CARTES DE LA PRESÓ
«…em feia por rellegir les Cartes, tot i que la Núria Cadenas d’aleshores, que ja era una escriptora excel·lent, m’ha fet entendre a través d’aquesta reedició que es tractava d’una por sense fonaments. I és que, al meu parer, aquest llibre no és gran perquè s’integre en un discurs ideològic concret; ho fa, sens dubte, però això no hauria estat suficient (menys encara quan hi ha una ideologia amb la qual no tothom té per què estar d’acord). No: aquest llibre és gran perquè conforma el brillant retrat d’unes emocions que arriben des del començament. Són les que experimenta la protagonista en veure’s separada de la família i empresonada sense cap prova. Són la impressionant relació amb l’àvia (una dona que pateix problemes de salut i de qui ella es preocupa tant com per estimar-se més que no vaja a veure-la, malgrat les ganes que en té), la manera d’endolcir una situació terrible de cara als éssers estimats («De vegades, a la nit, jo també ploro una miqueta»), els desenganys («vaig descobrint amics que no sabia que ho eren, alhora que m’adono d’amistats que no valia la pena conservar»), les condicions inhumanes (la por d’agafar la sida en unes simples proves mèdiques, la ‘desaparició’ de cartes o els maltractaments) els instants d’alegria lluminosos (quan rep una màquina d’escriure o veu créixer una planta)…»
(Felip Tobar: «La Núria», El Temps, del 4 al 10 de març del 2003)
* * *
L’OVIDI
«Els ulls de l’Ovidi miraven sempre cap avall, i quan s’enfrontaven als teus era com si estigueren demanant permís per a traure el que portaven dins. La veu profunda que cantava a la vella Teresa i a l’Estellés es va apagar un dia i ara la trau d’aquesta apagada l’escriptura admirada i igualment profunda de Núria Cadenas.»
(Alfons Cervera: «Ovidi», Nou Dise, 15 de maig del 2002)
«Núria Cadenas ha enllestit un llibre preciós que té com a desig escorcollar fins a la impertinència tots els amagatalls de l’Ovidi. L’obra de Núria Cadenas serà un punt de referència indestriable per parlar de l’Ovidi; es tracta del millor document que des d’aleshores s’ha publicat sobre el controvertit artista alcoià»
(Emili Marín: «L’Ovidi», Saó, núm 262, juny 2002)
«No se trata, ni tampoco lo pretende, de una biografia definitiva de Ovidi Montllor, pero sí que es la primera que recoge de una manera ágil y honesta, y cariñosa —sin caer en ningún momento en la hagiografía— toda la vida, los 53 años de Ovidi. Un trabajo serio, que se sostiene en la propia obra de Ovidi y en los testimonios de los que compartieron esa obra o estuvieron próximos a ella»
(Joan de Sagarra: «Los 60 años de Ovidi», El País, 23 de maig del 2002)
* * *
VINE AL SUD! GUIA LÚDICA DEL PAÍS VALENCIÀ
«Cadenes redacta amb to planer i col·loquial, passa de l’anècdota personal a la reflexió històrica o la presa de partit cívica, amb una expressió fresca que fa ben properes les explicacions.
Aprofita l’ofici periodístic, alliberat de neutralitats asèptiques, perquè vol incitar directament els lectors i fer «escrits amb intenció de picar la curiositat o l’amor propi o el que sigui: el que sigui però que vinguin. Un cop aquí, a l’Horta, la Marina o el Vinalopó, a fer via pròpia».
Però a qui s’adreça l’autora d’aquesta crida? «D’entrada a principatins. Però no només. De fet, ara que ha començat a rodar vaig capint també que el desconeixement del sud és general: de Barcelona respecte de València però també de València respecte d’Alacant». I què en podem traure els naturals del País Valencià? Doncs cascú és cascú, diu la saviesa popular. Però si no ens conformem amb la dissolució, podem provar a reconéixer-nos en un espill diferent al de tòpics i sobreentesos de costum. El propiciat per la biografia de Cadenes: «M’he plantejat aquest llibre des d’una doble mirada. La barcelonina amb arrels gironines, i tot el que això implica de tarannà no gaire donat a l’expansió, que sóc. I la que em dóna, per circumstàncies boniques de la vida, viure a València ciutat ja fa uns quants anys»».
(Eduard Ramírez: (Re)descobrir-nos amb vitalitat», Levante. Posdata Suplement Cultural, 16 de gener del 2009)
* * *
AZ
«Cadenes dota els seus personatges d’una provisionalitat pirandelliana, i els investeix de dignitats estrafolàries, però també d’una certa tendresa. S’hi revela un món interior ric, qui sap si covat als anys de presó (recorde, sí, fa mols anys, haver llegit aquelles Cartes de la presó, tan violentament angoixants). La influència estellesiana es resol en la familiaritat irònica amb la mort, i m’atrevisc a dir que això és una de les bases importants del llibre.
Un conte és una trama, però també és un llenguatge -i viceversa. En tots dos camps l’autora se’n surt d’allò més bé. Els seus relats semblen un bon contraverí davant un món que té consistència de reality show (o de «reàliti», com diu ella). Surrealista? No, només realista d’una altra manera. Contrarealista, potser.
Caldria parar atenció a la Núria Cadenes narradora. És la meua pensada, si més no».
(Joan Garí: «A favor de l’alfabet», Ofici de lector, 21 d’abril del 2009)
«Els personatges que omplen les pàgines d’AZ no amaguen les seues misèries. Posen al descobert la seua cara més autèntica, sense les màscares amb què ens disfressem cada matí. Es mostren tal com són. Així, podem trobar des del personatge víctima de la cerca de la fama (la fam per eixir en televisió el corca per dins) fins a aquell altre que queda atrapat dins un capítol inacabat en morir el seu creador, passant pel poder de seducció de l’homenet roig que habita el semàfor, la fauna de personatges que omple una sala pomposa i plena d’autoritats, o aquell que veia campanyes publicitàries darrere de qualsevol advertència ecològica. Però què passaria si reuníssim en un mateix conte tots els personatges de la societat AZ? La mateixa pregunta que ens fem, li la vam formular a l’autora i ens va assegurar que no s’ho prendrien gaire bé. «No podrien conviure, com tampoc podrien conviure moltes persones de la mateixa ciutat» —afirmava contundent. Tots junts conformarien una petita olla de grills, que esclataria i ens esguitaria de maldat, ambició o tendresa. Aquest llibre és un mirall de la societat en què ens ha tocat viure, on hi trobem torturadors, indesitjables, gent preciosa, poca-soltes i, a la vegada, ens convida a reflexionar al voltant del conjunt de les relacions humanes. La contraportada del llibre ja ens adverteix que el seu interior amaga un abecedari bèstia i surrealista. I divertit com la vida mateixa, afegiríem.
Núria cuina les seues obres a foc lent i això es nota en el bon sabor de boca que deixen les seues històries. Amanides amb intel·ligents jocs de paraules i amb un estil clar i directe, fan de la seua lectura una veritable delícia.»
(Agnès Vidal: «Núria Cadenes, de la A a la Z», Lletres, núm. 39, estiu 2009)
_0.webp)
