SA PIPA TORTA
Quan vaig tornar a veure En Tomàs, havien passat uns mesos d’ençà d’aquella nit borrascosa. Em va sorprendre molt el seu canvi: tan xalest i llustrós abans, i tan mústic i allanguit ara. A més, m’estranyà veure’l gavardina posada, malgrat esser ben entrada ja la primavera i fent com feia un dia quasi estiuenc, sobretot tenint en compte que ell no havia estat mai fredolec. Vaig demanar-li què li succeïa, i en veu baixa —cosa també estranya, tractant-se d’En Tomàs— em contà el seu problema.
—¿Te’n recordes, de sa nit de s’enterro? Idò després d’aquell punyetero vespre me’n vaig passar una p’es cap, amb unes conseqüències que, si no hi trob remei, em duran a sa fossa. Feia una bona temporada que, encara que aparentment em trobava d’allò més bé, hi havia qualque cosa que no anava ni amb rodes, complicant de mala manera ses relacions conjugals per devers ca nostra. Aleshores vaig pensar que així com hi havia hagut qui va esser capaç de frenar aquell jove, torcent es canyó d’una pipa dreta, ben bé hi podria haver també qui obràs es prodigi a s’enrevés, adreçant es canyó d’una pipa torta. Posat a cercar com un desesperat, vaig trobar devers Capdepera una curandera o bruixa, més vella que es pastar, que em va dir que ella era s’única que quedava a Mallorca capaç de fer allò que jo volia, i es va comprometre a complaure es meu desig. Li vaig dur sa meva pipa —casualment torta; som un fumador d’aquests de pipa única que només fumen a ca seva de tant en tant—. Dies després s’obrà es miracle i sa meva dona i jo visquérem unes segones noviances, més vitenques que ses primeres. Però com que allò durava massa i hi hauria fet sa pell, vaig decidir visitar de bell nou aquella jaia, per demanar-li que, adesiara, anàs torcent i adreçant es canyó. Aleshores, quan vaig arribar a Capdepera, m’assabentaren que feia dos dies que sa bruixa era morta. Ja et pots imaginar sa meva situació i es motiu d’haver d’anar engavardinat encara que no tengui gens de fred.
(Les rondalles de la pipa. Palma: Moll, 1978, p. 23-24)
* * *
EL REFERÈNDUM
Un bon amic ens contava com es desenvolupà en el poble de la seva dona el dia del referèndum que havia d’autoritzar la reforma política. És un poblet on els censats —amb c— eren únicament vint-i-nou. De bon matí —segons digué— es constituí la taula electoral i devers les deu i mitja ja n’havien votat vint-i-vuit; però passava el temps i el que faltava no compareixia. Aleshores consultaren la llista, comprovant que es tractava de mestre Pep «Xalest». Va transcórrer una bona estona més, i, puix que no acudia, decidiren anar a cercar-lo. Ho feren així, i quan va arribar, amb cara de pocs amics, més que dir va remugar:
—¿Ane què ve, això? ¿Que no hi ha temps fins a les vuit d’es vespre?
—Sí, homo! —li respongueren—, però si votes ara, ja haurem votat tots, aixecarem s’acta i n’haurem sortit.
—Uep aquí! Això d’es votar és molt important!
—És clar que ho és; per això mateix te deim que votis.
—I jo vos dic que fa molts anys que no acostum a decidir res important sense consultar-ho amb Na Martina.
—Idò, ¿què hem de fer?
—¿Què vol dir «què hem de fer»? Consultar-la! —i, dit i fet, se tragués Na Martina de dins la butxaca (Na Martina era una pipa disforja), va traure també el tabac i començà la càrrega.
—Vénga, homo!, ¿que no veus que hi poses tabac per dues hores?
[…]
El batle s’assegué devora el fumador tot dient-li amistosament:
—Pep, pensa en lo bona que ha estat aquesta pau de quaranta anys; vota que no, no fos cosa que anant de canvis ho espanyem tot, pensa en sa teva jubilació, p’es teu bé.
Assegut a l’altre costat, un demòcrata (no sé si dels moderns o dels de tota la vida) l’empenyia cap al «sí», tot dient-li:
—Deixa’l anar an aquest, ell lo que no vol és amollar mamella. Pensa que s’ha acabat sa comèdia i que ja és ben hora que los posem a ses ordes, vota «sí» i recobrarem es nostros drets.
Per altra banda, un jove que encara no tenia vot també hi deia la seva.
—Mestre Pep, si votau, digueu «sí» o digueu «no», o fins i tot si votau en blanc, equivaldrà a admetre que es govern, com a tal, té dret a demanar coses an es poble, i això no és així, és com si el legalitzàssem. Podeu estar segur que si ells parlen de democràcia és perquè necessiten fer-ho per donar una excusa an es governs occidentals, per poder enganar es seus pobles i que es grans capitals puguin continuar fent-ne de ses seves sense complicacions.
Quasi tres hores després, quan els qui esperaven estaven ja cansats del tot i els qui li predicaven havien afluixat per agotament, després d’haver discutit ells amb ells de mala manera, mestre Pep acabà la pipada, tirà la cendra, guardà la pipa, tragué el sobre de les paperetes, s’apropà a la taula i… es quedà mirant l’urna. Dins el cafè s’havia produït un silenci intens. Totes les mirades estaven clavades en mestre Pep, pendents dels seus gests. Aleshores, passà la mà per davall de la gorra per pegar-se una gratadeta al cap, exclamant després:
—Això no m’havia succeït mai! Sempre que li havia demanat consell el m’havia donat, però… Que punyetes!, sa culpa no la té Na Martina, sa culpa la teniu voltros, que no m’heu deixat fumar-la tal com pertoca. Ses coses s’han de fer bé, collons! Però… tot té remei en aquest món! Tornarem començar —i asseient-se de bell nou, tornà treure la pipa.
El nostre amic no ens pogué aclarir —perquè qui l’hi contà a ell se n’hagué d’anar abans de les vuit— si mestre Pep «Xalest» va esser a temps a votar o no.
(Les rondalles de la pipa. Palma: Moll, 1978, p. 59-61)
_0.webp)
