Viure a la vora d’un riu deu imprimir caràcter com, temps enrere, es deia dels sagraments. Si més no, fer-ho a tocar de l’Ebre, sentir la remor de fons de la música de l’aigua, contemplar la majestat de la seva calma, ser a l’aguait de les dramàtiques pujades de nivell i participar de l’esclat de moviment i de vida que sempre han generat els rius deu ser una experiència important i positiva. Si no fos així, no s’explicaria el gruix de literatura que surt de l’Ebre per escampar-se per les obres de Sebastià Juan Arbó, Artur Bladé i Desumvila, Gerard Vergés i Jesús Moncada, per posar els quatre atots més evidents; als quals caldrà afegir, d’ara endavant, la fèrria tenacitat d’Andreu Carranza, autor pel cap baix de mitja dotzena de títols, i que no es mereix el silenci més aviat capciós i còmplice que ha rebut fins ara per part de la crítica. […]
Llibre de les set xibeques. La riuada planteja com a tema ampli un procés de destrucció de l’Ebre i la riuada a què fa referència la cua del títol no és només la d’una històrica nit de 1982, també s’adreça a l’enorme riuada de progrés que ha canviat substancialment la fesomia de l’indret. Perquè, encara que se’ns comenti que el poble de la narració (Ocàs) no és ben bé Ascó, tot i les pampallugues que fa el joc canviat de les lletres, la novel·la també s’implica en la història d’una central nuclear, amb l’arribada d’allaus de treballadors forans i amb la força d’una nova mentalitat industrial que ha capgirat de soca-rel el costumisme agrari i els tons acolorits de la pagesia i el comerç tradicionals.
Des d’aquesta perspectiva, Llibre de les set xibeques. La riuada s’ajoca en una cruïlla de síntesi de tres elements singulars. Sobre el marc d’un document realista i una narrativa de costums que lamenta la pèrdua d’un món concret, Andreu Carranza mou els fils d’una ficció dinàmica, on els eixos de la realitat vénen contrapuntats per la fantasia al galop d’un llibre meravellós i desconcertant, el Llibre de les set xibeques, un manuscrit màgic que guarda la memòria del passat i tafaneja la vida del present. La presència d’aquest llibre viu dins de la novel·la li fa respirar alenades de realisme màgic i aires de tradició oriental. A més, rere les pàgines més rodones del conjunt també sembla fàcil rastrejar-hi un doble curs de fontaneria literària que recull, d’una banda, l’herència fantàstica de Perucho, i el realisme entre foteta i nostàlgic de Jesús Moncada de l’altra.
(Isidor Cònsul. «L’Ebre i la seva destrucció», Avui Cultura, 23 d’octubre de 1997, p. 14)
* * *
[…] Andreu Carranza, per aquells dies, estava escrivint una novel·la sobre la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, i em contestà amb uns versos del seu poble, que em vaig apuntar: «Tronc de Nadal / caga torrons / pixa vinblanc, / ara vénen les festes / les festes de Nadal. / Posarem lo porc en sal / les gallines en sabates / los capons en sabatons / lo sicari fa torrons / la guineu los ha tastat / diu que són un poc salats; / Marieta, posa-hi sucre / que siran un poc millor. / Tronc de Nadal / caga torrons, / pixa vinblanc…».
Varen passar alguns anys i vaig llegir-li uns relats èpics dels barquers de llaüts, navegant per l’Ebre, que m’impressionaren. Molt després, me l’he retrobat sovint, com a jurat de diversos premis literaris. Des de fa uns quants anys viu, amb muller i fills, a Flix, a la Ribera. Es va donar a conèixer en el món de la literatura amb La tinta de la immortalitat, premi Recull de Blanes l’any 1991. Després publicà Aigua de València, llibre de narracions, i la Trilogia del deliri, que és el seu primer llibre de poemes. El 1992 guanyà el premi Ribera d’Ebre amb l’obra El desert de l’oblit i, amb Riu avall, el premi Sebastià Juan Arbó 1995. Com és evident, Carranza es reafirma com un escriptor de les Terres de l’Ebre que vol fer arribar la seva veu a la resta del país.
Fa uns dies, a Salou, i en companyia de Jordi Cervera i la seva muller, vaig retrobar Andreu Carranza. Em va costar reconèixer-lo, després de tants anys. Jordi Cervera, assessor de l’editorial El Mèdol de Tarragona va dir-me que m’enviaria el Llibre de les set xibeques, que havien publicat recentment i que constituïa la darrera obra d’Andreu Carranza.
Segons el criteri dels editors, el Llibre de les set xibeques és la història d’un poble on un dia s’instal·là una central nuclear. L’allau de treballadors nouvinguts, les empreses que es creen i la nova mentalitat industrial que arriba de fora, capgira la tradicional i ancestral vida pagesa de la població. Tot canvia amb la gran riuada del progrés, que, sense pauses, s’endú per sempre la barca tranquil·la de les tradicions, els oficis antics i sobretot les peculiars maneres de ser i de pensar de tota la vida. El fil de cada capítol, fantàstic o real, es va teixint progressivament en el teler implacable de la història que els protagonistes viuen durant la nit de la riuada del 1982. Una escena tràgica i, al mateix temps, potser esperançadora, que té un element afegit que altera tot el rerefons vital de la narració. Un misteriós manuscrit familiar, el Llibre de les set xibeques. Heus-ne aquí el resum.
Aquesta novel·la comença amb la riuada de 1962, primer, i l’incendi de Cal Calafat, la casa dels avantpassats del protagonista. «Al temps que cremava l’edifici, el riu va créixer fins a llevar i lliscar sota la gúmena que travessa l’Ebre per subjectar la barca. Això succeí a primera hora del matí. La gruixuda amarra moguda pel corrent, provocava sorollosos esclafits que retrunyien per tota la vila com si fossin trons.»
Andreu Carranza és un gran escriptor. Una efectiva presència dins del panorama de la literatura catalana. Per guanyar-se la vida, Carranza, per no trair la seva vocació, fa de mosso en una benzinera i d’assistent d’un centre cívic. És hora que la llunyania dels nostres centres irradiadors de cultura s’interessin més pels alts creadors oblidats de les terres de frontera. Em sembla que és quelcom d’estricta justícia, car això constitueix també un dels actes que conformen el clàssic i imperdonable pecat teològic contra l’Esperit Sant.
(Joan Perucho. «Andreu Carranza o una experiència heroica», Avui, 31 d’octubre de 1998)
* * *
A part de Cató el Vell, Andrej Platónov i Andreu Carranza, no es coneixen gaire conserges més que es dediquin a l’escriptura en cos i ànima. L’autor d’Ascó, nascut el 1957, per poder concentrar la ment en el seu imaginari literari s’ha dedicat a les feines més diverses. Ara és conserge i s’ha donat el cas que els alumnes de l’institut on treballa han hagut de llegir algun dels seus llibres. No els passaria res si també els toqués Anjub. Potser hi descobririen alguna cosa semblant a l’ànima col·lectiva de les terres de l’Ebre, encarnada aquí en un jove bandoler les peripècies del qual demostren, un cop més, que la innocència –igual com l’amor, el sexe, el poder i els diners– és un dels motors de l’existència humana.
La primitiva innocència de Josep Anjub el porta a no discernir entre el bé i el mal, el col·loca fora de la llei i l’empeny a fugir muntanya amunt, on porta una vida salvatge narrada per l’autor a la manera d’una mena de naturalisme màgic: «Algú l’ha definit com a ruralisme màgic», diu l’escriptor, poc convençut. «Bé, a mi m’agrada el realisme màgic llatinoamericà, m’agrada el subtil imaginari de Perucho i m’agrada la gran riquesa de bestiari màgic que tenim a l’Ebre i que faig aparèixer al llibre. També hi reflecteixo el caràcter de la gent d’aquesta terra de frontera, gent que sempre explica les coses amb un component de misteri».
Una ombra de mort persegueix el protagonista, ànima perduda enmig d’una època anàrquica marcada per a revolta reialista durant el Trienni Liberal, quan l’Ebre era terra de ningú. Més enllà de l’atmosfera de desordre social i vital que presideix tot el relat, l’autor ha prescindit al text de dades i noms, «per això no crec que sigui una novel·la històrica, com tampoc no ho és rural». Els avatars del personatge els narra ell mateix, en primera persona, a través d’unes cartes escrites des de la presó al seu tutor, mossèn Joan Villaseguí. Quixotesc, acompanyat del seu ase Cullerot –una barreja de Sancho Panza i Rocinante–, recitant fragments de la Ilíada que havia après de petit amb el capellà, batejat per la població amb el mal nom de roba-rucs, Josep Anjub «és un personatge de ficció que fins i tot potser va existir i que en part està inspirat en llegendes sobre bandolers que encara avui s’expliquen». Per reforçar-ne la versemblança, Carranza ha optat pel ric català local, «una llengua que m’ha sortit amb tota naturalitat ja que a Ascó continua sent perfectament viva, tret de determinades expressions que només utilitza la gent gran».
L’autor se sent còmode com a última incorporació a la nòmina de grans novel·listes de l’Ebre –Sebastià Juan Arbó, Artur Bladé Desumvila, Jesús Moncada– i, al marge d’influències, intenta escriure el seu propi camí. «Sóc un contista, un fabulador, un inventor d’històries que vol distreure la gent i, si puc, commoure-la i fascinar-la».
(Ignasi Aragay. «Andreu Carranza publica ‘Anjub’ una novel·la de naturalisme màgic», Avui. Cultura, 3 de desembre de 2000)
* * *
Les novel·les elegíaques, rurals o màgiques, tant se val, gaudeixen d’una excel·lent tradició al país. Pobles reals o imaginaris s’han convertit en universos literaris que han donat –i encara donen– els seus fruits. La Mequinensa de Jesús Moncada, l’Andratx de Baltasar Porcel, la Tavarca de Joan Pons i l’Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera són bons exemples d’això darrer. Després de la seva darrera novel·la, Andreu Carranza ha fet [amb Anjub: confessions d’un bandoler] un pas endavant per introduir un nou indret, Ascó, dins aquest estol tan selecte. Potser l’autor no disposi de la poètica de Riera o les dots narratives de Moncada, però sí del savoir faire necessari com per ordir una història amb tots els ingredients (llenguatge, ambientació, mites, context…) i convertir-la en local i universal al mateix temps. Perquè la vida de Josep Anjub, un home errant i amb mala sort condemnat a mort injustament, és un argument que s’ha repetit en el discórrer de tots els pobles.
[…]
Per Anjub: confessions d’un bandoler desfilen mites bíblics com ara el de Jonàs i el del fill pròdig, però són tractats de manera diferent, tot agafant una posició ben plantada dins el fil narratiu general. No hi apareix cap element que manqui o sobri, o que pugui semblar-nos estrambòtic, tot i la força que presenten alguns passatges on el realisme màgic és allò predominant. A més, Carranza ens presenta una sèrie de personatges de carn i ossos, tot i que alguns d’ells són estereotipats. Així, trobem els dolents que fan de bons, els amics que s’ho juguen tot els uns pels altres, algun Judes i la dona que calla i no demana, però ho sap tot.
En Josep Anjub descarrega tota la força de la narració, ja que és ell el protagonista i l’observador que tot ho sap. I cal destacar la visió que ofereix del moment històric. Un cop acabat el llibre queden coses per esbrinar sobre el que ens ha narrat Anjub, molts caps per lligar que resten volgudament enlaire. Un esdeveniment que vol tot novel·lista i que no és gaire habitual darrerament: que cinc minuts després d’acabar-la, hi continuïs pensant.
(Andreu Gomila. «Al sud de Mequinensa», Avui. Cultura, 21 de desembre del 2000)
* * *
Sota aquest fosc títol d’El que l’herbolària sap s’hi amaga una novel·la negra de trama complexa i interessant, bastida per Andreu Carranza (Ascó, 1957), que s’empesca un guió amb què el lector es manté intrigat des del principi. L’acció, sense ser trepidant, no perd en cap moment el ritme viu, i a cada pas que fa el Vidreres, el detectiu privat protagonista, en el camí de descobrir el misteri proposat, aquest s’embolica més i més sense permetre acabar d’entendre’l.
Carranza és de les Terres de l’Ebre i això es nota en cada coma del llibre, que reflecteix de forma nítida la realitat rural d’algunes zones de Catalunya i respira una proximitat amable i alhora esfereïdora. El que l’herbolària sap és el desè llibre d’aquest autor polifacètic, que ha compaginat les feines més diverses (periodista, però també agricultor, cambrer, cantant de blues, botiguer, sastre i cuiner) amb la literatura, camp en què Anjub (2000) era fins ara la seva millor obra.
(Isaac Fernández. «No sabem res», Avui, 31 d’octubre de 2002)
* * *
Un escriptor es mira el riu d’abril des d’una sensació envaïda de lletres,
la immortalitat d’Homer el fa cavil·lar en sirenes fluvials que empenyen a escriure,
és clar: la tinta de la immortalitat.
Acluca els ulls escoltant el vell silenci de la pell eterna, transparent i mullada
que li abraona la mirada amb insistència de crit de llaguter i força de sirgador,
és clar: Riu avall.
Fa un glop d’onirisme exultant i s’atreveix a caminar sobre les aigües
amb les crosses de la imaginació i el neguit, a l’aigua i neden contes que respiren entusiasme,
és clar: Aigües de València.
Amb una fe per la paraula digna de tres religions s’aventura a perdre’s per una immensitat d’arena
i amb el bàcul de la perseverança es respon preguntes que no moren,
és clar: El desert de l’oblit.
La poesia té dits de nen i nostàlgia enjogassada corrent per les partides de la Fatarella i Ascó,
el criden a contar-li al pare tot allò que es tradueix per amor filial,
és clar: A mun pare.
Un poble que acomiada costums ancestrals esborrant una barca plena de memòries,
un poble fet capell de conflictes, d’on surt una papallona de fum,
és clar, el Llibre de les set xibeques.
La memòria deixa una nissaga de metafísiques i laberints digna
d’aquells cec lluminós que tan proper ens va fer l’infinit,
és clar, La filla de la memòria.
Un fugitiu destre en sobreviure deixa petjades d’un paisatge nostre,
tot és un fat fosc que condemna al més romàntic dels ebrencs,
és clar, Anjub.
Un general ple de victòries escolta al seu quarter d’hivern
les preguntes de la sang, la resposta mil vivències d’una guerra fratricida,
és clar, L’hivern del tigre.
Una dona plena de saviesa es troba davant el capitalisme eixelebrat,
l’enfrontament entre la dignitat de ser i l’artificiosa pretensió econòmica està servit,
és clar, El que l’herbolària sap.
La clau la té el gran mestre pare de la Sagrada família,
novel·la detectivesca amb perfums de Best Seller,
és clar, La clau Gaudí.
Un nen es cerca a ell mateix a la vora d’un cabalós déu,
vivències i aprenentatges del gran joc de créixer i descobrir injustícies,
és clar, Impremta Babel.
(Albert Guiu. «Andreu Carranza en carn viva», introducció a la jornada sobre l’autor, celebrada a Flix l’abril de 2012)
* * *
L’home més humà, el poeta més místic, el líric més preuat, l’autor més venut, llegit i estimat, el viatger més explorador, el protegit pels més rics, el defensor dels més pobres, el més amant de l’ortodòxia, el més atacat pels ortodoxos, el més perseguit pels poderosos, el més estimat pels catalans i un dels escriptors catalans més biografiats o convertits en protagonista de novel·la. Aquest és, ni més ni menys, Jacint Verdaguer, El poeta del poble. No deixa de ser agosarat ficar-te dins la pell i l’ànima d’aquest insigne personatge que va ser capaç de foragitar amb la paraula els dimonis que feia segles portaven els catalans tatuats en el seu ADN i encaminar-los cap a futurs engrescadors. És el que ha fet el tortosí Andreu Carranza en una biografia novel·lada en què ha pretès explicar el «Verdaguer més sensual, apassionat i conflictiu».
Per aconseguir-ho. Carranza fa caminar la vida de Verdaguer en tres grans trajectes: Viatge a la plana de Vic, que va des dels seus orígens fins a la coronació del poeta en els Jocs Florals del 1868; Viatge a Montserrat, on descobreix el paradís que l’il·lumina i la musa que inspira la seva obra, la Mare de Déu; i Viatge al paradís, on analitza el canvi sublim de l’ànima del poeta des del periple que el va portar a Terra Santa i fins a la seva mort.
Sense fer gaires aportacions noves, Carranza sí que ficciona profundament les lluites juvenils del poeta i les seves contradiccions entre la seva vocació religiosa i la seva passió mundana, la seva generositat i l’ego interior de veure llorejada la seva obra, l’atracció per la terra que trepitja i les ganes de conèixer més mons, l’amor i servitud a la seva mare i la rebel·lió interior per dirigir els seus camins. Una etapa intensa que amb els seus vaivens es conclou amb l’acte decisiu: l’arribada al sacerdoci.
[…]
Andreu Carranza, en el seu anar i venir per les mils estampes d’aquesta atzarosa vida, narra amb passió i sensualitat els moments més àlgids i tortuosos del caminar de Jacint Verdaguer i els relaciona amb l’obra literària de l’autor. Fa entrar en el joc creatiu els personatges més propers, especialment els que l’han arribat a admirar i odiar a la vegada. Un fet que li permet bastir amb fruïció les escenes més conflictives, a més de generar un ampli retaule del país i el temps que li ha tocat viure.
Hi trobem l’audàcia narrativa del biògraf a l’hora de recrear en primera persona els moments humiliants que viu el poeta, mostrar les llagues que deixen a l’ànima les bufetades psicològiques rebudes del poder civil i de l’eclesiàstic, i les raons profundes de les seves actuacions i conviccions, ben conegudes.
També destaca, en l’aspecte narratiu, que en la seva lluita contínua entre el bé i el mal, el poeta vagi embastant tota una obra lírica i narrativa quantitativament i qualitativament immensa, que aprenen de memòria milers de coetanis seus, molts analfabets, que després transmetran als seus descendents. En aquest aspecte, ressalten els fragments de les cartes d’En defensa pròpia, alguns reproduïts a la novel·la, que van representar un salt narratiu cap a un gènere periodístic meritori per la seva frescor. Una frescor que es troba a faltar en la lectura del llibre, malgrat l’esforç que ha suposat per a Andreu Carranza la seva redacció.
El fet no desmereix en res el biògraf, sinó que deixa plena constància de l’actualitat i modernitat de tota l’obra de Verdaguer.
(Jordi Capdevila. «La frescor narrativa de Verdaguer», El Punt Avui. Cultura, 13 de març de 2015, p. 12)
_0.webp)
