Novel·la Narrativa infantil i juvenil Altres Estudis sobre l'autor/autora

Francesc Bodí

Francesc Bodí (Agres, 1963). Professor de filosofia i novel·lista.

L’any 1994 obté el Premi Enric Valor de Novel·la Juvenil per l’obra Volves i olives i el 1995 el Premi Alambor per Cruïlla. El mateix any publica Passions apòcrifes. Amb Guerres perdudes (1997) obté els premis Joanot Martorell, l’any 1996, i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, el 1998. 

L’any 2001, amb la novel·la L’infidel (2000), és guanyador del V Premi Enric Valor de Novel·la en Valencià i del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, i amb Havanera (2006) rep el Premi Alfons el Magnànim 2005 i el Premi de La Crítica dels Escriptors Valencians, l’any 2006. Aquesta obra cal emmarcar-la en l’òrbita del realisme màgic. 

Les narracions de Francesc Bodí també destaquen per un ritme àgil i directe i per la utilització simultània de la primera i la tercera persona. Amb tot, cal situar l’escriptor valencià al capdavant dels novel·listes de la seva generació.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Edicions Bromera.
Fotografia: Edicions Bromera.
 

Castellano

Castellano

Francesc Bodí (Agres, 1963). Profesor de filosofía y novelista. 

En 1994 obtiene el premio Enric Valor de novela juvenil por la obra Volves i olives y en 1995 el premio Alambor por Cruïlla. El mismo año publica Passions apòcrifes. Con Guerres perdudes (1997) obtiene los premios Joanot Martorell, en 1996, y el premio de la Crítica dels Escriptors Valencians, en 1998.

El año 2001, con la novela L’infidel (2000), es ganador del V premio Enric Valor de Novela en valenciano y del premio de la Crítica dels Escriptors Valencians, y con Havanera (2006) recibe el premio Alfons el Magnànim 2005 y el premio de la Crítica dels Escriptors Valencians, en 2006. Esta obra hay que enmarcarla en la órbita del realismo mágico.

Las narraciones de Francesc Bodí también destacan por un ritmo ágil y directo y por el uso simultáneo de la primera y la tercera persona. En todo su conjunto, pues, hay que situar al escritor valenciano en la primera fila de los novelistas de su generación. 

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Página elaborada por Toni Terrades para AELC.
Documentación: Edicions Bromera.
Fotografía: Edicions Bromera.

English

English

Francesc Bodí (Agres, 1963) is a lecturer in Philosophy and novelist. In 1994, he was awarded the Enric Valor Prize for the Young People’s Novel with his book Volves i olives (Husks and Olives) and, in 1995, the Alambor Prize for Cruïlla (Crossroads). In the same year he published Passions apòcrifes (Apocryphal Passions). His novel Guerres perdudes (Lost Wars, 1997) received the 1996 Joanot Martorell Prize and the 1998 Critics’ Prize for Valencian Writers.

In 2001, his novel L’infidel (The Infidel, 2000), was the winner of the 5th Enric Valor Prize for the Valencian Novel as well as the Critics’ Prize for Valencian Writers while, for Havanera (Habanera, 2006), he received the 2005 Alfons el Magnànim Prize and the 2006 Critics’ Prize for Valencian Writers. The latter work may be described as belonging to the genre of magic realism and, in fact, his work generally contains fantasy elements alongside historical or more everyday themes. In 2006, he published L’espill delator (Incriminating Mirror).

The fiction of Francesc Bodí is notable for its well-paced and direct style and his simultaneous use of first and third persons. In sum, he should be regarded as one of the leading writers of his generation.

He is a member of AELC (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Edicions Bromera.
Translation: Julie Wark.
Photographs: Edicions Bromera.

Biografia

Francesc J. Bodí Beneyto neix a Agres (Alacant) l’any 1963. Compagina la docència com a professor de filosofia a Alcoi (Alacant) amb la feina d’escriptor.

Com a novel·lista, és un autor especialment guardonat. L’any 1994, en efecte, ja obté el Premi Enric Valor de Novel·la Juvenil per Volves i olives i el 1995 guanya el Premi Alambor per Cruïlla. Del mateix any és l’obra Passions apòcrifes. Amb Guerres perdudes (1997) obté els premis Joanot Martorell i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, els anys 1996 i 1998 respectivament. L’obra mostra la difícil relació d’una dona nascuda a principis del segle XX i filla d’una família de terratinents, la Clàudia, amb l’entorn que li ha tocat viure, el món rural durant la Guerra Civil espanyola.

El reconeixement de l’escriptor valencià continua amb cada nova novel·la que publica. Així, amb L’infidel (2000) Francesc Bodí guanya el V Premi Enric Valor de Novel·la en Valencià i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, ambdós l’any 2001. L’infidel narra la història de l’Amadeu, un home de més de quaranta anys que, aparentment, té tot allò que es pot desitjar. No obstant això, hi ha un dia en què l’Amadeu es pregunta en quin moment es va equivocar. I és que fa temps que sent un fred intern que sembla no tenir cap raó concreta de ser. L’Amadeu és, en definitiva, un home en transició, una transició que a la novel·la queda contraposada amb la Transició política espanyola, moment històric pel qual passen els protagonistes de la història.

Amb Havanera (2006), rep el Premi Alfons el Magnànim 2005 i el Premi de La Crítica dels Escriptors Valencians, l’any 2006. Havanera és una història de passió, carregada d’erotisme i sensualitat, ambientada a la Cuba de la guerra de la Independència. D’aquesta obra cal destacar l’apropament de l’autor al realisme màgic mitjançant la inclusió d’elements fantàstics. Amb tot, es tracta d’un apropament que no és nou en la trajectòria literària del novel·lista, doncs ja el trobem en obres anteriors com L’infidel. Del mateix any 2006 és el llibre L’espill delator, publicat per la Fundació Bromera per al foment de la lectura.

Premis

  • Premi Enric Valor de Novel·la Juvenil (1994): Volves i olives.
  • Premi Alambor (1995): Cruïlla.
  • Premi Joanot Martorell (1996): Guerres perdudes.
  • Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (1998): Guerres perdudes.
  • Premi Enric Valor de Novel·la Juvenil (1999): El cos del delicte.
  • V Premi Enric Valor de Novel·la en Valencià (2001): L’infidel.
  • Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (2001): L’infidel.
  • Premi Alfons el Magnànim (2005): Havanera.
  • Premi de La Crítica dels Escriptors Valencians (2007): Havanera.
  • Premi Enric Valor de Novel·la (2008): El soroll de la resta.
  • Premi de Narrativa Ciutat de València (2015): La passejadora de gossos.

TOLEDO, Lourdes: «Una novel·la d’equilibristes»,

Vincles

Comentaris d'obra

L’infidel és un bon exponent de la riquesa literària d’un dels escriptors actuals amb major projecció en les lletres valencianes. Bodí empra un model lingüístic acurat en un discurs que intenta en moltes ocasions aproximar-se al registre col·loquial, amb la idea de simular les pautes de la llengua oral corresponents al pensament dels personatges. Aquesta nova obra consolida l’aposta decidida de l’autor, evidenciada en les anteriors narracions que ha publicat, per un llenguatge literari fruit de la recerca continuada de les formes pròpies de les nostres comarques. Els nivells sintàctics i lèxics assoleixen, doncs, una perfecció modèlica per a la narrativa valenciana de les pròximes dècades. L’autor es manté fidel a una de les afirmacions que ha fet en entrevistes recents: la concepció de la literatura com a espill on s’han de mirar les llengües per retrobar-se en les seues expressions més pures i genuïnes. 

La novel·la esdevé, per tant, una proposta ben suggeridora per aquelles persones que protagonitzaren la transició política del país i que van veure, almenys en part, frustrades les possibilitat autèntiques de canvi. Una crítica, sovint mordaç i corrosiva, sobre un grup de persones que cerquen el seu espai en el panorama polític i social actual.

(Carles Cortés: «Una novel·la corrosiva i suggeridora», Caràcters (València), núm. 12, juny de 2000, p. 10)
 

* * *

Després de l’èxit aconseguit amb L’infidel, una novel·la que tractava sobre la crisi de la generació que durant la Transició somiava a canviar el món, Francesc Bodí (Agres, 1963) torna ara amb una obra molt més carnal, Havanera. Com ell mateix assegura, «no té absolutament res a veure amb les meues obres anteriors; amb aquesta el que he pretès és fer una gran novel·la d’amor». Així, com ell reconeix, li ha sortit «una novel·lassa» de 518 pàgines ambientada a l’Havana i amb la qual aspira a «atrapar el lector des de la primera pàgina fins a l’última». I és que està convençut que la literatura és una qüestió de seducció, «o t’arrossega des del principi o no hi tens res a fer». […]

Francesc Bodí, professor de filosofia a Alcoi i autor de cinc novel·les més, dues de juvenils, lamenta que en l’últim segle s’hagi abusat excessivament i s’hagi donat massa protagonisme a la racionalitat humana, «quan les passions tenen realment molt de poder», afegeix. És per això que ell ara ha optat per girar la truita i cedir davant d’elles a través de la narració de petites històries entrellaçades amb les quals, a més, ha recorregut al realisme màgic tan típicament sud-americà.

(Ester Pinter: «Passions cubanes», Avui, 27 de març de 2006)
 

* * *

Havanera es un libro encuadrable en el realismo mágico y el autor se sirve de elementos fantásticos y de magia «para difuminar los límites entre realidad y ficción». Bodí ha sido lector asiduo de los autores que han practicado este género («pricipalmente García Márquez y, en menor medida, Isabel Allende»), que en este caso le iba como anillo al dedo a su historia: «El clima lo exigía, y también me iba bien para reflejar la mezcla de culturas con ritos y creencias tan diversos».

Bodí ha construido una novela coral, en la que varias historias se entrelazan y que, aunque habla sobre todo del amor y de «las pasiones como fuerzas redentoras del ser humano», también tiene en ella una presencia destacada la muerte, no entendida en el sentido tabú de la cultura occidental, sino como idea natural e incluso bella, ligada al animismo y a la presencia de fantasmas.

(Rosa Maria Piñol, La Vanguardia, 6 d’abril del 2006)
 

* * *

Amb Havanera, Francesc Bodí agraeix a la literatura hispanoamericana i, en especial, al realisme màgic, molts moments de lectura irrepetibles i el fet d’haver-li descobert els secrets de l’art en general. Aquest deute pendent de l’autor esdevé ara un plaer irrenunciable per al lector. Havanera és una història de les que enganxen. I no hi ha elogi més sincer per a un escriptor. Amb aquesta novel·la, Bodí voldria fer gaudir el lector de forma intel·ligent i esperonar-li el desig i la reflexió.

(Lourdes Toledo. L’illa (Alzira), núm. 42, primavera 2006)
 

* * *

Salvant les distàncies, que són abismals, l’obra de Francesc Bodí em recorda fins a un cert punt —no sé si molt encertadament— alguns títols de Paul Auster i de John Irvin. A banda de la diferència d’estils i de mons, els seus llibres són un al·luvió d’històries, successos, atzars estranyíssims que la lògica de la seua sensibilitat fa que no caiguen en la banalitat ni el grotesc. I això és el que passa, al meu entendre, en la novel·la de l’autor valencià, ja que els tòpics possibles i els referents històrics, a l’últim, juguen les regles del joc que marca l’autor. No sabria dir si Havanera és una novel·la redona. […] Una bona part dels encerts de la novel·la rauen en la prosa àgil, flexible i sòlida, que imposa en fluir la narració un bon ritme. A més, se’n surt prou bé, de vegades molt bé, en les atmosferes màgiques i fantàstiques.

(Francesc Calafat. «Els fils inesgotables dels somnis», El País (Quadern), 6 de juliol de 2006)

Entrevistes

L’escriptor Francesc Bodí acaba de veure publicada L’infidel, la història de la transició interior, personal i íntima d’un home que va perdre el fil de la coherència allà per la Transició política espanyola. La història, en definitiva, d’un infidel a tot i a tots, començant per ell mateix. L’autor ens submergeix en el món de l’Amadeu, en les seues angoixes i ansietats, en la seua impotència i necessitat d’estimar, en una novel·la narrada a un ritme quasi de vertigen i d’una riquesa exquisida de lèxic i sintaxi. L’infidel ha rebut el premi Enric Valor de novel·la que atorga la diputació d’Alacant. En aquest cas, el guardó és doble: d’una banda, l’autor rep un premi de prestigi i, de l’altra, el premi guanya prestigi amb una obra redona que demana ser llegida d’una tirada.

—Què li passa a l’òliba de Minerva que arriba sempre tard?
—L’òliba, símbol dels filòsofs, sempre alça el vol a la caiguda del crepuscle, que és la cita amb què comença el llibre. I això ho interpreta Hegel com que la filosofia
és un saber que sempre arriba tard. Quan ja la realitat ha passat, va el filòsof a analitzar-la. Aleshores el protagonista té un amic que està sempre increpant-lo que és com l’òliba de Minerva. Li diu «tu sempre arribes tard a tot. Et menges tant la bola i ho penses tant que sempre arribes tard».

—Amadeu, el protagonista de L’infidel, ha perdut els ideals o no n’ha tingut mai?
—El que li passa és que la seua vida no ha estat autèntica. Ara sembla que durant la Transició tothom participava en tot, saps? La gent es posa medalles que no li corresponen. El que ensopegava corrent per la vorera per qualsevol motiu que no tenia res a veure amb els grisos deia que les ferides eren d’una porrada, i així creia guanyar una medalla més. En aquell moment, Amadeu anava per lligar. Per tant, no és que haja perdut la seua ideologia, és que n’ha agafades unes altres que no són seues.

—A més a més no el redimiu. Per què?
—No, no el salve. A més, deixe la novel·la oberta. El que ocorre és que Amadeu arriba a un punt on pensa: «ací comença tot…» i a partir d’aquí ja no m’interessa allargar la història. És a dir, no vull contar el que passa a partir d’aquell moment, perquè allò important és el replantejament que ell es fa de la seua vida. Pense que la vida no dóna segones oportunitats i no sol redimir massa. Jo no sóc optimista, no sé si es nota en el llibre.

—Encara que la lectura és assequible, senzilla, supose que l’estructura de la novel·la deu haver estat complicada de quadrar. És una espiral que et posa dins del cervell del protagonista, amb tots els seus dubtes i ansietats.
—El repte fonamental de la novel·la era aquest. Crec que una novel·la és una història ben contada. Però de bones històries, n’hi ha moltes. Aquest argument requeria una estructura molt particular que envoltara el lector per fer-lo sentir de sobte angoixa o provocar-li el riure. Com fóra, però dins d’aqueix món. A més, el protagonista va al psiquiatre, i tracte de crear la sensació de desordre mental que té una persona en crisi, com li pega voltes el cap.

—Aquesta espiral us ha ajudat a aconseguir la utilització quasi simultània de la primera i la tercera persona?
—La primera persona localitza els problemes. Però fer un monòleg en primera persona d’un personatge que és o ha sigut carn de psiquiatre pot ser molt dur. La tercera persona, en canvi, em permetia distanciar-me’n quan volia. Tota la novel·la va avant i enrere. Perquè de vegades es fa interpel·lacions a ell mateix del tipus «idiota, has ficat la pota». La novel·la bàsicament està en tercera, però requeria també a vegades la primera o la segona persona.

[…]

—Però la gent que retrateu, en teoria, llig o compra llibres…
—No ho sé, jo crec que compren llibres per a decorar la prestatgeria. Tota aquella generació no és tan mesquina, ni de lluny. Però quan una persona està en política després de vint o trenta anys i ha ballat per dos o tres partits, normalment és un caradura. Aleshores, hi ha polítics honrats? Clar que sí, com en tot, i metges honrats, i professors honrats, i periodistes honrats. Però a llarg termini…, els polítics que fan de la política una professió, per a mi no són fiables.

—Fins a quin punt hi ha sentit de l’humor en la novel·la?
—Hi ha sentit de l’humor, el que passa és que és un humor molt amarg i molt corrosiu.

—Molta mala llet…
—Sí, i si no aconsegueix tenir-ne és un fracàs meu, perquè jo volia que tinguera mala llet.

—Hi ha una escena en què Amadeu explica als seus alumnes, en classe, el realisme màgic i, d’alguna manera, sembla que defineix la seua vida. Podem afirmar que hi ha un cert homenatge al realisme màgic? En beveu?
—A mi de vegades m’interessa tant mostrar el que ell pensa com el que diu, per això els diàlegs no es destaquen amb guions. Les persones solem dir coses diferents a les que pensem en moltes ocasions. Aleshores mostre en molts moments el que pensa i el que acaba dient. Jugue en plans diferents i els mostre de forma simultània. Ara, d’això no se’n pot dir realisme màgic, tot i que el realisme màgic és un corrent que sempre m’ha impressionat.

—La novel·la està guardonada amb el Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant. Pot ser Francesc Bodí un dels autors més guardonats en certàmens literaris?
—No estic molt d’acord amb això. No sóc dels autors més guardonats. Però no té massa importància. Això dels premis té una importància molt relativa. El premi pot fer que la novel·la isca amb una empenta més gran i, per tant, que reba l’autèntic guardó, que és arribar als lectors. És a dir, si em presente a un premi és perquè desitge guanyar-lo, si no, no hauria enviat l’original. L’he presentada i, per tant, estic molt content d’haver-lo guanyat, és clar, però sobretot perquè pot contribuir a la seua difusió.

(Reies Juan: «Volia fer una novel·la amarga i corrosiva, amb mala llet» [Fragments], L’illa, núm. 24, primavera 2000)

Antologia

«Josep Martí i Albiol va arribar a l’Havana un matí assolellat de cel blau i mar en calma. Recolzat en una de les baranes de proa va contemplar els rogles de passatgers que s’arremolinaven inquiets al voltant de les escales, hòmens i dones amb el ventre buit i la cara farcida d’arrugues que subjectaven un equipatge minvat de pertinences i reblit d’il·lusions sobre les esquenes baldades i que baixaven aquells graons balancejant-se com una filera de caragols marejats, amb els cossos flonjos per la llarga travessia, la boca oberta d’admiració i un tel de lluentor ambigua sobre els ulls esperançats. Josep es va esperar una bona estona contemplant el tràfec de persones, carros, animals i mercaderies que bullia en aquell port, va ensumar la barreja d’olors que atapeïen l’aire, va escoltar el batibull de llengües que s’encreuaven sobre el pentagrama confús dels molls i els grinyols dels vaixells que dormisquejaven sangolejats pel panteix de l’oceà, va observar la diversitat de faccions que cisellaven aquells rostres que corrien adelerats d’un lloc a un altre per les andanes i, per primera volta en la seua vida, va ser conscient de la infinitat de tonalitats que cabien entre el blanc i el negre de la pell humana. Quan el regalim de passatgers es va dissoldre per complet en l’avalot del port, Josep va manar que baixaren la seua maleta, va llogar un cotxe i va ordenar al negre que menava les regnes que el portara a un bon hotel del centre.»

(Havanera. Alzira: Bromera, 2006, p. 9)

* * * 

«L’Enric ha entrat a la cambra quan jo eixa del somni. He sentit grinyolar la porta com un mal pensament que m’esbatanava les parpelles i, tot seguit, una glopada de llum m’ha arruixat els ulls amb pampallugues de sucre i me’ls he hagut de fregar. Aleshores he notat que encara tenia la bena. L’Enric m’ha dit que ja me la podia llevar i que l’aire acabaria cicatritzant-me la cremada. Mentre me la treia, m’ha preguntat com em trobava. Li he dit que com sempre i ha dibuixat un somriure postís, perquè deu haver pensat que «com sempre» significa com la darrera setmana. Però jo m’he quedat mirant el cel a través de la finestra i no li he volgut aclarir que aquesta setmana havia durat vint anys, perquè ja fa vint anys que em trobe igual; perquè ja fa vint anys que el temps no ha passat; perquè el temps, tot i que no ho sàpiguen els metges, no el mesuren els rellotges, sinó les històries, i les meues històries ja fa molt de temps que no passen. S’estan al ventre, fredes, amagades, i de tant en tant es belluguen i pugen cap amunt i se m’ajeuen a les costelles, entre la carn i la pell, buscant l’escalforeta del cor. Jo note la pesantor sobre el pit i mire d’alenar profundament perquè el cor tinga lloc i força per colpejar-les i empentar-les cap avall, de nou cap a les entranyes. Però diumenge passat la pesantor va ser tan gran que vaig mirar d’alenar i no vaig tenir força per eixamplar el tòrax, i el cor va començar a bategar desesperat, rabiós, i em va pegar un mos al pit. Vaig deixar caure el perol i em vaig escarbotar la roba per tal d’aturar-lo, però la fiblada va anar creixent, com si el mateix cor es recargolés de dolor, i vaig caure a terra, sobre l’arròs amb fesols, i encara em vaig cremar la mà; però açò ja ho vaig notar ací, al llit, quan em vaig despertar sense saber gaire bé qui era. Fins que tu vas començar a dir-me que havia anat d’un pèl que no hagués fet la pell i que si m’hagués passat dues hores abans, quan vosaltres encara no havíeu arribat, l’Enric no hauria pogut fer res per salvar-me. I aleshores vaig recordar que jo era la Clàudia de Can Cirera i que tu ja no eres l’Agneseta d’abans.»

(Guerres perdudes. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 11-12)

* * *

«La història s’inicia quan l’Amadeu es pregunta quin dia va ficar la pota, perquè és clar que ha d’haver-hi un dia, un moment concret on la seua vida va començar a esberlar-se, a deixar de ser seua. De sobte li ve al cap que potser l’enterrament del seu pare no és el moment més adient per a fer-se aquesta mena de preguntes, però la mateixa pregunta li torna a brollar amb força i al remat li arrabassa l’última pensada de les mans; la pensada primer, i després les mans, i a continuació la imatge de tots aquests desconeguts que degoten al seu davant, en el cel que descanse, en el cel que descanse, en el cel que descanse, mentre acomiaden el dol, i finalment, en el darrer bufit, la visió de la mateixa boca del nínxol, irremissiblement tancada com una història conclosa. Tot acaba estavellant-se contra les parets descarnades del cementeri. I només resta ell, l’Amadeu, sota aquest sol de març que s’enrojola avergonyit d’haver d’il·luminar pensaments tan estúpids. I de nou comença a escarbotar entre les serradures de la memòria i torna a notar fred, el mateix vent de sempre que continua esquitllant-se entre les esberles de la seua vida. Potser aquest fred crònic és el fil que li permetrà descabdellar la madeixa.»

(L’infidel. Alzira: Bromera, 2000, p. 11)