–El pròleg de Xavier Fàbregas va ser decisiu a l’hora de situar-te entre una nova fornada de dramaturgs catalans que van despuntar als anys vuitanta, com ara Joan Abellan, Enric S. Soldevila, Miquel M. Gibert, Lluís Anton Baulenas, Jaume Serra i Fontelles, Maria Josep Ragué… Podríem dir que ets l’únic supervivent literari d’aquella llista?
–Ignoro per què els dramaturgs que cites –i d’altres que escrivien teatre a mitjans dels vuitanta com Francesc Pereira, Xavier Bru de Sala, Francesc Luchetti, Guillem-Jordi Graells…–, no van continuar. Potser sí que el recolzament de Xavier Fàbregas em va ser decisiu. Imagina’t. El crític de primera fila interessant-se per l’obra d’un autor desconegut, només pels valors que va saber veure en aquell text. És una actitud que trobo a faltar en moltes crítiques que llegeixo actualment. Sovint són més una exposició d’opinions personals que una crítica fonamentada. Jo no espero que els crítics m’expliquin els seus gustos –que en tenim tots els espectadors– sinó que amb el seu coneixement il·luminin l’obra teatral, valorant-ne virtuts i defectes. Crec que la feina del crític, del crític de debò, és la més difícil dels oficis del món del teatre.
–Ets l’únic autor en actiu d’una generació que es troba ara perduda entre Benet i Jornet i Sergi Belbel. Per què creus que només has sobreviscut tu?
–Jo no em considero un escriptor, sinó un autor de teatre. No sabria imaginar-me la vida sense escriure’n. I fa anys que vaig veure que, per guanyar-me la vida, havia de fer altres activitats: professor, informàtic, guionista, gestor cultural… Això em permet escriure alliberat de la pressió d’haver de triomfar, de rebentar taquilles. Jo decideixo sobre què escric, normalment un tema actual que em motiva, i m’hi poso. Potser això m’ha fet sobreviure.
–Quina és la teva idea del teatre? Quina és la funció social del teatre?
–Una experiència en directe, efímera, sempre és un fet social. Un lloc, una estona, per compartir amb l’espectador una visió de la realitat, interpel·lant-la, donar-hi la volta, jugant-hi… La meva idea del teatre és molt concreta i poc filosòfica, i segurament té a veure amb la meva formació d’enginyer. Intento mostrar la realitat d’alguna manera que remogui l’espectador. Una idea menys radical i profunda que la de Samuel Beckett, per exemple. No, no sóc Beckett. Ja m’agradaria!
–La teva obra s’ha editat de manera regular però, tot i que s’ha estrenat en bona part i que té l’aval del món acadèmic, el món de la faràndula potser no t’ha integrat prou a l’escena catalana, una escena on cada vegada més els dramaturgs es dirigeixen les pròpies obres. Et fa por acabar sent un dramaturg literari?
–Jo escric literatura dramàtica per a ser representada. Però sé que pujar a l’escenari és difícil. Primer cal difondre l’obra –amb l’edició en paper, al web Catalandrama, a Núvol…– i trobar el productor o companyia que vulgui muntar-la. Les meves obres, tard o d’hora, s’acaben estrenant. Força sovint em contacten professionals atrets per alguna peça. I el món amateur també em representa. I això que són obres d’una certa complexitat. No, no crec que se’m pugui considerar un autor només literari.
–Potser t’ha faltat la complicitat d’un director. La Lluïsa Cunillé no seria el que és sense el Xavier Albertí i el Benet i Jornet sense el Sergi Belbel. Potser, en el teu cas, et falta un director fidel…?
–Hi ha directors que m’estrenen, però no he estat capaç de sembrar aquestes fidelitats. Respecto la feina que han fet amb textos meus l’Ever Blanchet, en Joan Lluís Bozzo, l’Hermann Bonnín, la Teresa Vilardell, en Moisès Maicas, en Toni Casares… Estic obert a les propostes de qui s’interessi, però ni les busco ni m’hi sotmeto d’entrada. Quan escric no penso en directors. D’alguna manera potser sóc presoner de la meva llibertat.
–Què en penses, del teatre que es fa avui?
–Procuro seguir el teatre actual, especialment el que s’escriu a Catalunya. Crec que hi dramaturgs amb talent i ofici –que conec bé, alguns per haver-hi coincidit com a guionista a la televisió– que saben construir situacions dramàtiques i personatges. He vist escenes brillants de la majoria d’autors en actiu. Penso que és un magnífic moment per a la dramatúrgia catalana.
–Has dit “situacions”, “escenes”… No obres senceres?
–Una obra rodona és molt complexa d’escriure. Ho dic per experiència. Jo n’he publicat més de vint i, pel meu gust, una mica rodona només en tinc una: Oi?, el conflicte d’un bit informàtic que dubta. En general, trobo que les obres que veig o llegeixo estan massa pendents de què funcionin, que agradin al públic, que els productors les acullin a les sales. Amb les excepcions que calgui, crec que no sortim gaire de les comèdies costumistes, sentimentals, generacionals… amb finals tous, poc ambiciosos. Malgrat que és legítim i tothom pot escriure el que li sembli, trobo a faltar obres més arriscades i transgressores. Per què no escrivim com Koltès, Bernhard, Mamet o Pinter? Per què ningú no ha escrit un Luces de Bohemia sobre la Catalunya actual? Per cert, diria que Valle-Inclán no la va veure mai representada. I és teatre del màxim nivell!
(Bernat Puigtobella: «Núvol publica un nou ebook: ‘Els camaleons també paguen’ de Toni Cabré», Núvol. El digital de cultura, 28 de juliol de 2015 – enllaç a l’entrevista sencera)
_0.webp)
