Roser Burgués

Primer de tot vull donar les gràcies a la Roser per la confiança que em demostra (i en això penso que potser és imprudent, que no sap a quin sant està encomanant la seva ànima) encarregant-me la presentació d’aquesta novel·la que segur que és importantíssima per a ella… vaja, que aquest de la presentació és un moment important. Ella diu, en el bonic, significatiu i encertat (en una presentació no se solen dir coses dolentes, però en tot el que diré aquesta tarda, o en gairebé tot, ja us asseguro que seré sincer), en el bonic, significatiu i encertat pròleg, doncs, diu la Roser que la novel·la se li imposa i no la deixa. Quina cosa tan maca, això de tenir un tema que se t’imposa, que no et deixa. I és veritat que un cop coneixes el personatge de la Claire Pourpière no pots deixar de pensar-hi. Impacta.

Impressiona tant que, mireu, m’he hagut de deixar barba per poder-me sentir autoritzat a parlar-ne avui aquí. La Claire Pura Pedra, de pedra picada (podria ser aquest l’origen del cognom). No sé si la Roser, que els que la coneixem sabem que és una dona de caràcter, ha heretat molt o poc de la seva avantpassada, penso que alguna cosa sí. Caràcter i sensibilitat artístiques, això segur. Els que l’hem acompanyada en el camí, sempre costerut, d’acabar una novel·la, sabem que es necessita això i més.

Perquè, aviam, si algú té entre mans un material d’aquesta mena, una història… «Tinc una molt bona història!», diu un individu. I es pensa que amb això ja ho té tot per escriure una bona novel·la. Els que som avui aquí ja sabem que no. A part de tenir la història s’ha de tenir el talent i la sensibilitat per portar-la a bon port.

Però anem per feina. No ens perdem en minúcies. Anem a veure si la novel·la, a part d’una història ens ofereix alguna cosa més. Per exemple, si toca grans i petits temes.
Me’n vénen uns quants al cap:

Dona i poder
Poble i ciutat
Riquesa i poder
Misèria i abundància
Cultura i diners
Amor i amistat
Pares i fills
Món físic i món espiritual
Moments històrics i vida diària
Salut i malaltia
Individu i comunitat
Dignitat i el què diran
Vida i mort
Poder i més poder
Records i futur
Poder i més poder…

Ja veieu que la idea de poder se’m repeteix…

I parlant d’una dona! Ep, ja tenim alguna pista. Si una dona té poder, diners i glòria deu ser que… deu ser que no s’ha cuidat prou de la família? Ha fet servir els seus encants per lucrar-se? S’ha aprofitat de les debilitats dels homes? «Quina una!», diria la veu popular.

Ah! Un incís sobre un tema que és important a la novel·la, el de la veu popular, el de la societat rural tancada que no perdona que una dona sigui espavilada a més de guapa i per postres francesa. I és que la gent dels pobles…! Ai, és tan tancada, tan simple, tan ximple… Ep, ep, ep, alto aquí. Sobre el polèmic tema POBLE versus CIUTAT (en el sentit de «ai, que poc civilitzats que són aquesta gent de poble», etc.), que seria molt llarg de discutir, he d’avisar que jo, que sóc de poble i que no en renego de cap manera, estic autoritzat a dir-ne alguna cosa. Recordo algunes converses amb la Roser sobre com s’agafaria la gent de Castelló de Farfanya alguns passatges no gaire complaents amb el tarannà de la població (d’altra banda compartits amb totes les poblacions d’aquella època) que surten a la novel·la. Vaja, que la Roser pensava que potser la propera vegada que aniria de visita al poble la rebrien a cops de roc. Bé. Aquest tema deixeu-me que me’l guardi pel final. Ja us he dit que em sento autoritzat per parlar-ne. Ja avanço, però, que de Castelló de Farfanya en aquesta novel·la se’n diuen més coses bones que dolentes. Com a tots els llocs, hi ha gent i comportaments de tota mena. Que els pobles avui dia han canviat com un mitjó. Però les coses dolentes sempre couen…

Garses, orenetes i blat. Seda, vanos i cotxes de cavalls. Campanes, crits d’oreneta i fregadís de seda. Déu meu quines descripcions més maques! S’hi plora i s’hi riu. S’hi fornica i s’hi mor. Però què té aquesta novel·la que no tinguin totes les novel·les? Vull dir que a part d’una bona història, què ens ofereix?

Començaments de capítol que vénen de biaix, que entren per la tangent, que surten d’on no t’ho esperes. Com si ens disposéssim a parlar d’una altra cosa, bonica, agradable o dolenta i difícil de pair i, patapam, tornem allà on havíem de ser: la història d’una dona de pedra picada que també s’equivoca, que també pateix, que també paga un preu molt alt per la felicitat…si és que en té.

I aquestes el·lipsis, aquest deixar d’explicar que excita tant la imaginació de malalts de la imaginació… Jo me’n considero. Ja ho veureu, quan acabeu la novel·la us quedaran unes ganes boges de saber què coi va passar a ca la Miquela aquell dia, aquella vegada que es van estar tots allà dos dies tancats i la gent al carrer esperant aviam què s’hi coïa. O dins el camarot de l’Ovidi, que ja ens imaginem que no van estar tota l’estona jugant al dòmino…

Deixeu-me parlar també de la gran evolució del personatge principal, de la Claire Pourpière. Podríem dir que passem de la misèria al luxe, dels fems a la seda. En molt poques pàgines. Llegim-ne dos fragments. Que van just abans de la gran el·lipsi que us deia: aquells dos dies tancats i la gent del poble esperant al carrer aviam què. I nosaltres, els lectors, també esperant aviam què.

Una novel·la no és el tema, no és el què. Sí, és cert, la vida d’una indiana ja és una novetat, quan tot són vides d’indianos. Sí, però la novel·la, més que el què, és el com. I aquí és quan podem parlar del gran assortit, com si fos una capsa de galetes Birba de Camprodon, o de galetes Trias de Santa Coloma de Farners, amb aquells vanos i aquelles neules… aquí podríem parlar del gran assortit de recursos que ofereix la novel·la que avui presentem i que tampoc és tan llarga:

Cartes
Monòlegs interiors
Diàlegs
Descripcions
Històries paral·leles
Entrem a la ment d’un animal de peu rodó
Cronologia capgirada
Cançons
Poemes
Llegendes… urbanes (rurals)
Símbols
Girs inesperats
Llistes d’objectes
Fantasies
Somnis
Estampes
Nostàlgia i humor.

S’ha discutit molt, vam discutir molt en el seu moment, sobre si eren contes o era una novel·la. I sí. Resulta que al final eren uns contes… que junts fan una novel·la. S’ha dit si en realitat no era la biografia d’una dona, sinó la crònica d’un poble. S’ha discutit si era novel.la costumista, si tenia un peu a les rondalles populars o si s’endinsava en el realisme màgic… Potser una mica de tot. Recordeu que va quedar finalista del III Premi Gregal de Novel·la Històrica. I calla que potser no li van donar perquè no s’acabava d’ajustar al gènere. Perquè el superava… amb tots els respectes per la novel·la guanyadora i pel gènere de la novel·la històrica, que tan bons resultats ha donat.

Estem davant d’una novel·la amb un biaix força interessant. La vida d’una dona extraordinària pel seu temps i el seu entorn ens és explicada només amb els episodis clau de la seva vida (o els que resulten clau per fer de la seva vida una novel·la).

L’ús de la figura de l’el·lipsi –que té el seu origen en l’estatus primigeni de conte de la majoria de capítols que formen la novel·la– està portat amb molta murrieria, de manera que l’estructura en surt beneficiada de la tria d’allò que es diu i d’allò que es deixa de dir.

L’ordre en què es presenten els fets també està força ben jugat. Comencem amb un episodi que té lloc uns anys després dels esdeveniments nuclears que es narraran: el moment de la crema d’objectes religiosos i esglésies durant la Guerra Civil.

Des d’aquesta primera escena ja veiem que es parlarà d’una dona diferent, culta, espavilada, que ha hagut de viure en un context primari. Aquí ja apareix el primer del seguit d’elements que serviran a l’autora per donar una idea de continuïtat en la narració (perquè sortiran més d’una vegada): en aquest cas, els quadres de Toulouse-Lautrec que el Miquel fill destrueix (ignorant-ne el valor), que al mateix temps també ens parlen de les diferències entre la sensibilitat de la protagonista i la de la gent del seu entorn.

Després comença la història d’aquesta dona, la Claire. La seva marxa d’Albi per un embaràs, o un amor, la seva vida a Castelló de Farfanya, desagradable i pobre en tots els sentits. Les primeres mostres del seu caràcter rebel i ambiciós. El primer contacte amb la Trementinaire (que és una altra dona lliure, però d’un nivell diferent). El seu amor per la família. El seu gran “sacrifici”, que al mateix temps és un alliberament: marxar a Cuba.

Aquí s’obre una gran el·lipsi, força intrigant, que es tanca amb l’arribada d’una Claire rica i glamorosa que reparteix duros a la gent del poble. Bona troballa això de no explicar-nos, la novel·la volem dir, què passa o què es diuen la Claire i la seva família i la Trementinaire dins de la casa de Sant Miquel de Farfanya els dos dies que hi passen tancats. Ben jugat també, en general, el tema de la Trementinaire, que anirà agafant força i protagonitzarà algun dels moments més dramàtics de la novel·la: la Setmana Tràgica, per damunt de tot.

Cada capítol és una història interessant per ella mateixa, ben escrita, ben enfocada, sovint magnífica. I cada capítol també és un petit gir en la trama de la novel·la. Hi ha episodis que sembla que fugen del tema, que no hi tenen relació, però sempre s’acaba repescant la informació i es tornen a posar els fets narrats al servei de la trama, del cos central de la trama.

Ben ambientada, amb cops d’efecte i amb detalls plens de força (el Titanic, el robatori, la fi de la Trementinaire, l’embarcament dels nois per anar al Marroc, l’arribada amb cotxe a Castelló, etc.), amb un ús molt ric dels símbols: el color violeta del vestit, la branca de romaní, els escapularis, etc. La novel·la enganxa i a estones emociona.

Hi ha algun capítol de to més humorístic i algun altre que ens posa dubtes sobre qui és el vertader protagonista de la història que s’explica, però aquesta manera d’anar cap al tema principal, fent una mica de volta, també té la seva gràcia.

També hi ha moments amb una molt forta càrrega emotiva. I no cal dir que està molt ben escrita, etc., etc., etc. El to de la novel·la, un xic tragicòmic, crec que és el millor. És la marca de la casa. Penso que estem davant d’una novel·la original i força remarcable.

En resum. La Roser ens regala un text on ressonen les campanes, on volen les orenetes i on se sent el fregadís de la seda… l’organdí. Hi trobareu persones senzilles, persones complicades, gent dolenta, trossos de pa, monstres, aspectres, fantasmes, afamats, artistes, bohemis, músics de poble, jugadors, dones valentes, gent farta de tot… En resum. Or i fems. Hi trobareu traïcions, venjança, fidelitat, rebel·lia, però sobretot hi trobareu sensibilitat, poesia, detalls, i un retrat de l’ànima humana, que sempre és el mateix i que sempre ens sorprèn.

Ah, i tornant a allò del principi. De com es retrata la vida del poble de la Claire. Bé, penso que no cal que la Roser pateixi. La gent dels pobles també és capaç de veure les coses amb obertura de mires. I estic segur que sabran veure que això és un grandíssim homenatge al poble de Castelló de Farfanya. I que ara, a més de tot el patrimoni arquitectònic i artístic que queda al poble (una part del qual es perdé durant la Guerra Civil, una pèrdua que serà encara més dolorosa d’acceptar pels lectors després de llegir el darrer capítol de la novel·la), a part de tot el que encara queda a Castelló d’aquella esplendor medieval, ara s’hi haurà d’afegir aquesta novel·la. El poble de Castelló es podrà enorgullir de tenir aquest homenatge preciós en forma de llibre i que avui presentem aquí a l’Ateneu Barcelonès, amb tots els honors.

Moltes gràcies.

(Ramon Erra. «Or i fems», text de la presentació de la novel·la La indiana a l’Ateneu Barcelonès, el 10 d’abril del 2015)
 

* * *
 

I així, la novel·la [La indiana que pretén ser un homenatge a la besàvia de l’autora esdevé també un repàs històric dels esdeveniments del seu temps. La misèria provocada per la fil·loxera, la crida dels Quintos per anar a la guerra contra Marroc, la Setmana Tràgica, la mateixa pèrdua de Cuba o l’alegria per la Cuba alliberada. La indiana, un cop superats els primers entrebancs a Cuba, esdevindrà una dona encara més forta, amb un gran pes social i econòmic i dedicarà tota la seva vida a donar als seus, malgrat la distància, el que necessitin per tirar endavant. I ella, malgrat totes les pèrdues emocionals a què s’ha vist sotmesa, aconseguirà mantenir l’equilibri d’una existència solitària gràcies a la rica vida intel·lectual i social de què pot gaudir, tant a Cuba com quan fa estades a Barcelona. Una vida en molts aspectes rica, però mancada del caliu familiar que en el fons sempre ha necessitat. En alguna ocasió el relat manté uns buits o silencis no del tot explicats, aspectes o accions personals de Claire envoltats de fredor i distància envers qui estima, i el lector no sap si atribuir-los directament al personatge real o a la ficció novel·lada, silencis que contribueixen, encara més, a perfilar aquesta singular dona.

Si la novel·la només fos ficció, sorprendria el fet d’haver escollit una dona com a indiana, però al tractar-se d’un personatge real, la sorpresa encara és més evident. Quan ens venen a la memòria els indians, els aventurers que varen anar a fer les Amèriques en busca d’oportunitats, sempre pensem en homes que tornen amb diners, prestigi i honors, els constructors de les famoses residències a la costa. En canvi, en el cas de Claire Pourpière, pel sol fet de ser dona no se li perdonarà mai que abandonés la família amb dos nens petits, encara que amb la seva marxa contribuís al benestar familiar i al del poble. En aquest sentit, La indiana reivindica l’empenta, força i visió pragmàtica que fa que una dona, i més en aquell temps, sigui capaç de conduir amb plena llibertat la seva vida, fugint del tots els tòpics d’una mare de família.

(Fragment de la ressenya publicada al blog Quadern de mots, el 31 de març de 2015)

En arribar a Barcelona, tot li va semblar inhòspit i estrany. Les cares de la gent li apareixien amb faccions de putxinel·lis. Cap pintor estrafolari no hauria pogut imaginar tanta diversitat: tarotes llargues i generoses, ulls petits i descentrats, mandíbules desencaixades, marques de verola, rialles innocents… Els homes i dones que passejaven per les Rambles de Barcelona eren una barreja de singularitats. Tot hi cabia: des d’un boig parlant amb un banquer, fins a un capellà sermonejant una bagassa. Tant podies veure un mariner comprant taronges a una pagesa, com una senyoreta fina, acompanyada de la donzella, escollint flors a les parades del passeig.

Els simons, aquells carruatges lleugers que omplien les dues bandes de la Rambla, s’atansaven perillosament als carros arrossegats per cavalls bretons que anaven a mercat de la Boqueria.

Enmig d’aquell tràfec, algú mirava i reia davant la Monyons, una dona vella, pintada i esparracada que, cada matí, cantava i ballava cuplets enmig de la plaça de Santa Mònica…

—Vés-te’n a pastar, Monyos de merda.
—Surt del mig, boja —se sentia.

Els crits i els renecs s’enfortien quan el tràfic quedava obstruït.

Les Rambles de Barcelona eren un niu d’humanitat; tot s’hi exhibia i tot s’hi valia.

Aquell passadís estret, que tapava l’antiga riera, anava de la muntanya al mar i estava perfilat per parades que venien tot tipus de mercaderia: flors, aviram, roba…

El passeig canviava de fisonomia a mesura que s’acostava al port. I el que en un començament, a la font de Canaletes, semblava un luxe, ostentació, treball i comerç, es transvestia a l’altura del teatre del Liceu. El vici i la prostitució amagaven una realitat de patiment, pobresa i desarrelament. Barcelona era un niu de nouvinguts i famolencs.

Cap a la rambla de Santa Mònica, tocant el Raval, una olor pudent espesseïa l’aire. Homes de sexe indefinit i dones velles, que traspuaven tuf i malaltia, es repenjaven a les parets. Algun nen demanava caritat, els burillers refeien cigarretes… Tot era prostituïble. Tot tenia un mercat.

Aquella tarda, la Claire va sortir de la pensió. L’endemà agafaria el vaixell que la portaria a Amèrica, lluny d’en Miquel i dels seus fills. Calia afanyar-se.

Anava Rambla avall, cap al port; algú la seguia, algú li tirava una floreta… Ella, entre tanta gent, abstreta i angoixada caminava. Volia veure el mar.

Recordava que, de petita, l’avi Antoine en parlava, del mar; deia que era més gran que el riu Garona i que no deixava mai de cantar. Tenia tots els adjectius del món: bo, dolent, dolç, salat, esquerp, vell, trist, alegre, misteriós, profund… Tot això i més era el mar.

Quan va arribar al moll, va veure un líquid que pudia a quitrà, llot i defecacions; que reflectia la seva imatge desdibuixada darrere uns regalims llargs i estrets del color de l’arc de Sant Martí. Uns peixos petits removien l’aigua, mentre intentaven esquivar l’ham d’un nen que els volia pescar.

Va caminar voltant els molls, buscant l’escullera. A mesura que s’acostava a les pedres de granit anava sentint el mar, cada vegada més fort. De cop, un plugim d’aigua va saltar per sobre els esculls i la va esquitxar. La Claire va passar la llengua pels llavis i s’estremí en tastar aquella aigua tan salada, la va escopir.

Arromangant-se les faldilles, s’enfilà aprofitant les escletxes de les roques. Saltava victoriosa per sobre d’aquell espai que besava el mar i semblava que jugués. Aquell espectacle insòlit, rumiat i impensat la va sobtar i meravellar. N’era tant, d’immens, el mar, que no s’acabava mai. Era blau, d’un blau fosc, estrident, coratjós… Feia por. Enfurismat, es llançava contra aquells grans blocs de granit que li barraven el pas, deixant una bromera blanca que bullia sobre les roques.

La Claire caminava per sobre les pedres, esquivant escletxes, forats, entrebancs… Saltava buscant el lloc més pla, intentant no caure. Dos nens, que agafaven musclos, observaven els enagos de la Claire i reien.

Lluny, el cel gris construïa torres blanques sobre el mar. Una línia llarga els separava i definia.

A mà dreta, va veure la gran muntanya de Montjuïc, gegant solitari enmig de la plana. A dalt, el castell enfocava els canons cap a la ciutat: Per què enfocaven cap a Barcelona? Per què la volien bombardejar? Qui? —va reflexionar la Claire.

Mentre, un munt de pensaments li entortolligaven el magí:
Si m’afanyo tornaré aviat a la dispesa, abans no se’n vagi el sol. Aquest barri em fa por. Deu ser el dels pescadors perquè hi ha moltes barques. Sento olor de peix, de salabror… Em fa por Barcelona; sort que els nens s’han quedat al poble amb en Miquel… Castelló, Castelló… T’has adonat, Claire, que a Barcelona només hi caps si ets ric? Quina misèria. M’arriba una breva… Tinc por.

Oh! Mira, sardanes davant el cafè de la Marina. Aniré a escoltar-les. Potser ja no n’escoltaré mai més. Que boniques, i que bé les ballava amb en Miquel: un, un, dos, un, un dos. Vigila! Quina fúria.. homes pegant als músics. Però, qui són aquests homes? Per què diuen catalanes de mierda? Dolents. Us maleeixo. Déu no us estima. Claire, vés-te’n. Et tornaràs boja!

Tinc por i… Mare de Déu de Lourdes no em deixis. No, no, seré forta. Vés a dormir, dorm, dorm per sempre. No, no, que els nens em necessiten. Vés a dormir i demà serà un altre dia… Miquel, Miquel.

A l’altura del Paral·lel, una filera de gent feia cua per a l’escrivent, mentre una munió de gallines es menjaven una tifa que acabava de deixar una truja. Més enllà, uns homes s’aplegaven en un bar on feien vistes, unes fotografies en moviment que aixecaven expectació; els homes s’empenyien els uns als altres provocant petites baralles, per veure-les; alguns en deien cine. Una dona, darrere una petita tanca d’un hort, amagava el cap dins la bragueta d’un home vell.

La Claire va comptar dotze teatres. El Paral·lel bullia de gent. L’espectacle estava servit. Els homes la miraven. La Claire caminava de pressa, de pressa… cap a la dispesa.

Mare de Déu de Lourdes no em deixeu caure. Mare de Déu, tinc gana i por. Sento pudor… Tot em fa fàstic. Miquel, Miquel.

De bon matí, la pols grisa que aixecaven els carros tenia el colors dels vaixells de guerra que ancoraven al port. Durant la nit, les xinxes l’havien picada i la Claire intentava dissimular les nafres amagant les mans sota el xal. Portava un fardot, a dins hi havia dues faldilles, una camisa, draps, calces, dos jerseis de llana i el vestit de color violeta amb les sabates d’organdí.

L’endemà el port estava ple. Centenars de persones feien cua per entrar al Vapor Correu de la Companyia Transatlàntica de Barcelona. Van estar dues hores per embarcar. Aquell vaixell, que els havia de portar a la terra proesa, tenia dues entrades: una abarrotada de gent pobra, que esperava amb paciència, i l’altra, la dels rics, que estava buida.

Quan va arribar al compartiment, va deixar el fardot a terra i va saludar dues dones que s’hi havien instal·lat. Aquell espai era petit, no hi havia taules, només una tarima i un rentamans. Dues dones més i un nen van entrar. Feien pudor, tot feia pudor de misèria, de romàtic i de pixums. El nen plorava…

A mig matí, de seguit que van sortir de la calma del port, el vaixell, ja en alta mar, va començar a ballar i a saltar com una closca de nous en un safareig; i la Claire se sentia morir, les basques i els vòmits la van arraulir al terra. I, allà, al mig d’aquella munió de gent, d’aquella pudor, d’aquella misèria, d’aquella flaire a romàtica… la Claire va pensar que moriria i que no arribaria al destí. Era tan fort el mareig i el patiment que empassant saliva, a poc a poc, va perdre el coneixement.

Tres dies després, es va trobar millor. La tarda lluïa un cel blau, el mar estava en calma, magnífic, i la Claire es va posar el vestit de color violeta i les sabates d’organdí, es va pentinar la llarga cabellera rossa que lluïa fins a l’esquena, es va pessigar les galtes i, després de mirar-se al mirall i rentar-se les mans, va sortir a coberta. Allà, perquè tothom la veiés.

Només van fer falta cinc minuts de desesperant solitud, mirant enlloc, perquè un home de pell negra, amb sabates enllustrades i ben vestit, s’hi aproximés i li digués:

—Senyora, el meu amo, el senyor Ovidi, té el plaer de convidar-la a sopar. Si em vol acompanyar?
—Amb molt de gust —contestà la Claire.

I, seguint el criat, es dirigí cap a un nou destí.

(Capítol «El mar. Barcelona, 1895», de la novel·la La indiana, p. 41-47)