Jordi Castellanos

Jordi Castellanos ha publicat la seva tesi doctoral: Raimon Casellas i el Modernisme […]. Es tracta d’una obra d’excepcional qualitat. És probable que la complexitat de les qüestions abordades en el text comporti la discrepància polèmica dels especialistes, però em sembla preferent de precisar que l’estudi de Jordi Castellanos mereix d’entrada un elogi explícit i inequívoc, i la constatació que es tracta —per la competència en l’anàlisi dels problemes estètics— d’un dels estudis més rellevants i valuosos que s’han escrit sobre l’evolució literària de la fi de segle. […]

Castellanos ha tingut, certament, la sort d’estudiar un crític de la categoria de Casellas, però analitzar-lo com ho ha fet i precisar el contingut i el sentit de la seva singular terminologia pressuposa un estudiós familiaritzat amb la teoria de l’art, i amb la terminologia i els problemes de la crítica i de l’estètica: i Castellanos ho ha resolt brillantment, sobre la base d’un corpus documental completíssim, amb el suport d’una bibliografia àmplia i pertinent però sobretot amb una perspicàcia analítica rigorosa i clarificadora. […]

Pocs autors compten, com ara Casellas, amb un estudi tan complet i, gràcies a Castellanos, pensarà segurament el lector que pocs s’ho mereixen tant. I amb l’il·lustre crític, l’autor ens ha donat un panorama suggestiu i una interpretació valuosa d’un dels períodes més vitals i creatius de la història de Catalunya.

(Ramon Pla i Arxé: «L’estudi definitiu sobre Raimon Casellas», Avui [Lletres, núm. 131], 3 de juliol del 1983)
 

* * *

Davant la qualitat de l’obra de Jordi Castellanos, d’una riquesa, una profunditat i una complexitat de materials, de punts de vista i de coneixements excepcionals, m’ha semblat preferible emetre algunes observacions, més que no pas intentar fer-ne un resum del tot impossible, ja que seria reduir i deformar el contingut de l’obra. Aquestes observacions no s’han de considerar menyspreadores del treball de l’autor, sinó la continuació d’un diàleg entre tots els estudiosos del Modernisme que esperem que sigui fructífer per a la comprensió d’aquest moviment cultural tan ric i complex. Em sembla evident que, amb l’aportació de Castellanos, ens caldrà a tots, interessats o especialistes, plantejar-nos de bell nou la nostra visió del Modernisme, tenint en compte moltes de les conclusions d’aquest estudi exhaustiu d’una de les personalitats centrals del moviment, sense oblidar, però, que el Modernisme no es limita a Raimon Casellas.

(Eliseu Trenc Ballester: «El modernisme de Raimon Casellas», Serra d’Or, núm. 292, gener de 1984)
 

* * *

La nostra societat necessita de tant en tant el guiatge d’algun dels pocs intel·lectuals de debò que hi viuen més o menys emergents perquè li recordi o li descobreixi sota el signe de la reflexió crítica els pensaments i les accions que en un passat proper van construir la millor part del que ara som. Davant l’actitud d’avui, amatent només al que està d’actualitat i articulada entorn dels mitjans de comunicació més que de les persones, Jordi Castellanos es preguntava fa pocs mesos («Intel·lectuals d’ahir, ciutadans d’avui», Avui, 13-VII-1998) si aquella intel·lectualitat catalana del passat fi de segle es va trobar en una situació de privilegi pel fet de ser-li permès de «renovar les infraestructures culturals i educatives i fer-se un espai com a productors intel·lectuals enmig dels productors de béns tangibles» mentre veia com aquesta acció es transformava en «una necessitat assumida pel conjunt social o, almenys, pels seus dirigents». Ell mateix ha fornit les claus que permeten respondre aquesta i moltes altres preguntes en el llibre Intel·lectuals, cultura i poder, que persegueix amb una profunda i àmplia base documental el pensament i la incidència social en el seu moment de set intel·lectuals de diferents adscripcions ideològiques i professionals: Gaudí, Ramon D. Perès, Eugeni d’Ors, Cebrià Montoliu, Jaume Massó i Torrents, Josep Pijoan, i Nicolau Rubió i Tudurí. […] Des de la primavera de 1998 disposem d’aquest nucli de treballs […] que, al marge del seu valor de recuperació històrica de figures, idees i actituds, és fonamental per aconseguir que el lector inquiet d’avui trobi coordenades interpretatives que el duguin a l’assumpció de la seva part de responsabilitat respecte a les problemàtiques culturals d’ara. Els nostres referents actuals, ens ve a dir el llibre, són doncs en bona part aquells intel·lectuals modernistes d’ahir. […]

A partir d’aquest marc, el llibre de Castellanos aporta els codis de comprensió i la interpretació del missatge cultural que dóna consistència al canvi d’una societat que transita des de la representació censitària a la proporcional. És a dir, l’intel·lectual descrit per Castellanos a través dels casos analitzats és un agent del canvi social en la mesura que es preocupa d’inserir l’individu en el decurs del procés històric, un procés que amb la industrialització veu aparèixer la ciutat d’Els Miserables.

(Montserrat Corretger: «Jordi Castellanos: Intel·lectuals, cultura i poder», L’Avenç, núm. 239, setembre 1999, p. 71-74)
 

L’artista visionari, doncs, és el plasmador del dualisme social, de la paradoxa humana, de l’eterna i irreconciliable contradicció entre l’ideal i la realitat que ja no permet que l’aspiració a la serenitat de l’esperit aparegui pura i aïllada, ans, necessàriament, s’entrelliga als terrors i a les crueltats de la vida individual i col·lectiva.

Res no fa pensar que aquestes noves actituds haguessin de desembocar forçosament en el nacionalisme, perquè tal com apareixen formulades pertanyen a un estadi anterior al nacionalista, encara purament de crítica moral i, amb prou feines, de crítica de les estructures polítiques establertes. Tanmateix, el nacionalisme fou la via que canalitzà la consciència política de la burgesia catalana davant de l’atzucac on havia anat a parar la Restauració borbònica. I, en la lluita per la conscienciació catalanista, l’intel·lectual hi tindrà un lloc. No ja el del portador del consol o dels ideals d’una societat futura, harmoniosa, cosmopolita i progressiva que s’ofereix a l’home fatigat, ans el del fustigador de la ceguesa que aboca a la mort i a la degeneració, el del desvetllador que crida a la vida. Perquè mentre l’art s’idealitzava, la societat anava degradant-se, i tot allò que representava l’artista s’ha mostrat inútil: ni les institucions, ni la societat han sofert cap canvi. Que la solució artística se situï en la violència del contrast, en l’efecte de l’exageració, vol dir que cal assolir alguna cosa més que la simple creació d’una realitat autònoma com és l’art. Vol dir que aquest és capaç, també, sense traspassar els límits de la seva autonomia, de sorprendre i desvetllar la societat adormida. Prou que ho insinua a El «meeting» de frac, en remarcar la contradicció entre la ciutat cosmopolita i industrial que cerca la regeneració en el cadàver recompost d’un líder forani i demagog. Tal com s’ha anat mostrant Casellas al llarg dels anys noranta, si la seva acció havia d’assolir una dimensió que traspassés els límits purament artístics, no tenia altra via que la nacionalista. Tanmateix, abans no es presentés com un resultat del procés que s’insinuava, va arribar la proposta d’incorporar-se a «La Veu de Catalunya» com a redactor en cap. I el pas fou fet. El mes de juliol de 1897 havia posat, «bajo el rótulo tan vago de modernismo», la serie de «corrientes de úlitma hora que algunos asustadizos y amigos de poner motes llaman peligrosas o subversivas». Des d’aleshores, no havia tornat a utilitzar el mot «modernisme». I, en canvi, havia accentuat la voluntat «subversiva». Una voluntat que, a partir del 1899, s’obre a tota una nova via d’acció: «La Veu de Catalunya»; és a dir, cap a un ben determinat «nacionalisme».

(Raimon Casellas i el Modernisme. Barcelona: Curial Edicions Catalanes – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983, p. 253-254)
 

* * *
 

Els clàssics d’una llengua, d’una cultura, són aquells autors que acompleixen aquesta funció mig d’emblemes, mig de models, per als homes d’avui. Tota llengua, tota cultura, produeix al llarg del temps un conjunt d’obres literàries que van creant una manera de fer —en el tractament de la llengua, en la plasmació literària de la realitat local i universal, en la fixació de les idees— que es perpetua a través de les generacions següents fins a constituir uns eixos que, amb una dosi més o menys gran de veritat, reconeixem com a configuradors dels trets característics de la literatura i de la cultura nacionals. A mesura que evoluciona, tota cultura es projecta i es reconeix en el passat, perquè és l’únic espai en el qual pot objectivar-se, contemplar-se i entendre’s. Depèn, però, de quina sigui la nostra cultura actual que cercarem de projectar-la, d’una o altra manera, sobre el passat. En tot cas, però, és evident que el passat el construïm des de l’actualitat i, doncs, que el concepte i el tractament que li podem donar no són independents de les funcions actuals que volem atorgar-li. […]

Recordem allò que explicava Gabriel Ferrater de la sòlida educació clàssica dels seus companys de lycée francès, fills de la burgesia, i el contrast amb l’educació de les classes dirigents al nostre país, «un país on la burgesia no educa els seus fills, dit rotundament». Això, és clar, ens portaria a debatre la mena de burgesia (generalitzem: la mena de classes dirigents) que hem hagut de patir al llarg del temps i a afirmar categòricament que si existeix una cultura nacional catalana no és gràcies a la burgesia sinó malgrat ella. Perquè la nostra burgesia mai no s’ha preocupat de veritat de proporcionar al conjunt social uns referents culturals, de bastir una imatge totalitzadora de la pròpia societat, amb els seus referents culturals i literaris, amb una educació pròpia en llengua i en continguts. Fins i tot el Noucentisme, que va ser un moviment que va intentar construir les estructures d’una cultura nacional burgesa normal, hagué de prescindir de la submissió al mercat, perquè, tal com havia demostrat el Modernisme, aquest mercat, és a dir, el públic burgès amb capacitat i voluntat adquisitiva i amb gust i cultura per situar-se al ritme social i cultural europeu, no existia més enllà d’una petita minoria insuficient. 

(«El clos matern dels clàssics», dins de Literatura, vides, ciutats. Barcelona: Edicions 62-Universitària, 1997, p. 8-9)