A les fosques, programa radiofònic conduït per Pau Costa les nits dels dimecres i dissabtes.
Mataró, 5 d’octubre.
«Apocalipsis 6:12. Quan el corder va obrir el sisè segell, va produir-se un terrible terratrèmol; el Sol es va quedar negre com la nit i la Lluna tota ensangonada. Bona nit, estimats oients. Dilluns passat la bellesa de l’eclipsi em va eclipsar. Sí! Del tot! Us pregunteu com un enfosquiment solar pot afectar una persona que habitualment no veu més que ombres? Doncs de la mateixa manera que a totes les peces de l’engranatge universal tinguin o no tinguin ulls per veure’l. Pels nostres ancestres, els eclipsis eren l’anunci de grans desastres, sobretot terratrèmols i presagi de mort pels mandataris; per això feien cerimònies per aplacar els monstres, serps o dracs, que, creien, els produïen. Avui en dia, ningú no s’espanta si el Sol es torna negre o la Lluna apareix tenyida de sang perquè la ciència ens ha aportat el coneixement per comprendre-ho. Tot i així, i perquè sóc una mica torracollons, he tafanejat per la web (tinc instal·lat un magnificador de caràcters en el meu PC i un sintetitzador de veu que em recita els documents que vull llegir), i he vist que el terratrèmol que va destruir l’Iran l’any 1979, i que va matar més de 20.000 persones, es va produir tres hores abans d’un eclipsi total de lluna visible en aquella zona; el que va destruir Turquia (predit per Nostradamus) es va produir sis dies després de l’eclipsi total de sol de l’any 1999; i que el vint-i-sis d’abril del 1986, dos dies després d’un eclipsi de lluna, la central nuclear de Txernobil va esclatar alliberant a l’atmosfera una energia cinc-centes vegades superior a la de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki. Vist això, i en espera que la casualitat, no la causalitat, sigui la responsable d’aquestes desgràcies, ens submergirem en les nostres contingències diàries i continuarem amb les nostres petites vides com si res no hagués passat.»
(…)
«Una mica d’aquí i una mica d’allà, ha arribat l’hora de cedir el micròfon i la paraula a la Diana Tribó i a les seves Nits maresmenques. Que la força de l’eclipsi us acompanyi!»
(Del llibre A les fosques. Argentona: Voliana, 2014)
* * *
XXI
Dos dies abans havia sigut el dia dels Difunts i el cementiri lluïa rams i cara neta.
Els fantasmes, una mica esvalotats amb totes aquelles entrades i sortides de parents avergonyits de no haver pensat en els morts fins que el calendari els marcava la data per fer-ho, es revenien en el silenci.
La Mar no els n’havia portat, de flors, als seus morts, no ho feia mai en aquesta data, no li agradava gens de veure el cementiri ple de gom a gom de gent endiumenjada desempolsant els nínxols i traient-ne les teranyines de tot un any, per tal de guarnir-los amb flors de coloraines que no es recordarien de treure quan estiguessin tan mortes i pansides com els seus destinataris.
En aixecar-se aquell matí la tardor se li va fer palesa. Defora, els carrers, els arbres i els vianants ja en vestien els colors i els parracs.
No li agradava gens. Ni l’havia cridada ni, de bon tros, l’havia convidada.
Però la tardor, puntual a la cita, venia, i glaçava el somriure dels nens a la platja, gebrava els petons dels amants embriacs de passió i amarava el cel, la terra i el mar amb una tèrbola boirina. Era com un gegant entremaliat que per passar l’estona arrancava els arbres del carrer, els sacsejava amb delit i després, penedit de la malifeta, els replantava cap per avall deixant les arrels al descobert.
Els dies llargs i les migdiades, les formigues i les abelles, els verds i els vermells, tots, endrapats per l’estrangera.
La tardor havia arribat a poc a poc, mig d’amagat i arraulida entre les vinyes. Havia esperat el moment d’escampar vents, llamps, trons, pluges i pedregades per abatre l’estiu i fer-se la mestressa.
En obrir la finestra, el novembre li va mostrar clivelles.
Els anys se li havien fos assolant-la de si mateixa: el casament amb l’Enric, l’embaràs, el part deu mesos després del casament —que va deixar anonadados la gent de la colònia, que l’esperaven dos mesos abans amb les dents esmolades per fer-la petar per les cantonades—, el criar o malcriar les bessones i tot un reguitzell de feines afegides que no sabia refusar…
Per a l’Enric havien estat uns anys de glòria. El seu nomenament com a director de la filatura van coincidir amb un període de gran impuls per a la indústria catalana. Va ampliar la fàbrica, va canviar la maquinària, va recuperar el torn de nit, va reformar els habitatges i va acollir i donar feina a famílies de Castella i Lleó, Aragó, Llevant i Extremadura. Endemés de tot això, va fer-se un lloc destacat en els més exclusius cercles culturals, socials i polítics.
Per a la Neus i la Montse, les seves filles, un seguit de dies nous per viure’ls amb l’escalfor d’una mare amatent que estava amb elles les vint-i-quatre hores del dia, i amb l’orgull d’un pare llunyà que els parlava dels seus grans projectes, i, darrerament, amb l’adoració als Beatles.
A la Mar, el temps se li havia esmunyit guarnint arbres de Nadal i bufant espelmes en pastissos d’aniversari.
El príncep blau dormint dins la panxa d’un gripau.
(Del llibre Urpes de seda. Barcelona, Ara Llibres, 2011)
_0.webp)
