Catorze anys després d’haver-ne sortit, vaig tornar a Catalunya. Vaig passar el primer estiu en una casa solitària del Montseny. La pau i l’amplitud d’aquell paisatge em temptaven a no pensar més en coses tristes, a oblidar tot el que havia passat -al meu país i a Europa-, a reprendre la meva antiga vida, despreocupada de tot el que fos tràgic, amb ulls per mirar només els aspectes bonics del món i de la vida. Vaig comprendre que no m’alliberaria dels seus fantasmes fins a haver-ne donat testimoni en un llibre.
Durant molts mesos vaig fer falsa ruta, intentant donar vida a uns personatges imaginaris més o menys inspirats en els veritables. Fins que un bon dia vaig veure quin era el bon camí: parlar-ne simplement, bonament, humilment, tal com eren. O millor dit, tal com jo els veig a través de les converses amb les seves viudes i del dietari de Martin Rohe.
Confesso que mentre escrivia pensava en un públic determinat, perquè estic convençuda que hi ha públics per a tota mena de novel·les. Si jo pogués escollir el meu públic, l’escolliria entre gent senzilla i treballadora, entre gent que pena per guanyar-se la vida; gent que, si té memòria, ha de recordar èpoques no gaire llunyanes en què també els odis polítics i les rancúnies fanàtiques, o simplement els instints desenfrenats de certs criminals, portaven el dol i l’angúnia a les seves famílies. A tots els que han sofert a causa de l’odi, jo dedico aquest llibre.
No he cregut mai gaire en fronteres geogràfiques. Crec en fronteres morals, les quals de vegades ens separen d’un parent consanguini, mentre viceversa no existeixen entre nosaltres i un negre, un xinès o un polinesi. La pàtria de la bondat abraça tot el món. No per sabuda i per dita mil vegades, aquesta veritat deixa de ser una veritat eterna.
Ignoro què senten els altres novel·listes mentre escriuen, però suposo que tots ells, com jo mateixa, dediquen mentalment el que escriuen a uns lectors amics, a uns lectors que no coneixen personalment però que estimen com a amics íntims, ja que s’hi dirigeixen i confien que els comprendran. Després, un cop publicada la novel·la, si resulta que no és així, si en rebre certes cartes o en escoltar certs comentaris l’autor s’adona que no ha estat comprès, se sent molt decebut. Com se sent recompensat de totes les seves penes i treballs si troba que el que ell ha escrit desperta un eco de simpatia.
(Entre dos silencis. Barcelona: Aymà, Col. El club dels novel·listes 10, 1958 p. 21-25)
* * *
Devíem navegar prou lluny de qualsevol terra, perquè només vèiem aigua, aigua, sempre aigua, tan lluny com abastava el nostre esguard.
Res, ni ocells marins, ni sargassos, no feia pressentir la proximitat més o menys relativa d’una costa. Ramats compactes de gusos, o dofins del Caribe, voltaven el vaixell enjogassats. Feien el pallasso prop del vaixell com si sabessin -potser ho sabien- amb quin goig el nostre tediós esguard seguia els seus salts i capbussades acompanyats de gran xipolleig i temperi.
Inesperadament, vam poder fruir d’un gran espectacle. Lluny, molt lluny de nosaltres, es formà una mànega marina. Era un columna blanca, altíssima, que la distància ens feia semblar immòbil. Més tard, vam saber que el fenomen s’havia produït prop de la costa de Florida coincidint amb una onada gegant i un maretrèmol que va causar moltes víctimes.
Per nosaltres, despreocupats viatgers del Louqsor, navegant en onatges plàcids, allò no era sinó un lleuger passatemps que tot seguit vam oblidar.
Els sargassos flotaven ja en abundància al voltant del Louqsor. Ocells de grans ales dibuixaven majestuosos i amples cercles per l’espai. No vam trigar a atracar al moll de Pointe-à-Pitre. La maniobra es va fer a la matinada i la meva primera sensació me la va produir el silenci de les màquines. Aquest silenci sobtat havia fet de despertador. Em precipitava a l’ull de bou. Era la meva primera visió del tròpic. Un instant, restava sense respiració. El tròpic! Més tard, n’he conegut tots els inconvenients, tots els defectes, totes les tares, però aquella primera visió no l’oblidaré mai. Era com un somni enlluernador, com descórrer una cortina damunt un insospitat país de fades. El verd de la vegetació semblava pintat de nou, encara moll i lluent de vernís. En la transparència de l’aigua, immòbil, s’emmirallaven, amb una exactitud fascinadora, els rafals, les barraques i els arbres propers, el colorit del vestit dels indígenes que des del moll contemplaven el Louqsor i, sobretot, el cel, d’un blau refulgent, d’un blau d’esmalt. Tot era blau i verd dins i fora de l’aigua. Una flaire embriagadora de flors i de fruit venia de la terra propera. No es movia ni una fulla d’arbre, de manera que la visió prenia encara una aparença més perfecta de somni.
(Memòries fins al 1935. Barcelona: Pòrtic, Col. Memòries 12, 1973, p. 573-574)
_0.webp)
