Novel·la Narrativa breu Poesia Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Hilari de Cara

Hilari de Cara (Melilla, 1945). Poeta, professor de literatura i gestor cultural.

Establert a Manacor des de 1967, és llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona (1972) i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears amb la tesi Literatura postmoderna. L’obra narrativa de Quim Monzó (1989). Altrament, ha desenvolupat una intensa tasca cultural als Estats Units (1995-2002). És catedràtic de literatura i director de la col·lecció Varoic de narrativa de l’Editorial Documenta, des d’on edita i tradueix al català diversos autors estrangers. És també col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació i en revistes científiques i culturals, on utilitza els pseudònims Hilari Bogbinder, Capità Spolding, Fred Astaire i Fred.

La seva poesia parteix de l’experiència vital pròpia, sovint amarada amb notes iròniques, i el coneixement de la lírica anglosaxona actual s’hi fa palesa. Es dóna a conèixer com a poeta en català amb L’espai del senglar (1985), seguit per Quadern d’Es Llombards (1992), poemaris reunits i revisats el 1998 al volum Poemes (1985-1991). El mateix any publica Bolero. Posteriorment publica Absalom (2006), obra mereixedora del premi de la crítica Cavall Verd-Josep M. Llompart al millor llibre de poesia de l’any. El 2014 rep el Premi Carles Riba de poesia amb el recull Refraccions, i el 2018, els Jocs Florals de Barcelona amb Quaderns del port.

Pàgina elaborada per Guillem Molla per a l’AELC.
Fotografies: ©Hilari de Cara; ©balearweb.net; ©hudaweb.com

Castellano

Castellano

Hilari de Cara (Melilla, 1945). Poeta, profesor de literatura y gestor cultural.

Instalado en Manacor des de 1967, es licenciado en Historia Moderna y Contemporánea por la Universitat de Barcelona (1972) y doctor en Filología Catalana por la Universitat de les Illes Balears con la tesis Literatura postmoderna. L’obra narrativa de Quim Monzó (1989). Asimismo, ha desarrollado una intensa labor cultural en los Estados Unidos (1995-2002). Es catedrático de literatura y director de la colección Varoic de narrativa de la Editorial Documenta, donde edita y traduce al catalán varios autores extranjeros. Es también colaborador habitual en varios medios de comunicación y en revistas científicas y culturales, donde utiliza los seudónimos Hilari Bogbinder, Capità Spolding, Fred Astaire y Fred.

Su poesía parte de la experiencia vital propia, salpicada a menudo de notas irónicas, y el conocimiento de la lírica anglosajona actual se manifiesta en ella. Se da a conocer como poeta en catalán con L’espai del senglar (1985), seguido por Quadern d’Es Llombards (1992), poemarios reunidos y revisados en 1998 en el volumen Poemes (1985-1991). El mismo año publica Bolero. Posteriormente publica Absalom (2006), obra merecedora del premio de la crítica Cavall Verd-Josep M. Llompart al mejor libro de poesía del año. En 2014 recibe el premio Carles Riba de poesía con el libro Refraccions, y en 2018 los Jocs Florals de Barcelona con Quaderns del port.

Página elaborada por Guillem Molla para AELC.

English

English

Hilari de Cara (Melilla, 1945) is a poet, Literature teacher and cultural manager.

He has been living in Manacor (Mallorca) since 1967 and has a degree in Modern and Contemporary History from the University of Barcelona and a doctorate in Catalan Philology from the Balearic Islands University with a thesis titled Literatura postmoderna. L’obra narrativa de Quim Monzó (Post-modern Literature. The Fiction of Quim Monzó, 1989). He has also been engaged in intense cultural activity in the United States (1995-2002). He presently teaches Literature and is director of the «Varoic» fiction collection of the publishing house Documenta, where he also works as an editor and translates works from other languages into Catalan. He frequently writes for the media and in scientific and cultural reviews where he uses the pseudonyms Hilari Bogbinder, Capità Spolding, Fred Astaire and Fred.

His poetry is based on his own experience and is frequently laced with irony. His profound knowledge of contemporary Anglo-Saxon poetry is evident in his work. He made his debut as a Catalan poet with L’espai del senglar (The Space of the Boar, 1985), which was followed by Quadern d’Es Llombards (Es Llombards Notebook, 1992), these two collections being brought together in a single revised volume titled Poemes (1985-1991) (Poems (1985-1991) and published in 1998. The same year he also published Bolero (Bolero), after which came Absalom (2006), which was awarded the Cavall Verd-Josep M. Llompart critics’ prize for the best poetry collection of the year. In 2014 he was awarded the Carles Riba poetry prize for Refraccions, and in 2018 the Barcelona’s Jocs Florals Prize for poetry for Quaderns del port.

Web page: Guillem Molla for AELC.
Translation: Julie Wark.
Photographs: © Hilari de Cara; © balearweb.net; © hudaweb.com

Biografia

Hilari de Cara i Casaleiz neix el 9 de juliol de 1945 a Melilla.

El 1967 s’estableix a Manacor i cinc anys més tard es llicencia en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona (1972). Estudiós de la postmodernitat i interessat per l’obra de Quim Monzó, el 1989 es doctora en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears amb la tesi La postmodernitat literària. L’obra narrativa de Quim Monzó. També realitza cursos de doctorat amb figures com Camilo José Cela.

Com a docent, és catedràtic de llengua i literatura espanyola a l’IES Mossèn Alcover de Manacor, amb una llarga i activa experiència en el camp de l’ensenyament. Entre d’altres, ha estat professor de literatura i llengua anglesa i catalana en diversos centres de Badalona, així com professor convidat en cursos monogràfics sobre postmodernitat literària, pensament postmodern i escriptors com Borges, Calvino, Coover, Bart o Monzó. Així mateix, ha impartit cursos per a mestres de català i castellà sobre tècniques literàries a la novel·la realista i sobre diversos corrents de la crítica literària.

El 1995 es trasllada a Estats Units, on amplia tant la seva formació acadèmica com la seva experiència vital i professional. En un primer moment és assessor tècnic a l’oficina d’educació de l’ambaixada d’Espanya a Washington, on realitza múltiples activitats culturals com ara organitzar conferències i congressos, elaborar materials didàctics en revistes o examinar de llengua alumnes nord-americans. A més, durant aquest primer període organitza i és part del jurat del I Concurso de Narrativa Corta per a professors de castellà als Estats Units i és examinador de les proves del DELE de l’Instituto Cervantes a Filadèlfia i Nova York (1996-1997).

Encara en terres nord-americanes, durant cinc anys (1996-2001) és professor de llengua i literatura espanyola, hispanoamericana i universal a l’Escola Internacional de les Nacions Unides (UNIS), organisme on també treballa com a traductor d’anglès i francès a la seu de Nova York. En aquesta mateixa ciutat, és col·laborador de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear (2000-2001) i realitza tasques com la Setmana Catalana, les gestions per a la publicació d’El Mar en versió anglesa de Cathy Sweeney o les gestions per a la publicació d’obres de Baltasar Porcel en anglès. En aquesta línia també participa en el congrés de la NACS a la Universitat de Brown i de Harvard sobre l’obra de Blai Bonet i la pel·lícula El Mar d’Agustí Villaronga. La llarga estada als Estats Units es completa amb l’assistència a cursos de la Universitat de Nova York sobre diversos escriptors anglesos i nord-americans com Ishiguro, Joyce Carol Oates, Iris Murdoch, Carver o Henry James.

La seva tasca com a intel·lectual s’estén amb diverses conferències sobre literatura i lectures de poemes propis en solitari o amb altres escriptors dels Països Catalans. Així mateix, és col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació i en revistes científiques i culturals, com Revista de Badalona, Diari de Mallorca, El Carrer dels Arbres, Manacor, 7 Setmanari o Diari de Balears, on publica una sèrie de cròniques sobre la vida cultural i literària dels Estats Units. En algunes d’aquestes plataformes utilitza els pseudònims Hilari Bogbinder, Capità Spolding, Fred Astaire i Fred. Generalment, Hilari de Cara hi acostuma a escriure articles i columnes de crítica literària, però també dedica la seva atenció a l’actualitat cultural i política i a les petites històries diàries.

Fruit d’un coneixement excel·lent de la llengua anglesa, tradueix al català l’antologia Poemes, de Frank Banton, i juntament amb Maria Antònia Caldentey és cotraductor de Gent de casa bona (1999), de Joyce Carol Oates. Ambdues obres són publicades a través de l’Editorial Documenta Balear, del qual edita i dirigeix la col·lecció Varoic de narrativa, destinada a la publicació d’autors estrangers en català. Altres escriptors que ha editat i prologat són Flannery O’Connor, Pinckney Benedict, Henry James, Kazuo Ishiguro i Peter Carey.

Gràcies a aquest bagatge, la poesia d’Hilari de Cara parteix de l’experiència vital pròpia, sovint amarada amb notes iròniques. D’altra banda, el coneixement de la lírica anglosaxona actual s’hi fa palesa, tant en la seva obra poètica com en la crítica literària que signa a la premsa. Amb tot, les primeres temptatives en poesia apareixen ben d’hora i en castellà al poemari Libro Uno (1969). Cal destacar, però, que dos poemes en català són publicats amb separates en llengua espanyola a la revista Papeles de Son Armadans, dirigida i editada per Camilo José Cela (1968). Més tard, es dóna a conèixer com a poeta en llengua catalana amb L’espai del senglar (1985), seguit al cap de set anys per Quadern d’Es Llombards (1991), amb pròleg de Sergi Pàmies. Aquests dos llibres es reuneixen corregits pel mateix autor el 1998, al volum Poemes (1985-1991), i el mateix any publica el poemari Bolero. Posteriorment publica Absalom (2006), obra que aprofita l’experiència viscuda als Estats Units per reflexionar sobre la lluita contra el poder i la seva inutilitat. Aquest poemari és mereixedor el 2007 del premi de la crítica Cavall Verd-Josep M. Llompart al millor llibre de poesia de l’any, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Tots aquests llibres són molt ben rebuts per la crítica del país. Tant és així, que alguns dels seus poemes són publicats en dues antologies de poetes catalans del segle XX, traduïdes a l’anglès, al francès i al castellà, i en una altra antologia de poetes catalans i internacionals participants i convidats al VIII Festival de Poesia de la Mediterrània 2006.

El 2014 rep el Premi Carles Riba de poesia de la Nit de santa Llúcia pel recull Refraccions. El 2018, el seu recull Quaderns del port és guardonat amb el premi dels Jocs Florals de Barcelona.

©hudaweb.com
©hudaweb.com
VIII Festival de Poesia de la Mediterrània. Al costat d'Hilari de Cara, Kirmen Uribe, Antoni Vidal Ferrando, Àlex Susanna, Miquel López Crespí, Xuan Bello, Rabia Jelti, Antoni Gost i Fatéma Chaild. ©balearweb.net
VIII Festival de Poesia de la Mediterrània. Al costat d'Hilari de Cara, Kirmen Uribe, Antoni Vidal Ferrando, Àlex Susanna, Miquel López Crespí, Xuan Bello, Rabia Jelti, Antoni Gost i Fatéma Chaild. ©balearweb.net
©Hilari de Cara
©Hilari de Cara

Premis

  • Premi Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia (2007): Absalom.
  • Premi Pollença de poesia (2007): Postals de cendres.
  • Premi Crítica Serra d’Or de poesia (2009): Postals de cendres.
  • Premi Pare Colom de narrativa mediterrània (2011): Cada família, un porc.
  • Premi Vidal i Tomàs de poesia (2012): Santanyí.
  • Premi Carles Riba de poesia (2014): Refraccions.
  • Premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona (2018): Quaderns del port.
  • Premi de poesia Miquel Bauçà (2016): Cave papam.

Postals de cendres.

Vincles

Comentaris d'obra

«Absalom és un cicle tancat de trenta-tres poemes, on el número exacte de trenta-tres ha de funcionar com una invocació de La Commedia de Dante i aquest gest ens indica que estem davant d’una obra que aspira a oferir-nos, alhora, una visió completa de la vida del poeta i una visió global de la civilització que l’envolta. Per dur a terme aquesta síntesi general de la seva vida i del món, De Cara contravé el primer mandat de la postmodernitat a partir de Lyotard i rescata les metanarratives com a vehicle discursiu. Així, la vida del poeta ens arriba a través de dos elements fonamentals, les relacions amoroses i la presència del pare, expressats a partir de la utilització de dos símbols: les figures bíbliques de la bella i perillosa Judit i del bell i sediciós fill del rei David, Absalom. I la imatge de l’estat de la civilització actual, que el poeta situa als Estats Units, ens arriba per mitjà dels grans símbols del món modern creats per poetes nord-americans de tremp èpic com ara Hart Crane, T.S. Eliot o Charles Olson.

A més, tal com exigia Nietzsche, De Cara presenta el seu material sense concessions, sense subterfugis, sense maquillatge, de manera que recull la vida en la seva insòlita i terrible totalitat. En els poemes se sent el profund batec de la vida, amb tot el que té de torrencial força creativa i força destructiva, amb tot el que té de visceral i tel·lúric, de bell i de sinistre, de felicitat i de dolor, de repeticions i discontinuïtats, de recerca incessant, d’interrogants sense resposta, d’excés i de buidor, de solidaritat i de solitud, de carnositat sensorial i de gelor aspra, de poder i d’esclavatge, de simulacre i de veritat, de memòria i d’actualitat, etc. I el text dels poemes és dens i substanciós però al mateix temps impetuós i indòmit com un riu desbordat. Apareixen només de tard en tard llibres d’aquesta categoria!»

(Sam Abrams: «Hilari de Cara torna amb un llibre de l’any», El Mundo. Tendències, 30 de juny de 2006)

* * *

«En efecte, Hilari de Cara defuig el lament en aquest seu trajecte reflexiu sobre la vida present i sobre la vida viscuda, per més que els sabres ensenyin la seva cara pugnant i facin vessar una sang real; per més que aquests sabres –la fletxa precisa que el temps vol clavar al centre del cor– engendrin una solitud roja, o travessin la cletxa de les gelors més altes, o desvetllin de manera indefectible els dolors atàvics. Per més que aquests sabres reactivin la vella inèrcia de la ceguesa, la inèrcia fatalista de qui acaba sabent-se (i volent-se) engolit per la llacuna. El poeta evita, certament, la retòrica falsejant de l’autodefensa. Cerca en un i altre extrem de la corda el lligam que permet el gest com a mínim d’un recomenç. I aconsegueix sovint despertar en el lector l’expectació per aquesta altra mirada, la mirada de qui vol observar preguntant-se, de qui vol parlar interrogant-se, la mirada de qui vol escoltar esbatanant-se… Hilari de Cara revisita a Absalom les cavitats de l’infern, la cova que aixopluga encara els minerals de la catàstrofe. I segurament el riu –molt present, com a imatge, en el conjunt del llibre– n’és la via de connexió directa. Tant per la seva natura d’empènyer avall amb força com per alguna mena de contranatura, no pas poc persistent, de voler remuntar-lo. «Perquè ningú no esperava / que parlassin els miralls / ni que deixassin d’insistir-hi / rellotges i una mar de lletra; / amb tot, la nostra història / era la cicatriu en la terra d’un glacial / i la imatge des de l’aire / d’un riu de roques gastades»…»

(Roger Costa-Pau: «De l’aigua que som», Avui. Cultura (Barcelona), 1 de novembre de 2006, p. 12)

* * *

«La imagen de los aviones estrellándose en las Torres Gemelas ya forma parte del paisaje de la poesía catalana de hoy gracias a Hilari de Cara (1945). El aplaudido autor de Bolero y de Quaderns d’Es Llombards, doctorado con una feliz tesis sobre Quim Monzó y profesor durante algunos años en la ciudad de los rascacielos, la deja entrever de manera distraída pero no casual en Absalom, un excepcional ejercicio lírico localizado en la capital del dolor de nuestro mundo contemporáneo.

[…]

Como un estallido de vida. Cara opone a la experiencia hostil de la ciudad la propia biografía amorosa –no menos hostil– entendida como disciplina para el espíritu, el método propio de la aventura lírica que le permite ir más allá del desfallecimiento, la dispersión y la renuncia. Es desde el territorio mismo de la poesía que, en un gesto que recuerda mucho al Saint-John Perse de Anábasis, el poeta vuelve sobre sus recuerdos de lectura, sobre la lección de las formas más antiguas, sobre la épica –como corresponde a una vida errante–, escuela de energía, de entusiasmo moral que narra la construcción de un futuro plausible, contrastado, real –esto es, vivo– frente a la tentación de la cobardía.

[…]

El reto consiste en reconocerse, en explicarse la propia vida como lo ya vivido por otros, tantos otros idénticos, dubitativos, inquietos, incapaces de comprender hasta que todo resulta ya demasiado tarde. La historia del bellísimo Absalón, hijo de aquel rey David que venció al temible Goliat, también es la nuestra. Sus frondosos cabellos enzarzados en la austera vegetación de Judea le impidieron escapar de la muerte a manos de los soldados de su padre. Lo que sucedió en la Zona Cero neoyorquina repite el mismo esquema, la misma atadura: ‘Com una pedra muda / i la teva trista història, una lliçó als esclaus / sota la sorda llangor de les estrelles’. Grande, bello, sabio, un libro como pocos.»

(Jordi Galves: «Torres heridas por aviones», La Vanguardia. Cultura/s (Barcelona), 31 de maig de 2006, p. 13)

Entrevistes

—Sí, és cert, a la solapa hi diu «Hilari de Cara ha estat fins avui poeta», però no he deixat mai la poesia. De fet, aviat es publicaran dos llibres de poemes intercalant-los amb la trilogia.

—I ara, a aquestes altures del partit, per què ha publicat una primera novel·la i encara ens en promet dues més?
—Ja fa temps que tenia la idea de fer aquest llibre. La gènesi és de quan vivia als Estats Units. Vaig arribar a escriure’n mil pàgines. Quan l’hi vaig donar al Vallcorba [editor de Quaderns Crema], tots dos sabíem que havia de dividir-la en parts. Volia mantenir la coherència, però que alhora fossin autònomes. Sóc més lector de novel·la que de poesia. M’interessen Hemingway, Fitzgerald, Dos Passos, Steinbeck…

—L’estada de sis anys als Estats Units l’ha marcat força.
—Sí, però també m’agraden els centreeuropeus. Són els que ara mateix m’interessen: Joseph Roth, Stefan Zweig, Danilo Kis.

—I llegint el llibre també s’hi veu un interès per Proust.
—Ja m’agradaria! És un dels meus favorits per la seva morositat, per la descripció de les sensacions.

—Però tot plegat, sense oblidar la paròdia.
—És que la novel·la ja neix com a paròdia, mira el Quixot. La meva es pot dir que és una visió paròdica de tota la mitologia de l’home modern, de les seves activitats polítiques, socials, sexuals… i de les seves maquinacions tramposes. Se situa en el període de la fi de les ideologies i les utopies, no només socials sinó també individuals. És l’individu, no només invisible, que es diu a la contraportada, sinó fins i tot opac.

—Un individu que no té més remei que reconstruir-se després d’haver matat Déu.
—Jo vaig passar un xarampió nietzscheà perquè era inevitable. Ara veig que el que m’interessa més del filòsof és que no ens podíem quedar amb la proesa de carregar-nos Déu, sinó que havíem d’anar més enllà. El superhome és una metàfora de l’artista, sobretot del músic, i ell pensava en Wagner. Crec en la necessitat de crear d’una manera positiva i no llastada pel crim de Déu, però qualsevol utopia després de Nietzsche és impossible.

—Impossible i necessària.
—Com a consol col·lectiu. El mateix Nietzsche va arribar a dir que la religió era necessària per la seva funció de consol. Jo crec en molt poques coses. Ja només en coses tan elementals com tenir un país independent. I en termes socials l’únic que puc fer és escriure i, si serveix per a algú, molt bé, però per a mi és un plaer.

—¿Més plaer escriure poesia que la dura vida picant pedra del novel·lista?
—És cert que la novel·la demana una dedicació molt diferent. Els primers versos d’un poema et surten al metro. La prosa és fer feina de funcionari. No falla: si vols escriure una novel·la, arriba un punt que t’hi has de posar amb constància passi el que passi i això no és gaire plaent. Però el plaer de la novel·la és veure com creixen els personatges. Hi ha aquell tòpic que diu que hi ha un moment que els personatges fan el que els dóna la gana. No és veritat, però sí que és cert que ells proposen una determinada trajectòria; si no, si fos una cosa tan esotèrica, Rappel seria el millor crític literari del món.

—Quines són les dèries d’Hilari de Cara que tant trobem en la poesia com ara en la novel·la?
—L’adquisició de la felicitat, del plaer, de la plenitud, el tema recurrent de la recerca del sentit d’un mateix en el passat, i la dificultat de recompondre el món tal com era, la dificultat de recuperar la innocència i alhora la necessitat de recuperar-la constantment. Hi ha un poema de Postals de cendra que es diu Fenomenologia i que parteix de la idea trampa de Husserl, que deia que per conèixer les coses ens hem de desempallegar de qualsevol coneixement previ. Fer tabula rasa. És impossible, però sí que hem de pretendre que les coses es tornin a manifestar de bell nou de manera diferent.

[…]

— La llengua familiar, per tant, no era el català, però sí que és la seva llengua literària.
—Sí, al pare l’emprenyava molt. Ell tenia un ordenança de Tarragona a qui dec dues coses: ser del Barça i ensenyar-me un poc de català, que a ca nostra estava prohibit. De jove vaig publicar un llibre en castellà que sempre amag. Va ser el primer llibre i, com és lògic, l’únic que hi feia és pegar crits.

[…]

(Ada Castells: «Un tros de conversa amb…», Avui Cultura, 28 de març de 2009, p. 3)

Antologia

Arizona

I

L’erosió ha fet això, inundacions
immenses, després, rius amples com ungles,
i una terra propícia al dibuix i al caprici;
més tard, dilatacions i espasmes, vents
com l’alè d’un boig, aurores de llops
i cobres i gent que amava escolar-se
del temps, les formes de l’atzar i l’infinit
del cavall, la retirada de la mar deixa
tot d’illes infinites surant en fòsfor roig,
sang de safrà i homes com falcons
–amb l’àlgebra es pot demostrar
la preeminència de les hipotenuses,
el silenci dels angles, l’opacitat
dels déus– (però, són quasi mal·leables,
s’acomoden com a guants a roques verticals,
a planures emergents
sobre aquest desfici d’ordre,
la resplendor lunar, a les marors de boira,
a la retirada esvalotada de la mar)

(Del llibre Absalom)

* * *

«Per si encara en quedassin, de lectors innocents, vull confessar allò que es diuen influències. A aquests poemes es trobarà molt poca –gens, diria jo– influència espanyola. D’això, n’estic content. Bona part dels nostres escriptors han patit d’un enlluernament excessiu dels poetes espanyols del 27 i també d’anteriors (A. Machado). No hagués estat millor llegir Ezra Pound, Eliot, Kavafis, Coleridge, Pascoli, Ungaretti, Rilke, Octavio Paz, Baudelaire, Valéry, Rimbaud, Borges, Auden i tants d’altres? Quedarà res del 27 a la literatura universal llevat de Cernuda i Salinas? No hagués estat millor llegir Carles Riba, Carner, Foix, cert Salvat-Papasseit, Costa i Llobera, Joan Alcover, Ferrater, Estellés, Parcerisas i tants d’altres? No és cert que de Ferrater i més tard de Gimferrer estan vivint gairebé tots els poetes espanyols des dels 60? (Quin esplèndid i desproporcionat regal va fer Pere Gimferrer als Villena, Cuenca, etc. escrivint en espanyol!)

Es podria dir pràcticament el mateix de la narrativa. Què queda després de Cervantes i Quevedo de la novel·la espanyola? Jo us diria que La Regenta i, per ventura, Cela. Per què perdre el temps amb Cinco horas con Mario? No és molt millor llegir simplement el darrer capítol (el monòleg de Molly Bloom) de l’Ulisses? A qui li pot interessar avui un tal Félix Rotaeta, tenint Barth, Calvino, Handke, Coover, Barthelme o, a casa nostra, Monzó.

Crec profundament que construir una cultura nostra passa per relacionar-se amb totes les cultures autèntiques (i jo recomanaria la italiana i l’anglosaxona) del món. De cap manera relacionar-se amb elles a través de la cultura espanyola.»

(Del «Pròleg» al llibre L’espai del senglar)

* * *

Etern estupor, tot ha d’ésser inexacte
tot ho vull inexacte: l’arbitrari
ordre del record, el demà imprevisible
com el dibuix dels cossos als llençols
després d’hores esbandides, quan l’amant
sota l’amant, l’amant dins l’amant,
exhaurits, es freguen i es xuclen
amb xipolleig de sang: país de foc
i d’innocència.
Inexacte com el vol
de la ploma o el cant de l’ocell,
mudable com foren els déus d’un temps,
o la mar o els rius proverbials;
i tanmateix és vida, tot té efecte,
com la gota de cascall als llavis de l’infant.

(Del llibre Quadern d’Es Llombards)

* * *

Corrents errívols del llim i de l’arena

XII

El talp vaga pels camins humits
a través de xarxes orbes, laberints
que s’obren com boques negres de fera.
Allà l’espera el pacient carnisser,
el rodó esguard de l’òliba nocturna,
el pueril vol de la rata-pinyada,
la immensa crueltat dels infants.
Així, tu et perds pels corredors
viscosos de l’oblit, pels verds safareigs
de la consciència i quan surts
trobes els paranys
tibants,
el terrible tro del caçador,
l’eixordant clam
de les màscares i els espills.

(Del llibre L’espai del senglar)

* * *

Alumnes

I quan us veig amb els ulls enrogits
d’herba, de ginebra, de cervesa,
trontollant a la barra de tots els bars de matinada,
estic content d’haver-vos ensenyat qui era en Rilke
i qui era en Malcolm Lowry
i com es un gin-tònic a Bombay,
tu, Joan, de la perdiu llegendària,
i tu, Cati, que gaudires de l’aviram,
tu, Guillem, i tu, Mateu, fill de Sant Joan,
els meus alumnes, els meus amics,
els meus iguals, els meus bandarres fills de puta,
i estic content perquè mai no fareu res més, cap altra cosa
que beure, riure, parlar amb enginy, sense impaciència,
i esperar ben tranquils que pel mateix preu
us dugui qualcú la independència.

(Del llibre Bolero)