El crim perfecte
Ho havia estat preparant durant molts mesos. Tenia pressa, però per sobre de tot volia fer-ho bé, havia de semblar un accident fortuït sense que ningú sospités d’ell i ho va aconseguir. La tràgica mort de la seva dona va causar consternació entre el veïnat i les mostres de condol al pobre Pere, que quedava vidu i sol, varen ser constants i sinceres. Mentre les rebia s’anava convencent que el crim perfecte existia, que només calia fer les coses a consciència, sense deixar res a l’atzar ni a la improvisació, repassar mentalment l’escenari del crim tantes vegades com fos necessari, molta sang freda, gran dosi de serenor, paciència i no parlar-ne amb ningú. Un secret deixa de ser-ho quan s’explica, per tant, muts i a la gàbia. Havia enganyat a tothom, també a la policia. Era evident que el crim perfecte existia, el que no abundaven eren els criminals perfectes com ell.
La suculenta pòlissa d’assegurança de vida de la seva dona més l’herència de la quantiosa fortuna personal de la víctima li assegurava un futur esplèndid, una vida folgada que podria revestir de tots els luxes i comoditats que desitgés. D’entrada, faria un gran viatge per tot el món, sense presses, però abans havia de deixar passar uns quants mesos per allò de guardar les aparences de dol, que es notés que estava molt afectat i que fossin els seus amics que el convencessin, que l’insistissin que li convindria un canvi d’aires, un viatge per distreure’s.
Li semblava impossible haver pogut aguantar tants anys al costat d’aquella dona que de seguida es va mostrar com una veritable harpia, una hiena, una mala persona. Sabedora de ser ella la rica, gaudia humiliant el seu marit quan estaven sols, acusant-lo de ser un privilegiat per compartir amb ella llit i fortuna. Per això va prendre la decisió de matar-la. Així, gràcies a la seva fortuna, podria triar amb qui compartir el llit.
Finalment, els amics del Pere, satisfets d’haver-lo pogut convèncer que marxés una temporada, li van suggerir que anés sense un rumb prefixat, que a cada punt de destinació s’hi estigués el temps que volgués i que no tingués pressa a tornar. Així ho va fer, simulant recança i poques ganes de viatjar sol, recordant com trobaria a faltar la seva difunta esposa.
Va arribar a Dubai, primera etapa del seu viatge. No havia vist mai l’arxipèlag Jumeirah, el conjunt d’illes artificials en forma de palmera i aquesta era una bona oportunitat per conèixer-les. En realitat no havia estat mai en aquell país àrab. Es va allotjar a l’hotel més alt del món, el Rose Tower, que amb 333 metres d’alçada i 72 plantes és un prodigi de l’arquitectura. Va pujar a l’habitació, a la planta 58, des d’on es podien contemplar unes vistes increïbles de la ciutat, del mar i de les illes, de les dunes del desert, allà a tocar, tan properes. Va agafar del mini bar una llimonada ben fresca i es va asseure a la terrassa tot deixant anar un sospir profund de relaxació, de satisfacció. Ara sí que era un home lliure, ric i lliure, va pensar, amb un futur envejable malgrat els seus 55 anys cremats en gran part al costat d’aquella bruixa que havia patit un fatídic accident, com les autoritats van confirmar. Va quedar mig endormiscat en aquell lloc meravellós fins que es va adonar que era l’hora de baixar a sopar. Es dutxà, es vestí elegantment d’esport i va anar a buscar l’ascensor per baixar a recepció. Mentre es col·locava bé el coll de la camisa mirant-se en un mirall lateral, l’ascensor va començar a reduir velocitat i en un moment es va aturar. Tenia la sensació que aquells 58 pisos els havia recorregut en vint segons, o probablement en menys.
Un cop a recepció es va dirigir al mostrador d’informació per demanar on era el menjador i el va atendre una bellíssima hostessa de somriure amable i ulls negres hàbilment pintats amb una línia de rímel que accentuava el seu atractiu. Duia un uniforme blau que contrastava amb la brusa blanca de sota. La jaqueta de l’uniforme, molt cenyida i cordada amb un únic botó a l’altura de la cintura, no podia dissimular un cos esvelt i uns pits suggerents. A la solapa hi duia una petita placa amb el seu nom, Fadila es deia, així que el Pere ho va aprofitar per iniciar la conversa amb familiaritat, recolzant-se al mostrador per poder-s’hi apropar una mica més. La noia, sense deixar el somriure, li va dir que el menjador era a la planta quarta i que ja estava obert. Com que no la volia deixar li va anar demanant altres informacions, com què podia fer un home sol com ell en aquella ciutat, què calia visitar, si algú el podria acompanyar… La noia, amb una estudiada indefinició que el Pere va interpretar com una voluntat de no tancar-se cap porta, es va incorporar i recolzant-se al marbre del taulell li va anar mostrant sobre un plànol els llocs de més interès turístic. En aquella postura, la blanca brusa de l’hostessa s’obria lleugerament i insinuava un camí que el Pere desitjava. Feia molts anys que no havia tingut una aventura i ara es sentia rejovenir. En aquell moment, el cap de recepció s’hi apropà i amb tota cortesia li va comunicar al visitant que el menjador ja estava obert, que hi podia anar quan volgués. Estava clar que la situació que s’havia produït amb l’hostessa no agradava gens ni mica a aquell home i la invitació a anar a sopar era una advertència per la noia i un avís per a ell. Com que no volia cap malentès, el Pere se’l va mirar sense deixar el somriure i va assentir amb el cap, mentre que amb la mà estesa donava un petit cop al taulell en senyal de punt i seguit, clarament dirigit a la Fadila. Ben sopat va tornar a baixar a recepció però ella ja no hi era. Després de donar un petit tomb pels voltants de l’hotel es va retirar a dormir, ja que estava cansat del llarg viatge des de Barcelona.
L’endemà feia un dia radiant, havia passat tota la nit dormint com un liró i es trobava fresc i descansat. Un cop vestit va anar a esmorzar al menjador de la quarta planta i seguidament va sortir al carrer, constatant que la bella hostessa de la nit anterior no hi era. Va pensar que deuria fer el torn de tarda. Aquella nit no havia somiat res però només despertar-se ja estava tornant a pensar en aquella noia tan bonica i simpàtica, tan exòtica i temptadora.
Va agafar un taxi i li va demanar que el portés a veure alguna cosa interessant per un occidental. El taxista es va dirigir a la carretera Sheikh Zayed que travessa la ciutat i el Pere va quedar impressionat per aquella via ràpida de setze carrils. Circulant-hi es podia accedir a molts llocs d’interès i d’aquesta manera va poder conèixer alguns dels edificis més singulars del país. Per recomanació del taxista va dinar en un restaurant molt curiós, el Pierchic, que estava situat al mig del mar i s’hi accedia per un llarg moll. Era un restaurant ideal per anar-hi a sopar en parella, així que es guardà la targeta per si sorgia l’ocasió amb la bellesa dels ulls negres emmarcats en rímel. Quan va tornar a l’hotel, la Fadila ja havia començat el seu torn. Estava encara més guapa que la nit anterior. S’hi apropà de seguida i la va saludar amb un posat de complicitat que va ser coquetament correspost per ella sota la mirada atenta i inquisidora del seu cap. Breument, per evitar la intervenció d’aquell home tan desagradable que els observava, li va explicar l’excursió que havia fet i li va dir que si volia, quan acabés el torn, la portaria a sopar a un restaurant meravellós que havia descobert, al mig del mar. Ella va dir que sí, que a les nou del vespre la podia recollir allà mateix, a recepció.
Estava feliç. Li va semblar que l’ascensor pujava encara més de pressa que de costum. Ja a l’habitació va posar música suau, enamoradissa, i va prendre un bany llarg i amb molta escuma mentre escurava una llauna molt fresca de llimonada del mini bar. En acabar es va embolicar amb el barnús blanc cortesia de l’hotel i es va asseure a la terrassa, contemplant un paisatge que cada vegada li semblava més idíl·lic. Que lluny quedava Barcelona, els anys malviscuts amb la seva dona, el seu mortal accident que la policia va qualificar de fortuït… Que n’eren de babaus aquells polis i que fàcil va resultar enganyar-los!
Les hores van passar de pressa i ja eren prop de les nou quan encara s’estava afaitant. Un bon massatge after shave, dents raspallades, desodorant, un cop de pinta, una camisa fosca amb els primers botons descordats, americana clara i ja estava llest per viure una nit que intuïa d’aventura, que li deixaria una bona petjada en el record.
Eren les nou en punt quan tancava la porta de l’habitació. Instintivament, es va posar la mà a la butxaca de la jaqueta per comprovar que havia agafat els preservatius. “Sí, tot controlat”, va dir-se en veu baixa. Va arribar a l’ascensor i va prémer el botó per fer-lo pujar. Clinc! Planta 58. Es va obrir la porta i va aparèixer la Fadila estirada a terra, plena de sang i amb un ganivet clavat al pit. Ell va cridar, desesperat: “Fadila, què t’han fet?, què t’han fet?”. La noia encara respirava. Aquells ulls negres abans tan suggerents ara tenien el color de l’horror, estaven completament oberts però es veien apagats, absents. S’agenollà al seu costat i amb molta cura li va extreure el ganivet, i va brollar immediatament per la ferida un glop de sang que embolicava el darrer sospir de la noia. L’americana, tan blanca feia uns instants, ara estava ben tenyida de la vida que li havien robat a la Fadila. La porta de l’ascensor es va tancar, algú l’havia demanat. Va baixar com un llamp fins a la planta baixa i quan es va obrir va aparèixer la figura desafiant del cap de recepció que l’assenyalava amb un dit acusador tot cridant: “Assassí, assassí!”. Immediatament, van aparèixer els guardes de seguretat i van immobilitzar el Pere, encara que no calia perquè no es podia ni moure. La policia no va tardar. Era un cas clar d’assassinat. Aquell estranger estava sol amb la víctima, tacat de la sang de la noia, amb l’arma homicida a la mà i des que havia arribat a l’hotel només havia fet que anar-li al darrera, com molt bé va testificar a la policia el cap de recepció. Fins i tot en una ocasió –va declarar− va haver de demanar al client que pugés a sopar, en un intent d’allunyar-lo de l’empleada, a qui clarament estava assetjant.
De res li varen servir al Pere les protestes i les queixes. Va ser acusat d’assassinat. Va contractar un dels millors bufets penalistes del país però ni el seu advocat defensor se’l creia. Les evidències en contra eren massa significatives. Uns dies abans del judici, el seu advocat el va visitar a la presó per comunicar-li que la pena per aquell delicte era la forca, però que intentaria aconseguir que li commutessin per cadena perpètua. I va sentenciar, lacònic: «Ho sento amic, qui la fa, la paga».
(De l’aplec Roba Estesa. Editorial Alpina, Granollers 2015).
* * *
En aquell moment en Lluís va rebre un whatsapp de la Laura, que es queixava que no tenia cap notícia seva. El noi es va sentir incòmode. Certament se n’havia ben oblidat, tenia la ment –i els sentiments– ocupats en altres qüestions. La Tania li va preguntar qui era i ell li va dir que es tractava d’una amiga de la facultat amb qui de tant en tant s’escrivia.
–Ja li contestaré després –va afegir.
Instintivament va mirar el rellotge i va veure amb sorpresa que quasi eren les nou del vespre, o sigui que la Laura li havia enviat aquell missatge quan eren les tres de la matinada a Vilanova. Va pensar que efectivament devia estar molt preocupada, però no en va fer més cas. El temps havia passat volant i va preguntar a la Tania si volia menjar alguna cosa per sopar i els dos decidiren fer-se uns petits entrepans. Aquell descans els va servir per comentar el diari del capità Ginebró. Drets, a la cuina, mentre es preparaven unes torrades, en Lluís assegurava no reconèixer el seu avantpassat en aquell personatge ignominiós que acabava de descobrir i que el feia avergonyir. La memòria d’aquell home era un llast difícil d’arrossegar i, tanmateix, l’hauria de portar al damunt tota la vida. La Tania, com que des de petita ja tenia assumida la dolorosa història familiar, posava la mirada més en el futur que en el passat, en un futur de llibertat, sense prejudicis racials, respectuós amb les persones i amb les idees. Tot això estava molt bé, reconeixia en Lluís, però ell es trobava que de sobte la veritat li havia colpejat l’ànima i no era fàcil reaccionar davant d’una realitat tan cruel.
–No ho sé, no sé com hauré de plantejar tot això a la meva família. Es tracta de la caiguda d’un ídol, una sacsejada familiar que jo superaré, sens dubte, però no estic molt segur que els meus pares i la meva àvia estiguin en condicions de suportar-ho. Els caurà la cara de vergonya i si aquesta història transcendeix i arriba a assabentar-se’n la societat de Vilanova, el cercle d’amistats dels meus pares, les institucions, els mitjans de comunicació… no estic segur que puguin superar-ho.
–Ho veus, Lluís? T’estàs equivocant una altra vegada. Estàs preocupat per la vergonya que puguin passar els teus pares, quan ells deuen ser unes bellíssimes persones que, igual que tu, sou aliens a les maldats d’un avantpassat que es va comportar com un canalla. Has de tenir molt clar que vosaltres no sou els criminals. A la meva família mai hem amagat aquesta història, mai. És més, hem volgut que se sabés per vergonya d’aquell infame i anem amb el cap ben alt. Condemnem les maldats comeses fa dos-cents anys per un avantpassat, però no consentim que a nosaltres ningú ens retregui res perquè res de dolent hem fet.
El raonament de la Tania era impecable. Una vegada més, la noia demostrava estar molt segura d’ella mateixa i tenir les idees molt clares. A més a més, aquest raonament coincidia completament amb el que ell sempre havia defensat, allò que el pecat original no podia ser heretat, però ara hi veia matisos. Si bé era veritat que de les malifetes d’un avantpassat no se’n podia responsabilitzar els descendents, també era cert que aquests descendents s’hi veien afectats, d’alguna manera hi estaven involucrats i la seva imatge se’n ressentia.
Van acabar de menjar els entrepans i van acabar de beure’s les cerveses. Després, en Lluís li va deixar tastar una mica de malvasia, «feta a casa», va aclarir. A la Tania li va encantar. Va xarrupar el gotet per aprofitar fins a la darrera gota del preuat licor i es va resseguir els llavis amb la llengua. En sortir de la cuina, tota eufòrica, va donar un copet al cul d’en Lluís mentre li deia: «som-hi, valent», i tot seguit el va empènyer per l’esquena cap al sofà i va deixar anar una sonora rialla en senyal de complicitat, o de companyonia. El noi, també rient, es va deixar caure expressament i es va quedar estirat sobre el sofà, i amb una mostra clara que acceptava l’envit, li va dir:
–Ets una traïdora, m’has atacat per l’espatlla.
–Ah! Doncs si ho prefereixes t’ataco de cara –va replicar la noia, que es va precipitar a sobre d’ell sense deixar de somriure.
El va muntar com si d’un poltre es tractés, amb els genolls doblegats falcant-li el cos a banda i banda a l’altura dels ronyons i des d’aquella postura dominant li va començar a donar amb els punys petits cops al pit com si fos un tambor. En Lluís, per immobilitzar-la, la va abraçar amb força i la va acostar fins al seu nivell, impedint així el moviment dels braços de la Tania, que va quedar quieta al seu damunt. Els dos van deixar de riure. Es van mirar fixament des de tan a prop que podien percebre la tebior d’aquells esguards encreuats. La noia va desplegar els genolls, va estirar les cames al llarg de les d’ell i es van besar apassionadament, sense presses, amb la creença que el món s’aturava al seu voltant. Al cap d’una estona es van incorporar i sense dir-se res, però segurs del que volien, en Lluís va començar a descordar la brusa de la Tania amb el desencert propi de l’excitació que el dominava. Va ser ella qui, apartant suaument les mans del noi, va continuar aquella tasca. En Lluís va fer el mateix i es va treure la camisa, que va deixar a la vista, amb tota la seva significació sentimental, el braçalet de cuir trenat que la Laura li havia donat com a testimoni perquè no l’oblidés mai. Se’l va treure i el va llençar sobre la tauleta, lluny del seu abast, pensant que així també allunyava el record de la noia que l’estava esperant a Vilanova. Es van acabar de treure tota la roba i allà mateix ajaguts al sofà, els càlids cossos de la Tania i d’en Lluís es van entrellaçar a l’empara del diari complementari de bord del seu avantpassat comú.
L’endemà era dissabte i no havien d’anar a treballar. La Tania va passar la nit a casa d’en Lluís i al matí, després d’esmorzar, van seguir llegint el diari del Virgen de las Nieves. Abans ell va contestar el whatsapp de la Laura de la nit anterior i ho va fer de manera sòbria, concisa, dient-li que tot anava bé i que tenia molta feina. Aquell matí, però, no es va tornar a posar el braçalet de cuir trenat que la nit anterior havia deixat a la tauleta del sofà.
(Fragment de L’ombra del capità. Lleida: Pagès Editors, 2020)
_0.webp)
