Jordi-Pere Cerdà

Le 11 septembre est mort à Perpignan un des grands noms de la littérature catalane des cinquante dernières années, Jordi Pere Cerdà, poète avant tout mais aussi auteur de théâtre, narrateur, romancier, mémorialiste et essayiste. Il n’est pas facile de mettre en perspective l’ensemble de son oeuvre –elle est trop proche de nous, elle nous domine trop–, mais pour peu de distance que l’on se donne n se rendra compte que l’on se trouve devant une des montagnes les plus importantes de notre littérature. Montage qui plus est, couronnée par trois sommets les plus élevés, les plus escarpés qu’on n’ait jamais connu: Dietari de l’alba (Columna, 1987), Quatre dones i el sol (Lumen, 1993) et Passos estrets per terres altes (Columna, 1999). N’importe laquelle de ces oeuvres suffirait à faire de lui un gran poète, un gran auteur de théâtre, un grand romancier.

Bien sûr, malgré l’audace qu’il y a à mettre des titres au-dessus des autres, n’oublions pas que nous sommes devant une oeuvre créée avec une forte vision d’ensemble et doncs qu’elle se livre à nous comme un tout où chaque partie est totalement à rattacher à l’ensemble. C’est ainsi que nous pouvons dire que chaque titre éclaire les autres, bien audelà du genre qu’il représente. Il fait ainsi partie d’un monde: le monde cerdan. Spacieux, ouvert et fermé, lumineux et en même temps dans l’ombre, doux, sauvage, âpre et tendre, toujours égal et en même temps différent de lui-même, en même temps local et universel dans son propos.

On avait l’impression qu’il recueillait une voix profonde et lointaine pour se projeter au loin: tout qu’il fait portait l’empreinte indélébile d’une langue qu’il a toujours considéré comme son trésor le plus cher. Un trésor découvert et qu’il fallait partager: la langue des siens, de ce territoire frontalier où arrivent et se cristallisent des archaïsmes, des dialectalismes, des barbarismes, occitanismes et autres néologismes, le tout pétri avec une intuition qui faisait de chaque écrit une sculpture verbale d’une plasticité et d’une puissance expressive hallucinantes.

Utilisant cet instrument accordé d’une façon spéciale, son imagination duelle faisait le reste: d’un côté une pensée des plus concrètes, une sagesse terrienne qui lui faisait ressentir ue profonde empathie pour son monde de la haute montagne; de l’autre, une pensée abstraite grâce à laquelle il arrivait à projeter son monde si «tranquillemenet concret et minéral» vers des accents d’une lyrisme presque cosmique. Transcendant, mythique, religieux. Quoi qu’il en soit, sa voix était comme ces fontaines bouillonnantes que nous ne rencontrons que fort peu souvent dans notre périple intellectuel. L’avoir connu et avoir été un des ses amis a été un des plus beaux cadeaux que la vie m’ait fait.

(Àlex Susanna: «Jordi Père Cerdà, un univers à lui tout seul», Le Travailleur Catalan, desembre de 2011, p. 14)

* * *

Jordi Pere Cerdà (Sallagosa, 1920) és un primera espasa de la nostra literatura, editat i premiat a bastament, sí, però en el fons encara insuficientment conegut i valorat pels crítics i lectors del nostre país. Pocs deuen ser els escriptors que han guanyat dos cops el Premi Nacional de literatura –el 1989, ex aequo amb Pere Gimferrer, per la seva Poesia Completa, i el 1999 per la novel·la Passos estrets per terres altes–, ultra el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1995, però tot i això encara som pocs a valorar-lo com el que realment és: una de les figures més complexes i apassionants de la literatura catalana contemporània i, més en concret, un extraordinari poeta, narrador memorialista i dramaturg. Diguem que en el paisatge de la nostra literatura, el conjunt de la seva obra s’alça vigorós i solitari com una carena fistonejada d’uns quants cims alterosos i alhora acollents.

(Àlex Susanna: «A les envistes de Jordi Pere Cerdà», Avui (Barcelona), dijous, 23 de setembre del 2004, p. 19)

* * *

Jordi-Pere Cerdà (Sallagosa, 1920) és, dins el panorama literari nord-català, un dels autors vivents de més gran qualitat literària. La seva poesia, humil i innocent -i per això mateix transcendent-, parteix de l’arrelament a la terra, element que el vincula a la col·lectivitat i que nodreix, alhora, un univers de lirisme intimista d’exquisides imatges. […]

La conversa amb Jordi-Pere Cerdà, com la seva poesia, omple de ressons atàvics. La senzillesa, fins i tot l’austeritat de la paraula -«la llengua és com un tros de ferro, que movem a cops de martell», ens diu- retornen a les coses el seu nom. Una certa primitivitat sembla esborrar l’artifici excessiu. Això connecta el poeta amb la terra, amb l’home, en un exercici de recerca constant. Amb Jordi-Pere Cerdà, el filòsof i el poeta, descobrim -o redescobrim- un univers que ressona en la nostra pregona intimitat. Hem participat, en tant que lectors i receptors, de la seva autenticitat poètica.

(Marta Nadal: «Jordi-Pere Cerdà, un cantant del Nord», Serra d’Or, núm. 351, febrer de 1989)

QUAN LA MUNTANYA CANTA…

Quan la muntanya canta,
en el recer del cor
s’esmuny sa veu secreta.
Com al nial del roc,
la falguera hi penetra.

Tota la vall respira;
els vessants alliberen
un pit que puja i baixa;
la ribera que el talla
fa un niu de roques blaves.

M’estemordeix el ritme
d’eixa vida pregona,
s’apoderant de mi
l’enterbolit desori
d’ésser tan poca cosa.

D’ésser menys que el penyal
que assalta la ribera;
d’ésser menys que l’herbei
que cus els raigs de sol
en el cor de les ombres;

menys que aquell doble joc
d’avellanetes verdes
guardant sota la pell
la caritat oferta
d’un mossec, a les dents;

menys que l’arbre que es cria
una vida interior,
riera on els secrets
de l’aire i de la terra,
creuant-s’hi, s’escanvien.

Quan la muntanya canta
s’apoca el meu orgull,
s’enrenoua mon ànima
a la mida dels altres,
i en mi tot s’asserena.

(Obra poètica. Barcelona: Barcino, 1966, p. 65)

* * *

RUTES

Les rutotes de Cerdanya
s’encolobren dins el sol,
i els camins els dónen volts
d’una simetria estranya.

Estisoren l’arigilada
d’una blancor de retalls,
i esperden per prats avall,
que se’ls hi mengen la cara.

Sembla que no van enlloc
sinó d’un poble en un altre;
fan remingols que s’empelten
a les dreceres del bosc.

Té la sang a flor de galta
un marge en l’obac eixut,
i un brualler florit tot just
riu amb totes ses dents blanques.

Pels secalls de la solana
topen de front amb serrats,
enrotllant-se com un jaç
al niu d’una coma blana.

D’una blingada d’esquena,
fugen com enlluertades,
mes d’un cim de roca blava
tornen a mirar endarrera.

Les rutotes de Cerdanya,
de fils roigs i de fils blancs,
fan un filbast de ribans
al clotat de les muntanyes,

i no les trapassen mai.

(Obra poètica. Barcelona: Barcino, 1966, p. 68-69)

* * *

ACTE PRIMER

ADRIANA
Fa fosc ja, mare! No voleu que encengui el llum?

MARGARIDA
Hi veig molt bé. Els meus ulls s’han acostumat tot l’hivern a cosir sense mirar.

ADRIANA
Ja ve la nit! Ja ve la primavera (Més fort.) Estic enlluernada per la neu. (Més fort.)

MARGARIDA
Has entrat les ovelles?

ADRIANA
Sí, mare

MARGARIDA
Triat els xais?

ADRIANA
Sí. I he portat un braçat de gatoses de salze per emplenar-los el rastell.

MARGARIDA
El teu pare estarà content, quan arribarà. Has anat lluny amb el ramat?

ADRIANA
Fins al vessant de l’altre vall. La neu ja els és fora. Aquí no ho sabem. Vós que no us moveu mai d’esquena a la finsestra…

MARGARIDA
D’aquí ho sé tot. Sento el portal quan l’obren, sento passar les persones pel carrer i les conec pel pas. No tinc cap necessitat de posar el nas a la finestra, mig amagant-me amb la cortina com fan les altres.

ADRIANA
Un sol hi havia, com aquells cards oberts del mes de juliol.

MARGARIDA
No havies d’anar tan lluny.

ADRIANA
Els moltons corrien al davant meu.

MARGARIDA
La collada pertany al poble veí. Saps que la vigilen com uns ulls propis. És un risc d’anar-hi.

ADRIANA
Tenen el sol, mare. La collada és com una finestra oberta al sol. I quan et gires cap a la nostra vall, tot són bromes i neus.

MARGARIDA
Podien enviar el guardaterra per agafar-te. Podien prendre el ramat i confiscar-lo.

ADRIANA
El pare també ho fa quan pot. I a la tardor, aprofitant un diumenge, el pastre comú hi allarga els seus vuit-cents moltons com una armada enenmiga, i encara aquells bruts de veïns no se n’han adonat, que retira el ramat deixant-los les pastures ben netejades.

(Quatre dones i el sol. Barcelona: Lumen, 1993, p. 15-16)

* * *

HIVERN

S’ha instal·lat el sol al cor de l’hivern
com, dins un mirall,
la llum tremola de viure,
minyona jove i nua,
davant l’esguard dels murs.
Estranyats que d’un any a l’altre
tot s’ordeni tan bé
per trobar-nos igual
a frec de la gelor,
semblem
les rels sobreeixides
de la userda
damunt de la sola erta.
Vírgules mogudes,
cap ombra no ens fa rastre
que captem la vivor dels raigs
com una aranya
posada
al centre
d’un sistema peculiar.
La neu roman dins el calaix dels mesos nous.
Companya falsa. La crida el malalt,
com cridaria la mort per companyia.
Tenim l’experiència amb ella,
del cavall i del pi,
i la deixem pels contes d’antany.
Fem pit,
la pell testa afinada al viu,
davant la limpidesa de la fred.
Cara a cara.
Guardem per defensa
un pinyó de calor al fons dels nervis,
que adora en silenci
l’escarabat del sol,
immensament suspès
sobre els fils de la llum.

(Suite cerdana. Perpinyà: Publications de l’Olivier, 2000, p. 34)