, i l’amo de la finca, sabien el com i el perquè.

Fragment d’Un pobre home. Barcelona: El Pont, 1959, pàg. 52

***

M’agradava la solitud […] Per a mi eren persones estranyes totes aquelles que no comprenien els meus neguits i que feien burleta de lo que dien les meues extravagàncies. En conseqüència, fins la meua família m’era estranya. Tenia jo una vida completament meua, fantàstica, enlluernadora, i ben íntima per ço, a la qual ningú no podia tenir accés, perquè jo no era gaire comunicativa, temorega sempre de descobrir en els ulls dels altres l’espurneig maliciós de la incomprensió i la ironia.

Fragment d’El rossinyol i el teuladí. València: Sicània, 1961, pàg. 23.