L’any 1923, Le Corbusier escrivia: «La intel·ligència i la passió. No hi ha art sense emoció. No hi ha emoció sense passió». El recull poètic que tenim a les mans respon exactament a la formulació del gran arquitecte. En principi, l’autora no defuig en absolut de traslladar al poema uns estats emocionals viscuts intensament. En aquest aspecte se situa, doncs, bastant lluny de l’arbitrarisme orsià de vegades tan escàs d’humanitat. Els seus versos no són, però, la crònica escarida d’unes experiències exògenes o d’uns grataments interns que la vida estimula. Aquest és, en tot cas, un material de primera mà que l’autora no ens subministra mai verge, sinó després de ser treballat i enfornat convenientment. Sí, en ocasions, la manipulació o la cuita passen desapercebudes serà mèrit de l’autora, que haurà sabut infondre espontaneïtat al producte.
Pilar Cabot sap, és clar, que la poesia és un joc i el juga apassionadament però serena. I amb la ment desperta. Coneix el moment d’imposar contenció al verb i el d’activar la imaginació cap a solucions més arriscades que sol matisar amb una capa fina d’ironia o esperonar, encara, amb la tralla del sarcasme, al cap i a la fi expressions d’un humor, que, malgrat l’acidesa d’alguns poemes, s’endevina sempre subjacent. Suporten aquesta tasca, empesa amb el cor i l’intel·lecte, un llenguatge rigorós però fluent i un extraordinari sentit de la música —l’altra gran passió de l’autora- que ofereix als poemes un so harmònic avui dia ben poc freqüent.
(Armand Quintana: Pròleg d’Avui estimo Baudelaire. Barcelona: Columna, 1988)
* * *
Amb Avui estimo Baudelaire, de Pilar Cabot, compartim uns estats emocionals descrits amb força i sentit del llenguatge. […] La intimitat femenina és més resolta que mai, fins «a la riba del món». La mística, una mística profana, és a prop. Tot comença, però pot anar més lluny».
(Joan Triadú: «Tres poetes de la intimitat», Avui, 19 de març de 1989)
* * *
Avui estimo Baudelaire: poemes d’una bellesa cruel on, malgrat tot no hi manca la tendresa; de vegades matisats amb una capa de fina ironia i, d’altres, activats encara amb la tralla d’un sarcasme viu i punyent
(El Brusi, 25 d’abril de 1989)
* * *
Avui estimo Baudelaire. És aquest un llibre acurat que, tot i buscar la bellesa, no oblida els encerts en altres aspectes del poema. Pilar Cabot sap contenir-se i esclatar en el moment precís. Una lectura suggestiva amb Baudelaire de fons.
(El Temps, 20 de març de 1989)
* * *
[…] Són sentiments elaborats al màxim, amb treball d’infinita consciència d’amor, del gran amor a les paraules, als mots que, en aquest cas, ombregen silencis estimats: Has trucat a la porta/ dels meus silencis/ i t’he deixat entrar./ Ara, com mai,/ ens sentim solidaris./ Com diu l’Armand Quintana en el pròleg de Balcó de guaita, el segon llibre de poesia publicat de Pilar Cabot, «la poesia és sempre reducció, però la mínima extensió d’aquestes formes estròfiques exigeix una capacitat de síntesi gairebé aforística.» En el recull que ara ens ocupa- Ombres de mots i de silencis– no és tan evident la síntesi poètica, però, per poc que hom analitzi el contingut de cada poema, s’adonarà de l’aprofundiment de les imatges i de la inútil extensió que qualsevol poeta mediocre li hauria pogut donar […].
(Maria Oleart: Pòrtic a Ombres de mots i de silencis, Premi Caterina Albert 1990)
* * *
[…] En Balcó de guaita la poetessa s’ha volgut subjectar a unes normes convingudes i, des d’aquest estadi, trenar mots i pensaments en una tasca on l’alquímia pren volada, i amb el repte que el llaç establert amb l’ortodòxia no constitueixi cap mena de trava que pugui restar eloqüència a una veu assedegada de verbs i de moments, de paraules i vida, suports fonamentals de tota creació poètica […].
[…] El sentiment (factor anímic) en uns poemes i la geografia (factor físic) en d’altres, ens menen cap a uns espais interns conformats o modificats per sensacions aparentment diverses que, de vegades, es fonen en compacta aleació i es reparteixen el protagonisme: Dins el cor nu batega l’abraçada/ que anhela, presonera, mal i rel;/ si es trobava de cop alliberada no sabria, potser, quin ample cel/ xop de clarors i voluptat celava/ la litúrgia d’amor…
El sonet, massís, solemne, es ductilitza. Llisca lleuger seguint el vol oníric del 4art poema. I si en certs moments —amb un punt de nostàlgia- bressola ressons antics, de seguida retorna al llenguatge acostumat de l’autora: un llenguatge actual però rigorós; capaç d’expressar amb molta justesa allò que ella vol dir. Justesa configurada per diferents factors, el principal dels quals és, potser, l’aflorament d’uns verbs suggerents, amb matisos gairebé qualificatius, que ens fan adonar d’una riquesa de lèxic manifestada sovint en aquesta part fonamental de l’oració: trenar verbs, temptar premis, esquifir goig, fitar llunyanies, burxar l’abís, etc.
L’alternaça d’ús de les diferents persones del verb i alguna referència impersonal, preserven la poetessa d’excessives circumstanciacions pròpies, tan difícils d’eludir en la poètica del sentiment.
[…] Pilar Cabot ja havia mostrat en l’altre llibre seu el seu gust pel poema curt. Era natural, doncs, que es decidís a experimentar damunt aquestes estructures de la lírica japonesa clàssica. Ara ho fa i s’hi troba molt bé. De vegades percaçant la imatge sensitiva, plàstica: Nauxer de llunes/ perdudes, m’enlluernen/ sines de marbre. I d’altres, condensant un pensament com en aquest altre haikai que, malgrat el seu aire luctuós i lapidari, no deixa de contenir un cant abrandat a la naturalesa: No et calen nínxols/ l’esquelet, ecològic, vol un tou d’herba.
[…] Els temes amorosos tornen a dominar la situació, exposats, ara a to de confidència, en un afany de distanciar exaltacions de sentiment o de verb: Sovint, amor, l’amor ens desmesura… i Caldrà prendre la mida/ als mots balders que roben la claror…
Una sensació de repòs envaeix el text i li confereix intimitat. La poetessa se sent agombolada pel poeta: Anit veies la lluna i recordaves/ uns versos de Kavafis… i per la música: Txaikowsky et diu que potser tornaran/ els dies d’ametistes…
Espais de finor que no comporten cap mena d’afebliment -ans el contrari- del discurs poètic ni de la plenitud de vida que exhala tot el llibre, plenitud en la qual se’ns incita expressament a participar en dos versos modèlics: Tot és vida i esclat. Luxuriós/ el món es dóna a qui vol posseir-lo.
(Armand Quintana: Pròleg de Balcó de guaita. Sabadell: Ausa, Col. Llimerol)
* * *
En Pere de les excuses, un espectacle superprolífic.
Amb el teatre Atlàntida abarrotat de pares amb els seus fills es va estrenar a Vic l’últim muntatge del grup Camerata de Cançó Tradicional […]. L’obra es basa en un conte de Pilar Cabot i reprodueix tots els esforços d’un noi, en Pere, que busca una bona excusa per no anar a escola. El guió és divertit i dóna una riquesa d’expressió i una qualitat literària que no acostuma a ser massa freqüent en els espectacles infantils. La parla del nen recull expressions actuals de l’argot infantil o se n’inventa de noves. Aquest Pere és un nen de totes les èpoques; per una banda, té somnis propis dels nens de temps passats, com per exemple ser escolà; per l’altra, també té experiències dels nens d’ara i, així, si diu que té mal de panxa, els seus pares el duen a urgències. L’espectacle té bon ritme i manté l’interès d’un públic tan divers en la varietat que proporciona l’alternança del conte, les cançons i els recursos de participació del públic. […]
(Carme Rubio: Ausona, 10 de desembre de 1992)
* * *
Calidoscopi, espectacle de Pilar Cabot
Una obra que combina la poesia i els monòlegs en prosa, essencialment teatrals. Un calidoscopi que ofereix imatges de llum i de penombres i, de vegades, fins i tot algun àmbit obscur. En certs moments un fi to d’humor guanya l’escena. De fet, es tracta d’una crònica de la vida i, com a tal, recull les emocions i les situacions més diverses. Una incursió al fons de cadascun de nosaltres. Un recorregut, no sempre llis, per la nostra intimitat. Josep Vilar dirigeix el treball escènic d’una actriu amb un ric bagatge en el camp de les representacions basades en la poesia: Montserrat Grau. Una veu important per a un solo poètic per excel·lència. I diem poètic tot i les proses que inclou. Proses, inèdites, que permeten conèixer de manera més àmplia el quefer literari de Pilar Cabot.
(Revista Agora, 1999)
* * *
La Rambla del Carme, la llum de la boira de Vic, llibres, olor de fulles de boix cremades, pianos musicant poemes, paraules enllaçades al ritme de cançons, els romàntics alemanys, i un pilot d’hores compartides, vestides de converses de capvespre amb amics, còmplices, companys. Tots aquests records i sensacions, guardats en la memòria, m’han tornat de sobte quan em poso a escriure aquest pròleg per aquest nou llibre de la Pilar.
Encara amb el regust dels seus anteriors llibres, ella ja sap que a mi particularment em torna boig Avui estimo Baudelaire, la Pilar ens ofereix un recull de poemes com si fossin tassetes de licors, amb un gran ventall de gustos, aromes i sabors per gaudir-ne lentament amb cada matís, amb cada paraula, amb cada sensació. A poc a poc, sense avisar, ens envolta i ens absorbeix fins endinsar-nos en un món de ritme i música sense prejudicis. En aquest món hi ha lloc per a tot i per a tothom, hi trobem els clàssics, hi ha contemporanis, ritmes de jazz, blues, rock…, pianos, guitarres, violins, trompetes, orquestres senceres…, aportant la seva màgia a la poesia. Finalment embriagats entre sons i danses, ens adonem que també hi ha lloc per a nosaltres mateixos, en aquest concert poètic de sensacions viscudes i escoltades.
Així que seieu, poseu-vos còmodes i gaudiu de cada un dels xarrups màgics de paraules que ens ofereix la Pilar.
Deixeu-vos emportar pel seu ritme
La música ve inclosa
(Pep Sala: Pròleg del llibre Vol ballar un tango amb mi, senyor Vivaldi?. Vic: Emboscall, 2000)
* * *
Vol ballar un tango amb mi senyor Vivaldi? […] En aquest nou llibre, Pilar Cabot ens ofereix una mostra de diversos temes que li interessen: l’amor, que és, sobretot, celebració joiosa i sensual d’un mateix i de l’altre; la captació de l’instant en què es produeix, ja sigui en la natura o en l’interior de la poeta, un efecte remarcable per la seva bellesa o singularitat; l’alliberament, gràcies a la reflexió sobre la pròpia experiència, dels molts prejudicis (derivats de la religió i el sexe, sobretot) que coarten la llibertat de les persones; la descripció subjectiva del procés de l’escriptura com a acte d’afirmació vital i literària… Però, per damunt d’aquesta diversitat d’interessos temàtics, hi ha la presència constant de la música, la qual actua com un catalitzador que relliga els poemes en una unitat que es caracteritza pel to joiós, per la musicalitat sempre canviant del vers i per la precisió en l’ús d’imatges i paraules.
(Contraportada del llibre. Vic: Emboscall, 2000)
* * *
[…] Hi ha, en primer lloc, una tradició de poesia de qualitat, que va dels anys cinquanta —Verdaguer, tanmateix, no quedaria lluny- i hi ha realitzat un mestratge i influència, agrupada al voltant de revistes com Inquietud, Clot o Reduccions […] També d’aquest grup inicial en van sortir, posteriorment, autors com els manlleuencs Grau i Sala […] o el rodenc Martí i Pol, el poeta que ha cristal·litzat amb més èxit de públic, més enllà de la comarca, i que amb el seu estil planer, que toca la fibra, ha exercit una forta influència en d’altres autors, que el prenen com a punt de partida; i, en alguns casos, se n’allunyen. Entre aquests Llorens, Josep Riera, Maria Font i Pilar Cabot […].
(Jordi Puntí: «La plana dels mil poetes», El País, 17 d’abril de 2000)
Pilar Cabot. Anys quaranta. Al carrer de Gurb, de Vic, neix una nena amb un llibre sota el braç. El pa se’l guanya durant més de vint anys obrint cada dia la porta de la llibreria Clam. És una dona amb un somriure generós que vibra amb les lletres ben escrites i que sap de la riquesa del català. Neixen de la seva mà escrits que ens amanyaguen els fons amb paraules ben trobades. El 1997 comença a donar veu a altres poetes organitzant unes tertúlies avui ja consolidades.
(Mercè Coma: Secció «Un moment, poesia», La Marxa, 5 d’octubre de 2001)
* * *
[…] No sé si aquests és el lloc idoni per a una comparació marinera, però la veritat és que, en aquesta singladura a mar oberta pels confins de la poesia, carregada de perills de tota mena, naufragi inclòs, la Biblioteca Joan Triadú va tenir l’encert de confiar de ple en aquesta parella de timoners de luxe en la navegació poètica que són la Pilar Cabot i l’Armand Quintana. Tots dos es van haver d’arromangar, senyalar rutes i començar el periple amb la brúixola de la intuïció i l’experiència, la millor combinació, al capdavall, en la resolució de la majoria de pràctiques humanes.
(Antoni Pladevall i Arumí: Pròleg a «Tertúlies amb poetes», Col·lecció La Biblioteca, núm. 3)
* * *
[…] Fruits que no s’anuncien a la televisió ni obren les seccions de cultura als diaris, però hi ha uns quants cercles de lectors que coneixen i aprecien perquè són genuïns i honestos. Lluny del tràfec diari dels escriptors urbans- sempre immersos en presentacions, entrevistes, estampades de firma, esmorzars de feina i dinars de compromís- Armand Quintana i Pilar Cabot viuen la passió per la paraula des d’un racó on no cal dir-la a crits.
(Francesc Soler. Roda de Ter, setembre de 2001)
* * *
El naixement d’un nou cançoner ens desvetlla un sentiment de joia, curiositat i expectació. Crec que totes les persones que exercim l’aprenentatge de cançons als infants, joves i adults sentim un goig immens quan tenim a les mans un material que ens obre les portes a conèixer noves melodies i que, al mateix temps, enriqueix l’habeas del repertori coral.
El recull gaTONADES il·lustrades és d’una originalitat especial i crec que única pel que fa a l’especificitat de la temàtica (els gats), així com la idea i l’edició, per elles mateixes. Els gats són animals reflexius i sorprenents en les seves reaccions i accions; ens són simpàtics o no, però ens acompanyen. Les cançons que tenim a les mans són «sorprenents» i amb aires «gatons», i poden ser molt adients per a una franja d’edat entre els sis i els disset anys de corals infantils, joves, escoles de música, escola primària, etc.
Els textos de Pilar Cabot són plens d’imaginació o d’una actualitat suggeridora, i amb un gran to irònic, que es compaginen magníficament bé amb els més tradicionals.
En Jordi Domènech és un compositor proveït d’un discurs musical dinàmic amb una gran inspiració plena de frescor, amb una melodia contemporània i amb un ric contingut rítmic, harmònic i tímbric.
Els dibuixos d’Oriol Malet reforcen les idees musicals amb una mirada irònica, de vegades reflexiva i amb les actituds i postures dels seus gats que captivaran els infants, d’una banda en el moment de la seva contemplació, i en l’operació de comprendre els textos, de l’altra.
Músiques, textos i dibuixos fan un magnífic i deliciós cançoner d’acurada presentació. Amb l’enregistrament que s’adjunta de totes les cançons, interpretades pels cors de Nivell Elemental i Mitjà de l’Escola Municipal de Música de Manlleu, el cor de noies Nàiades, el tenor Salvador Parron, el clarinet i el piano, el llibre resulta rodó.
Felicitats pel nounat cançoner gaTONADES il·lustrades. Endavant, n’esperem més.
(M. Carme Valls i Farrà. Pròleg a gaTONADES il·lustrades. Lleida: Pagès Editors, 2007)
_0.webp)
