Sóc un malalt… Sóc un home dolent. Sóc un home desagradable. Em sembla que pateixo del fetge. Però no en sé un borrall, de la meva malaltia, ni sé del cert què és el que em fa mal. No faig res per curar-me i mai no ho he fet, tot i que respecto la medicina i els metges. A més a més, sóc exageradament supersticiós. De fet, prou per respectar la medicina. (Sóc suficientment culte per no ser supersticiós, però en sóc.) I no, no em vull curar, per maldat. Segurament això no ho podreu entendre. Doncs bé, jo sí que ho entenc. Òbviament, en aquest cas no us podré deixar clar a qui vull fotre amb la meva maldat. Sé perfectament que de cap manera no puc putejar els metges pel fet de no voler que em curin. I sé millor que ningú que amb tot això em faig mal únicament i exclusivament a mi i a ningú més. Però sigui com sigui, si no em curo és per maldat. Que em fa mal el fetge? Doncs deixem que encara me’n faci més!
Ja fa molt de temps que visc així, uns vint anys. Ara en tinc quaranta. Abans feia de funcionari, ara ja no. Era un funcionari malvat. Era groller i m’hi complaïa. I, com que no em deixava subornar, això em compensava. (Mal acudit aquest, però no el penso esborrar. L’he escrit pensant que em sortiria molt enginyós, i ara que he vist que només volia exhibir-me de manera innoble, expressament no l’esborraré!) Quan algú s’acostava a la taula on jo seia per preguntar-me alguna cosa, jo feia grinyolar les dents i sentia un plaer desmesurat si aconseguia ferir-lo. I gairebé sempre ho aconseguia. En general era gent tímida. Ja se sap: usuaris. Però entre els més ostentosos hi havia un oficial a qui jo especialment no podia suportar. No hi havia manera que se subjugués i retrunyia el sabre que feia fàstic. Vam estar un any i mig en guerra pel sabre. Finalment, jo vaig vèncer. Ell va deixar de retrunyir-lo. Tanmateix, això va passar quan jo encara era jove. Però, senyors, sabeu quin era el quid de la meva maldat? Doncs allò en què consistia tot plegat, el que amagava la més gran immundícia: el fet que jo a cada instant, fins i tot en el moment de la més gran bilis, m’adonava avergonyit que no solament no era una persona dolenta, sinó que ni tan sols no estava enfurismat, i que només espantava els pardals per passar una estona distret. I si em surt escuma per la boca, doncs porteu-me una nina, doneu-me una tassa de te amb sucre i és possible que em calmi. Fins i tot pot ser que se’m commogui l’ànima, encara que després segurament faré grinyolar les dents contra mi mateix i la vergonya em farà patir insomni durant uns quants mesos. Aquest és el meu tarannà.
(Fragment inicial de Apunts del subsòl, de Fiódor Dostoievski. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2002, p. 7-8)
* * *
Confessió
Em van batejar i educar en la fe cristiana ortodoxa. Em van ensenyar aquesta fe des de la infantesa i durant tota l’adolescència i la joventut. Però en acabar el segon curs de la universitat, als divuit anys, ja no creia en res del que m’havien ensenyat.
A jutjar per alguns records, mai no vaig creure d’una manera seriosa, sinó que simplement tenia confiança en allò que m’havien ensenyat i en allò que els grans professaven davant meu, però aquesta confiança trontollava molt.
Devia tenir onze anys quan un diumenge va venir a casa en Volódenka M., un nen que anava a l’institut i que ja fa temps que és mort, i recordo que ens va anunciar una descoberta que havien fet a l’institut com si fos l’última novetat. La descoberta era que Déu no existia i que tot el que ens ensenyaven només eren invencions (això era l’any 1838). Recordo que els meus germans grans van mostrar interès per aquella notícia i que em van fer anar amb ells. Recordo que tots ens vam animar molt i que vam entomar la notícia com una cosa molt engrescadora i del tot possible.
També recordo que quan el meu germà gran Dmitri, que anava a la universitat, va entregar-se de sobte a la fe amb tota la fogositat de la seva naturalesa, i va començar a anar a totes les misses, a fer dejuni i a portar una vida pura i moral, nosaltres, fins i tot els grans, ens en burlàvem sense parar i per alguna raó vam posar-li els sobrenom de Noè.
(Fragment inicial de Confessions, de Lev Tolstoi. Barcelona: Angle Editorial, 2013, p. 21-22)
* * *
EL GORG DE VIDRE
LA BADIA DE MAITUN – EL POBLE DE XKOTOVO – EL RIU BEITSA – TROBADA AMB UN LLEOPARD – DA-DIAN-XAN – EL CÈRVOL
L’any 1902, durant una de les missions amb l’equip de caçadors, vaig remuntar el riu Tsimukhé, que desemboca al golf d’Ussuri, prop del poble de Xkotovo. El meu destacament estava format per sis tiradors siberians i quatre cavalls amb càrrega. L’objectiu de la meva missió era la inspecció militar de la regió de Xkotovo i l’estudi dels passos de muntanya del massís Da-dian-xan, d’on neixen quatre rius: el Tsimukhé, el Maikhé, el Daubikhé i el Lefú. Després havia d’examinar tots els caminois del voltant del llac Khanka i de prop de la línia del ferrocarril d’Ussuri.
La serralada que ens ocupa comença prop d’Iman i va cap al sud, paral·lela al riu Ussuri, en direcció sud sud-oest des de nord nord-est, de tal manera que a l’oest de la serralada hi ha el riu Sungatxà i el llac Khanka i a l’est el riu Daubikhé. Més enllà es divideix en dues branques. Una va cap al sud-oest i forma la serralada de Bogàtaia Griva («la Rica Crinera»), que s’estén per tota la península de Muraviev-Amurski. L’altra branca va en direcció sud i conflueix amb l’alta carena que separa les aigües dels rius Daubikhé i Sutxan.
La part nord del golf d’Ussuri rep el nom de badia de Maitun. Aquesta badia anteriorment penetrava molt més endins del continent. Això es veu a primer cop d’ull. Els penya-segats de la costa són ara uns cinc quilòmetres a l’interior. La desembocadura del riu Tangouza era abans al lloc que ara ocupen els llacs San i El-Pouza, i la desembocadura del riu Maikhé era una mica més amunt del punt per on actualment el creua el ferrocarril. Tota aquesta superfície de vint-i-dos quilòmetres quadrats és una depressió pantanosa coberta amb els al·uvions dels rius Maikhé i Tangouza. Entre els pantans, encara es conserven estanyols en determinats punts: marquen els llocs més profunds. Aquest procés lent de retirada del mar i avanç de la terra ferma encara continua. La badia de Maitun també correrà aquesta mateixa sort. Ja actualment és bastant poc produnda. La seva costa occidental està composta de pòrfirs, i l’oriental, en canvi, de sediments terciaris: a la vall de Maikhé abunden granits i sienites, mentre que més a l’est hi ha roques basàltiques.
(Fragment de Dersú Uzalà. Pel país de l’Ussuri [Dersou Ouzala]. Sant Cugat del Vallès: Símbol, 2007, p. 31-32)
* * *
BELA
Anava amb un cotxe de posta des de Tbilisi. Tot l’equipatge que duia al carro era una maleta petita plena fins a la meitat d’apunts del viatge per Geòrgia. Una bona part se’n va perdre, per sort vostra; però la maleta i la resta de coses van quedar intactes, per sort meva.
Quan vaig entrar a la vall del Koixaür, el sol ja començava a amagar-se rere la serralada nevada. El cotxer osseta picava els cavalls infatigablement per arribar a dalt del mont Koixaür abans de la nit i entonava cançons a crits. Quin lloc tan meravellós aquesta vall! A totes bandes hi ha muntanyes inaccessibles, penyes vermelloses cobertes d’heura verda i coronades per boscatges de plàtans, estimballs grocs clivellats de torrenteres i, ben amunt ben amunt, el serrell daurat de les neus; mentre que a baix hi ha l’Aragvi, que, després d’abraçar un rierol sense nom que brolla estrepitosament d’un congost negre i ple de boira, s’estira com un fil d’argent i centelleja com les escates d’una serp.
En arribar al peu del Koixaür, vam aturar-nos a la vora d’una fonda. S’hi amuntegava una vintena sorollosa de georgians i muntanyesos. Hi havia una caravana de camells que s’havia aturat a passar la nit allà prop. Havia de llogar uns bous que arrosseguessin el carro fins a dalt d’aquella maleïda muntanya, perquè ja era tardor, hi havia gelades, i aquella pujada feia unes dues-centes verstes.
No podia fer-hi res: vaig llogar sis bous i uns quants ossetes. Un es va carregar la meva maleta a l’espatlla, els altres van posar-se a ajudar els bous gairebé només fent crits.
(Fragment del llibre Un heroi del nostre temps, de Mikhaïl Lérmontov. Barcelona: Alpha, 2011, p. 11-12)
* * *
ELS MITJONS FINESOS DE CRESPÓ
Aquesta història va passar fa divuit anys. En aquella època, jo estudiava a la Universitat de Leningrad.
Els edificis de la universitat eren a la part vella de la ciutat. La combinació d’aigua i pedra crea en aquest lloc una atmosfera especial, majestuosa. En aquestes circumstàncies es fa difícil ser un dropo, però jo me’n sortia.
Al món existeixen les ciències exactes. Per tant, també existeixen les inexactes. Entre les inexactes, em sembla que el primer lloc l’ocupa la filologia. O sigui que em vaig fer estudiant de la Facultat de Filologia.
Al cap d’una setmana, una noia prima amb sabates d’importació es va enamorar de mi. Es deia Àssia.
L’Àssia em va presentar els seus amics. Eren tots més grans: enginyers, periodistes, operadors de càmera. Fins i tot n’hi havia un que era encarregat d’una botiga. Anaven ben vestits. Els agradaven els restaurants i els viatges. Alguns tenien cotxe propi.
Llavors tots em semblaven misteriosos, forts i atractius. Volia formar part d’aquell cercle. Més endavant, molts d’ells van emigrar. Ara són jueus normals de mitjana edat.
La vida que portàvem exigia despeses importants. Normalment se’n feien càrrec els amics de l’Àssia. Això m’incomodava extraordinàriament.
Recordo que el Dr. Logovinski em va posar quatre rubles a la mà dissimuladament mentre l’Àssia demanava un taxi…
Les persones poden dividir-se en dues categories: els qui pregunten i els qui responen. Els qui fan preguntes i els qui responen enfadats, arrugant el front.
(Fragment de La maleta, de Sergei Dovlàtov. Barcelona: Labreu, 2010, p. 13-14)
.webp)
