Blai Bonet

Rellegida avui, la primera cosa que podem dir d’El mar és que la novel·la no ha envellit gens. Encara que la filosofia que hi ha al rerefons de l’obra —cristianisme existencialista— ha passat una mica, o molt, de moda, l’estructura del llibre, la tensió dramàtica de l’acció, el gruix vivencial dels personatges fan d’El mar una obra moderna, que resisteix el pas del temps. La història explica uns mesos de la vida de dos joves de 19 i 20 anys, Manuel Tur i Andreu Ramallo, en un sanatori antituberculós de l’illa de Mallorca. Són dos joves malalts, d’una religiositat abrandada, captius del pecat de la concupiscència i carregats de sentiments de culpa. Les seves relacions són complexes, d’amistat i odi, sobretot el que sent Tur per Ramallo a qui acusa d’haver-lo introduït al pecat, al món del sexe. Cadascun d’ells té la seva pròpia història, tal com evoca el capellà de la institució, que, referint-se a Tur, diu: «Nasqué a la vida voltat de morts i de foc», i de Ramallo, «Salvatge i tendre també era un dement angelical». No en va tots dos havien viscut la ferotge repressió que va patir Mallorca durant la Guerra Civil i que Georges Bernanos denunciaria a Les grans cimetières sous la lune, especialment després del fracàs del desembarcament republicà a Porto Cristo, protagonitzat pel capità Alberto Bayo, entre agost i setembre del 1936. (…) L’estructura d’El mar recorda Mentre agonitzo, de Faulkner. Dividida en una trentena de capítols, Manuel Tur, Andreu Ramallo, sor Francisca Luna i mossèn Gabriel Caldentey parlen d’ells mateixos i dels altres protagonistes i evoquen el seu passat, la família, els horrors de la repressió, la pèrdua de la innocència, l’amor, i, sobretot, es deixen anar en les seves reflexions filosòfiques i teològiques, d’un cristianisme viscut tràgicament, amb la presència permanent de Crist o Satanàs, les nafres del Senyor i el silenci de Déu. Blai Bonet basteix aquesta novel·la tràgica d’un lirisme corprenedor i d’un realisme brutal, amb un llenguatge d’una gran bellesa. Amb imatges com ara: «La nit neta, olorosa, estirada com les ales d’un ocell que vola», «Vagabunds que viuen les seves passes» i «Quan dos homes parlen és perquè estan definitivament separats, com pollancres d’una carretera». Un llenguatge eficaç, directe i evocador que revela la condició de poeta de l’autor.

(Joan Agut: Avui. Cultura, 12 de març de 2001) 
 

* * *
 

Fins ara gairebé tothom coincideix a assenyalar L’Evangeli segons un de tants com el llibre que inicia un tombant decisiu en l’evolució poètica de l’autor. Aquest tombant, segons el meu parer, podem dir que s’inicia des del primer llibre, car l’obra de Blai Bonet és fonamentalment una obra expansiva, que en cada nou llibre aporta quelcom de nou respecte als anteriors, i, en aquest sentit, jo consideraria l’esmentat llibre com un dels màxims punts d’inflexió d’aquesta corba, després del qual, però, l’obra continua el seu procés de creixement.

[…] Hi trobem la consciència del dolor, del dolor físic, com una companyia inguarible que condicionarà tota la seva vida (i, en conseqüència, la seva obra). De l’altra, el naixement d’aquesta ‘veu plena de nius’ que el poeta rep de Déu com un do compensatori: l’aparició de la facultat creadora del llenguatge. Després, la consciència de la impossibilitat de conciliar desig i realitat, forces que actuen en sentit perpendicular i que mai no s’han de trobar. Finalment, la constatació que tot això no origina ‘pena’, car ell decideix ‘viure’ a través dels altres, dipositar la vida en altri. No sols no origina pena, sinó que en el cas de Blai Bonet es produeix una reacció contraposada de joia i vitalisme, que fàcilment ens pot recordar la d’un Salvat Papasseit, en qui també l’anhel de viure fou una qüestió de supervivència […] .

A L’Evangeli segons un de tants, la poesia de Blai Bonet concretitza el procés d’obertura que el durà a intensificar ostensiblement les capacitats virtuals del seu vers: els poemes deixen majoritàriament de ser compostes en formes abstractes o tancades i adquireixen una desimboltura i una fluència narratives insospitades.

(Àlex Susanna: «Blai Bonet o la recerca estètica del sagrat», dins Blai Bonet. A l’ombra de l’esperit. Palma: Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear, 1989)
 

* * * 
 

El mar és una obra bastida sobre un material bàsicament autobiogràfic —tot i les diferències, que el mateix Blai Bonet ha declarat, entre l’experiència pròpia i la que aquí s’observa—, que respon a unes intencions essencialment comunicatives. El món de dolor que es reflecteix als primers volums de poemes es correspon amb les experiències dels diferents personatges d’aquesta obra, els malalts tuberculosos d’un sanatori, que serveixen d’excusa per dur a terme el propòsit de denúncia. Alhora, aquests protagonistes també serveixen per a introduir la problemàtica del jovent, que aquí ha de lluitar en un món dominat per l’omnipresència de la mort. En el panorama en què sorgeix El mar és una obra totalment insòlita, sense cap precedent en la narrativa illenca, només comparable a obres forasteres semblants (Faulkner, Cela, Juan Goytisolo…). De fet, l’assimilació de les tècniques narratives més avançades d’aquest segle serà el que caracteritzarà tota la seva novel·lística. Emperò, tot i la importància de l’aspecte formal, la seva temàtica —carregada de problemàtica existencial— també és una fita importantíssima, car porta un missatge revulsiu i inèdit en la nostra literatura. No és estrany que Joan Triadú, en un balanç sobre la literatura catalana en 1958 on la considerava la millor novel·la de l’any, escrivís: «La repugnància que se’n desprèn és capaç de fer arrugar el nas d’una rata de claveguera». Efectivament, la seva lectura és un autèntic xoc per al lector. Per tot això, El mar ha estat considerada la primera pedra del redreçament de la novel·la catalana de postguerra, el punt de partida del moviment que culminarà amb la generació de narradors dels anys 70.

(Pere Rosselló: Estudi introductori a Míster Evasió. València, Tres i Quatre, 1987)

ETS UN SOL

Ets un sol. Sempre vas abocant dia.
Font ets de cel que despertes abril
amb el teu peu, la nata més subtil
del camí que s’estrella quan te guia.

¿Quin aire amarg, quin so de gelosia
tens tu, que, tot vessant, mansa i humil,
si et vull beure de llamp uses l’estil,
deixant-me als llavis set penjada, impia?

Per tu me lladra el cor un lamentable
crit negre, com una aigua amortallable.
Líquid lladrar amb passió de cel!

I tot jo mor en soledat obscura.
I a tu et pugen abrils, oh, criatura
capaç de convertir un lladruc en bel.

(Entre el coral i l’espiga. Palma: Moll, 1952)
 

* * *
 

DÉU COMPANY

Jo som el vostre ca que bava,
el meu clamor és una saliva amarga.
Des del llim de la terra, la meva veu com un colomí,
com un colom de mar ferit pels caçadors.
Les meves mans no han cantat,
estic a la fosca com un munt de baleigs
i la meva memòria me cruix com una garba d’aritges.
Jo no he tret espiga; només herba, Senyor.
Te cant com un marge ple d’escanya-rossins.
Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer,
de cada aurora, de cada dia, de cada lluna,
és més alta la flama vibrant del vostre amor,
que ara és el meu amor, Senyor.
Les meves malures brillen com a rams fosforescents de civada,
i és l’amor damunt el meu front com un batall joveníssim.
I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats,
vora la meva carn agra com un pa florit,
estau com un ca fidel,
llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror,
canten la misericòrdia de la vostra saliva.

(Cant espiritual. Barcelona: Proa, 1953)
 

* * *
 

CRIST DE PORT-ROYAL

No estic enclavat perquè la mort és inevitable,
sinó perquè convé.
¿No veus que dono la sang
per tal que puguis complir el manament de no tenir por?

Abans de dir «estimeu-vos»,
sobretot abans de dir «edificaré la meva Església»,
tot de vegades he dit «no tingueu por»,
i mai no ho has pres com un manament.
I el primer manament és: no tinguis por. La por és dels animals.
Que el teu cos de cada dia menys s’assembli al d’un animal.

Si, tens por, és perquè no saps què et passarà.
I, si no saps què passarà,
és perquè no has triat encara entre el càlcul de probabilitats i jo.
Els meus són intel·ligents, atroçment decidits i pràctics:
saben que passaran per on vaig passar jo,
perquè només hi ha aquest camí:
s’hi passa gana, solitud, intel·ligència,
injustícia, calúmnia, filosofia i lletres.
Però només en aquest carreró podràs parlar clar i ferm
als qui han convertit la meva redempció en una carrera.

Mira’m: convenç-te que els qui volen ser elegits són pocs.
Mira com dono la sang
en un invisible incendi de les capacitats de patir;
i compara-ho amb els grans discursos dels doctors en mi.
Tot és possible,
menys posar-te públicament de part meva
sense que et passi res.
Si res no et passa,
és que, de la teva vida, en fas prudència, filosofia, lletres.

Mira’m: veuràs que la pau no té res a veure amb la tranquil·litat.
I no parlis gaire;
actua en representació de tots els altres,
ocupa el seu lloc si, vivint, el tenen buit.
Jo ho vaig fer així, i el Pare em ressuscità.

No et capfiquis amb les paraules. No t’he salvat amb paraules.
Mira com t’he redimit: era pobre com ser normal;
feia alhora dues coses tan difícils
com són créixer i fer la voluntat del meu Pare.
Vaig tenir divuit anys, com tu,
i, guardant-los per al meu Déu, vaig redimir els divuit anys del món;
a trenta anys, quan vaig haver conegut les creixences,
el buit, la necessitat i la flor d’un home entre homes,
vaig deixar els pares, l’ofici, el poble;
res dins aquesta butxaca, res dins l’altra,
me n’anava per la carretera
literalment a la bona Déu, a donar la cara
i a lluitar contra el mal, sense explicar-lo mai.

Veig que no em preguntes
per què em vaig deixar el mal sense explicar.
En el teu silenci hi ha el penediment
que sap fins a l’arrel com varen ser creades
les cavernes teològiques que tens al pulmó esquerre.

Digues al pare Alfred Rubio que el mal és un resultat de la Història,
no pertany al misteri, i per això no el vaig explicar.
Trobava unes cames marcades amb pòlio per la història,
perdonava en elles els crims de la història,
i caminaven.
Venia a mi un home amb la vista de pedra,
perdonava en ella la història
i donava arbres als seus ulls.
Em topava amb un cos mort,
li donava vida meva i l’aixecava de bell nou
de cap a l’ofici diví de viure,
i de cap a l’ofici misteriós de ser de la meva època,
de conèixer-me personalment,
sovint sense tant de gust de part seva,
perquè hagueren de veure com era detingut per la policia.
Et vull dir amb això que el mal queda explicat amb la curació.

No perdis, doncs, temps ni vida
cercant cínicament explicació del que ja saps i no dius.
Lluita contra el mal concretament, allà no el trobis,
i la lluita t’ho revelarà tot,
sobretot si el resultat és net,
és a dir, si hi fracasses.
¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?

Si no deixes de ser pobre,
seràs sempre superior al món i al poder,
i endemés es veurà.
El pobre sempre dóna temor, misteri de si mateix,
el pobre és literalment una aparició, com un fantasma,
i és per causa meva.
Deixa’m aparèixer, doncs.
Prou saps tu que ets el meu passaport..

No. No em parlis dels teus pecats personals,
perquè des d’aquesta creu només existeixen els de tot el món.

Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.

(L’Evangeli segons un de tants. Barcelona: Proa, 1967)