Per què Antonina Canyelles?
Perquè ella és el lapislàtzuli, la pedra preciosa.
Perquè la seva poesia és com la visió d’una estrella fugaç, com un tret, com una guillotina… Amb el pas lluminós del cometa, amb l’esclat de la pólvora, amb la caiguda del tall d’acer o amb un poema d’Antonina Canyelles mai no queda indiferent, quelcom canvia o es remou dins els engranatges del lector. Perquè la seva no és només una grandíssima obra d’aquest gènere complex anomenat poesia, és un tret de literatura de la més pura disparat al bell mig dels nostres estèrnums.
Perquè en aquest món o es tenen opinions pròpies o s’adopten les d’un altre. L’alienació consisteix a assumir les opinions dels altres, normalment dels qui tenen prou poder per difondre-les massivament. En canvi, l’Antonina té ànima, empunya raons pròpies, arguments esmolats a cop d’estilogràfica. És una lliurepensadora. I això es transmet a la seva poesia, a la seva escriptura polida, deliciosa i punyent. Diuen que l’Humà és ell i les seves circumstàncies, és ell i com viu aquestes circumstàncies. Antonina Canyelles copsa magistralment els moviments de la seva ànima, coneix la seva llum i sap per quins racons habiten les seves ombres.
(Jon López de Viñaspre. «Apunt» a Tasta’m. 34 poemes inèdits. Barcelona: Lapislàtzuli, 2011, p. 9)
* * *
Antonina Canyelles sap que fa obra sobre la destrucció d’un passat que ens endola encara ara els dies, que fa difícil l’alegria, i que l’ha de bastir sobre allò que és exigu i menor. Perquè entén que fins i tot la mirada deixa traces i que la misèria quasi sempre és l’animal més sensat. Per això ha de filar prim i ben aviat escriure és orejar, ventilar, sempre lluny de l’estufera i l’esplendor. Pasta la seva escriptura en una barreja de sobrietat i d’il·luminació profana que furga en el repussall d’empremtes, senyals i mirades que enfiten les coses, el món de cada dia. I també fureteja en allò que fuig i no fa memòria, en tot quant desapareix i només deixa un fum, una presència vaporosa, com la infantesa que sempre revé en els seus poemes. Perquè el món dels adults mai no és innocent, a més, aquest temps perdut que retorna té la capacitat d’inquietar, i és en el món girat damunt davall que deixa a la vista els senyals de tanta expropiació que ens conforma, ens desfigura i ens mostra buits. Davant això alçarà la veu, mostrarà els esperons i s’afuarà en una poètica del menyspreu que aplega una concepció de la història, de la família, del cos, i que ha exercit en nosaltres una violència on s’han aixoplugat els instints més sòrdids. I el poema dirà la seva repugnància i es convertirà en un lloc de la profanació, s’afalconarà sobre aquesta mesquineria, la capolarà, i serà on podrem parar l’orella a la seva ànsia de desbandada, de ruptura, de discontinuïtat.
[…]
Si refusa les formes senyores, i fa servir la brevitas, no és per tal d’engegar un mecanisme d’economia i d’estalvi. A l’inrevés. Canyelles es dilapida en la brevetat, perquè, alhora que ha declinat qualsevol forma de transcendència, és en aquesta estètica de la cosa poca on és desmesurada, i amb la seva estètica de la sostracció, des de la mirada dels qui comanden, és improductiva. Per aquest motiu el mossó queda decebut i sense expectatives. Aquí el poema només és un trampolí. Tira-t’hi. Neda-hi, en aquesta aigua que t’ha de rentar els ulls, els ulls emmidonats que no et deixen veure res, que t’ha de desballestar la percepció de les coses perquè siguis capaç de veure’n la seva transformació just en el punt de mirar-les, en la claror més insòlita, mentre deixen anar reverberacions abissals.
(Sebastià Perelló. «L’os fora de lloc», epíleg a Nus baixant una escala. Barcelona: Lapislàtzuli, 2015, p. 123-125)
* * *
No som cosines ni tan sols parentes llunyanes, tot i que de vegades feim broma i deim que sí que ho som. És igual. No l’estimaria més si ho fóssim. La vaig conèixer un dia plujós a la seva botiga d’antiguitats. Ella seia en una taula braser on hi havia molts papers i bolígrafs. Jo hi havia anat a fer-li una entrevista per a una secció del diari «Última hora» que es deia «Escritores en su tinta». Des del principi ja em va tractar amb molta familiaritat, no em va fer sentir ridícula ni poca cosa, o cansada d’inventar preguntes —alguns escriptors gairebé no parlaven—. Ella era una gran conversadora. Em feia riure. I, sobretot, era i havia estat una gran lectora. De petita —em va confessar— es llegia els embolcalls dels caramels, els prospectes dels medicaments, tots els rètols que trobava… tot. S’ho llegia tot. I encara que no era una gran estudiant, sempre treia deus en redacció, que aleshores es deia «composición». La llengua ocupa tot l’espai de na Tonina, li flueix per dins, com la sang que va del cervell a la planta dels peus. A poc a poc vàrem agafar-nos confiança, i quan va tancar la botiga ens vèiem a casa seva. Ella és la millor poeta catalana viva que conec. No faria llarg si digués que és la millor poeta viva que conec. Els seus versos són directes: es disparen com fletxes, amb una gran dosi d’ironia, o de vegades amb petites dosis de tendresa, però no emocionen. Emocionar? Què és això? Na Tonina és dura com una roca i suau com els pètals d’una margarida. D’aquesta combinació sorgeix una poesia que, sense oblidar mai l’humor, et deixa commocionat mirant la pàgina del llibre i, després, pensant que allò que has llegit és genial. Na Tonina i jo a vegades ens preguntam quina de les dues és més sarcàstica. I reim molt. Ella et fa riure perquè amolla el que pensa sense importar-li res. Jo això encara no ho he après. Com que som cosines, algun dia me n’ensenyarà.
(Neus Canyelles. «Antonina Canyelles (o la llengua pròpiament dita)», Serra d’Or, núm. 682, octubre del 2016, p. 26)
.webp)
