Amb Por es feia conèixer l’estiu passat un nou autor, Jordi Bergonyó, que aquesta primera obra guanyava el Premi Josep M. de Sagarra 1973. Drama que conté ressonàncies pedrolianes —un món i una situació closos, sobre els quals gravita una amenaça creixent—, Por, per la seva estructura dramàtica i el seu plantejament és, sens dubte, una obra que renuncia a la investigació formal. Si estèticament, doncs, podem considerar Por una obra conservadora, la solidesa de la seva construcció, l’entrellat ric i alhora exacte del seu diàleg ens enfronten amb l’exercici d’un escriptor preocupat en gran manera pel domini de l’ofici. Aquesta qualitat, rara en un dramaturg que assaja la primera obra, permet un relleu remarcable d’allò que succeeix en escena: la descripció minuciosa dels tres personatges els quals, a través de llur psicologia, confegeixen unes actituds que salten de l’individual al col·lectiu, a mesura que la situació que els envolta adquireix un grau de transcendència rubricat pel cataclisme final del drama.
Així, els tres escarcellers de Por —Ton, el més jove, l’únic capaç d’abrigar una esperança no renyida amb el realisme; Joan, abocat a l’evasió i a l’escepticisme, i Pere, que amaga la seva covardia en una fe cega en els dogmes establerts— s’adonen progressivament que, alhora que escarcellers, són presos. La descoberta de llur situació veritable els mena al pànic, però llavors ja és massa tard per escapar a l’ensorrada del món que inconscientment havien acceptat, i que en la seva caiguda els arrossegarà tots tres. Bergonyó, en la segona meitat del drama, que és la més arriscada, no es decideix a definir quin és aquest món-presó que s’ensorra: és el món capitalista? És un món metafísic? Quina possibilitat de reeixir en llur rebel·lió haurien tingut els personatges, si la rebel·lió s’hagués produït, i en quin sentit hom l’hauria haguda d’emprendre? Aquests interrogants resten oberts, malgrat que algunes pistes puguin ésser endevinades; tanmateix l’autor sembla deixar-los en suspens, potser perquè pensa aprofundir-los en la seva obra futura.
(Xavier Fàbregas: «Por, de Jordi Bergonyó», Serra d’Or, núm. 174, març del 1974, p. 54)
* * *
Si Història no és pròpiament una peça teatral, ni un poema, ni una novel·la, ni una narració, al capdavall què és? Jo diria que primer de tot és la conseqüència d’una voluntat creadora. I això sol, sense eufemismes, ja és de si prou important. […] Jordi Bergonyó ha volgut expressar-se amb llibertat absoluta, defugint el parany dels compartiments estancs, però no ha renunciat a l’element essencial que configura la infraestructura de l’obra literària i, més remarcablement encara, de la narrativa. Bergonyó explica una història. Senzillament això: una història de tarannà no pas individual, tot i que la constitueixen una summa d’individualitats nominades, sinó col·lectiva, que es projecta cap enfora per mitjà de l’expressió coral.
[…]
Història és, doncs, el tema d’un home sol dialogant amb la soledat pròpia i la dels altres, clamant contra la claudicació i la injustícia, reclamant l’atenció de tothom perquè, al cap i a la fi, és l’aventura de tots allò que interessa. És simplement una història que pot no ser teatre, poema, narració o novel·la —des del punt de vista de l’ortodòxia rigorosa—, però que tanmateix es pot entendre com a teatre, poema, narració i novel·la alhora, perquè en explicar la història, una història molt concreta emplaçada en un temps i un espai molt concrets, assumeix les facultats expressives que caracteritzen cada un dels gèneres dins del seu context autònom. No existeix la novel·la ni el relat, ni el poema, ni el teatre, sense el suport d’una història per mínima o esquemàtica que sigui.
(Robert Saladrigas: «Senzillament una història», Avui, 5 de març del 1978)
* * *
Xerrerofília: afecció a xerrar. Clofollofòbia: aversió a les clofolles. Vet aquí dues perles que Jordi Bergonyó (Barcelona, 1944) extreu del seu acolorit diccionari particular i atribueix als protagonistes de L’estranya presència dels déus, exercici teatral suculent i festí per a gastrònoms del llenguatge. Bru i Dolça, una parella d’actors que comparteixen en un equilibri precari la seva vida professional i la privada, despleguen en escena una deliciosa esgrima verbal trufada de cites, doble sentits metateatrals, sarcasmes i troballes com les esmentades; xerrerofília i clofollofòbia, però, no són conceptes gratuïts o purament enginyosos, sinó que caracteritzen amb precisió el discursejador àcid i torrencial que és Bru, malalt, segons Dolça, de «deliris de grandesa naufragística», d’una heroica atracció per l’abisme.
S’agraeix un text aliè a qualsevol vaguetat pintoresca, sense absurds hams beckettians ni truculències koltesianes. L’estranya presència dels déus resulta meridianament clara i d’una lògica aclaparadora, tot i que la seva claredat expressiva, inusualment rica, no sigui per a tots els paladars i que la seva lògica ens situï al caire de la desesperació. Els monòlegs satírics de Bru tenen la consistència i el suc d’una prosa clàssica d’alta volada.
Essent Bergonyó un dramaturg veterà que al llarg de la seva dilatada carrera ha fet tots els oficis teatrals i que coneix els ets i uts de la professió, no és estrany que aprofiti l’avinentesa per distribuir clatellades entre les figures integrants de la faràndula i altres personatges que hi estan vinculats (alguns gairebé recognoscibles, fins a suggerir un théâtre à clef): l’autor forà, l’escenògraf, els actors, l’autor novell, el crític, el traductor, l’adaptador, el periodista, l’empresari, el gestor cultural, el comediant televisiu, la figura mediàtica i, fins i tot, el públic en les seves diferents facetes (ignorant, díscol, indiferent, entusiasta); tothom rep el que es mereix. I per postres, un inesperat homenatge a la màgia del teatre, autèntica declaració d’amor que Bergonyó serveix amb el punt just de sucre i acompanyada d’una copeta de licor amargant.
(Artur Pascual: «Xerrerofília i clofollofòbia», Avui Cultura, 19 de juliol del 2006, p. 18)
_0.webp)
