Poesia Obres traduïdes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Miquel Cardell

Miquel Cardell (Llucmajor, Mallorca, 1958) és poeta i periodista.

Llicenciat en Ciències de la Informació, treballa com a periodista radiofònic en temes de divulgació cultural. També ha col·laborat al Diario de Mallorca i en nombrosos mitjans de premsa local.

Ha publicat els reculls de poesia Elegia de Grumers (1978), Magazine (1983), Instamàtic (1990), Tebeo (1992), Material de calendari (1993), Sota la volta de ferro (2000), Les terrasses d’Avalon (2008), guardonat amb el premi Cavall Verd-Josep M. Llompart del 2009 i Les barques de la boira (2011), premi de Poesia Ciutat de Palma Joan Alcover del 2010.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografia del pòrtic cedida per Miquel Bezares. Fotografies de la biografia de l’arxiu personal de l’autor. Fotografia de l’apartat Premis de l’arxiu de l’AELC.

Castellano

pòrtic

Miquel Cardell (Llucmajor, Mallorca, 1958) es poeta y periodista.

Licenciado en Ciencias de la Información, trabaja como periodista radiofónico en temas de divulgación. También ha colaborado en el Diario de Mallorca i en numeroros medios de prensa local.

Ha publicado los libros de poesía Elegia de Grumers (1978), Magazine (1983), Instamàtic (1990), Tebeo (1992), Material de calendari (1993), Sota la volta de ferro (2000), y Les terrasses d’Avalon (2008), galardonado con el premio Cavall Verd-Josep M. Llompart del 2009.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Josep Miàs para la AELC.
Fotografía del inicio cedida por Miquel Bezares. Fotografías de la biografía del archivo personal del autor. Fotografía del apartado Premis del archivo de la AELC.

English

pòrtic

Miquel Cardell (Llucmajor, Mallorca, 1958) is a poet and journalist.

Bachelors Degree in Information Science, he works as radio journalist specialized in culture. He has also collaborated in Diario de Mallorca and the local media.

He has published the poetry compilations Elegia de Grumers (1978), Magazine (1983), Instamàtic (1990), Tebeo (1992), Material de calendari (1993), Sota la volta de ferro (2000), and Les terrasses d’Avalon (2008), awarded the Cavall Verd-Josep M. Llompart Prize in 2009.

He is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Page by Josep Miàs for AELC
Pòrtic‘s photograph by Miquel Bezares. Biography images from the autor’s personal files. Premi‘s photograph from the AELC files.
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Miquel Cardell i Santandreu neix el 5 de maig de 1958 a Llucmajor (Mallorca), i passa la infantesa entre Llucmajor i Petra. Son pare era afeccionat al teatre i també escrivia versos, així que en Miquel Cardell té els primers contactes amb la poesia enfilat a una cadira, recitant els versos del pare a noces o batejos. Escriu els primers poemes amb onze anys, i també de ben jove descobreix a García Lorca, els llibres de la col·lecció d’autors baleàrics «Les Illes d’Or», i a remolc, els poetes de l’Escola Mallorquina. La presència constant a la mica de vida cultural local de la figura de Maria Antònia Salvà és també una gran influència inicial per a l’autor.

Als setze anys, mentre estudia a l’institut Ramon Llull de Palma, freqüenta la llibreria de poesia Cavall Verd i coneix Rafael Jaume, Andreu Vidal i Àngel Terron. També descobreix el parell de galeries consagrades als artistes locals que es dedicaven a l’art contemporani, el que després s’ha anomenat Nova Plàstica Mallorquina dels 70. El 1976 es trasllada a Barcelona, que «era el millor que li podia passar a un al·lot de divuit anys en aquell temps», per estudiar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Per aquesta època també publica el primer aplec de poemes, Elegia de Grumers (1978), emmarcat dins el moviment neoavantguardista. Amb aquest recull, que en realitat havia escrit a Llucmajor amb tan sols setze anys, guanya el Premi Andreu Roig de poesia de la Festa de les Lletres de Campos.

De retorn a Mallorca, Miquel Cardell inicia la carrera periodística. Treballa a Radio Nacional de España de les Illes Balears, i forma part del grup d’entusiastes que posa en marxa la Ràdio 4 a les Balears, un experiment que fou estroncat després de pocs anys. A Ràdio 4 dirigeix i presenta diversos programes culturals i de divulgació, com ara Total 4 i Banc de Dades, aquest últim un programa-concurs de difusió cultural catalana adreçat als instituts d’educació secundària. L’èxit del programa els permet organitzar el primer concert de l’anomenat rock català a Mallorca, el 1989, on debuten a l’illa Els Pets i Sopa de Cabra.

Magazine (1983), el segon recull de poesia, apareix publicat a la col·lecció «Guaret», que Damià Huguet havia creat, amb ben pocs mitjans, per a donar veu als joves poetes del moment. Just després d’aquest recull Miquel Cardell comença a escriure Instamàtic, que surt publicat el 1990 a Edicions Atàviques, acompanyat d’il·lustracions de Dolors Mir i Patxi Echeverría. Segueix amb Material de calendari (1993), publicat a «El Turó», la col·lecció dirigida per Àngel Riera, i Tebeo (1992), que tot i que és escrit després, apareix publicat un any abans que Material de calendari.

El 1993 Sa Nostra Caixa de Balears publica un quadern antològic amb els seus poemes, i per aquesta època inicia les col·laboracions al Diario de Mallorca, amb una secció de cròniques de lectura. Aquests articles, publicats regularment durant deu anys, l’obliguen a llegir de manera rigorosa i atenta. Al mateix temps col·labora en diverses revistes i diaris locals, com Llucmajor de Pinte en Ample, i és habitual la seva intervenció en activitats culturals, lectures poètiques, conferències i taules rodones. També forma part del jurat de premis i certàmens literaris. L’any 1997 la Universitat de les Illes Balears publica l’aplec de poemes Les terrasses d’Avalon, que inclou el germen del llibre que publicaria onze anys després. El 1999 Unió de Músics edita Tres suites i escaig, un CD amb poemes recitats pel mateix autor, acompanyat d’un llibret amb les traduccions al castellà i a l’anglès. L’any següent, el Consorci per al foment de la llengua catalana i la projecció exterior de la cultura de les Illes Balears, inicia la col·lecció «Paraula de poeta. Poemes essencials» amb una recopilació dels seus poemes.

Sota la volta de ferro (2000), escrit entre els anys 1991 i 1994, rep un ample ressò entre la crítica literària, i situa Miquel Cardell com a un dels autors més destacats del panorama mallorquí. El 2008 surt publicat Les terrasses d’Avalon, amb el qual guanya el XXVI Premi Cavall Verd-Josep M. Llompart al millor recull poètic en català de l’any, un premi que convoca anualment l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. L’any següent, Miquel Cardell és guardonat amb el Premi de Poesia Ciutat de Palma Joan Alcover pel seu darrer aplec de poemes, Les barques de la boira, que apareix publicat el 2011.

De nin, recitant poesies al Teatre Mataró de Llucmajor, cap al 1967.
De nin, recitant poesies al Teatre Mataró de Llucmajor, cap al 1967.
Miquel Cardell a l'exposició de les Edicions Atàviques al Molí d'en Xina, Algaida, febrer de 1991.
Miquel Cardell a l'exposició de les Edicions Atàviques al Molí d'en Xina, Algaida, febrer de 1991.
Miquel Cardell a Valdemossa el 2006, amb altres participants al 7è Festival de poesia de la Mediterrània.
Miquel Cardell a Valdemossa el 2006, amb altres participants al 7è Festival de poesia de la Mediterrània.
Miquel Cardell durant el Premi Periodístic Premsa Forana del 2008.
Miquel Cardell durant el Premi Periodístic Premsa Forana del 2008.

Premis

  • Premi Andreu Roig de poesia de Campos (1978): Elegia de Grumers.
  • Premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel de l’Obra Cultural Balear (1989): Per la seva trajectòria.
  • Premi Extraordinari Pere Bosch de Guió Radiofònic dels Premis Ciutat de Palma (1990): Programa Total4 de Ràdio 4.
  • Premi S’Anteneta d’Algaida (1995): Per la seva trajectòria.
  • Premi Periodístic Premsa Forana (2008): Per l’article d’opinió «L’home dels caramels», publicat a la revista Llucmajor de Pinte en Ample.
  • Premi Cavall Verd-Josep M. Llompart (2009): Les terrasses d’Avalon.
  • Premi de Poesia Ciutat de Palma Joan Alcover (2010): Les barques de la boira.
    • Miquel Cardell, a primera fila entre Miquel Bezares i Guillem-Jordi Graells, durant els premis Cavall Verd del 2009.
    Miquel Cardell, a primera fila entre Miquel Bezares i Guillem-Jordi Graells, durant els premis Cavall Verd del 2009.

    Tres suites y pico; Three suites and then some

    Vincles

    Comentaris d'obra

    El practicant rigorós de la parenta pròpia i rica, per molt ocasional que forçosament hagi d’ésser, ha d’esser encara més fidel, fidel a les seves concepcions, a les seves vivències, en definitiva a la seva escriptura. Tal és el cas de Miquel Cardell, en Les terrasses d’Avalon, que acaba de publicar l’editorial Moll, però datat 1992-1997 «Es tracta, sens dubte, d’un recull d’una sensibilitat colpidora i esplèndida, en el qual profunditza elegantment —en el sentit etimològic d’aquest terme— en una temàtica ja encetada en el quadern del mateix títol —el número 28 de la col·lecció «Poesia de paper»—, publicat el febrer de 1995 conjuntament per Sa Nostra i la Universitat de les Illes Balears. Tant la primera versió, de 1995, com la perfeccionada i completada d’ara tenen el seu origen últim en la matèria de Bretanya […]. Però a Miquel Cardell el que, ja fa més de quinze anys, va mobilitzar-lo amb la força que el lector pot constatar va ésser el no manco mític lloc de l’enterrament del rei Artús o Artur, Avalon, o Insula Avalonis, una illa de mitologia celta situada en algun lloc de les Illes Britàniques, encara que tampoc està gens clar que realment es tractés d’una illa ja que, abans que la planura de Somerset fos dessecada, existia un pujol, amb el nom de Glastonbury Tor, que ho semblava per estar rodejat d’aigües pantanoses. Les restes d’Artús haurien estat descobertes el segle VII en un bagul de roure portant la inscripció Hic jacet sepultus iclitus rexArthurus in insula Avalonia, per a ésser novament enterrades sota l’altar major de l’abadia de Glastonbury i esdevenir un poderós atractiu per als pelegrins de l’època. I també és important esmentar que, segons algunes llegendes d’aquest cicle, Artús d’alguna manera ha de ressuscitar i retornar d’Avalon com a rei d’Anglaterra (com en una mena de sebastianisme avant la lettre).

    Miquel Cardell s’hi refereix quan al poema I d’Insula Avalonis es demana i ens demana: «… Per quina porta / ha d’arribar, i què serà, i des d’on, / el que esperam a la blanca Avalon?» Amb la particularitat, que crida l’atenció, de considerar aquesta com si fos la nostra illa. Així, Avalon ja no seria sols el lloc de procedència ans també el d’arribada. Avalon hauria esdevingut, com ens diu a un altre indret, «la planeta de l’espera». I és que «l’anunciat fa temps, tan necessari, / l’impossible alçament de llum esperançada / sobre aquest llarg eclipsi, no podríem?». No podríem, «una ínfima llavor», no podríem conrar-la, i que esdevingui «l’anunciat fa temps, tan necessari», aquest és l’interrogant obsessiu. Artús, pel nostre poeta seria una mena de profeta de l’esperança, i la mestria del seu discurs li permet mostrar-nos-ho sols amb dos versos: «Reposa Artús en terra de filferros, / Entre pedra i escuma dorm i calla.» No essent-me possible, en l’espai que em queda, donar un testimoni realment vàlid de les virtuts d’aquesta parenta rica, no em queda altre recurs que transcriure’n dues estrofes magistrals: «Com qui ha pujat als ascensors del somni, / i ha viatjat pels astres i les mines, / després tot d’una l’or de les victòries, / avar dels dons del vol, de la durada / d’un ara del silenci de les coses / badant-se entre el batec i la mudança, / a les terrasses de l’embriaguesa, // diu que debades esperam la barca / de missatger, que no hi ha tal paraula / certa, vera, total, definitiva, / que és una illa recòndita i absorta, / sense ahir ni demà, el temps de l’espera, / que un rei absent somia el nostre somni.» Però no és sols una qüestió d’una manca d’espai: la veritat és que ens trobam amb una poesia d’una tal qualitat que no pot ésser dita més que per ella mateixa.

    (Bartomeu Fiol: «El somni d’un rei absent», Diari de Balears, 9 de maig de 2008)
     

    * * *

    Amb el seu darrer poemari podríem dir que Miquel Cardell ha assolit la maduresa. Set anys després de Material de calendari (1993), potser ens arriba una mica tard aquest Sota la volta de ferro, si ens atenim al seu període d’escriptura (1991-1994), amb ganes de llegir allò de nou que ha ordit el poeta durant la segona meitat dels noranta. El ritme dels versos, la seva construcció lingüística, el seu treball introspectiu i merament poètic sonen com un xiuxiueig clar i harmoniós a cau d’orella. La seva mirada ultraista, les ganes de versemblança i la voluntat de realisme de la qual ens parlava a la declaració d’intencions (o pròleg) de l’anterior volum s’acosten a poc a poc, sense presses, com li podia haver passat abans.

    Divideix Sota la volta de ferro en quatre parts, on tracta els silencis de la seva vida i de la seva Mallorca; el terròs, la història i les tradicions que fugen; les mirades i els records; i, finalment, diverses evocacions narratives, lectures presents i la descripció d’indrets que el solquen…

    Si els silencis xerrassin ho farien a través de moltes de les paraules de Cardell, a poemes com ara ‘Espoli’, on el silenci apareix violent, a d’altres com ‘La garriga de fum’, en què s’encarna en el terròs de Damià Huguet, referent indispensable per entendre molts dels seus versos. I al seu millor poema, ‘Hivern encès’, on exposa la seva voluntat com a poeta, després de passejar-se per un racó de la memòria, un paisatge de febrer: ‘d’esser tot u i, oberta la vida a les paraules, / abocar-me en un vers sobre totes les coses».

    El pou apareixerà com el desllorigador de tot. Dipòsit de ressons, foscors i boques closes, aquest motiu servirà per interpretar el crit de Cardell, sense esverament, una mica resignat pel magre futur. Tot i que presentarà certa esperança en la gent, com si fos una mena de tango (dedica un poema a Astor Piazzolla) que es plany i deixa el final obert.»

    (Andreu Gomila: «La mirada del silenci», Avui Cultura, 23 de novembre de 2000, p. 14)
     

    Entrevistes

    —A més de poeta, durant molts de temps també vares ser crític de poesia.
    —Sí. I vaig acabar saturat. Potser és perquè amb l’edat un perd capacitat d’entusiasme, d’il·lusió… Passar deu anys escrivint sobre poesia cada setmana em va col·lapsar. La meva relació amb la poesia va passar de ser passional a ser matrimonial, i això mai pot ser bo. De totes maneres, la poesia sempre se te’n va. Tu t’hi vols casar i, tanmateix, ella es fa l’esquiva.

    —Creus que el nivell de la poesia actual, mundial i mallorquina, és tan bo com en altres èpoques?
    —Jo crec que sí. En poesia estrangera, encara descobresc poetes que van una mica més enllà pel parell de direccions que pot prendre la poesia d’avui. I aleshores m’entusiasm. Pel que fa a la poesia de Mallorca, jo crec que hem de defugir dues coses que són errònies per se. Una és l’eufòria de creure que som els millors. I l’altra és creure que no som res. Mallorca continua essent un dels grans calius de la poesia catalana. Ara bé, el problema de la poesia és que no basta que sigui correcta.

    —Un poema ha de ser perfecte o no ha de ser.
    —Un poema ha de ser una potada als collons. O una cosa que se’t queda enganxada en la qual hi somies tres dies seguits. En resum: un bon poema és aquell que et fa exclamar, respecte del poeta que l’ha escrit: «aquest cabró!, per què no l’he pogut
    escriure jo, a aquest poema?»

    —Bona manera de fer un cànon.
    —En poesia, no basta el que és suficient. Cal aspirar al que és excel·lent. I a mesura que un va posant anys, se’n dóna compte que, si un llibre no li causa aquestes sensacions brutals, el millor que pot fer és descartar-lo, deixar-lo de banda.

    —Acabes de publicar Les terrasses d’Avalon. Avalon és una illa que apareix a les llegendes artúriques, el mateix Rei Artús surt a alguns dels poemes del volum… Per què aquestes referències?
    —Sobretot perquè, per mi, hi ha una relació innegable entre les llegendes artúriques i les rondalles mallorquines. Jo encara he sortit, al vespre, a prendre la fresca, jo vaig créixer escoltant i llegint les rondalles, i aquell món és molt medieval. De la mateixa manera que és molt odisseic, també. Un altre motiu que m’ha duit a Artús és el meu interès pels trobadors, dels quals vaig passar a la narrativa medieval francesa, que a la vegada té relació amb el món de les rondalles… De totes maneres, el que em va ajudar a donar forma a Les terrasses d’Avalon va ser la relectura d’un llibre mallorquí de la matèria de Bretanya, que és La faula, de Guillem de Torroella, un llibre epigonal i tardà, però que a mi em va ajudar a tractar uns temes determinats i a experimentar amb unes certes formes poètiques.

    —El mite artúric era un pretext, sobretot.
    —Originàriament, el rei Artús està a Avalon esperant tornar per implantar l’ordre al seu regne. En el llibre de Guillem de Torroella, però, el rei Artús no està tot sol a l’illa d’Avalon, sinó que està acompanyat de tota la Cort. I a mi és aquesta idea la que m’interessava. Artús és allà, en una espècie de nimbes, a l’espera de retornar i complir el seu destí, però tots els que l’envolten tenen un destí subordinat, i no viuran la seva glòria fins que no passi una cosa que no depèn d’ells, que és el retorn del rei. És aquesta idea d’allò que no depèn de tu, més la idea de l’espera que la de l’esperança, el que més m’interessava. Això també té a veure amb la poesia: un no pot escriure poesia quan vol.

    —Pensaves en algunes versions artúriques modernes, a l’estil dels relats de John Steinbeck o la pel·lícula de John Boorman?
    —No. M’interessava conservar una atmosfera medievalitzant. Les terrasses d’Avalon és com els Reis d’Orient, té alguna cosa d’anacronisme medieval.

    —Més que no uns temes concrets i definits, a l’estil de l’amor i de la mort, posem, pareix que el teu llibre més aviat es va bastint sobre unes atmosferes, un to, uns ritmes… És així?
    —En part, és així. Jo som molt poc partidari de versificar idees. És a dir: el poema t’ha de dur a un lloc, no ha de partir d’unlloc.

    —Bona imatge!
    —Un poema és un descobriment. En una entrevista que li varen fer, en Miquel Àngel Riera va exposar una idea que a mi em sembla molt brillant. Va dir que no li interessava la redacció; és a dir: imaginar un argument i després redactar-lo li pareixia una cosa sense cap interès. A ell li interessava el procés de l’escriptura, que et du a pegar-te amb la pedra de la paraula, i amb la pedra del silenci, per intentar treure’n alguna cosa, per acabar trobant alguna cosa que no tenies abans de començar a escriure.

    —És una poètica.
    —Aquesta és la meva idea del que hauria de ser la feina del poeta. A més, si un poema meu no comença per sorprendre’m a mi mateix, jo no crec que pugui sorprendre a ningú. Des de jove, sempre he tengut temporades molt intenses d’escriptura, seguides per temporades molt laxes, en què no escric. I entre i entre hi ha unes altres temporades, que solen durar molt i que solen ser molt intenses i profitoses, en què em dedic a acabar de polir aquells calius que sé que poden donar bons poemes. Aleshores el que faig és treballar per fer que l’artefacte funcioni. Al capdavall, els poetes feim artefactes, i els artefactes han de funcionar.

    (Pere A. Pons: «Miquel Cardell, poeta i periodista», Diari de Balears. L’Espira, 7 de febrer de 2009, p. 3)

    Antologia

    Al rellotge de l’església
    són les dotze manco cinc.
    Ho han estat tot el dia
    i ho seran tota la nit.

    També ho són quan el capvespre
    emmoradeix els minuts
    —dotze campanes esperen
    hora de silenci en punt.
     

    * * *
     

    Interior teu

    Un pic més: —Somniaràs
    alenant calç, fusta d’ombres,
    la claror d’una horabaixa
    d’estiu, rera persianes.

    Al teu somni, faig el llit
    amb frescs llençols de fil i vànoves
    i hi escamp per damunt grapats de llevamans
    i de taronges,
    i m’assec en silenci, encenent cigarretes,
    a esperar que et despertis.
     

    * * *
     

    Dins el call de la mà,
    fet cocó, copa o cràter,
    t’hi cap un món de vidres
    d’esquinçada transparència

    i una part de la mar,
    una glopada.
     

    * * *
     

    Tanca la tele

    Bellugadissos
    flocs de cotó, precises
    ombres de pètal,

    oronelles netegen
    metalls de l’horabaixa.
     
    (Material de calendari. Manacor: Caixa de Balears, 1993)

    * * *
     

    Sota la volta

    Sota la volta de ferro,
    sobre l’escorça de calç,
    al salobrar de l’espera,
    entre xaragalls de sang,
    engirgolam rais precaris
    amb secs canyissos d’asfòdels
    contra el perdre, l’esbucar-se
    —desposseïts, freturosos,
    tan ignorants com maldestres,
    sense enlloc més on anar.
     

    * * *
     

    La garriga de fum
    a Damià Huguet

    Vigilants i garriguers que, de cop, corren
    per pletes i quintanes,
    per comellars ventosos com el call de la mà,
    per guarets magres
    i encimbellats turons ombrius o de secà,

    debades tresquen, corren tant com poden
    cercant una ombra als liquenosos troncs,
    fressa de res, un mínim
    moviment entre soques

    —escolten, boca closa, alenen, callen,
    sospesen l’aire, els ritmes del fullam,
    el bategar d’un volateig, un frec…

    Boten marjades, sotgen rosts, torrenteres,
    abeuradors secrets, basses, cocons, esperen
    l’eco d’un tro, el ressò d’un lladruc
    a l’altra banda del pujol,
    passes furtives, senyes,
    lloses parades, ginyols…

    O si almanco plovia,
    persistentment, amb ràbia,
    i esbucava parets i tomava arbres,
    o un vent de gel armat amb ganivetes,
    un vent de llops empal·lidint els somnis,

    o els cans que alleta amb sang la lluna plena

    o qualque cosa
    que trencàs el silenci.

    (Sota la volta de ferro. Palma: Moll, 2000)

    * * *

    LES TERRASSES D’AVALON

    Avalon

    Llaguts, cervesa,
    pluja inconstant, oronelles.
    Oratge a les faldilles
    de les palmeres.

    (Que tu es en l’Isla Enxantea
    Hon repayre Morgan la fea
    E mesire le roy Artus,
    precària la primavera,
    la planeta de l’espera.)

    Variació
    Sobre un tema de Marc Granell i una música de Kodo

    Desprevinguda troba la ciutat,
    aquest migdia
    d’estiu, la pluja

    que arriba colpejant tambors de seda
    i de paper,
    toca la pell de les dones daurades,

    estén frissoses, fluvials, catifes
    i hi alça ballarines que s’escampen,
    havent saltat, en dibuixos concèntrics…

    Desprevinguts ens troba, com sempre, a la intempèrie.

    Després d’una conversa amb Àngel Terron

    Floreixen a la mar xicarandanes.
    Del sol davallen gòtics
    brins madurs de cugula
    que els núvols, en llur lenta
    progressió d’esquadra,
    tamisen fins a fer-ne plata vella,
    teranyines esteses, tels de cendra
    que acanen les distàncies entre els éssers
    quan s’escampen per l’aire sobre totes les coses
    visibles i invisibles,
    somiant una nova fesomia del món…

    – tot és llum i molècules
    i uns ulls humans que incandescents s’alçuren,
    amarats de memòria i de mirada.
     
    (Les terrasses d’Avalon. Palma: Moll, 2008)

    Coberta del llibre <i>Material de calendari</i>.
    Coberta del llibre Material de calendari.