Canet, com la resta dels poetes d’aquesta primera part, fa ús d’un escàs bagatge lèxic. Empra sovint el parèntesi i abunda en l’estrofa trencada amb desplaçament del vers, així com un tempteig d’emfasitzar alguns mots que, tal i com manifesta a la Poètica, han estat semànticament exhaurits o falsejats. No passa, però, d’això: de ser un tempteig.
Nogensmenys, ha sabut imprimir-li al vers l’expressió de la seua atonia. És una poesia d’estoic, escrita amb una manca sincera de passió. Comunica al lector un sentiment de recança, mitjançant un bombardeig continuat de xifres, la presència demanada de la Mort, i l’acceptació resignada de la fugacitat del temps. A l’obra de Domènec Canet trobem una mena de nostàlgia del present. No hi ha cap diatriba, cap crit. No hi trobem, tampoc, cap alternativa. L’autor, simplement, s’enfonsa, víctima cansada. I no deixa de ser paradoxal com el poeta realista més considerable amb què ha comptat el País des de la generació del 62, tinga tan poc a veure amb els oficis poètics d’aquells. Al realisme rabiós, ha succeït un realisme de l’esmorteïment. Una poètica de la claudicació.
(Amadeu Fabregat: «Domènec Canet», dins del llibre Carn fresca: poesia valenciana jove. València: L’Estel, 1974, p. 63)
* * *
A nivell d’inspiració, les influències rebudes situen Canet al centre de la tradició catalana. Les especulacions existencials i temporals, però, recorden una preocupació artística més amplament occidental que va des de la postguerra fins als nostres dies. És més, que Canet sigui un poeta volgudament modern i europeu es nota en què no es limità a escriure des de l’Espanya de l’època, com van fer molts coetanis seus, sinó d’una societat qualsevol contemporània. El seu «exili voluntari» tracta més de l’alienació de l’individu en aquesta configuració que un desterrament per raons polítiques, al qual dedica quatre versos escassos. La seva rellevància és, doncs, de caire més internacional.
Tot i amb això, caldrà tenir present que aquestes dues col·leccions són l’obra primerenca d’un jove escriptor. Faltarien encara catorze anys llargs de gestió i aprenentatge per a que sortís el tour de force que és el Tricicle per a bestioles. No s’hauria de menysprear, però, aquesta producció inicial que defineix el nostre autor com un dels representants més destacats de la lírica catalana que més entronca amb les línies generals de la poesia contemporània europea.
(Dominic Keown: «La primera poesia de Domènec Canet», Caplletra [València], núm. 10, primavera del 1991, p. 148-149)
* * *
Quan a finals dels anys setanta del passat segle —o, potser, a començament de la dècada dels huitanta—, vaig llegir Carn fresca, l’antologia de poesia valenciana jove que Amadeu Fabregat havia preparat i publicat l’any 1974, un dels poetes seleccionats que, sens dubte, em va impressionar més, va ser Domènec Canet.
[…]
Domènec Canet, a qui, finalment, vaig tindre el goig de conèixer personalment cap a finals dels noranta, esdevingué un nou Bartleby, per usar una expressió feliç i encertada de l’escriptor Enrique Vila-Matas, amb la qual fa referència a tots aquells escriptors que deixen d’escriure, després d’haver publicat unes poques obres en la seua joventut.
[…]
De fet, quan el vaig conèixer vaig descobrir que, almenys durant encara uns quants anys més després de la publicació del seu últim llibre, Domènec Canet havia continuat escrivint i que tenia obra inèdita. El problema radicava en l’elecció del gènere literari conreat per l’autor —la poesia—, i la dificultat que aquest gènere tenia —i té encara— a l’hora de trobar una editorial que s’arrisque a publicar obres poètiques, més enllà de les distingides amb un premi. A més, a les dificultats de gènere, també hauríem d’afegir les circumstàncies que, per desgràcia, encara afecten a la difusió i normalització de la literatura en la nostra llengua: la dels valencians i de les valencianes. Circumstàncies que, més sovint del que, potser, ens creiem, porten als nostres escriptors a creure que escriuen per a ningú, perquè a penes hi ha lectors que sustenten una bona indústria editorial, sobretot quan es tracta d’aquelles obres que tenen el seu públic destinatari fora del circuit educatiu. No ens ha d’estranyar, per tant, que el cas de Domènec Canet no siga un cas aïllat en les nostres lletres, sinó més bé un més dels molts que hi ha. Si se’n fera un estudi o, simplement, una relació, els resultats serien sorprenents i, amb tota seguretat, provocarien un debat, si és que, com a societat, el poble valencià és encara un poble viu.
Però, per sort, ara tenim una nova obra del nostre estimat autor a les mans, trenta anys després d’haver publicat el seu últim llibre, gràcies, sobretot, a l’atreviment i a l’entusiasme que mostren els amics d’El Petit Editor. I encara que no es tracta de cap obra escrita recentment, sinó d’un poemari que l’autor tenia inèdit —almenys des de finals dels anys huitanta, tal com deduïm per la referència explícita a l’ajuda rebuda a la creació literària de l’any 1990 per la Generalitat Valenciana—, podem fer-nos la il·lusió d’una tornada de l’autor a la vida literària del nostre país, tan necessitada de gent com ell i una fita més que ve a reforçar el seguit d’actes commemoratius que enguany s’han fet per celebrar els quaranta anys de la publicació de l’antologia Carn fresca i l’aparició d’una nova generació d’escriptors que renovà profundament la literatura feta pels valencians i les valencianes i en la qual Domènec Canet ha de ser inclòs, sens dubte, per la seua validesa indiscutible.
(Josep Antoni Fluixà: «Domènec Canet: l’escriptura contra el silenci», pròleg al llibre Blanca Doble i d’altres cançons. Carcaixent: El Petit Editor, 2014, p. 9-11)
_0.webp)
