Prosa Poesia Crítica literària o assaig Teatre Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora Infantil i juvenil

Xavier Bru de Sala

Xavier Bru de Sala (Barcelona, 1952) és escriptor, poeta, articulista i un destacat intel·lectual dins l’àmbit de la cultura catalana.

Llicenciat en Filologia Catalana, inicia la seva carrera literària en el camp de la poesia amb la publicació l’any 1973 de La fi del fil, Premi Carles Riba de poesia l’any 1972. El 1979 escriu Fràgil, que anys més tard (2003) reedita amb un pròleg a mode de poètica. A més a més, és autor de nombroses adaptacions teatrals, com ara Mar i Cel (1988), d’Àngel Guimerà, Cyrano de Bergerac (1987), d’Edmond Rostand, o Pigmalió (1997), de Bernard Shaw. El 2007 publica la seva única novel·la, Cartes d’uns coneguts a una desconeguda.

Com a periodista d’opinió col·labora a diversos mitjans de comunicació, com l’Avui, La Vanguardia o Catalunya Ràdio. La seva faceta de polemista s’ha vist accentuada per la publicació d’assajos com El descrèdit de la literatura (1999) o els dos llibres escrits a sis mans amb Julià de Jòdar i Miquel de Palol Fot-li que som catalans (2005) i Fot-li més que encara som catalans (2006).

A banda de l’obra escrita, Xavier Bru de Sala té un paper significatiu en l’activitat cultural de Catalunya. Entre 1984 i 1987 és director literari d’Edicions Proa i entre el 1988 i el 1991 director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya. El 2009 exerceix el càrrec de President del primer Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) durant uns mesos.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Pàgina realitzada per Abel Ramon Vidal per a l’AELC.
Fotografies: © Carme Esteve.

Castellano

Pórtico

Xavier Bru de Sala (Barcelona, 1952) es escritor, articulista y poeta y tiene un papel significativo en la vida cultural de Cataluña.

Licenciado en Filología Catalana, inició su carrera literaria en el campo de la poesía, publicando el año 1973 La fi del fil, Premio Carles Riba de poesía el año 1972. El 1979 escribe Fràgil, que años más tarde (2003) reeditará con un prólogo a modo de poética. Además, ha sido autor de varias adaptaciones teatrales, como Mar i Cel (1988), de Àngel Guimerà, Cyrano de Bergerac (1987), de Edmond Rostand, o Pigmalió (1997), de Bernard Shaw. El 2007 publica su única novela, Cartes d’uns coneguts a una desconeguda.

Como periodista de opinión colabora con varios medios de comunicación, como El Observador, l’Avui, Catalunya Ràdio o La Vanguardia. Su faceta de polemista se ha visto acentuada por la publicación de ensayos como El descrèdit de la literatura (1999) o sus dos libros escritos a seis manos con Julià de Jòdar y Miquel de Palol Fot-li que som catalans (2005) i Fot-li més que encara som catalans (2006).

Xavier Bru de Sala también ha tenido un papel significativo en la actividad cultural de Cataluña. Entre 1984 y 1987 es director literario de Edicions Proa y entre el 1988 y el 1991 director general de Promoción Cultural de la Generalitat de Catalunya. El 2009 ejerce el cargo de Presidente del primer Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) durante unos meses.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Página realizada por Abel Ramon Vidal para la AELC.
Fotografías: © Carme Esteve.

English

English

Xavier Bru de Sala (Barcelona, 1952) is a writer, poet, newspaper columnist and outstanding intellectual in the Catalan cultural milieu.

With a degree in Catalan Philology, he began his literary career in the domain of poetry with the publication in 1973 of La fi del fil (End of the Thread), winner of the 1972 Carles Riba Prize for Poetry. In 1979 he wrote Frágil (Fragile), which was reissued years later in 2003 with a poetic-style prologue. He is the author of numerous stage versions of works that include Mar i Cel (Sea and Sky, 1988) by Àngel Guimerà, Edmond Rostand’s Cyrano de Bergerac (1987), and George Bernard Shaw’s Pygmalion (1997). In 2007 he published his only novel, Cartes d’uns coneguts a una desconeguda (Letters from Some Acquaintances to an Unknown Woman).

As a journalist he writes opinion pieces and works with different branches of the media, for example the newspapers Avui and La Vanguardia as well as Catalunya Ràdio. In recent years he has become better known as a polemicist with the publication of essays such as El descrèdit de la literatura (The Disrepute of Literature, 1999) and the two works co-authored with Julià de Jòdar and Miquel de Palol Fot-li que som catalans (We’re Catalans, Goddammit, 2005) and Fot-li més que encara som catalans (We’re Still Catalans, Goddamit Even More, 2006).

Apart from his writing, Xavier Bru de Sala has played a significant role in cultural endeavours in Catalonia. From 1984 to 1987 he was literary director of the publishing house Edicions Proa and, from 1988 to 1991, he was director general of Cultural Promotion of the Generalitat (Government) of Catalonia. For some months in 2009 he was president of the first National Council of Arts and Council of Barcelona (CoNCA).

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC).

Web page: Abel Ramon Vidal for AELC.
Photographs: © Carme Esteve.

Biografia

Xavier Bru de Sala (Barcelona, 1952) és escriptor, articulista, poeta i eventual traductor i adaptador teatral.

Llicenciat en filologia catalana, la seva carrera literària comença amb el poemari La Fi del Fil, guanyador l’any 1972 del Premi Carles Riba, editat el 1973. Aquest mateix any publica Les elegies del marrec, i fins el 1979 no apareix un nou llibre de versos, Fràgil, en què l’autor mostra la seva faceta més experimental. El 2003 aquest mateix llibre es reedita amb un pròleg on l’autor n’explica els motius i les motivacions, text que conforma, d’alguna manera, una poètica dels seus versos. Clou el seu recorregut poètic, de moment, la publicació d’Oratori, el 2004, que rep el Premi Ausiàs March de poesia de Gandia.

Ben aviat, però, les seves inquietuds literàries presenten altres formes, i Bru de Sala tradueix obres de teatre de l’anglès i del francès que sovint, finalment, ell mateix adapta als escenaris catalans. És el cas de Cyrano de Bergerac, d’Edmond Rostand (traduïda el 1984, adaptada el 1989), que té el reconeixement tant de crítica com de públic, o de l’obra Els pirates, del duet britànic Gilbert & Sullivan, traduïda el 1997 i interpretada pel grup teatral Dagoll Dagom. Amb aquesta companyia, Bru de Sala havia ja adaptat el 1988, Mar i Cel, d’Àngel Guimerà. El teatre, doncs, forma part de la seva activitat creativa, i així doncs tradueix també obres com El misantrop, de Molière (1989) o Pigmalió, de Bernard Shaw (1997). Els seus interessos teatrals desemboquen també en una versió televisiva dels Pastorets, anomenada Els Pastorets del segle XXI, i on una vegada més preval la faceta més experimental de Bru de Sala.

A banda de la poesia i el teatre, el vessant segurament més conegut de Xavier Bru de Sala és el d’articulista d’opinió. Des que l’any 1991 comença a escriure articles a El Observador -articles aplegats més endavant al llibre Catalunya, Espanya, Europa (Proa, 1992)-, diari del qual és assessor editorial entre el 1990 i el 1993, les seves col·laboracions a diversos mitjans de comunicació és gairebé ininterrompuda. Intervé amb la seva ploma crítica i el seu bagatge intel·lectual a diaris i revistes com l’Avui, La Vanguardia i a ràdios com Catalunya Ràdio o Ràdio 4.

Aquesta activitat com a analista cultural, però, no s’atura als mitjans periodístics, i Bru de Sala publica assajos de caire divers en aquest sentit. Ja el 1983 havia aparegut un llibre on Bru de Sala entrevistava quatre personalitats importants de la Catalunya del moment, com eren Espriu, Duran Farrell, Rigol i Benet, i el 1991 publica Converses sobre Catalunya. El 1999 apareix el seu El descrèdit de la literatura catalana, on fa un diagnòstic general i alhora precís de l’estat de la qüestió de la literatura catalana, el mercat editorial, on aprofita, d’altra banda, per parlar dels vertaders escriptors, com ara William Faulkner o Josep Pla. El 2005 i 2007, respectivament, escriu a sis mans, amb Julià de Jòdar i Miquel de Palol, els llibres Fot-li, que som catalans! i Fot-li més que encara som catalans!, divertides sàtires amb molta autocrítica nacional.

El paper de Xavier Bru de Sala en la vida cultural catalana és significatiu. Entre 1984 i 1987 és director literari d’Edicions Proa i entre el 1985 i el 1989 exerceix el càrrec de Secretari del Centre Català del PEN Club. Pel que fa a l’administració pública, entre el 1988 i el 1991 és director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya i anys més tard, ja amb un altre govern, el gener del 2009, és nomenat primer President del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), càrrec del qual dimiteix mesos més tard. La implicació de l’autor en la fesomia de la societat i la cultura catalana té nombroses facetes, però. Entre el 1998 i el 1999 és director de continguts de la sèrie televisiva Homenots, sobre Pla i la seva obra, és autor de l’argument de la pel·lícula Dalí, être Dieu, i comissari de l’exposició «Barcelona-Madrid 1898-1998, sintonies i distàncies (1997-1998)», per al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Actualment, Xavier Bru de Sala és un reputat articulista que té un paper significatiu en la cultura catalana en general i barcelonina en particular i treballa en diversos aspectes de la seva escriptura creativa, com a narrador -amb una novel·la anomenada La xifra secreta, començada fa anys, mai publicada- i periodista cultural.

Xavier Bru de Sala amb Jordi Coca i Ignasi Riera a les Jornades del 30è aniversari de l'AELC. Novembre 2007.
Xavier Bru de Sala amb Jordi Coca i Ignasi Riera a les Jornades del 30è aniversari de l'AELC. Novembre 2007.

Premis

  • Premi Carles Riba de poesia (1972): La fi del fil.
  • Premi Ciutat de Barcelona (1974).
  • Englantina als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Mèxic (1974).
  • Premi Ciutat de Granollers de teatre (1980): Els intrusos.
  • Englantina als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Barcelona (1981).
  • Premi Josep M. de Sagarra de traducció teatral (1984): Cyrano de Bergerac, d’Edmond Rostand.
  • Premi Ausiàs March de poesia de Gandia (2004): Oratori.

    • Converses sobre Catalunya.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    L’aparició de Fràgil interessa forçosament tot aquell qui, de prop o de lluny i sigui quin sigui el criteri que s’hagués format dels primers llibres de Bru de Sala, hagi estat atent a la producció poètica catalana del darrer decenni, perquè és innegable que Bru de Sala ha estat un element important en l’eclosió més o menys violenta de la que podem anomenar poesia jove dels anys setanta; tan important que aconseguia el premi Carles Riba el 1972 amb el seu primer llibre, La fi del fil. Un altre llibre immediat, Les elegies del marrec (1973) i sis anys de silenci que podien ser símptoma de moltes coses; podia haver deixat definitivament l’ofici poètic i els dos llibres publicats haurien quedat com la mostra agosarada d’un altre jove més que ha provat, i amb fortuna en aquest cas, de treure el cap en el món de la poesia catalana per deixar-se de falòrnies al cap de poc i dedicar-se a feina més segura. Perquè no ha estat així ha d’interessar l’aparició de Fràgil i hom es veu obligat a enfrontar-se a una nova lectura dels dos primers. D’altra banda, el lector afeccionat raonarà fonamentadament que l’edició d’aquest nou llibre és un pas arriscat per al seu autor, perquè suposa tornar a la palestra amb noves armes després d’una decisió prou mesurada, o prou necessària, i perquè el lector pot interpretar aquest retorn com a senyal de compromís del poeta amb la seva obra i amb la nostra literatura. Aquesta situació que acabo de descriure no només emmarca el llibre i dóna al lector una informació prèvia: un dels primers poemes ens hi emmena de ple quan narra la buidor de mots que el poeta ha viscut en l’interval esmentat i canta amb joia exultant el miracle de la revinguda poètica, incontrolable, desmesurada. I aquesta exultació, no poc carregada d’una vitalitat i d’una frescor gairebé innocents, és sens dubte el signe més definidor de Fràgil. En efecte, al llarg dels poemes és narrada una petita i alhora grandiosa història d’amor -petita pel que té de quotidiana; grandiosa pel que té de meravella i de somni acomplert per a qui la viu-, en la qual el lirisme, la ingenuïtat, el desig i la murrieria del poeta imposen una sàvia senzillesa al realisme narratiu del discurs de bona colla de poemes. És inevitable en aquest punt anar a parar al record del Salvat-Papasseit amorós i somniador perquè, com ell, Bru de Sala sap convertir en esclat meravellós i joiós la més minúscula incidència amorosa, i així, enmig de la narració, ens sorprendran exclamacions («Quina llum als teus ulls!») i sobretot l’expressió juganera, molt repetida en aquests versos, de qui, per complaure i fer-se seva l’estimada, inventa i somnia les mil i una transformacions («Seré gegant o bruixa…, seré 1’6s Nicolau…, Seré un vell mariner …, Sóc el guerrer…, el cambrer…, el monjo…), recursos que al capdavall donen la impressió de l’enamorat sincer i desimbolt, de reaccions infantils. I això és així perquè el poeta està decidit a viure a cor que vols el seu moment («viure el meu temps, mes no a la catedral / enamorat i poeta dramàtic), i com que ara només sé / que l’amor em captiva i em tanca, / i no és a desgrat, al seu cercle, per això ha convertit el seu amor en tema gairebé exclusiu de la seva poesia. Aquesta referència a la vida immediata, al desig de viure, és un altre puntal de Fràgil, i en aquest sentit de vitalitat cal entendre la paraula viva amb què qualifica els seus poemes en el primer del llibre. Sis anys de silenci han estat fructífers. Hem trobat un poeta desembarassat d’un excés de provatures formals -però amb un bon domini rítmic, sens dubte fruit dels seus primers llibres- que sembla presentar-se’ns, sis anys més gran, més senzillament jove, o adolescent si voleu, perquè es deixa dur, com en un joc, vida avall per l’amor. Fràgil és una poesia més jove que aquella de La fi del fil, quan el poeta maldava per afirmar amb rotunditat un Jo que el trobem molt més viu ara en la frescor d’aquest nou llibre.

    (Pere Farrés: «Xavier Bru de Sala, ‘Fràgil'», Reduccions (Vic), núm. 11, setembre del 1980, p. 57-58)
     

    * * *
     

    Ben cert que a Xavier Bru de Sala (Barcelona, 1952) aquest Oratori li arriba en un moment singular en termes de projecció de les seves expansions creatives com a poeta; una creixença que en forta mesura s’hauria reactivat, farà cosa d’un any, amb la reedició, a la col·lecció illenca Ensiola Poesia, del llibre Fràgil, un volum que havia aparegut per primera vegada el 1979 i que sumava la tercera entrega del Bru de Sala poeta, després de La fi del fil (premi Carles Riba, 1972) i de Les elegies del marrec, publicat l’any 1973. En un dels paràgrafs de l’extens pòrtic que inaugura l’esmentada reedició, el poeta deixa dit: «Sempre he renegat del doll, de les inundacions, de la passió desfermada. Sempre he estat partidari de la forja i l’orfebreria, les canalitzacions, l’enginyeria constructiva». En el seu cas, aquestes afirmacions –que progressen en el text no pas desproveïdes d’un fort component d’autocrítica– deriven directament a la reflexió sobre les tensions entre emoció i comprensió que produeix tota creació artística. El poeta, el teòric, tria i furga en el terrer de la comprensió –»de la cultura», matisa– i és just en aquest moment que arrenca la batalla de les superacions de l’abrandament i de les rotunditats excessives; una comesa, si voleu, que no arriba a tots els ports en el viatge de Fràgil, però sí en canvi que n’albira assedegadament els contorns… No fóra just parlar d’un nou Bru de Sala en la construcció del present Oratori. Ni precís, tampoc, en termes literaris o bé estètics, per més que els primers respiralls ens hi empenyessin. Entre altres raons, perquè hi ha un flux catalitzador –concentrat bàsicament en els poemes de temàtica amorosa– que conté perfums de La fi del fil i, tot i que més esblaimats, també de Fràgil, amb relació a unes equidistàncies evidents en certes expansions en el to i el punt de vista. [···] En consonància amb aquesta suggerida confecció de verticalitats, cal entendre que en Oratori la temàtica de l’amor respon a una centralitat distinta a la que podia ocupar en el poemari Fràgil; allí n’era el nucli neuràlgic expandit en espiral, i en canvi en el llibre present es col·loca no com a centre sinó com a aglutinador, diguem-ne horitzontal, de força més territoris, per tal com sembla adquirir el paper de detonador d’uns poemes que voldrien evitar l’hermetisme conceptual i també estètic, justament amb l’objecte d’acabar abraçant el nombre màxim de transparències i direccions. Tal és el cas del joc trepidant de persecucions i d’essències que s’estableix entre el jo i el tu –unes vegades desdoblat, altres no– poètics. En aquest sentit –i heus aquí l’origen del suggeriment anterior d’un probable nou Bru de Sala– el poeta penetra, no sense capteniment, en l’efluxió de les formes i les textures de les versificacions lliures adaptades a uns poemes que en moltes ocasions tenen la respiració just en el desaplom d’una sintaxi movedissa fins ara no tastada en la poesia de l’autor de La fi del fil.

    (Roger Costa-Pau: «El poema del poema», Avui. Cultura (Barcelona), 25 de novembre del 2004, p. 13)
     

    * * *

    «Aquestes Cartes d’uns coneguts a una desconeguda són un extens fractal narratiu en què els protagonistes són els cossos, el desig i les formes de viure i relacionar-se. És un collage polièdric que narra la desconstrucció d’una relació a través d’un sorprenent joc de miralls i de pantalles d’ordinador. Un narrador, fragmentat en diverses màscares i alter egos, es pregunta sobre la construcció contemporània de la identitat. És un llibre excessiu, torrencial, amb reflexions sobre sexe i política, filosofia i moral. Hi ha diverses formes epistolars més o menys reeixides (les de l’spam publicitari no són pas les millors), amb jocs de paraules divertits (arreglar/arrelar, pura/puta, estimar/estimbar) i provatures estilístiques d’influència espriuana més o menys versemblants, però tot plegat servit en una llengua una mica deixatada a la qual ha faltat, potser, contenció. En un món de nàufrags sentimentals, dominat per les relacions virtuals i les falses identitats, en què tothom menteix, les formes de relació entre homes i dones canvien forçosament. La identitat de la Desconeguda a qui s’adrecen totes les cartes, mails i missatges d’uns enigmàtics pretendents, en competició per una Penèlope sense Odisseu, només podrà ser el resultat de les projeccions dels seus interlocutors, jos disfressats d’altres jos, per enamorar-la. El messenger i els xats poden ser bones eines d’autoconeixement en què cadascú (l’esperit impur, el romà, el cavall esbojarrat, el que sempre va calent, etcètera) fa de mirall de l’altre. L’autor del llibre, primer reconeixible darrere un personatge anomenat Xavier, amb pis al passeig de Gràcia i a la rue de Rivoli, amant de les navegacions amb veler pel Mediterrani, va desvelant la seva identitat a mesura que es decideix a ocultar-la. I alhora es va desplegant una teoria antisocràtica i antiromàntica de l’amor («un mateix és un abisme insondable») i la parella. És una visió duocèntrica en què es fa necessària la feminització de l’home i la masculinització de la dona, en què la distinció entre subjecte i objecte amorós deixa de tenir sentit si l’un no integra l’altre: «Només dos es podran gronxar bé en un trapezi compartit si tots dos han fet els seus deures amb la soledat», «La meva manera d’escalar-me no és escalar-te, amor», «Per ser comprès per l’altre, és imprescindible explorar-se, fer-se llum, mostrar-se».

    (Xavier Pla: «La solitud de les parelles», Avui. Cultura (Barcelona), 25 d’octubre del 2007, p. 12)
     

    Entrevistes

    —El subtítol diu que el text és un esbós de pseudo-novel·la. No n’hi havia prou amb esbós de novel·la o pseudo-novel·la?
    —Així es veu que anem de barrocs i hi dóna també una certa ironia. El subtítol proposa al lector una experiència poc usual des del punt de vista estètic i la disposició de materials. I «esbós» rebaixa les pretensions d’un mateix. Ara, dit això, jo penso que és una novel·la.

    —El títol pot fer entendre que parlem d’una paròdia, d’un pastitx, en remetre a la Carta d’una desconeguda, de Zweig.
    —No, en absolut. Descriu l’estructura de la novel·la. Ara la gent s’ho pregunta perquè se n’ha fet una versió teatral. Només faltaria que perquè un escriptor ha fet servir dues paraules en un títol ja no les poguessis utilitzar.

    —Es pot dir que l’amor és el protagonista de la novel·la?
    —Totalment. El tema és la construcció imaginària de l’objecte amorós. De l’objecte, del subjecte i com això modifica l’imaginador. Evidentment, si és fora de tu és el subjecte i l’objecte, també. Aquest és el motor i el tema principal, i els altres temes, que n’hi ha molts, hi estan subjectes. 

    —Heu volgut fer una introspecció per saber coses de vós que ignoràveu o allunyar-vo, per controlar millor el narrador, tot i haver creat un procés aparentment laberíntic. 
    —Totes dues coses. Una de sola no serveix. És un vaivé. I l’eina de l’allunyament és l’autoparòdia. Sense confondre-ho amb una manca de seriositat. És una novel·la seriosa. Els instruments estètics són al servei del coneixement i la bellesa, encara que no sigui una bellesa proporcionada o amable. No és una obra proporcionada ni amable, ésun collage.

    —Fa l’efecte que no heu volgut que les formes conegudes i convencionals de la novel·la us encotillessin. Us feien por o pensàveu, per rutinàries, que serien una fnt d’avorriment?
    —Sense innovació estètica no hi ha art. Però la innovació sola no té sentit, ha de sorgir de la pròpia ment narrativa, i fent-te tu mateix amb la literatura. I si no he publicat narrativa fins ara és perquè no em sentia satisfet dels resultats. 

    —Hi apareix un cant a la independència personal, ajudat d’un consell d’Espriu. És un programa estètic, moral, literari…?
    —És la paradoxa entre l’aspiració a assolir-se un mateix i el manament biològic de l’aparellament. I l’ideal, com a mínim estètic, seria aconseguir totes dues coses alhora. Però gràcies al desllorigador barroc això no porta a l’abisme romàntic, sinó, podríem dir, a l’acceptació horaciana. 

    —El barroc seria, doncs, la millor forma d’enfrontar-se al món i a la literatura?
    —Sens dubte. Com que sóc barroc constitutivament, és normal que el defensi. És el menys tràgic de tots els programes i el més autoconscient, per la diversitat de prismes. És el que proporciona més coneixement d’un mateix. 

    [···]

    —Com a observador de la literatura catalana, del mercat, penseu que el vostre llibre tindrà pocs o molts lectors?
    —No sóc profeta i un mateix és el que menys ho pot preveure. La meva aspiració és de tenir-ne pocs i que em llegeixin de tu a tu. El llibre no admet ser llegit des d’un pla superior, com tampoc no en traurà gran cosa el lector que se situï en un pla d’inferioritat. 

    (Lluís Bonada: «El barroc és el menys tràgic de tots els programes i el més autoconscient», El Temps (València), núm. 1.223, 20 de novembre del 2007, p. 80)
     

     

    Antologia

    SÓC EL MÉS CLAR

    Ben lluny del riu de l’aigua neta i pura
    clamo a l’orat que em digui el meu destí
    cerco combat retrunyen les espases
    de tots els mals

    Enllà del mar tambors de festa aclamen
    el meu pas lleu i l’hora es torna dura
    i dic que vull el món més ric i prim
    i sense embulls

    Després del crit silenci sóc dels astres
    ben dibuixats contorns de foc i fil
    els vostres morts són llum de vida nova
    als defallents

    Tan lluny de tu que et dic la meva dona
    sóc las al jaç i espero passar d’hores
    de flams vermells voltat el cos, la testa
    m’he coronat

    (La Fi del Fil. Barcelona: Proa, 1973, p. 41) 
     

    * * *

    LES MEVES UNIVERSITATS

    Quin miralleig quan els gossos d’atura m’encalcen pels boscos, 
    quan els crits dels marrecs són les agulles sagnants,
    molt endinsades als ulls del Sol, forjades per ogres.
    Els monstruosos han pres aquella saca del fons
    del celler, tan immensa que hi caben canilles senceres,
    agullonades per nens mig inhumans i brutals. 
    Al celler de la Casa Gran tothom s’enferritja,
    que no troben (pobrets) aquella saca del fons
    on s’apleguen els llibres dels savis antics, respectables. 
    Hi ha mirmecòfags. Els fulls dels respectats manuscrits
    són formigues. Com agulles que es claven a l’ala
    dels esgarips solars, quan els mastins del Pastor
    (quin miralleig!), els gossos d’atura ens encalcen pels claustres,
    quan els clàssics retuts reben els cops dels pastors.

    (Les elegies del marrec. Barcelona: Llibres del Mall, 1974, p. 25)
     

    * * *
     

    Poètica

    Sóc una cambra
    que es mou quan tu et bellugues.
    El vent m’escampa.
    Avui sóc roba blanca
    al teu voltant estesa.

    (Fràgil. Barcelona: Ensiola, 2003, p. 48)
     

    * * *
     

    A la porta de la cambra de la cambra
    de dins de la cambra de la cambra de la cambra. 

    A la porta altíssima i solemne,
    de batall monumental, incommovible,
    que s’alça sol en veure’m,
    cendra alada, prostrada, pelegrina, 
    que cau amb un estrèpit greu, gravíssim, 
    que reverbera per la cambra de la cambra de dintre de la cambra,
    que es delecta anticipant
    que en ressegueix els sons, que els ressegueix,
    no amb el cap dels cinc sentits sinó amb les ones
    que empaiten ones per la cambra de la cambra. 

    A la porta de pany canviant i ocult,
    vestit de regalims de càntics,
    amb clau de cuc iridescent,
    en safata de plata, amb cíngul i cogulla;
    en ordre de batalla, per perdre o ser guanyat,
    extàtic, postrat i corrugat,
    a la porta de la cambra que amaga la cambra de la cambra
    del fons de la cambra secreta
    del centre de la cambra de la cambra de la cambra.

    (Oratori. Barcelona: Empúries, 2004, p. 15)
     

    * * *
     

    EXPLOSIÓ

    No se’n van les parets,
    que ja no s’expandeixen?
    És un límit, el moment delicat,
    l’ansiat, el més buscat,
    i el més temut,
    el ball amb l’ai al cor,
    la porta del no res. 

    Doncs m’inflo fins al sostre,
    la mà prop del tabal tibant,
    tensió per dins, per dins. 
    Si m’allunyo, es desinfla, 
    si el toques peta, si em mantinc
    just al punton s’empeny sense tocar,
    coixí de l’aire en l’aire,
    encara puja, i s’infla de transport. 

    Que ets delicat, amor, 
    que ets exigent d’habilitat, de tacte,
    de pacient ascesi cap a tu. 

    Fer el cim és fer l’abisme.

    (Oratori. Barcelona: Empúries, 2004, p. 35)
     

    * * *

    Atès que, en matèria estètica, vivim temps daltònics i deltaics; per si un cas una hipotètica lectora ha fet el pas d’obrir aquest llibre sense tenir la menor idea de quina mena de narrador sóc; amb la intenció de facilitar-li l’accés a algunes claus de lectura que no són del tot evidents, condescendiré, i espero que sigui per última vegada, a especificar d’entrada tres o quatre trets constitutius. Preferiria que l’esperada lectora gosés arriscar-se a descobrir-los pel seu compte. Si li bastés saber que les citacions que l’encapçalen no són ornamentals, que sense tenir-les presents aniríem tots venuts, que passi pàgina i comenci. Només en cas contrari esdevé ferma la invitació de prosseguir amb el paràgraf que segueix. 

    Quant a la composició, pot valer una metàfora: m’he mirat en diversos miralls i he preguntat, «de qui són aquests autorretrats»? Per tota resposta el present collage, fet d’elements dispersos, de diverses menes de materials, els uns buscats i rebuscats, d’altres aportats per l’atzar. No hi he exclòs les esquerdes ni els d’enderroc. Com en tot collage, hi ha fragments que pretenen significar per ells mateixos, n’hi ha que tan sols tenen contrasentit i n’hi ha que ni això (tot i que, confiem-hi, ja n’adquiriran). A diferència d’un collage en baix relleu, aquest s’estén per diversos plans i dimensions. Malgrat la progressió narrativa, és feina de l’al·ludida i assimilats fer o permetre que els materials s’ordenin en el seu imaginari com un tot. No sense immodèstia, adverteixo i anticipo que presentaran un cert embalum. La pretensió no és que facin patxoca, sinó que el collage es dissolgui tot seguit per unificació. N’hi ha prou? Si la resposta és positiva, com espero, salt de pàgina. Si calen més claus, què hi farem. Al paràgraf de sota. 
    Potser a algú no li ho sembli, però aquest esbós de pseudonovel·la també tracta de la resistència a la feminització radical de l’home com a requisit per a l’amor de parella, concebut com la millor forma de fer de l’existència alguna cosa més que un seguit d’intents malaguanyats de supervivència. Més facilitats? És sobretot una invocació amb ribets de profecia. Encara més? Doncs cinc ratlles més i s’ha acabat. 

    Tota composició artística que no sigui un fracàs afecta els cecs rerefons comuns de les pulsions, les seves ordinacions. Els de l’emissor, també del receptor. Aquest llibre és ple de raonaments i pseudoraonaments, del que sense condescendència se’n dirien efluvis de l’intel·lecte. Sorgeixen dels alambins de les entranyes, de l’experiència que les nua i les regira. Més enllà del reconeixement d’un mateix, el propòsit ha estat de recomposició, no sempre a les palpentes. 
    Oi que ens entendrem?

    (Cartes d’uns coneguts a una desconeguda. Barcelona: La Magrana, 2007, p. 7-8)

     

    Les novel·les sobre altres realitats o sobre el passat tenen tanta legitimitat com qualsevol altra. Només adverteixo que l’opció narrativa d’allunyar-se de l’immediat, que sol ser el que es coneix millor, hauria de ser producte d’una tria conscient, no resultat de la claudicació individual que s’apunta a covardia col·lectiva. No em puc deixar de referir en aquest punt al cas a part de Pla, el primer dels escriptors catalans i gairebé l’únic dels grans que va engegar a passeig la censura ideològica i, arriscant-se a la censura col·lectiva, va lluitar explícitament per suprimir-la. Gaziel, Estelrich, el Villalonga de Mort de dama l’acompanyen a distància. Vicens i Vives i el Tarradellas de l’exili van coincidir amb ell en l’elaboració ideològica i en la praxi política que consistia a reconciliar el catalanisme amb Catalunya. És una tragèdia per a qualsevol cultura que l’obra dels seus escriptors desaparegui definitivament amb la seva mort. La persistència de Pla, la tossuderia amb què tanta gent de tants àmbits diferents s’ha negat a donar-lo per enterrat seguint el dictat del poder polític i cultural, és una de les poques mostres de vitalitat que ofereix la literatura catalana. Si Pla perviu en el present, és gràcies a la capacitat interlocutiva de la seva obra. Josep Pla és un reformador moral dels catalans. Va dur a terme una operació d’alta volada intel·lectual i nacional, que comença amb el blasme als somiatruites i als seguidors de les pròpies expansions sentimentals, i continua per una crida contundent i inusitada al més estricte realisme, requisit imprescindible per a la continuïtat dels catalans com a poble. Ens prefereix eunucoides perquè ens coneix els excessos imprudents i contraproduents. Amb l’únic poder de la paraula literària, Pla és el referent amb què mirem el paisatge físic i humà. Tot i que al preu d’un conscient rebuig de la modernitat estètica que el deixa, un cop més i malgrat la sàvia construcció del seu jo narratiu, a contrapeu de la cursa de relleus que marca la seva època, o bé, si es prefereix, en un ramal sense continuïtat. Importa poc, perquè aquesta cursa ja es deu haver acabat i la lliçó del realisme de Pla perdura entre els catalans. A pesar d’això, no sembla que hagi d’aconseguir, com explicitava, incorporar la seva època i la seva gent al bagatge amb què ingressarem a la seva posterioritat. La mítica Penya de l’Ateneu, els Homenots, els personatges populars del seu temps, ja es van difuminant i acabaran esborrats, malgrat l’esforç ingent de Pla, segons el principi que el passat ha deixat d’operar en el present, i a pesar de la inigualada capacitat de subjugació i convicció de la paraula planiana. Malgrat aquests límits, Pla és un cas únic, un model a seguir pel que fa a la posició de l’escriptor davant la societat, ja que escriu des d’ella i no des de la cesura entre realitat i desig, que és la norma habitual de la Renaixença als nostres dies, potser amb una pausa durant el Modernisme. 

    Mentre, segons l’exemple de Pla, la literatura catalana no es desprengui del moviment nacional anomenat catalanisme, a tornajornals de l’evidència que el catalanisme s’ha desempallegat del seu caràcter cultural i ha esdevingut del tot polític, les seves probabilitats d’esdevenir correlat i interlocutor social es veuran impossibilitades per la submissió als projectes redreçadors (suposant que siguin a hores d’ara gaire més que simulacres, mers trucs per mantenir el poder, i suposant, en cas afirmatiu, que la literatura estigui convidada a exercir-hi cap mena de paper, a part d’existir i sofrir com la invocació d’aquesta existència no té altra finalitat que servir d’argument per reclamar més autogovern, com veurem més endavant). Un cop admès el principi de realitat, les dificultats de la literatura catalana tendiran a estandarditzar-se, no seran ni majors ni menors, salvant la dimensió del mercat intern, que les de les literatures circumdants. Potser no hi haurà guanyat gran cosa però s’haurà tret de sobre un gravíssim desavantatge addicional.

    (El descrèdit de la literatura. Barcelona: Quaderns Crema, 1994, p. 54-57)

    * * *

    «Concelebrants, davant l’evidència que la discòrdia soterrada és la causa principal dels nostres mals, que la discòrdia oculta ens ha dut a la trista situació en què ens trobem; atès que la discòrdia de fons troba en el consens un fals remei que, en privar-li la sortida natural de la confrontació i la resolució en favor d’una o altra posició, empitjora les coses perquè les resol en fals, en el buit i sense satisfer ningú, ens convé un canvi fonamental en la nostra forma de regir la polis i llevar-li la melitis; i ens convé fer-ho, després d’escombrar amb una sola llambregada escrutadora l’antigor, amb l’ànim exultant per la potència innovadora del remei que n’extraiem, del qual en sobrevindran sense dubte els millors resultats, de manera que el món se n’enlluerni i prengui exemple. 

    En conseqüència, considerant que la democràcia consisteix a repartir, escampar i canviar de mà el poder, principis destinats a impulsar i accentuar el dinamisme de les societats, principis que nosaltres hem deixat, per desídia, que se’ns pervertissin, amb el resultat que ens trobem en una situació estàtica, tan encallats que ni l’alternança ha mogut res, en conseqüència, doncs, resolem per aclamació que Catalunya disposi de dos copresidents en comptes d’un. Que es barallin, que s’abracin, que s’odiïn o s’estimin, però que, l’un per l’altre, s’avergonyeixin de no resoldre res de res com els dos que ja sabem -manca de resolució sens dubte originada en el fet que no han estat presidents simultanis sinó progressius- i que les relacions, un cop preses, i en bateria, agafin la força que del mutu acord es desprèn i que incrementa la noble competició per dur-les a terme. 

    I, per si calgués donar als ignorants alguna mena d’explicació a la reforma política, s’addueix que Esparta disposava de dues famílies regnants, no emparentades, i alhora doncs, de dos reis, que Roma es fa gran atorgant el poder a dos cònsols, institució que encara es manté a San Marino, per no esmentar els dissemblants però cacofònics coprínceps d’Andorra.»

    (Fot-li més que encara som catalans. Barcelona: L’esfera dels llibres, 2006, p. 45-46)