Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Miquel Cabal Guarro

Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977). Traductor literari del rus i professor de la Universitat de Barcelona.

Acabada la secundària, decideix estudiar Filologia Eslava, carrera que enllesteix amb una menció en Filologia Clàssica. L’any 2000, per rematar la formació superior, va a Moscou a passar-hi els mesos d’hivern i primavera. De nou a Barcelona, comença a fer feines de gestió cultural i emprèn la seva primera traducció literària. L’any 2002 apareix Apunts del subsol (Llibres de l’Índex), de Fiódor Dostoievski. A partir d’aquest moment combina la traducció, la música i feines diverses dels àmbits de l’hostaleria i la gestió cultural.

Tradueix cada vegada més i, d’aquesta manera, trasllada al català autors com Dovlàtov, Tsvetàieva, Tolstoi, Platónov o Txékhov. Comença els estudis de doctorat. Sense abandonar les traduccions literàries, s’acosta a la sociolingüística. Es doctora amb una tesi sobre els tàtars de Crimea, dirigida per M. Carme Junyent. De mica en mica deixa la gestió cultural i se centra en la traducció, la docència i la recerca en sociolingüística de la traducció.

Miquel Cabal Guarro és llicenciat en Filologia Eslava i doctor en Lingüística (Universitat de Barcelona), i secretari del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC-UB).

És soci i tresorer de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. També és tresorer de CEATL des de maig de 2019.

 

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació i biografia: Miquel Cabal.
Fotografia de portada de l’arxiu personal de l’autor.

© Joana de Querol

Castellano

Castellano

Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977). Traductor literario del ruso y profesor de la Universitat de Barcelona.

Cuando acaba secundaria, decide estudiar Filología Eslava, carrera que finaliza con una mención en Filología Clásica. En 2000, para rematar la formación superior, pasa los meses de invierno y primavera en Moscú. Cuando vuelve a Barcelona, empieza a trabajar en gestión cultural y emprende su primera traducción literaria. En 2002 aparece Apunts del subsol (Llibres de l’Índex), de Fiódor Dostoievsky. A partir de entonces, combina la traducción, la música y trabajos de hostelería y gestión cultural.

Traduce cada vez más y traslada al catalán autores como Dovlátov, Tsvetáyeva, Tolstói, Platónov o Txékhov. Empieza los estudios de doctorado. Sin abandonar la traducción, se interesa por la sociolingüística. Se doctora con una tesis sobre los tártaros de Crimea, dirigida por M. Carme Junyent. Poco a poco se aparta de la gestión cultural y se centra en la traducción, la docencia y la investigación en sociolingüística de la traducción.

Miquel Cabal Guarro es licenciado en Filología Eslava y doctor en Lingüística (Universitat de Barcelona), además de secretario del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC-UB).

Es socio y tesorero de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. También es tesorero de CEATL desde mayo de 2019.

 

 

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación y biografía: Miquel Cabal.
Fotografías: archivo del autor.

English

Miquel Cabal English

Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977) has a PhD in Linguistics and is a literary translator from Russian. He is a member of the cooperative L’Afluent.

After finishing secondary school, he decided to study Slavic Philology, a degree he completed with Mention in Classical Philology. He then obtained a grant to study and work with the library and other services of the University of Barcelona. In 2000, in order to complete his tertiary education, he spent the winter and spring months in Moscow and, on his return, began to work in the music bar Heliogàbal and also embarked on his first literary translation, the result of which was the publication in Catalan of Fyodor Dostoyevsky’s Notes from Underground by Llibres de l’Índex with the title Apunts del subsòl. After this he combined translation, music and various tasks in the catering business and cultural management, although spending increasing amounts of time working as a translator. He has now translated into Catalan authors including Dovlatov, Tsvetaeva, Tolstoy, Platonov and Chekhov. He then began a PhD. Without ceasing his work in literary translation, moved by the reality around him and alarmed by the more scientific forms of philological entelechy, he became interested in sociolinguistics. His doctoral thesis is about the Tatars of Crimea. He left Heliogàbal and, with the rest of the team that worked there, formed L’Afluent, a cultural services cooperative.

Miquel Cabal Guarro is president of the governing board of L’Afluent, a member of the Executive Committee of the Barcelona Culture Council, holds a PhD in Linguistics (University of Barcelona), works with the University Centre for Sociolinguistics and Communication (CUSC-UB), and is a member of the Endangered Languages Study Group at the University of Barcelona. He is a board member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC) and of the European Council of Literary Translators’ Associations (CEATL).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation and biography: Miquel Cabal.
Portal photograph from the author’s personal files.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977). Traductor literari del rus i professor de la Universitat de Barcelona.

Fill d’una de les deu branques d’una família nombrosíssima de Sants amb ben poca cosa a repartir, tret dels llibres, la música i l’amor per la llengua.

El cuc de la filologia i la traducció se li desperta a les classes de grec de Joan Alberich, a l’institut Emperador Carles (ara IES Sants, gràcies!). Estudia rus a l’EOI i Filologia Eslava a la Universitat de Barcelona (UB). Fa una estada a Moscou.

Publica la primera traducció per encàrrec: Apunts del subsol, de Fiódor Dostoievski (Llibres de l’Índex, 2002; Angle, 2021, edició revisada). Tradueix la primera obra de teatre: Els estiuejants, de Maksim Gorki (dirigida al Teatre Lliure per Carlota Subirós, 2006). Publica la primera traducció per iniciativa pròpia: Petita antologia de Daniïl Kharms (Edicions de 1984, 2007).

Compagina uns quants anys la traducció literària amb feines en l’àmbit de la gestió cultural. És membre del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona durant vuit anys.

Guanya el Premi Vidal Alcover 2014 pel projecte de traducció de Petersburg, d’Andrei Beli (Edicions de 1984, 2019).

El 2016 es doctora a la UB amb una tesi sobre els tàtars de Crimea (de la Crimea ucraïnesa), dirigida per M. Carme Junyent. Enfila la recerca en l’àmbit sociolingüístic, però continua traduint.

Com a professor associat precari, imparteix matèries relacionades amb la sociolingüística, la traducció, la literatura russa i la llengua russa a la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Barcelona i la Universitat Oberta de Catalunya.

Guanya el Premi Ciutat de Barcelona per Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski (La Casa dels Clàssics, 2021).

Abandona definitivament la gestió cultural i se centra en la traducció literària i la docència universitària, ara ja només a la UB, i encara com a professor associat precari.

Treballa un temps al primer Departament de Política Lingüística de la història de Catalunya.

Guanya un concurs de professor lector a la UB, on imparteix classes de traducció del rus i de literatura russa. Fa recerca sobre sociolingüística de la traducció literària.

Ha publicat més de cinquanta traduccions del rus al català de narrativa i teatre. Com a antifeixista practicant, té tirada pels autors de la dissidència russa de tots els temps: imperials, soviètics i postsoviètics.

Miquel Cabal al cicle Tritextuals, organitzat per l'AELC, l'abril del 2010 a l'Espai Mallorca de Barcelona.© Carme Esteve / AELC.
Miquel Cabal al cicle Tritextuals, organitzat per l'AELC, l'abril del 2010 a l'Espai Mallorca de Barcelona.© Carme Esteve / AELC.
D'esquerra a dreta: Josep Puig, Jaume C. Pons Alorda, Francesc Serés i Miquel Cabal. © Carme Esteve / AELC.
D'esquerra a dreta: Josep Puig, Jaume C. Pons Alorda, Francesc Serés i Miquel Cabal. © Carme Esteve / AELC.
Miquel Cabal.
Miquel Cabal.

Premis

  • Premi Ciutat de Tarragona-Vidal Alcover de traducció (2014): per la traducció de Petersburg, d’Andrei Beli.
  • Premi Ciutat de Barcelona de traducció (2022): Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski.

LÉRMONTOV, Mikhail Iurievitx: Un heroi del nostre temps.

Vincles

Comentaris d'obra

Per als que ens vam acostumar a seguir les versions de mites com Leonard Cohen o Bob Dylan pels cançoners de l’època, les noves traduccions de les subtitulacions de TV3 ens els van treure dels territoris del surrealisme. És molt difícil traduir perquè has d’interpretar i després redactar amb un domini de la llengua notori. La versatilitat entre tots dos coneixements –afegint-hi el bon gust i el sentit comú– fa que sigui una equació impossible. No diré noms de soferts traductors catalans que estan oferint unes versions impecables, però sí que em centraré en el treball de Miquel Cabal, introductor d’escriptors russos i també recuperador de clàssics. Entre la tasca ingent, voldria destacar Un mes al camp, d’Ivan Turguénev, que s’ha estrenat al TNC, amb memorable direcció de Josep Maria Mestres i unes interpretacions colossals de Sílvia Bel, Xavier Boada, Oriol Agell i companyia. Independent del treball dels actors, del director i de l’adaptador, el fet que el català llisqui és cosa d’un traductor, que ens ha ofert obres de Serguei Dovlàtov, Vladímir Arséniev, Iàkov Braun i d’un grapat de clàssics com Dostoievski, Txèkhov i fins i tot la bogeria d’adaptar en una altra llengua Txevengur, d’Andrei Platónov. Agafar una traducció de Cabal és una garantia de no haver de patir, de no adonar-se que el text original procedeix d’una altra llengua i d’una altra època. Un mes al camp ha estat publicat en la col·lecció de teatre de Proa. És una bona notícia perquè, quan tothom hagi oblidat la funció, sempre hi haurà algun jove lector que comprovarà que en el nostre temps es feien versions de primera qualitat. Cal destacar-ho perquè ja forma part del nostre patrimoni.

(David Castillo: «Cabal, un dels grans traductors actuals», El Punt Avui [Barcelona], 2 de març de 2011)

* * *

Confessió, de Lev Tolstoi, que ara podem llegir en català gràcies a la bona feina de Miquel Cabal i Angle Editorial, és un text de ruptura, de ruptura violenta amb ell mateix que desencadenaria una sèrie de ruptures cada cop més doloroses: amb el benestar familiar, amb una reputació irreprotxable i, sobretot, amb l’Església. Una crònica despietada de la pròpia vida espiritual i una radiografia completa d’aquella crisi que va trasbalsar Tolstoi en arribar als 50 anys, quan l’autor de Guerra i pau va decidir que no valia la pena continuar fent literatura: l’única activitat digna de dedicació, l’única sortida del cul-de-sac on l’havia conduït la recerca del sentit de la vida era la religió, entesa, però, d’una manera totalment heterodoxa, allunyada dels dogmes oficials.

(Xènia Dyakonova: «La mida d’una creu», Ara [Barcelona], 19 d’octubre de 2013, p. 46)

* * *

En les primeres línies del pròleg de La maleta, Sergei Dovlàtov explica una de les seves últimes experiències a Rússia. En el moment d’abandonar la Unió Soviètica, els funcionaris del departament de visats explicaven als que volien marxar que només podien emigrar amb tres maletes. Després de rumiar-ho molt, Dovlàtov es va adonar que en tenia prou amb una de sola: «Em va faltar poc per sanglotar de la llàstima que em vaig fer. Perquè tenia trenta-sis anys. N’havia treballat divuit. Quan cobrava, comprava. Em semblava que havia de tenir alguna propietat. Doncs en total, una maleta. I, a més a més, d’una mida prou modesta.» El que l’escriptor descobriria anys després és que els objectes que contenia aquella maleta esdevindrien els capítols d’una de les novel·les més importants i entranyables del final del segle XX. Amb la política de publicar l’obra completa del narrador, Labreu Edicions ens ofereix una magnífica traducció de Miquel Cabal, que ja havia estat el responsable fa gairebé dos anys de La zona. Apunts d’un vigilant de camp. Com saben els aficionats de la bona literatura, Dovlatov havia arribat al nostre país amb comptagotes a través de petites editorials independents. Per exemple, La maleta tenia una versió a Metáfora; Los nuestros, a Áltera i El compromiso, a Ikusager.

(David Castillo: «Records de la maleta», Avui Cultura [Barcelona], 30 de desembre de 2010, p. 15)

* * *

Seria per convenció o per pura excusa profilàctica que Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977) va començar la seva conferència advertint que malgrat l’ordre que impera en el resultat del seu treball –la traducció– el desordre és habitual en ell. Ho deia a propòsit de la seva intervenció, la que va obrir dimarts passat el cicle Empremtes: traductors: els camaleons de la llengua, programat pel centre cultural La Mercè de Girona per donar veu als creadors, que revisen en veu alta les seves influències. Perquè la veritat és que, al llarg de l’hora justa que va estar parlant aquest traductor del rus, el seu discurs ens va semblar als assistents d’allò més estructurat i ordenat. Resultat, segurament, de la confiança guanyada de fer classes a la universitat i de la indubtable metodologia (aplicar ordre dins del desordre) intrínseca del seu treball.

Només començar, Cabal va reajustar el títol de la conferència –De Dostoievski a Platónov– per canviar el discurs a un ordre cronològic i correlatiu. A continuació, els oients vam descobrir alguns elements reveladors que s’amaguen en la magna i invisible tasca amb què s’enfronta el traductor literari. Cabal, que tot i la seva joventut disposa d’una àmplia experiència professional (va començar amb 22 anys traduint el seu autor preferit, Dostoievski: «Una sotragada de l’atzar»), es va declarar partidari de traduir cada llibre pas a pas, amb desconeixement absolut de l’obra. És a dir, tal com si l’escrivís ell mateix. També, entre altres particularitats, va reconèixer que llegeix en veu alta per apreciar «com sona» el text. I que li costa més traduir al castellà. Finalment, va tenir el temps just per confessar la seva passió per Platónov, l’autor que el repta constantment a trobar les paraules adequades que s’ajustin a la seva voluntat de forjar un nou llenguatge literari. Tot un «alquimista de la paraula» que tindrà la sort de continuar traduint gràcies als encàrrecs que té.

(Jordi Camps i Linell: «Els camaleons de la llengua», El Punt [Girona], 11 de febrer de 2010, p. 33)

Antologia

Sóc un malalt… Sóc un home dolent. Sóc un home desagradable. Em sembla que pateixo del fetge. Però no en sé un borrall, de la meva malaltia, ni sé del cert què és el que em fa mal. No faig res per curar-me i mai no ho he fet, tot i que respecto la medicina i els metges. A més a més, sóc exageradament supersticiós. De fet, prou per respectar la medicina. (Sóc suficientment culte per no ser supersticiós, però en sóc.) I no, no em vull curar, per maldat. Segurament això no ho podreu entendre. Doncs bé, jo sí que ho entenc. Òbviament, en aquest cas no us podré deixar clar a qui vull fotre amb la meva maldat. Sé perfectament que de cap manera no puc putejar els metges pel fet de no voler que em curin. I sé millor que ningú que amb tot això em faig mal únicament i exclusivament a mi i a ningú més. Però sigui com sigui, si no em curo és per maldat. Que em fa mal el fetge? Doncs deixem que encara me’n faci més!

Ja fa molt de temps que visc així, uns vint anys. Ara en tinc quaranta. Abans feia de funcionari, ara ja no. Era un funcionari malvat. Era groller i m’hi complaïa. I, com que no em deixava subornar, això em compensava. (Mal acudit aquest, però no el penso esborrar. L’he escrit pensant que em sortiria molt enginyós, i ara que he vist que només volia exhibir-me de manera innoble, expressament no l’esborraré!) Quan algú s’acostava a la taula on jo seia per preguntar-me alguna cosa, jo feia grinyolar les dents i sentia un plaer desmesurat si aconseguia ferir-lo. I gairebé sempre ho aconseguia. En general era gent tímida. Ja se sap: usuaris. Però entre els més ostentosos hi havia un oficial a qui jo especialment no podia suportar. No hi havia manera que se subjugués i retrunyia el sabre que feia fàstic. Vam estar un any i mig en guerra pel sabre. Finalment, jo vaig vèncer. Ell va deixar de retrunyir-lo. Tanmateix, això va passar quan jo encara era jove. Però, senyors, sabeu quin era el quid de la meva maldat? Doncs allò en què consistia tot plegat, el que amagava la més gran immundícia: el fet que jo a cada instant, fins i tot en el moment de la més gran bilis, m’adonava avergonyit que no solament no era una persona dolenta, sinó que ni tan sols no estava enfurismat, i que només espantava els pardals per passar una estona distret. I si em surt escuma per la boca, doncs porteu-me una nina, doneu-me una tassa de te amb sucre i és possible que em calmi. Fins i tot pot ser que se’m commogui l’ànima, encara que després segurament faré grinyolar les dents contra mi mateix i la vergonya em farà patir insomni durant uns quants mesos. Aquest és el meu tarannà.

(Fragment inicial de Apunts del subsòl, de Fiódor Dostoievski. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2002, p. 7-8)

I

Em van batejar i educar en la fe cristiana ortodoxa. Em van ensenyar aquesta fe des de la infantesa i durant tota l’adolescència i la joventut. Però en acabar el segon curs de la universitat, als divuit anys, ja no creia en res del que m’havien ensenyat.

A jutjar per alguns records, mai no vaig creure d’una manera seriosa, sinó que simplement tenia confiança en allò que m’havien ensenyat i en allò que els grans professaven davant meu, però aquesta confiança trontollava molt.

Devia tenir onze anys quan un diumenge va venir a casa en Volódenka M., un nen que anava a l’institut i que ja fa temps que és mort, i recordo que ens va anunciar una descoberta que havien fet a l’institut com si fos l’última novetat. La descoberta era que Déu no existia i que tot el que ens ensenyaven només eren invencions (això era l’any 1838). Recordo que els meus germans grans van mostrar interès per aquella notícia i que em van fer anar amb ells. Recordo que tots ens vam animar molt i que vam entomar la notícia com una cosa molt engrescadora i del tot possible.

També recordo que quan el meu germà gran Dmitri, que anava a la universitat, va entregar-se de sobte a la fe amb tota la fogositat de la seva naturalesa, i va començar a anar a totes les misses, a fer dejuni i a portar una vida pura i moral, nosaltres, fins i tot els grans, ens en burlàvem sense parar i per alguna raó vam posar-li els sobrenom de Noè.

(Fragment inicial de Confessions, de Lev Tolstoi. Barcelona: Angle Editorial, 2013, p. 21-22)

EL GORG DE VIDRE

LA BADIA DE MAITUN – EL POBLE DE XKOTOVO – EL RIU BEITSA – TROBADA AMB UN LLEOPARD – DA-DIAN-XAN – EL CÈRVOL

L’any 1902, durant una de les missions amb l’equip de caçadors, vaig remuntar el riu Tsimukhé, que desemboca al golf d’Ussuri, prop del poble de Xkotovo. El meu destacament estava format per sis tiradors siberians i quatre cavalls amb càrrega. L’objectiu de la meva missió era la inspecció militar de la regió de Xkotovo i l’estudi dels passos de muntanya del massís Da-dian-xan, d’on neixen quatre rius: el Tsimukhé, el Maikhé, el Daubikhé i el Lefú. Després havia d’examinar tots els caminois del voltant del llac Khanka i de prop de la línia del ferrocarril d’Ussuri.

La serralada que ens ocupa comença prop d’Iman i va cap al sud, paral·lela al riu Ussuri, en direcció sud sud-oest des de nord nord-est, de tal manera que a l’oest de la serralada hi ha el riu Sungatxà i el llac Khanka i a l’est el riu Daubikhé. Més enllà es divideix en dues branques. Una va cap al sud-oest i forma la serralada de Bogàtaia Griva («la Rica Crinera»), que s’estén per tota la península de Muraviev-Amurski. L’altra branca va en direcció sud i conflueix amb l’alta carena que separa les aigües dels rius Daubikhé i Sutxan.

La part nord del golf d’Ussuri rep el nom de badia de Maitun. Aquesta badia anteriorment penetrava molt més endins del continent. Això es veu a primer cop d’ull. Els penya-segats de la costa són ara uns cinc quilòmetres a l’interior. La desembocadura del riu Tangouza era abans al lloc que ara ocupen els llacs San i El-Pouza, i la desembocadura del riu Maikhé era una mica més amunt del punt per on actualment el creua el ferrocarril. Tota aquesta superfície de vint-i-dos quilòmetres quadrats és una depressió pantanosa coberta amb els al·uvions dels rius Maikhé i Tangouza. Entre els pantans, encara es conserven estanyols en determinats punts: marquen els llocs més profunds. Aquest procés lent de retirada del mar i avanç de la terra ferma encara continua. La badia de Maitun també correrà aquesta mateixa sort. Ja actualment és bastant poc produnda. La seva costa occidental està composta de pòrfirs, i l’oriental, en canvi, de sediments terciaris: a la vall de Maikhé abunden granits i sienites, mentre que més a l’est hi ha roques basàltiques.

(Fragment de Dersú Uzalà. Pel país de l’Ussuri [Dersou Ouzala]. Sant Cugat del Vallès: Símbol, 2007, p. 31-32)

BELA

Anava amb un cotxe de posta des de Tbilisi. Tot l’equipatge que duia al carro era una maleta petita plena fins a la meitat d’apunts del viatge per Geòrgia. Una bona part se’n va perdre, per sort vostra; però la maleta i la resta de coses van quedar intactes, per sort meva.

Quan vaig entrar a la vall del Koixaür, el sol ja començava a amagar-se rere la serralada nevada. El cotxer osseta picava els cavalls infatigablement per arribar a dalt del mont Koixaür abans de la nit i entonava cançons a crits. Quin lloc tan meravellós aquesta vall! A totes bandes hi ha muntanyes inaccessibles, penyes vermelloses cobertes d’heura verda i coronades per boscatges de plàtans, estimballs grocs clivellats de torrenteres i, ben amunt ben amunt, el serrell daurat de les neus; mentre que a baix hi ha l’Aragvi, que, després d’abraçar un rierol sense nom que brolla estrepitosament d’un congost negre i ple de boira, s’estira com un fil d’argent i centelleja com les escates d’una serp.

En arribar al peu del Koixaür, vam aturar-nos a la vora d’una fonda. S’hi amuntegava una vintena sorollosa de georgians i muntanyesos. Hi havia una caravana de camells que s’havia aturat a passar la nit allà prop. Havia de llogar uns bous que arrosseguessin el carro fins a dalt d’aquella maleïda muntanya, perquè ja era tardor, hi havia gelades, i aquella pujada feia unes dues-centes verstes.

No podia fer-hi res: vaig llogar sis bous i uns quants ossetes. Un es va carregar la meva maleta a l’espatlla, els altres van posar-se a ajudar els bous gairebé només fent crits.

(Fragment del llibre Un heroi del nostre temps, de Mikhaïl Lérmontov. Barcelona: Alpha, 2011, p. 11-12)

ELS MITJONS FINESOS DE CRESPÓ

Aquesta història va passar fa divuit anys. En aquella època, jo estudiava a la Universitat de Leningrad.

Els edificis de la universitat eren a la part vella de la ciutat. La combinació d’aigua i pedra crea en aquest lloc una atmosfera especial, majestuosa. En aquestes circumstàncies es fa difícil ser un dropo, però jo me’n sortia.

Al món existeixen les ciències exactes. Per tant, també existeixen les inexactes. Entre les inexactes, em sembla que el primer lloc l’ocupa la filologia. O sigui que em vaig fer estudiant de la Facultat de Filologia.

Al cap d’una setmana, una noia prima amb sabates d’importació es va enamorar de mi. Es deia Àssia.

L’Àssia em va presentar els seus amics. Eren tots més grans: enginyers, periodistes, operadors de càmera. Fins i tot n’hi havia un que era encarregat d’una botiga. Anaven ben vestits. Els agradaven els restaurants i els viatges. Alguns tenien cotxe propi.

Llavors tots em semblaven misteriosos, forts i atractius. Volia formar part d’aquell cercle. Més endavant, molts d’ells van emigrar. Ara són jueus normals de mitjana edat.

La vida que portàvem exigia despeses importants. Normalment se’n feien càrrec els amics de l’Àssia. Això m’incomodava extraordinàriament.

Recordo que el Dr. Logovinski em va posar quatre rubles a la mà dissimuladament mentre l’Àssia demanava un taxi…

Les persones poden dividir-se en dues categories: els qui pregunten i els qui responen. Els qui fan preguntes i els qui responen enfadats, arrugant el front.

(Fragment de La maleta, de Sergei Dovlàtov. Barcelona: Labreu, 2010, p. 13-14)