Maria Aurèlia Capmany

Maria Aurèlia Capmany és indubtablement i a priori un autor de primera magnitud. No únicament és un nom àmpliament conegut, sinó que té al darrera una obra diversa i de dimensions considerables, que ha obtingut una difusió més que notable, atesos els paràmetres de la nostra vida literària. I encara caldria afegir la popularitat suplementària aconseguida amb altres activitats, paraliteràries o decididament extraliteràries.

El tarannà de la Maria Aurèlia és, a més de singular, tota una experiència, que han comprovat i comproven directament les persones que li són més properes i indirectament els receptors de la seva obra. No és fàcil descriure’l. Podem dir que és una persona oberta, i és cert. Apassionada, també. Penetrant, i és evident. Però cal afegir-hi un munt excessiu de matisos i d’aspectes: polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent. Una síntesi de tot això fa de mal concretar en un sol mot, i només els que la coneixen bé en tenen prou si dic que té un tarannà capmanyià, dels que ja no se’n troben.

La Maria Aurèlia ha estat i és una escriptora professional en tots els sentits de la paraula i des de molt abans que es guanyés les garrofes amb la remuneració monetària percebuda per la seva activitat. La seva actitud professional explica que s’hagi embarcat repetidament en tantes aventures literàries i paral·leles, en terrenys que sovint li eren totalment desconeguts però que, per això mateix, esdevenien un repte que calia vèncer. Quan ja estava etiquetada com a novel·lista, un encàrrec la converteix en autora teatral.

A la Maria Aurèlia això li obre un nou terreny d’activitat, que acaba desbordant l’àmbit de l’escriptura, per convertir-se també en creadora de grups, actriu i directora. I quan en aquesta faceta ja semblava haver-ho fet tot, un nou suggeriment la llança a un terreny desconegut i més aviat malvist, el del cabaret. Però és indubtable que, des de menuda, l’han preocupada força menys que el comú dels mortals els respectes humans, el què diran, les opinions rutinàries i les conveniències.

En una edat en què les senyores com Déu mana consideren que ja han fet prous atots, la Maria Aurèlia s’embrancava en una carrera política que molts van creure que seria la seva tomba com a escriptora i gairebé un signe de demència senil. Més enllà de les discrepàncies que pugui tenir amb aquesta activitat seva, cal reconèixer que ha sabut, una vegada més, sorprendre tothom. 

La seva no ha estat, almenys fins ara, una presència simbòlica, senatorial, sinó que ha bragat a primera fila, en els mítings, en els càrrecs representatius que li han donat les urnes i en les tasques d’administració pública que se n’han derivat. I de tomba, res. Després d’un primer silenci —que tants consideraven definitiu— han tornat a sortir llibres, articles, conferències. L’escriptora acaba imposant-se. Vull constatar una realitat flagrant. 

Si repassem els manuals d’història de la literatura, els reculls crítics, les pàgines de les revistes, comprovarem que la Maria Aurèlia no ha tingut gaire fortuna. Com molts companys de la seva generació, d’altra banda (un cas esgarrifós: Pedrolo). Això té moltes explicacions: per als uns, és una autora inclassificable que els desmunta contínuament la tècnica dels calaixets on tenir-ho tot ben ordenat i etiquetat; per d’altres, és una autora perillosa, dissolvent, poc menys que pervertidora de menors, dones i altres criatures dèbils mentals; per a d’altres encara, escriu massa, no s’hi fica prou, ha llegit en excés i és una descordada. 

En aquest país, la crítica i la història literàries han estat i són una sagristia benpensant, resclosida, farcida d’eunucs i envegetes i cau de l’autoodi més virulent. Cal reconèixer que endinsar-se amb afanys botànico-descriptius en la producció literària de la Capmany no és cosa fàcil. Jo la compararia a un bosc mediterrani de mitja muntanya, amb la seva profusió d’espècies, amb el desordre que una naturalesa poc domesticada ha consolidat secularment. Quan està abandonat de la mà de l’home, que és gairebé sempre, els esbarzers, les argelagues i les vidalbes en dificulten l’accés fins a fer-lo intransitable sense un bon podal i moltes ganes de suar. Però, des de fora, només a vol d’ocell som capaços de copsar-ne tota la varietat i els detalls.

(Guillem-Jordi Graells: «Maria Aurèlia Capmany: Un bosc per viure-hi», Serra d’Or, març de 1990)
 

* * *

Tres són els aspectes més notables de la labor teatral de Maria Aurèlia Capmany. L’un, el d’autora, durant els 60, d’un caràcter militant, amb una clara intenció ideològica, fins i tot de pedagògic rescat històric. La seva aportació com a autora teatral va ser sobretot una decidida participació en la lenta, feixuga resurrecció del teatre català, i ho va fer de manera integral. El segon aspecte remarcable de la seva trajectòria teatral va ser la fundació amb Ricard Salvat de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que va tenir una positiva i doble dimensió, la formació i la producció teatrals en una època de precarietat absoluta. Dona temperamental, enèrgica i també tossuda, d’una refinada insolència, prodigiosament atípica, polèmica però carismàtica, potser en una altra situació diguem-ne més normal hauria concentrar la seva vocació en la literatura escrita, en canvi es va estimar més jugar totes la metàfores per tal de contribuir a fer possible aquella normalitat que ella no va tenir ni nosaltres tampoc. I ho va fer sense concessions. És el tercer aspecte remarcable: va ser un dels pocs intel·lectuals que es va mullar el cul en política, i en política municipal que sempre és més carnissera perquè t’has de barallar amb els veïns de casa. Es va fer càrrec de la regidoria de Cultura de Barcelona. No es pot dir que li anés bé, i aquella opció política de sortir del pas amb una figura carismàtica més aviat va fracassar. Tanmateix, no es va arronsar gens, al contrari, va donar la cara, i encara va plantar cara […] Però això no és ni història. En canvi, més enllà d’aquestes pàgines que el temps ja ha tornat grogues, conservo un retrat senzill però entranyable d’aquesta dona tossuda: la seva irònica mala llet, aquell «refotre» vehement que gastava, aquella mirada tremenda i aquelles señoritas que ja no podrà fumar mai més.

(Francesc Burguet Ardiaca: «Tossuda, atípica, carismàtica», Diari de Barcelona, 3 d’octubre de 1991)
 

«Vaig somriure, doncs, una vegada més, i vaig dir-li:
—Ets tan comprensiu! No sé pas per què porto una vida tan inútil.
I en aquell moment, l’àngel de la llar, satisfet, em mirava, des de l’altre cantó de la sala, des del fons del mirall.
No vaig deixar de somriure, ni de fer la veu dolça, perquè no volia que aquell endimoniat àngel de la llar se m’escapés. Havia comprès que si deixava de somriure desapareixeria. Mai no havia estat tan amable com aquells dies. Em sentia a mi mateixa dient: «Sí estimat… Sí, estimat», com en les traduccions de les novel·les angleses. Somrient així vaig perseguir el meu àngel per tots els racons de la casa. I una tarda, una de les tardes més avorrides de la meva vida, mentre el meu marit feia migdiada, bo i assegut a la butaca, vaig veure l’àngel estintolat a la paret, entre la televisió i el cove de la roba neta. Vaig fer un salt elàstic i vaig engapar-li just el coll. Vaig prémer fort, amb tota la meva ànima i vaig veure, amb els meus propis ulls esverats, com l’àngel es fonia. Hi va haver una lleugera escampadissa de plomes, res més. Quan el meu marit es va despertar em va dir:
—Ja t’ho deia jo, que s’havien de recosir aquests coixins.
—I tant —vaig contestar—. Els homes de la casa haureu d’apuntar-vos a un curs de recosir coixins, estimat.
L’«estimat» em quedava com un tic nerviós que ja quasi ha desaparegut del tot.
He de confessar que, al primer moment, em vaig sentir una mica desemparada. Sense el meu somriure habitual i sense la meva contesta amable, havia de resoldre a cada instant què contestaria, quina havia de ser la meva opinió.
—Com has canviat! —em deien parents i amics.
Al primer reclam del marit ja vaig saber contestar-li:
—Tinc una feina urgent, amor meu. Quan acabi estaré per tu.
I quan arriben els meus fills de col·legi els dic: 
—Quan truquin per telèfon, pregunteu primer de part de qui, i si no és ningú de la llista digueu que no hi sóc. I ara tanqueu la porta, tresors de la mareta.
Em queden encara frases fetes dels vells temps d’amabilitat, però ja no sóc dolça i comprensiva, i he recobrat a poc a poc el meu propi rostre. Cada u hi diu la seva, és clar, i hi ha qui afirma que m’he tornat insuportable. Però em suporten, naturalment, com jo abans els suportava.
Aplica’t la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l’àngel de la llar; només així començaràs a viure.»

(«D’una assassina a una dona de bé», dins del llibre Cartes impertinents. Palma: Moll, 1971)

* * *

M’acostumo a una nova obediència. El qui vetllen per mi busquen amb delit un lloc on col·locar-me. Troben per fi l’esglaó: no ben bé criada, però de cap manera senyora. Oblido sense esforç el meu camí de perfecció i estimo tendrament, amb un amor trist i compartit per primera vegada. Veig per primer cop amb els meus propis ulls la sang, la mort, la por.

Ara recordo amb claredat aquells dies del convent, llavors els vaig oblidar. I tan de pressa. Al cap de dotze hores escasses havia estat sempre allí, no me n’havia mogut mai i l’horitzó que veia, la gran casa de pedra i al fons els immensos edificis de les naus eren tot l’horitzó de la meva vida. Havia crescut, deien. I amb l’alimentació que ens servia la Paula: cigrons, mongetes, cansalada i cap i pota, vaig posar pell tibant. I vaig ser altre cop una noia obedient. L’avi estava content de mi.
No em va renyar quan vaig arribar a casa. Potser tampoc no havia vist mai massa clar quins avantatges podia treure de la meva estada en aquell llunyà convent. No va voler aclarir què havia passat, què havia motivat la meva expulsió del col·legi. Va asseure’s a l’altre cantó de la taula, va mirar-me amb un posat del qui calibra quina mena d’animal té enfront seu i en mesura l’envestida. I després de deixar de mirar i passar una bona estona trinxant tabac que estenia sobre la taula i feia una pudor molt forta, àcida, va alçar de nou els ulls, va fer una ganyota que semblava un somriure i va dir:
—Et buscarem una feina, ara. Som treballadors nosaltres, sents?
La dona de l’avi va riure.
—Ja seria hora —va dir—. La tracteu com si fos una senyora. I em sembla que…

(Feliçment, sóc una dona. Barcelona: Nova Terra, 1970)