Prosa Poesia Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Narrativa Discografia Estudis sobre l'autor/autora Poesia infantil i juvenil

Enric Casasses

Enric Casasses (Barcelona, 1951), poeta d’obra inclassificable i genuïna, trobador contemporani, narrador i dramaturg. Traductor eventual i recuperador de textos oblidats. 

Fill intel·lectual de la Barcelona dels últims anys del franquisme, on té una activa presència en el marc de la contracultura, Enric Casasses publica els seus dos primers llibres de poesia, La bragueta encallada (1972) i La cosa aquella (1982), en edicions alternatives. L’any 1991 es publica a l’editorial Empúries una segona edició de La cosa aquella que coincideix amb l’inici del seu reconeixement entre lectors i crítica. Fins avui, té més de 25 llibres de poemes i obté diversos premis per: No hi érem (Premi de la Crítica el 1993), Calç (Premi Carles Riba 1996) o Plaça Raspall (Premi Joan Alcover el 1998), per exemple. 

La seva poesia beu de diverses fonts i segueix corrents diferents. Sempre amb el tret propi de l’oralitat, Enric Casasses és un gran coneixedor de les més variades tradicions: de la poesia trobadoresca a la poesia surrealista i el moviment dadà, del Renaixement i el Barroc a la cultura underground i la psicodèlia. Els seus versos han estat definits per ell mateix amb fórmules tals com «poema d’alta velocitat de 9072 versos inèpics» –Uh (1997 i 2007), «poemes en prosa amb estirabot» –Canaris fosforescents (2001)–, «poemes lliures» –D’equivocar-se així (1997)– o «poema pseudonarratiu en prosa retallada» –Que dormim? (2002).

Traductor de Conan Doyle, Nerval, Blake i Max Jacob entre molts d’altres, prologuista de diverses obres literàries, dramaturg eventual –publica la peça de teatre Do’m el 2003–, és l’instigador de les publicacions recents de llibres d’escriptors relegats a l’oblit, com ara Juli Vallmitjana o Eduard Girbal Jaume –amb la connivència d’Edicions del 1984. Publica també l’edició de Perles de Verdaguer (a quatre mans amb Agnès Prats el 2007) i col·labora amb tres produccions discogràfiques, de les quals la més (re)coneguda és la que fa amb Pascal Comelade l’any 2006, La manera més salvatge. 

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Pàgina elaborada per: Abel Ramon Vidal per a l’AELC. 
Fotografies: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Enric Casasses castellano

Enric Casasses (Barcelona, 1951), hijo de químicos, poeta de obra inclasificable y genuina, trovador contemporáneo, narrador, dramaturgo y traductor eventual y recuperador de textos olvidados. 

Hijo intelectual de la Barcelona de los últimos años del franquismo, tiene una activa presencia en el marco de la contracultura. Publica sus dos primeros libros de poesía, La bragueta encallada (1972) y La cosa aquella (1982), en ediciones alternativas. El año 1991 se publica en la editorial Empúries una segunda edición de La cosa aquella, coincidiendo con el inicio de su reconocimiento entre lectores y crítica. Y hasta hoy publica más de 25 libros de poemas, obteniendo varios premios: No hi érem (Premio de la Crítica el 1993), Calç (Premio Carles Riba 1996) o Plaça Raspall (Premio Joan Alcover el 1998), por ejemplo. 

Su poesía bebe de varias fuentes y sigue corrientes diversas. Siempre con el rasgo propio de la oralidad, Enric Casasses es un gran conocedor de varias tradiciones: de la poesía trovadoresca a la poesía surrealista y el movimento dadá, del Renacimiento y el Barroco a la cultura underground i la psicodelia, sus versos han sido definidos por él mismo con fórmulas tales como «poema d’alta velocitat de 9072 versos inèpics» –Uh (1997 i 2007), «poemes en prosa amb estirabot» –Canaris fosforescents (2001)–, «poemes lliures» –D’equivocar-se així (1997)– o «poema pseudonarratiu en prosa retallada» –Que dormim? (2002). 

Traductor de Conan Doyle, Nerval y Blake entre muchos otros, prologuista de varias obras literarias, dramaturgo eventual –publica la pieza teatral Do’m el 2003–, es el instigador de las publicaciones recientes de libros de escritores relegados al olvido hasta el momento, como Juli Vallmitjana o Eduard Girbal Jaume –con la colaboración de Edicions del 1984. Publica también la edición de Perles de Verdaguer (a cuatro manos con Agnès Prats el 2007) y colabora en tres producciones discográficas, de las cuales la más (re)conocida es la que hace con Pascal Comelade en el 2006, La manera més salvatge.

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Página elaborada por: Abel Ramon Vidal para la AELC. 
Fotografías: Archivo personal del autor.

English

Enric Casasses English

Enric Casasses (Barcelona, 1951), is a poet of unclassifiable oeuvre with its own true voice, a contemporary troubadour, a narrator and playwright, as well as an occasional translator and rescuer of forgotten texts.

An intellectual son of the Barcelona of the waning years of the Franco regime in which he was an active presence in the countercultural milieu, Enric Casasses published his first two volumes of poems, La bragueta encallada (Stuck Fly, 1972) and La cosa aquella (That Thing, 1982), in alternative editions. In 1991 Empúries brought out a second edition of La cosa aquella, this signalling the beginning of recognition by readers and critics alike. He has published twenty-five books of poems to date, and has been awarded prizes for No hi érem (We Weren’t There – Critics’ Prize, 1993), Calç (Lime – Carles Riba Prize, 1996) and Plaça Raspall (Joan Alcover Prize, 1998), for example.

His poetry imbibes from different founts and follows different trends. Always with his own distinctive orality, Enric Casasses is a great connoisseur of the most widely varying traditions: from troubadour-style to surrealist poetry and the Dada movement, from the Renaissance and the Baroque to underground culture and psychedelia. His verses have been defined, in his own terms, using such formulas as «high-speed poem of 9072 inepic lines». For Uh (1997 and 2007), «poems in prose with nonsense» for Canaris fosforescents (Phosphorescent Canaries, 2001), «free poems» for D’equivocar-se així (On Thus Being Wrong, 1997, and «pseudo-narrative poem in clipped prose» for Que dormim? (Shall We Sleep? 2002). 

Translator of Conan Doyle, Nerval and Blake among many other writers, prologue writer for a range of literary works, occasional playwright – his play Do’m (Gimme) was published in 2003 – he has been the instigator, with Edicions del 1984 as his accomplice, behind the recent publication of books by writers otherwise consigned to oblivion, for example Juli Vallmitjana and Eduard Girbal Jaume. Working together with Agnès Prats, he brought out Verdaguer’s Perles (Pearls) in 2007. He has also produced three record labels, of which the best known (most renowned) is that produced with Pascal Comelade in 2002, La manera més salvatge (The Wildest Way).

He is an honorary member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Abel Ramon Vidal for AELC. 
Translation: Julie Wark.
Photographs: Author’s personal files.

Biografia

Enric Casasses i Figueres, nascut a Barcelona l’any 1951, en ple franquisme, fill del químic i poeta, Enric Casassas i Simó, i de la també química, Pepita Figueras i Cros, és poeta, autor d’una obra genuïna i inclassificable d’influències heterogènies, rapsode de prolífica activitat recitadora i traductor i col·laborador amb diverses editorials. A banda de la seva activitat inclassificable i única com a poeta, doncs, ha contribuït també a descobrir autors desconeguts o desplaçats dels cànons establerts, com ara Juli Vallmitjana o Eduard Girbal Jaume, i ha treballat conspícuament amb textos oblidats d’autors més consagrats, com ara Francesc Pujols o Jacint Verdaguer.

Tot i no començar a ser conegut i reconegut per la crítica i el públic fins als seus quaranta anys, quan Empúries edita La cosa aquella l’any 1991 -ja publicat deu anys abans a la revista Druïda de Maó-, i quan guanya el Premi de la Crítica Serra d’Or, Enric Casasses ja fa temps que recita i escriu versos. De ben jove, en el marc de la Barcelona contracultural dels últims anys del franquisme, desenvolupa una facilitat innata i natural per elaborar-los. Els seus versos esdevenen una manera quasi necessària de parlar per ell: crítica i crit, remor i foguera. El propi autor explica en alguna entrevista que al bar La Figuera, al carrer Progrés de Gràcia, comença a recitar, durant els anys setanta. Allà coneix, entre d’altres, Jordi Pope o el mexicà Orlando Guillén, que anys més tard prepara l’antologia Doce poetas catalanes del siglo XX, traduïda pel propi Guillén i amb epíleg de Casasses, encara pendent de ser editada. L’autor explica sintèticament així la seva carrera: «fer les coses lentament, que anessin sortint, m’ha anat molt bé. Els escenaris i els recitals vaig començar-los a trenta anys; a publicar llibres, com ja t’he dit, a quaranta. I, a cinquanta, a fer de literat i exhumar cadàvers literaris.»

Així doncs, de La bragueta encallada, publicat el 1972 a Druïda, a títols com Canaris fosforescents (2001), o Que dormim?, del 2002, hi ha un seguit de llibres publicats dels quals destaquen La cosa aquella, seguit de Sense trofeu i Text llest (primer el 1982, després el 1991), No hi érem. Sèrie negra de sonets moderns (1993, reedició el 2009), Començament dels començaments i ocasió de les ocasions (1994 i 2007), Calç. Àlbum de poesia d’un instant i alhora il·lustrada (1996 i 2005), D’equivocar-se així (1997), o Uh (primer publicat a Aiguafreda, a l’editorial Container, el 1997 i després reeditat a Lleida amb Pagès el 2007). La seva poesia, en certa manera fundadora d’una nova tendència de la poesia catalana entre els poetes joves, i no tan joves, beu de diverses fonts, heterogènies i variades. De la cultura rock dels anys setanta als poetes trobadorescos medievals, de la psicodèlia dels setanta a la mística, dels romàntics anglesos als alternatius nord-americans -com ara Kenneth Patchen-, dels moviments avantguardistes europeus -amb especial influència del dadà- als poetes barrocs. Que l’oralitat n’és un dels trets característics ho demostra el fet que ha recitat sense aturador sempre -i que de fet abans de ser publicats els seus versos en lletra impresa així els donava a conèixer al públic-. Ha col·laborat en tres produccions discogràfiques: El pa de navegar, l’any 1999, La tonalitat de l’infinit, el 2001, amb música de Feliu Gasull, i l’any 2006, amb Pascal Comelade, a l’elogiat La manera més salvatge.

Val a dir que Enric Casasses té, en el camp de les lletres, feines inicials com a traductor i desenvolupa diverses tasques editorials, sempre de manera externa. A més a més de traduccions publicades, on trobem autors de la literatura anglosaxona i francesa com Arthur Conan Doyle, Robert L. Stevenson, Cyrano de Bergerac o Gérard de Nerval, i una edició, l’any 2004 i per Quaderns Crema, del poema Milton de William Blake, tradueix també peces esparses de molts autors: Audrey Beecham, Hans Arp, Bob Dylan, José Lezama Lima, René Char, Santa Teresa, Pier Paolo Pasolini, Raymond Queneau, Arnatu Daniel, La Fontaine, Guillaume Apollinaire o Kenneth Patche, entre d’altres.

Amb una vida majoritàriament nòmada, ha viscut a llocs com Tenerife, L’Escala, Montpeller, Llucmaçanes, Nottingham i Barcelona; durant els anys noranta passa tres anys a Berlin submergit en el suprematisme. Com a trobador contemporani, sense que això impliqui afectacions de cap tipus, Casasses recita en innumerables ocasions, participa a diverses antologies i col·labora a moltes revistes. D’entre les més conegudes trobaríem El Correo Catalán, Diari de Barcelona, Serra d’Or, El 9 Nou, El Mundo, Avui, Regió 7 o La Vanguardia, Enderrock, entre d’altres; però també col·labora amb revistes de caire més minoritari, sense oblidar el seu substrat contracultural, com ara Druïda, Atraccions, La Muerte de Narciso, Bolet-in-off, Karn de Kafè, La Verge Peluda, Pèl Capell, Frit de Matances, El Tacte que té, Cave Canis… L’activitat articulística més assídua i coneguda l’ha mantinguda, en un primer moment, amb el Diari de Barcelona, després amb l’Avui i finalment amb El Mundo i El País.

A banda de les traduccions, dels més de vint-i-cinc llibres publicats de poesia, de la seva intensa activitat revitalitzadora dels versos com a rapsoda en diversos marcs i escenaris, Enric Casasses desenvolupa una conspícua feina com a descobridor i altaveu d’autors de la literatura catalana relegats al bagul dels oblidats. A tals efectes, per exemple, durant l’any Verdaguer publica a quatre mans amb Agnès Prats el llibre Perles. Igualment, amb l’editorial Edicions del 1984, prologa llibres de Juli Vallmitjana, com ara De la raça que es perd el 2005, Albi el 2007, o d’Eduard Girbal Jaume, com per exemple La tragèdia de cal Pere Llarg, el 2006.

Ell mateix ha definit alguns dels seus poemaris amb fórmules tals com «versos inèpics», «prosa retallada», «poemes en prosa amb estirabot», «versos lliures i sonets». Es manté actiu en els diversos camps en què cultiva la literatura.

El juliol de 2012 rep el Premi Nacional de Cultura de Literatura, en reconeixement a la seva trajectòria.

Enric Casasses recitant.
Enric Casasses recitant.
Enric Casasses a Palma l'any 2009.
Enric Casasses a Palma l'any 2009.
Enric Casasses comprant peix sec a Ucraïna. Any 2009.
Enric Casasses comprant peix sec a Ucraïna. Any 2009.

Premis

  • Premi de la Crítica Serra d’Or (1991): La cosa aquella seguit de Sense trofeu i Text llest.

  • Premi de la crítica de l’associació de crítics espanyols (1993): No hi érem.

  • Premi Carles Riba (1995): Calç.

  • Premi Ausiàs March (1997): D’equivocar-se així.

  • Premi Ciutat de Palma Joan Alcover (1997): Plaça Raspall.

  • Premi de la Crítica Serra d’Or de traducció (2011): El gobelet de daus, de Max Jacob.

  • Premi Nacional de Cultura de Literatura (2012): Per la seva trajectòria.

  • Premi de la Crítica Catalana de poesia (2019): El nus la flor.

  • Premi Lletra d’Or al millor llibre publicat en llengua catalana (2019): El nus la flor.

  • 52è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2020).

  • XXV Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2025).

Coltells.

Vincles

Comentaris d'obra

Diuen que sant Francesc d’Assís parlava amb els ocells. Santa Clara podria haver estat un ocell? De fet, a Ovidi, a Les metamorfosis, els homes i dones dels quals parla se li acaben transformant…

A Enric Casasses li ha passat més o menys el mateix: ha anat representant tota mena d’estats d’ànima («En cada estat d’ànim hi figuren tots els estats d’ànim») a través de l’amor a dos, l’amor a un, l’amor a molts, l’amor a tu… repassant uns fets donats per ells mateixos («que els únics que no es comporten normal són els esdeveniments»), perquè, per una sola història (que acabarà bé, encara que serà difícil), va descarrilant-nos l’argument, que mai ha estat cap línia recta, d’uns temps vistos des dels cors flamejants, on hom treu l’aigua clara d’un mateix si s’hi agafa amb primavera o s’hi mor (per què em vénen al cap les tombes flamejants?). O sigui, que les coses són metàfores, imatges, vagament desxifrables però entenedores, i entrelligades per diversos fils comuns.

És indiscutiblement útil per a la comprensió de cada poema l’estirabot final, car concreta obrint lectures; m’ha agradat la idea. I és que resulta que el gènere dels Canaris fosforescents són poemes en prosa amb estirabot: petits poemes en prosa (com en Bau de l’aire, que al llibre no surt però hi ha el «bau dels altres») hereus directes del Gobelet dels daus de Max Jacob, no sé per on, però m’hi jugo el que vulguis que qui busqui trobarà. […]

(Josep Pedrals: «Rails i més rails? (Entgleisung 1997)», Avui (Barcelona), 8 de març del 2001)
 

* * *

Em trobava en aquest estat prefunerari, pensant molt seriosament a refugiar-me en l’habitació de l’hotel, o perdre’m pels carrerons de la vella València, i potser era al segon plat quan va entrar un tipus esprimatxat i llargarut, vestit amb roba texana atrotinada i coronat amb un barret de copalta vell i rebregat a sobre del cap, que em va semblar la imatge més adient de protesta cap a aquella situació insulsa amb què deixava que turmentessin el meu cervell. La seva aparició fou per a mi tan inesperada com la visió que tingué Jacint Verdaguer en trobar-se en plena excursió muntanyenca M. Lloret amb copalta i els braços aixecats amb desesperació en veure la flor del seus anhels quatre metres avall en un cingle. La seva entrada al local on estàvem unes 200 persones i escaig fou saludada amb un d’aquells silencis que de tant en tant tallen les converses multitudinàries, quan les veus s’abaixen com per donar pas a una presència contundent o a un ésser estrafolari. Penso que la concurrència no sabia ben bé per quina de les dues opcions decantar-se, perquè l’home esprimatxat no content amb el seu embarretament havia posat a tall de detall visible en un dels laterals un cullerot de fusta, així com si fos una ploma d’au rapaç, detall que em féu pensar de seguida en el deliciós berenar literari de l’Alícia de Carroll amb la llebre, a casa del barretaire, i em féu recordar uns versos d’El tràngol, de Brossa, que em semblaren llavors premonitoris: «Les faldilles. Cruel. Quin perfum uses? Cos. / Qui era aquell tipus del copalta?». El tipus del copalta, però, caminava tranquil·lament entre els passadissos que deixaven les taules, com si ignorés totalment l’expectació que despertava. Algú em va dir que es deia Enric Casasses i era poeta. I, com si no n’hi hagués prou, va afegir per tal d’elevar-lo d’un rang que podíem suposar baix i sospitós: «Però sap molt de literatura». El copalta esdevingué amb els anys un distintiu de la imatge d’en Casasses, amb el qual es fotografià amb altres il·lustres poetes del CD Dotze sentits. El copalta l’emparentava llunyanament, però a la inversa, amb el gest del Verdaguer dels 20 anys i també amb els constituents del grup de Sabadell, capitanejats per Pere Quart, quan a principis de segle XX acudien a la platja de Pineda de mar amb barrets de copalta i una catifa de parròquia que estenien per sobre la sorra fins a arribar a tocar d’aigua. També, més contemporàniament, amb Joan Brossa, que l’anomenava barret de burgès i l’usà en poemes objecte o teatrals, o se’l cofà, si bé en un sentit també contestatari, però més màgic; i amb Jaume Sisa, el poeta cantant. El copalta l’apropava de pas als artistes del Cabaret Voltaire de Zuric, pioners de l’art actual, quan en plena efervescència del dadà recitaven, sota un immens barret de copa, els poemes d’Arp, i el feia coincidir, potser amb matisos variats, amb les declaracions de Carles Hac Mor en una entrevista que li va fer Antoni Clapés: «L’estètica de la poca-solta, la del Carnaval, la de dadà, la dels germans Marx, etcètera, porten, per sort, a fer el ridícul. Com més fem el ridícul en públic (en recitals de poesia, per exemple), més baixarem de la trona, més ens treurem el barret o birret de poeta, de portadors de transcendències tronades, que són igualment ridícules». […]

(Dolors Miquel: «El copalta d’en Casasses», Avui (Barcelona), 21 d’octubre del 2004, p. VII)

Entrevistes

—Què hi feies a Berlín el 1997?
—Hi portava dos anys. El gener del 1997, quan començava amb els Canaris Fosforescents, encara vivia on havia escrit Uh, un pis de Treptow, barri de proletaris acabats de desfer-se del comunisme que em miraven sense saber de quina claveguera o de quin paradís sortia jo. Allà mateix, a la primera cantonada cap a l’altra banda, al lloc on feia quatre dies s’alçava el mur, arran de canal, s’hi havia instal·lat un campament de caravanes i camionetes atrotinades amb tota una tribu de clochards mig hipis i mig dadà que tenien plantades entre els carros unes escultures una mica totèmiques fetes de peces de motors, trossos de nines, etcètera, que eren de primera. Passat el canal començava l’antic Berlín oest, on es trobaven Els cors flamejants i molts altres bars. En molts d’aquests t’hi podies estar tranquil·lament tres hores amb una amiga llegint-vos Kierkegaard l’un a l’altre i no et molestava res ni ningú: s’hi podia escriure bé. També vaig estar freqüentant un parell de biblioteques on podies trobar de tot i endur-t’ho en préstec: velles edicions de Pitarra, el llibre d’Àngel Carmona, una edició de luxe de Joan Ponç i J.V.Foix, per no dir totes les traduccions existents de poesia russa a l’anglès i al francès, a més de l’alemany… tenia tota la literatura del món a l’abast de la mà, de franc i fàcil: a la biblioteca hi consultava el Moll i el Coromines, hi llegia velles edicions de Llull (els proverbis), vaig demanar una cosa de Gracián i me’n van donar un exemplar del XVIII…

També anava a molts recitals de poesia: hi assistia, i hi participava, i me’n demanaven. En vaig fer amb música i sense música, amb traduccions i sense traduccions, amb altres poetes i en solitari… hi havia un grup d’escriptors alemanys amb algun rus i algun anglès que em consideraven el més gran poeta català vivent (és clar que no en coneixien cap més)! Tot això en bicicleta i enmig de les tempestats típiques de la vida amb els uns, els altres i els altres…

—Has viscut a altres llocs?
—A Barcelona, a l’Escala, a Tenerife, a Montpeller, a Nottingham, a Llumessanes (prop de Maó, a Menorca), a Berlín i a Barcelona.

—Vius com vols a Barcelona?
—Doncs què et diré, sí: pel balcó del davant veig una paret amb finestres i si m’aboco veig uns arbres malaltissos i cotxes que passen, i per darrere veig dues parets amb finestres. Però visc com vull: quan em dóna la gana em desprenc de la gravitació i floto sense escafandre per tots els nivells de la realitat, em desplaço sense esforç a la velocitat de la llum i visc en una mena de paradís amorós on l’única rivalitat és a veure qui repartirà més plaer…

—Notes el pes de les llengües que has viscut en la llengua dels teus poemes?
—Primer els diferents dialectes dins del català oriental: mitja família parla barceloní i mitja parla escalenc (forma peculiar de l’empordanès): primeres visions de lingüística comparada, a la primera infància. Després, el descobriment del català occidental en forma d’uns nens lleidatans a collegi: ràpida consciència del que és un idioma amb totes les seves varietats i dialectes: un univers. Visió grandiosa i intuïtiva de tota la història del català, visió enamorada i penetrant de la seva vida actual. Al costat d’això, el francès, el castellà, l’anglès, el provençal antic, l’alemany, l’italià… no tenen cap pes, són minúsculs cometes fendint la immensitat del meu cel. Em refereixo als idiomes, no a les seves literatures: aquestes sí que se m’han infiltrat pertot arreu. Pel que fa a l’idioma sóc tan permeable com ho són els idiomes mateixos: poc.

—Sembla que parteixis d’una idea o de l’efecte que et fa una imatge, i que en el transcurs de passar-ho a les paraules neixin altres coses (imatges, idees). És així com funcionen els teus poemes? Com et sembla que funcionen?
—No ho sé. Hi ha poemes que semblen fer-se sols i altres que sembla que demanin que els fabriquis tu. A vegades et penses que saps què vols dir i a vegades et penses que no ho saps. La qüestió és que les intuïcions o idees inicials, les imatges o coses que sorgeixen pel camí, i la forma final de l’escrit, quadrin si han de quadrar i si no, doncs no.

—Et fan por els canvis?
—Una mica, i potser més que por és emoció. Per una cosa o altra, per sort o per desgràcia, sempre estic en plena metamorfosi. Un dels meus Coltells (pàg. 92) és una cosa que li deia l’amiga E. a l’amic I. referint-se a mi: Sí sí li tens molt d’afecte / però com vols que s’hi posi / si no li guardes respecte / quan està en metamorfosi. Potser hauria de fer un canvi més i parar de canviar tant. També sabem que hi ha una cosa que no canvia i sense la qual no hi podria haver ni canvis ni res.

—Què et fa por?
—L’únic que me’n fa una mica és dormir al ras en territori de bèsties salvatges, però en un cas així la mateixa por em fa dormir amb un ull obert i per ara no n’hi ha hagut cap que se m’hagi menjat, encara que alguna hi ha estat a punt.

—Quina música escoltes?
—Roc en rol, roc sense rol, roc simfònic, cançó francesa, tecno, italianades, jaç, músiques populars, flamenc, clàssic, cant gregorià, soroll, sardanes, música de guitarra, cantautors catalans, anglesos i nord-americans i algun neo-zelandès, música medieval, Paganini i música de la ràdio: un mestissatge de música ètnica amb música de neteja ètnica. A més de tota la que sento als trens, al metro, a les botigues, als bars, als telèfons d’oficines quan et fan esperar, i la dels veïns. De passada vull dir que em sembla que posar música a les parades de metro, als vagons de tren, etc., és anticonstitucional.

—Recomanes algun lloc de Barcelona?
—Tal com està ara, la plaça de bous de les Arenes, que fa trenta anys que no es fa servir i a dins hi han crescut arbres, arbusts, herbes i herbots i està molt guapa. Però està tancada i tapiada i em sembla que és quasi impossible entrar-hi. No sé si la volen tirar a terra per construir un cercle comercial o què.

—Com vas arribar a la poesia?
—A la poesia jo ja hi era. El que he fet és mantenir-m’hi, no sortir-ne, mirar de no caure mai del tot a la prosa, procurar en la mesura possible viure en vers.

—Hi ha algun estat (d’ànim, de consciència, econòmic, etc.) que t’afavoreixi l’exercici poètic?
—Sí, tots.

—Com et disfressaries d’Enric Casasses?
—Hauria de ser un vestit mig de Peter Pan i mig de Lucky Luke, amb una capa negra d’ermità alquimista, un ganivetot de pirata a la cintura, armilla de bandoler romàntic, corbateta de Buster Keaton, camisa florida a l’estil hipi californià, espardenyes i faixa de casteller, un embut per barret, la daga de la mort en una mà i una flor de card a l’altra. I amb un llapis groc i negre damunt l’orella.

—I de poruc? De truita? D’amor? De valent?
—Per vestir-te de poruc t’has de posar uniforme d’esquinet o de policia anti-disturbis. Per vestir-me de truita no ho veig clar perquè primer s’han de batre els ous… D’amor? Vestit normal, qualsevol cosa. De valent? Ídem, o en pilotes.

(Bego Ricart: «Fes-te senzill / busca el perill. Llegir Enric Casasses», El Tacte que té, núm. 0, març del 2001, p. 4-6) 

 

 

Antologia

10. Cosmogonia

Ja no podré mai més
arruïnar-me així,
nàufrag de soca-rel
esventrat, matalàs, 

i ho veig, ho veig i ho veig
sense collir-ne res, 
les cordes de saltar
que mouen l’univers

i la llavor que anima
la fosca entre els estels
és que veig com em mira
la que té el ventre ple

i tot ho sóc alhora. 

(Del llibre Calç. Barcelona: Proa, 1996, p. 22)
 

* * *
 

22. La situació

Recapitulem: mirant 
la nit als ulls figuradament
del fons del túnel on al lluny
sents com s’apaga el ressò
d’una altra veu,
tot el sant dia assegut per terra
a l’aire dels barrots
mirant d’imaginar-te què fa
ara mateix
la gossa a dalt al mas, què viu
aquell ocell que et va mirar, vas
aferrat a l’arjau com un musclo
sentint la moixaina de la nit salada
que t’entra a dins per les escletxes
de la solitud imperfecta.

(Del llibre Calç. Barcelona: Proa, 1996, p. 34)

 

* * *
 

30. Penjoll

Burxant-me la nit impàvida, 
només impàvida amb mi, 
no para de burxar-me, de buscar-me
les pessigolles més inoportunes
tustant-me l’esquena amb un morse
que sap que no conec.

(Del llibre Calç. Barcelona: Proa, 1996, p. 42)

 

 

* * *

«Vaig avisar el xai que descar-
rilàvem però estava concentrat mosse-
gant-me la jaqueta de cuiro i em feia
mal el genoll o sigui que no va poder ser.

SEMPRE QUE PASSAVA
AIXÒ ERA O
BÉ DIMECRES O BÉ
ERA EN SOLITARI

(Del llibre Canaris fosforescents. Barcelona: Edicions 62, 2001, p. 42)

 

* * *

«de cartó pedra llauna tot
és més car i més gratis
que vendre-se l’ànima
és quasi bé més llarg
que perdre el paradís
més profund i més alt
que’ls déus fent comèdia
i més clar feliç i content
que anar doncs passejant
tranqui lament sense sím
bols ni sense símboles
només que bé només que 
tot són errors i tot és
un error però el dibuix
sembla idèntic a ment
tot un dibuix correcte
és el bell mateix que li 
passa al poema al món al
fred i a tu i a mi també
mig mig
que som el dibuix
bo i alhora el dels 
set vegades set
errors o vuit sempre
sense saber si els 
errors són erronis o, bé, 
si són les correxions que
no són cor rectes pots
triar no triar n’ets
àrbitre lliure»

(Del llibre Uh. Lleida: Pagès, 2008, p. 166-167)
 

* * *

CURACIÓ NATURAL

Utilitza exclusivament paraules senzilles, 
no gastis noms de flors discretes, d’espècies tímides,
digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire,
puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana. 
D’aquí dos o tres-cents anys et trobaràs perfectament,
seràs la tarda.

(Del llibre Començament dels començaments i ocasió de les ocasions. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 63)
 

* * *

TOMBA DE MALLARMÉ

Nimfa de aigüera
F. V. Garcia

Mort i precís, real i vil, esborra
lo caragol pel lliri que s’esmuny,
senyal en els cabells de vella gorra
i en cromo dibuixat el grop que gruny,

la boca a la botella que s’amorra,
el sol de maig que arriba el mes de juny,
sermons sagrats en boca de cotorra
i un mossèn cinto vist de no tan lluny.

Les nimfes han fugit a cops de porra 
i el faune és abatut d’un cop de puny,
paquets buits de tabac omplen la sorra
i l’irreal més vil raja i retruny

en eixa crosta trista de la terra
on pensa mal tothom i tothom erra.

(Del llibre No hi érem. Sèrie negra de sonets moderns. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 109)

«El teatre de la crueltat o cruesa, defensat per Artaud des dels anys trenta i que el va portar a la follia, no va acabar de triomfar als escenaris ni a les escoles, però s’ha imposat a la vida quotidiana d’una manera que fa por, perquè tant el segueixen els guàrdies com els altres, cadascun amb la seva idea. Artaud deia: «Mai, com quan és la vida el que se’n va, no s’ha parlat tant de civilització i de cultura. I hi ha un estrany paral·lelisme entre aquest enfonsament generalitzat de la vida -que és la base de la desmoralització actual- i la preocupació per una cultura que no ha coincidit mai amb la vida, i que és feta per a regentar la vida».
El marsellès, creient-se fracassat com a actor, es posà a realitzar el seu personatge cru i misteriós a la vida real, no als teatres sinó a casa, al carrer, on fos, tota l’estona i en tot el seu tracte amb els altres i amb les coses, i va ser catalogat de boig, i tancat i deixat anar no sé quants cops. 
No aneu al teatre, passegeu-vos de part de vespre per la ciutat o pel país, dissabtes o dimecres, és igual, i hi trobareu vint-i-cinc mil tipus de follia artística de veritat, no actuant amb guió sinó amb visió, encara que sovint sigui la visió trencada del que ja no té res més. La penya dels negatius i la dels cadavèrics, els monòlegs de l’embriac, els artificis del pobre, l’hora de passejar dels esquizofrènics, la histèria o la resignació, a dies, dels desesperats que aguanten perquè no saben per quin motiu haurien de petar precisament ells. No cal suïcidar-se, germans, sembla que diguin, basta tornar-se bojos de veritat. Volem la veritat, la bondat, el paradís, però no el disseny del paradís sinó un jardí on càpiga l’ombra del maligne i el doble egipci, on es pugui delirar i cavar l’hortet, dóna’m la mà, ja sé que sempre demano però… dóna’m la mà.

(Del llibre El poble del costat. Empúries: Barcelona, 2008, p. 12-13)

 

* * *

 

UNA MICA DE PRAGMATISME, SI US PLAGA

Si mon atrevim a repassar el pas de la pura idea anarquista pel món de l’art, en lloc d’un article faríem un tractat o tota una enciclopèdia-espasa, ja que la bandera negra entre nosaltres ha arribat a embolicar el cos mort de l’home-déu dels revoltats en la cançó pagesa, que per cert és una cançó que després ha tingut un destí d’himne molt estrany, molt robat, i per altra banda els viciosos i podrits Sex Pistols també ens han definit prou bé l’eterna i antiga intuïció de l’anarquia: «c’est la seule façon d’être!», a pesar de l’oposició dels anarquistes professionals, que van estar a punt de convertir aquesta idea preferida dels esperits lliures en un club privat de mascles i femelles masclistes, racistes, imperialistes, autoritaris, estatalistes, espanyolistes, fanàtics, dogmàtics i beats. És clar que els anarquistes professionals no han sigut els únics que s’han oposat a l’anarquia, també li tenen por histèrica els partidaris del desordre, els membres de les organitzacions, els dictadors, els de la bòfia i alguns analfabets amb títol universitari.

(Del llibre El poble del costat. Empúries: Barcelona, 2008, p. 53)

 

* * *

 

«ELS ANALFABETS I LA MATÈRIA

Quasi tots els analfabets llegeixen algun fascicle de la història de Catalunya en fascicles, els resums de les pel·lícules del dia, les instruccions dels medicaments o la fantàstica i extrema literatura de les capses de mistos. Algun, també, alguna obscura novel·la. I alguns, més pocs, els grans poetes i els grans llibres. És així. No cal fer-hi res ni hi ha res a dir-hi. Quasi tots els analfabets discuteixen punts de dret civil, no ho dic per riure’m dels advocats, parlo dels analfabets normals de cada dia, de la gran massa de les classes analfabetes, tota ella feta de filòlegs. Entre ells nasqueren el pensament, aquest llenguatge i aquesta filosofia, però els costa prou admetre-ho. Hauria de ser a última hora i asseguts en un portal, per exemple. [···]
Entre els analfabets hi ha analfabets molt dignes que no et dirien ni el seu nom, i en canvi d’altres que saben signar i signen, incansables, pertot arreu, a les parets de les cases, a les portes dels cotxes, als vidres de les cabines, sobre els anuncis, als seients de l’autobús, però atenció, que per aquí ja entraríem al tema de la creació artística i és un tema que ens desartristeix molt. Si de cas a última hora, a un infant, perquè dormi. O encara més tard, en un portal, amb sa mare, perduda la prudència, descobrirem què penso i descobrirem què pensa. I després o l’endemà, entre la cendra, ja em serà impossible recordar-ho, perquè la cendra té una memòria molt selectiva. La nostra teoria artística és una mica artrítica, i els analfabets, de l’artritis, en diuen dolor, que és un altre càntic de la matèria, la sirena número u. La número dos plora i aconsola, i la tres és riure sol. I per damunt i des de dins d’aquestes tres, la sirena zero de la matèria no calla mai.

(Del llibre El poble del costat. Empúries: Barcelona, 2008, p. 60-61)