Artur Bladé i Desumvila va néixer el 2 de març de 1907 al carrer del Bonaire, a Benissanet, a la comarca de Ribera d’Ebre, fill de Joan-Baptista Bladé Fortuño i Enriqueta Desumvila, en el si d’una família de petits propietaris rurals. Els seus pares van marxar a l’Argentina quan ell comptava tot just set anys.
Amb el mestratge del seu avi i havent completat estudis primaris i Magisteri, el 1924 comença a escriure per a la revista El Llamp de Gandesa i s’inicia políticament a l’entitat republicana «La Renaixença» del seu poble, de la qual esdevé secretari i on coneix el pensament de Marcel·lí Domingo. A partir de 1927 escriu també a La Riuada de Móra d’Ebre i enceta una amistat amb Martí Rouret, que serà decisiva més endavant per la seva contesa política. Durant aquells anys, d’altra banda, treballa de mestre a l’escola del seu poble.
El 1931 ingressa a ERC i es casa amb Cinta Font Margalef, benissanetana també. Cinc anys més tard, el 1936, quan comença la guerra, és nomenat secretari de Martí Rouret, conseller de Sanitat, i després, sotssecretari de Presidència de la Generalitat, amb Lluís Companys com a president. Després d’uns dies complicats a Barcelona, Bladé és destinat a fer de metge, posant així en pràctica els seus coneixements de Medicina, primer a Manresa, després a l’Hospital de Sang del Monestir de Montserrat, i finalment, a Aigua de Ribes. Durant aquesta dècada, Bladé posa ja en pràctica les seves inquietuds literàries escrivint alguns poemes.
Enmig de la voràgine que es viu a Catalunya, Bladé decideix, quasi forçat, exiliar-se a França. L’any 1939 travessa la frontera pel Coll d’Ares, es refugia primer a Perpinyà i posteriorment a París. Acaba el seu primer periple a Montpeller, a la Residència dels Intel·lectuals Catalans on romandrà fins al 1942. Allí hi coneix intel·lectuals decisius en la seva vida com Rovira i Virgili, Pompeu Fabra o Francesc Pujols, amb qui trava una gran amistat. Anys més tard, fruit d’aquestes trobades a la Residència de Montpeller, els dedicarà a tots tres, respectivament, El meu Rovira i Virgili, El mestre Fabra i Francesc Pujols per ell mateix. Fruit també d’aquest primer exili publicarà, anys més tard, el 1976, L’exiliada.
El 8 de setembre de 1942 embarca a Marsella en el vaixell Marechal Lyautey cap a Casablanca, i d’allí, a bord del Nyassa, cap a Mèxic, on arriba el 17 d’octubre de 1942, i on desenvolupa diversos oficis: agent de comerç, secretari d’una tarotista, oficinista i periodista al Journal Français du Mexique i a Última hora. Es relaciona amb intel·lectuals mexicans i catalans, exiliats com ell i col·labora en diverses publicacions: La Nostra Revista, Xaloc, Pont Blau, entre les més importants.
El 1944 publica a la Biblioteca Catalana, que editava a Ciutat de Mèxic Bartomeu Costa-Amic, el seu primer llibre: Geografia espiritual de Catalunya. Teories de Francesc Pujols, fruit de les converses mantingudes amb el filòsof a Montpeller. La relació entre el cronista i el filòsof, que durà fins a la mort del segon l’any 1961, fos a través de cartes o en persona, és documentada en el llibre Francesc Pujols per ell mateix de 1967.
El 1953 publica Benissanet a les Edicions Catalònia dirigides per Avel·lí Artís i Balaguer a Ciutat de Mèxic. Es tracta del primer volum d’una sèrie de títols emblemàtics en què Bladé parla de les terres de l’Ebre. Benissanet és elogiat en el moment de la seva publicació per Joan Coromines, Sebastià Juan Arbó, Rafael Tasis i Joan Triadú.
El 1956 abandona el seu exili mexicà per realitzar un viatge temporal de tres mesos a Catalunya, del qual sortirà, gairebé vint anys després, el llibre Viatge a l’esperança (1973). Aquest breu retorn, però, no el satisfà, i torna a Mèxic.
Novament a l’altra banda de l’Atlàntic, el 1958 publica Crònica del país natal i concursa amb èxit a diversos premis de la llengua catalana a l’exili.
El 1961 retorna definitivament a Catalunya i s’instal·la amb la seva muller entre Tarragona i Benissanet. Inicia aleshores i fins a la seva mort una tasca de redreçament de la cultura catalana, fent classes de català, conferències, col·laboracions periodístiques, entre d’altres, a Tele/estel, Serra d’Or o l’Avui.
Al mateix temps que Bladé desenvolupa una vida social militant amb la causa republicana i catalanista, es van editant en forma de llibres els textos que havia anat escrivint durant el seu periple. El 1969 col·labora en el vintè aniversari de la mort d’Antoni Rovira i Virgili, a qui sempre considerà el seu mestre i a qui va dedicar dos volums: la biografia completa, Antoni Rovira i Virgili i el seu temps (1984) i un testimoni més personal, El meu Rovira i Virgili (1981).
Amb la mort de Franco l’any 1975, Bladé reprèn definitivament l’activitat política i recupera la seva militància a ERC. El 1978 és nomenat president de l’agrupació tarragonina.
El 1984 la Generalitat li atorga la Creu de Sant Jordi. L’Institut d’Estudis Tarraconenses «Ramon Berenguer IV», de la Diputació de Tarragona, publica el primer dels quatre volums que formaran el dietari Viure a Tarragona, que comprèn la dècada 1966-1976. Els altres es publiquen el 1986, el 1989 i el 1991, respectivament. L’any següent, el 1985, s’inaugura a Flix la Biblioteca Comarcal «Artur Bladé i Desumvila».
El 1986 mor a Tarragona la seva esposa, Cinta Margalef Font, i es trasllada a viure a Barcelona, prop del fill i la seva família.
Durant l’estada a Barcelona participa activament en els esdeveniments que es duen a terme a l’Ateneu Barcelonès i fa diverses conferències sobre fets i personalitats del seu temps. El 3 d’abril de 1987, amb motiu dels seus vuitanta anys, els periodistes Joaquim Ventalló, Sempronio i Josep M. Lladó, grans amics seus, parlen públicament de la seva persona en homenatge.
El 1993 l’editorial Curial publica el seu últim llibre en vida, De l’exili a Mèxic. De to autobiogràfic, hi rememora les experiències viscudes a Mèxic durant els 20 anys d’exili.
El 1995, dos dies abans del Nadal, mor a Barcelona. Tenia 88 anys i és enterrat a Benissanet.
_0.webp)
